26 de març 2009

Cotxe electric

De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan anunciant propers llançaments de models elèctrics o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa d’entendre com és que fins aquest moment la indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa, la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que no hi havia tecnologia per fer-ho abans.
En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i bateries, però tan bon punt precisament el motor elèctric va substituir l’empipadora manovella per arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als imperis industrials més potents del món: el petrolier i el de l’automoció, revolucionant les formes de producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era barata i el motor de combustió molt versàtil per a l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això sí, voluntàriament inconscient dels seus límits.
El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida racionalitat. És un gest d’humilitat i de reconeixement que la gasolina s’exhaureix, contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor elèctric té molts avantatges en relació al motor de combustió –ara no hi entrarem– però no té la mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal assumir que per fer llargs i també curts recorreguts hi ha altres formes de transport. El canvi no és només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però entendrà aquest individu fill de la modernitat liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric és ja una aposta de present? Per si de cas, els fabricants anuncien models híbrids, amb doble motorització no tant per fer la transició tecnològica com la psicològica i social.

22 de març 2009

Crema de Calçots


Ja hi tornem a ser. El temps és cíclic i les nostres receptes també estan agafant una certa cadència (que no decadència, que és molt diferent). Estem de nou a l’època dels calçots, aquesta ceba tan peculiar de la qual aquí a Catalunya fem tanta festa, cosa que no fa més que engrandir la nostra fama de garrepes: una ceba, menjar de festa?. Doncs sí i per seguir oferint-vos diferents maneres de menjar calçots a casa, on generalment no els podem fer a la llenya, aquí va una recepta original en què presentem tots els ingredients dels calçots tradicionals, però d’una manera més “neta” i fàcil de fer. Això sí, no cal pitet, llevat del cas que ens caigui la bava amb aquesta recepta.
Ingredients (per a 4 persones): 16 calçots; 2 grans d’all; 2 patates; oli d’oliva; sal i pebre; nata líquida; salsa romesco (*)
Preparació: Netegeu molt bé els calçots (que no hi quedi gens de sorra). Poseu l’oli en una cassola i feu un sofregit amb els calçots tallats petits, els alls tallats i les patates. Deixeu-ho coure a foc baix durant uns 20 minuts, tireu-hi un polsim de sal i pebre i comenceu a abocar-hi l’aigua (o un brou de verdures suau). Quan hagin passat 25 minuts més, afegiu-hi la nata líquida i passeu-ho per la batedora. Si voleu una crema més fina passeu-la pel colador i ja podeu muntar el plat. Poseu la crema en un bol, i pel damunt, una mica de salsa de romesco per donar-li gust i al mateix temps un toc de color. També podeu afegir-hi pernil salat passat per la paella i tallat molt petit (com “virutes”).
(*) ingredients per a la salsa romesco (es passa tot per la batedora): 1 cabeça d’alls escalivats, 100 gr. d’ametlla torrada pelada, 30 gr. d’avellanes torrades, 4 o 5 tomàquets madurs escalivats, una llesca de pa sec i torrat mullat en vinagre, 1 polpa de nyora o 2 cullerades de pebrot vermell i sal.
Tere Jorge

20 de març 2009

Un poble no és un paradís fet a mida

Això deia una pancarta a la manifestació que tingué lloc a Camprodon el passat 31 de gener per protestar pel que ja és conegut com a “mobbing rural”, consistent, per exemple, a exigir als propietaris de granges que traslladin les seves instal·lacions a llocs allunyats per no molestar amb la seva pudor els propietaris de segones residències que volen disfrutar de la vida al camp sense patir les molèsties del camp. No les molèsties grosses, les d’haver-se de llevar d’hora cada dia de l’any per donar de menjar els animals, per exemple, sinó les molèsties per a ells inconcebibles de que els tals animals facin pudor... I el que és greu és que els tribunals arriben a donar-los la raó, amb l’argument que una granja és una explotació industrial i per tant ha d’estar situada en un lloc que no molesti. El pas següent podria ser obligar a aplanar les muntanyes perquè s’hi pugui passejar sense dificultats... Prou difícil que és fixar la gent al territori i evitar que es buidi, com perquè a sobre la inconsciència dels que només hi van alguns dies a disfrutar-lo i la incompetència de determinats tribunals acabin fent impossible la vida pagesa. Josep Lligadas

