28 de febr. 2010

El Fòrum Català de Teologia i Alliberament


Com a expressió catalana dels Fòrums Mundials de Teologia i Alliberament i en el marc del II Fòrum Social Català, el cap de setmana del 23 i 24 de gener, s’ha celebrat a Barcelona el I Fòrum Català de Teologia i Alliberament. Més de cinc-centes persones inscrites, de totes les edats.
Una trobada de cristians de tradició catòlica, oberta a altres creences, intraconfessional, no per parlar de dogmes, sinó de transcendència i alliberament.
Una oportunitat per compartir vida i experiències. Quaranta tallers, molt diversos, expressions de vivències i experiències: nous models comunitaris, nous espais de pregària amb gent jove, pobresa i compromís social, creients en diàspora, nous models organitzatius compartits per laics i religiosos...
Una trobada per escoltar i dialogar des de la llibertat i la maduresa, amb la convicció que el que ens uneix és molt més que el ens separa, quan entremig no s’hi posa el poder, l’autoritat, ni els personalismes o la varietat absoluta, quan, sobretot, el centre és la persona, amb la certesa que tots i totes, naixem iguals i sense papers.
Una alenada d’aire, que bé es podria resumir amb un clam: “Un altre món és possible, com també ho és una altra manera de viure la fe, una altra manera d’entendre Déu i unes altres maneres de ser i fer Esglésies”. Un clam fet des de l’esperança que creix i fa créixer la consciència i augmenten els grups que volen protegir les persones i promoure el canvi d’estructures.
Una trobada bàsicament de laics i laiques, amb capacitat d’organitzar-se, fer i ser comunitat creient, fer i sentir-se església, des de la perifèria, sense jerarques, a contra corrent, però església.
Una trobada que crea xarxa, espais d’intercanvi, de persones i grups, que des de diferents experiències i/o religions, senten la necessitat de compartir, trencar la solitud en la quals molts viuen o vivim la nostra fe. Un espai per rebre i donar suport.
Una oportunitat que va acabar amb compromisos:
Identificar persones, organitzacions, moviments i grups que volen i senten la necessitat de compartir:
El sentit transcendent, la pràctica espiritual alliberadora i optimista o la vida en comunitat, presents en totes les tradicions religioses.
L’orientació per l’alliberament i el treball per un món més just, des de la dimensió professional, sindical o política o des de moviments socials que proposen alternatives contra la marginació i l’atur, immigració, pau, solidaritat internacional, ecologia, model econòmic, etc.
Vetllar per l’extensió de la xarxa arreu de Catalunya.
Posar-se en contacte amb grups semblants de la resta de l’estat, d’Europa i Països del Sud.
Preparar la trobada presencial cada dos anys.
Una oportunitat que no té marxa enrere.
Una experiència que es vol fer forta per continuar treballant des de la força de l’optimisme i la seguretat de saber que som molts, cada vegada més, els que volem continuar caminant.
http://teologiaialliberament.ning.com
Pere Vilaseca

24 de febr. 2010

Religió, llengua, cultura a Catalunya


Aquest ha estat el títol de l’exposició exhibida al Palau Robert, des del 21 d’octubre del 2009 fins el 31 de gener de 2010. La iniciativa va sorgir de la Direcció General d’Afers Religiosos, enquadrada en la Conselleria de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. La Directora General, Montserrat Coll, em va demanar de fer-me