18 de març 2009

Solidança

De fet Solidança és un somni col·lectiu que ha anat fent camí, ha superat moments delicats i encara, amb fermesa, el futur immediat... perquè l’altre... És una mica somni perquè llogar al 1997, els espais de 10.000 metres quadrats a Sant Joan Despí, en un lloc desconegut, i sotmès al deteriorament definitiu té alguna cosa d’èpica... No havia arribat la voràgine especuladora i la fàbrica de paper cartró era, francament, una ruïna. Els espais tenien l’encant de la indústria artesanal de començaments de segle XIX, i s’hi conservaven les màquines del procés d’elaboració de cartró, moltes de les quals ja havien tancat definitivament. L’acord amb el Senyor Bachs va permetre llogar-ho tot amb una perspectiva d’anys que feia possible un cert miracle. Els resultats no van venir de la producció del cartró, en declivi, sinó de la recuperació de tota mena d’objectes i especialment de roba de segona mà.
El somni tenia objectius i mitjans: recuperar persones tot recuperant materials diversos... I naixia la complicitat d’amics i associacions que aportaven treball, diners o dedicacions professionals a fons perdut. El fons perdut i guanyat per a molts i moltes que fins avui han anat passant per l’empresa d’economia social que iJustificació completantegra, autòctons i immigrants, al treball i a les relacions socials des de mitjans senzills, però útils i eficaços.
El fet de la seva ubicació als afores de Sant Joan Despí, va portar a ser un lloc amb futur urbanístic quan el Barça hi posà l’ull de cara a instal·lar-hi la seva Ciutat Esportiva. Després de tensions innombrables, es va arribar a un acord tribanda, en el qual Solidança hi continuava perdent pràcticament la meitat de l’espai però assegurant-ne la legalitat futura. La llàstima de tot plegat, és que el patrimoni que hem protegit no estigui encara restaurat amb un acord entre Solidança, Propietat, Barça i Administració. Esperem que aquest somni pugui ser veritat el més aviat possible.
De moment Solidança gestiona cinc punts de venda de roba i objectes i té 30 treballadors en nòmina, a més de voluntaris i amics i simpatitzants que fan possible que l’Associació, i l’Empresa d’inserció, Solidança Treball, funcionin. S’ha aconseguit que les administracions i les Obres Socials de les Caixes col·laborin amb els seus plans d’ocupació i d’inserció i s’ha aconseguit guanyar en eficàcia i en excel·lència pel que fa al seu bon ofici i professionalitat. Les persones que dirigeixen el projecte no solament hi posen l’energia i vocació personal sinó que estan formant-se amb cursos a l’abast per tal d’aconseguir que el lema del projecte no sigui només una frase benintencionada: Un compromís amb les persones, una aposta pel medi ambient.
Així, es fan esforços constants per a implicar tots els treballadors i es promouen nous projectes innovadors: recuperació del petit electrodomèstic, la joguina, l’oli, l’educació a l’escola, la sensibilització de la recollida selectiva, la solidaritat amb el Tercer Món... Ara amb un projecte amb Gàmbia...
Ara la crisi també afecta les vendes... però esperem que els ajuts que es reben no s’aprimin de tal manera que puguin fer inviables algunes de les noves propostes... Per això també establim aliances amb altres associacions com Pare Manel i Futur i col·laborem amb la xarxa d’empreses d’inserció de cara al reciclatge de la roba en una cooperativa de segon grau.
Ens podeu trobar a la pàgina web Solidança.cat i podeu venir a la festa de Portes Obertes que aquest any serà el dia 24 de maig.

14 de març 2009

Per una nova "gobernança" a les parròquies


L´estructura de relació entre capellà i laic, s´ha construït a base de molts segles sobre fonaments que configuren el laic o laica, com a “obedient”, “criat”, “pagador”, “inferior”, “poc format”, “del món secular”... i el capellà com “l´autoritat competent i formada”, “que diu la darrera paraula”, ”que sap, que mana...”, “superior”, “separat” i per tant “sagrat”, “més unit a Déu”...
Aquesta estructura, com és observable en les nostres parròquies, està fent aigües tot i que tant per part de capellans, no acostumats al treball en equip i a compartir les decisions, com per part de laics no habituats a decidir i a tenir iniciatives, encara es resisteix a caure definitivament.
La nostra societat democràtica que valora la participació, la llibertat i l´autonomia de cada persona fa insostenible aquesta estructura relacional.
De fet els laics tenen més formació de la que a vegades ells mateixos es reconeixen i els capellans no tenen una formació humana, pràctica, bàsica que dóna el treballar, el tenir parella i fills amb normalitat. Actualment es valora més la formació inductiva, que s´adquireix amb l´experiència laboral, familiar, social i relacional que no pas la purament acadèmica o instructiva.
Si per part dels laics cal una major autoestima, participació i consciència d´independència del clergat, com ja funciona en els moviments d´Acció Catòlica de fa anys, cal veure què cal per part dels capellans.
Els sociòlegs tendim a pensar més en les condicions socials de possibilitat d´un procés que en les condicions humanes i de la llibertat més o menys heroica de cadascú. Per això penso que l´absència del capellà pot ser una bona condició de possibilitat per tal que els laics s´espavilin, i així animin, coordinin i governin les nostres parròquies. Aquesta absència pot ser donada per la “peresa” del capellà que, degudament racionalitzada, conscienciada i canalitzada vers processos participatius pot ser una “qualitat-defecte” psíquic que sigui positiva condició per dinamitzar el procés de renovació parroquial. L´absència pot ser física i volguda precisament per estimular aquest procés. Pot ser una absència encara més intel·ligent, d’auto-supressió de les actituds, comportaments, relacions i estructures que perpetuen l´antic model de superioritat-inferioritat, de sobrenatural-temporal, o de sagrat-secular.
L´antiga dita que “no hay mal que por bien no venga” o “del defecte fer-ne virtut” es pot aplicar aquí. Felicito, doncs, tots aquells capellans que, sigui per peresa orientada, per intel·ligència amb visió moderna i de futur, per “deixadesa” més o menys conscient, per circumstàncies més o menys cercades, deixen pas, obren camí, fan el buit, s´autoanul·len el model tradicional, no sense dolor, i possibiliten l´accès “normalitzat” dels laics i laiques a la governança de les nostres comunitats. També felicito aquests laics i laiques que aguanten i amb paciència són benèvolament fidels a l´Església, a vegades malgrat els capellans.
Tots anem fent canvis i dols, que resten compensats enormement per la verificació del funcionament del nou model relacional i d´una transparència evangèlica que es dóna en aquestes noves formes organitzatives. La peresa, la deixadesa es transforma en una altra forma de fer de capellà més com a acompanyant, com a “pont” cap a una altra forma de fer més equipal. I per això cal treballar i no “passar”, però d´una altra manera més planera, més humana, més propera, més com els laics.
Quim Cervera és capellà i sociòleg

10 de març 2009

Verano azul

Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any 1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys.
Aquest Nadal passat una amiga em va passar una adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa qualitat o el so és insuficient, però “menos da una piedra”.
Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie “Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts records… total, que vaig veure paulatinament tots els capítols (19 en total). Poca feina, oi?
Al principi m’ho vaig plantejar com un mer “passatemps”, però de mica en mica em va anar captivant la idea de fer d’observadora i analitzar amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu.
Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie, d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut d’anar transformant-los.
He pogut extreure’n les següents conclusions:
Patrons de comportament clarament diferenciats i marcats per l’època de principis dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant, parant taula…) i els pares sent merament usuaris (menjant, llegint, veient TV)
La relació de les mares/pares envers els seus fills i filles. La relació és diferent si es tracta de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls demanen unes responsabilitats i unes actituds que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana de manera diferent, pel simple fet de ser nois.
El divorci com a tema controvertit. La llei del divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de matrimonis malavinguts que forçosament havien d’estar junts… En diversos episodis, i sobretot en un especialment, el tractament del divorci és quelcom inaudit, un estigma moral (per a adults i pels nois i noies). I si no que li diguin a la pobra Desita 
La gran majoria de les nenes dels 70 volíem/volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de nena guapa, obedient, disciplinada, correcta. I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi líder, guapo (o no), fort.
El concepte de família. L’únic model familiar existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de com la “pandilla” de noies i nois s’escandalitzen que una noia adulta decideixi ser mare soltera. El conservadurisme dels nois i noies respon al moment de la incipient democràcia.
L’educació sexual. Resulta impagable l’episodi on a la Bea li ve la menstruació. Se sobredimensiona aquest fet, segurament perquè s’arrossega del franquisme i d’una manera rància, el valor maternal de la dona per sobre d’altres valors de la dona en si ja importants. És molt ridícul veure una Bea fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a la platja mentre els nois se la miren com si fos una verge intocable…
Vull pensar i creure que aquestes constatacions, després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant d’una manera sàvia i sana.
Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les generacions futures valoraran sèries com Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York….
Temps al temps.
Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972

8 de març 2009

L'Eucaristia, tot un repte (III)

Al darrer número de L’Agulla parlàvem de la importància que tenia l’Eucaristia per als primers cristians, una importància que ha perdurat al llarg dels segles. Ara, tocaria que ens preguntéssim el perquè: què passa a l’Eucaristia que la faci tan important?
Si parlem des d’un punt de vista més diguem-ne antropològic, podríem contestar dient que qualsevol grup humà necessita uns moments significatius que el visibilitzin i li donin autoconsciència, i per als cristians el moment bàsic de visibilització, des de sempre, ha estat aquest. Però passa alguna cosa més. Passa, sobretot, que, des del principi, la fe cristiana ha afirmat que en l’Eucaristia Jesús s’hi fa present d’una manera especial, diferent de totes les altres presències. I això és el que cal mirar d’entendre què vol dir. I per entendre-ho, podríem dir que aquesta presència de Jesús en l’Eucaristia es dóna sobretot de tres maneres, a tres nivells.
La primera presència és en la comunitat reunida. Quan la comunitat es reuneix, Jesús va dir que hi seria present. Doncs quan es reuneix de manera més universal i institucional, en aquesta convocatòria que és per a tothom i cada diumenge, aquesta presència té també un valor més rellevant. El prevere que presideix també ajuda a fer visible aquesta presència, si un és capaç de mirar més enllà de les distorsions que s’han produït en la manera de concretar-se els serveis eclesials...
La segona presència és en la Paraula. Escoltar la paraula de l’evangeli, i dels escrits apostòlics, i de l’Antic Testament, no és només un moment d’instrucció teològica, espiritual o moral. És, sobretot, una manera de reconèixer que nosaltres seguim aquell Jesús que ens ha deixat un camí per viure, un acompanyament quotidià, unes paraules, en definitiva, que són punt de referència que podem escoltar directament... Jesús mateix és present en aquesta paraula, Jesús mateix és aquesta Paraula. Sobretot en aquests moments, quan tantes veus eclesiàstiques ens sonen tan allunyades, escoltar aquestes paraules netes, directes, no manipulades, i escoltar-les en la trobada cristiana més institucional, és una magnífica manera de recordar i refermar on és l’autèntic camí de Jesús.
I la tercera presència és en el pa i el vi. És la presència més potent, la que culmina la trobada, la que li dóna el seu valor principal. És la que més trenca amb tot allò que veiem i palpem i és, en conseqüència, la que més costa de formular. No sabem què devien entendre els apòstols i deixebles quan Jesús els va donar el pa i el vi en el darrer sopar. Però sí que els va quedar clar que allò havien de repetir-ho. I no gaires anys després, cap al 55 o 56, sant Pau ja advertia als corintis que aquell àpat que feien no era un àpat qualsevol, sinó que era menjar i beure el cos i la sang del Senyor (1 Corintis 11,17-29). I l’evangeli de Joan ja posava en llavis de Jesús aquelles paraules solemnes i provocadores: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món... Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. (Joan 6,51.54). Després, al llarg dels segles aquesta fe que transmeten tant Pau com Joan ha donat peu a llargues reflexions per mirar d’entendre millor en què consistia aquesta presència de Jesús en el pa i el vi de l’Eucaristia. Però segurament que la manera senzilla com ho trobem dit en els escrits apostòlics és la manera que millor pot expressar el que vivim en la celebració: que Jesús no només és amb nosaltres com una força interior; Jesús ens ofereix una proximitat molt més gran, un aliment amb el qual entrem en comunió molt plena amb ell. Amb l’Eucaristia, podríem dir, la seva carn esdevé la nostra carn, la seva sang esdevé la nostra sang.
Tot això són les riqueses que hi podem trobar a l’Eucaristia. Però tot això, alhora, per a molts sembla quedar lluny de les nostres celebracions reals. Al número que ve mirarem de dir-hi alguna cosa...
Josep LLigadas

6 de març 2009

Memòria històrica: molts passos a fer


Darrerament se m’ha tornat a activar l’interès per tot el tema de la memòria històrica, entesa com la tasca de posar a la llum tot el que van significar aquells anys dolorosos de la guerra civil i de la postguerra, recuperant el record de tantes persones honestes que van patir i morir en aquella tragèdia, tant en la defensa de la legalitat republicana i democràtica com en la persecució religiosa que es va desencadenar a la rereguarda.
A part tot el que un pot anar llegint als diaris, a mi m’ha estat especialment rellevant la lectura del llibre El silenci de les campanes, del qual ja vaig parlar a L’Agulla darrera, que fa adonar del clima social que considerava que per aconseguir una Espanya democràtica era pràcticament imprescindible fer desaparèixer l’Església, cosa que els sectors més radicals van traduir en la implacable persecució de 1936. Però no ha estat només això. També m’ha impactat la reacció de membres rellevants de l’Església com és ara el cardenal Rouco, el qual, alhora que promou les causes de beatificació i canonització dels morts per la persecució religiosa, afirma que la voluntat de rehabilitar els morts republicans és reobrir ferides innecessàriament... També m’ha impactat, per l’altra banda, la reacció d’algun amic anticlerical que deia que els morts catòlics ja van tenir tots els anys de la dictadura per ser glorificats, i que ara no té sentit recordar-los. O una altra afirmació per a mi com a mínim dubtosa: que com que la legalitat estava del bàndol republicà, l’important és reivindicar les víctimes republicanes, i si es volen recordar les altres, si de cas que sigui en segon terme. I tot això unit als múltiples entrebancs que la dreta posa, suposo que per por de veure’s massa retratada, a l’hora de plantejar una recuperació del record i una rehabilitació sense reticències de tots els que van lluitar i morir en defensa de la democràcia.
Ja es veu, que tot plegat és una tasca difícil. Perquè de fet continuen en peu dues posicions que impedeixen de mirar amb una mínima objectivitat el que va passar llavors.
Una, la que des dels sectors més conservadors tant socials com eclesials, continua en el fons sense acceptar que la societat es regeixi pels intruments de la democràcia, i es creu amb dret d’imposar els seus criteris per molt que la majoria social legítimament expressada a les urnes vulgui una altra cosa. Aquesta posició és, en el moment actual, crec jo, la més perillosa i la que més mal fa.
I l’altra, la que continua pensant que l’Església catòlica en particular i les religions en general són un mal que hauria de ser eradicat, per la qual cosa intenta fer el possible per arraconar-les al màxim i mirar d’impedir-los tota visibilitat, sense gaire interès a valorar tot el pòsit cultural que prové de la història religiosa i tota la capacitat de cohesió social que les religions tenen, en comptes de mirar d’aprofitar-ho com una riquesa per a tots.
Ja dic, la primera posició és la que més mal fa, perquè crispa a vegades fins a límits difícils d’aguantar, i crea un clima que deu ser molt similar al que va propiciar l’aixecament militar de fa ja gairebé setanta-tres anys, tot i que per sort ara no sembla que es donin les condicions per a un disbarat com aquell. La segons posició no fa tant de mal, però entristeix i empipa, perquè un voldria que els sectors diguem-ne progressistes que promouen aquesta mena de visió de les coses, fossin una mica més oberts d’esperit...
Però el fet és que, amb tota aquesta situació, es fa difícil una recuperació de la memòria històrica que intenti entendre tot el que va passar, amb tota la seva complexitat, i amb tot el reconeixement a les persones que ho van viure i ho van patir. Si he de dir la veritat, crec que per part de la dreta en general i per part dels sectors més conservadors de l’Església en particular, és difícil que, almenys per ara, hi hagi gaire capacitat de canviar el xip. De manera que la meva esperança seria que des dels sectors progressistes i d’esquerres, i des de les institucions democràtiques, sí que hi hagués la capacitat de tenir una mirada realment àmplia per engegar un procés de reflexió i de recuperació de la memòria que ajudés a entendre tot el que va passar en aquells anys tan dolorosos per a tots. Valdria molt la pena.
Josep Lligadas és escriptor

4 de març 2009

Bajo presión

Bajo presión. Carl Honoré. Editorial RBA. Barcelona 2008.
Durant generacions, créixer no va ser gaire complicat: anaves a l’escola unes hores al dia, practicaves algun esport i tenies alguna afició, la resta del temps jugaves. O potser somniaves despert. Carl Honoré explica com el nostre plantejament modern de la infància és tot un fracàs: els nostres fills són més grassos, miops, més deprimits i estan més medicats que qualsevol altra generació anterior. Utilitzant als nens com a forma de reviure la nostra pròpia vida, o per compensar les nostres frustracions, hem destruït la màgia i la innocència del ser infant. Aquest llibre no és un manual per a pares. La seva intenció és tornar a definir què significa ser nen i ser pare al segle XXI.
La realitat és que els nens necessiten temps i espai per tal d’explorar el món per ells mateixos (igual que aprenen a pensar, a imaginar, tenir relacions i gust per les coses) en definitiva a saber què volen ser en comptes de ser el que nosaltres volem que siguin. Quan els adults volen controlar al mil·límetre la infància dels nens, aquests perden tot el que dóna satisfacció i sentit a la vida: les petites aventures, viatges secrets, jocs, contratemps, moments de soledat i també d’avorriment. Perden la llibertat de ser ells mateixos, i a més ho saben: “Sóc el gran projecte dels meus pares”, diu una nena de 13 anys, “fins i tot quan estic al seu costat, parlen de mi en tercera persona” .
Com a pares, sentim el deure d’empènyer, modelar i educar als nostres fills amb excés de zel per tal d’oferir-los el millor de tot i fer que ells siguin els millors per a tot. Aquesta forma de control permanent de l’educació dels nens rep diferents noms arreu del món. Alguns n’hi diuen “hiperpaternitat”. Altres l’anomenen pares helicòpter, perquè sempre donen voltes per sobre teu, vigilant.
El que Honoré ha descobert és que els adults han segrestat la infància dels nens d’una manera mai no vista fins ara. Bajo presión explora el perquè del fracàs del model infantil actual i ofereix propostes per ajudar-nos a trobar una solució. Tere Jorge

2 de març 2009

Estimar els enemics


El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com a enemic irreductible i perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...)
Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-enemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà nostre.
Quim Cervera és capellà i sociòleg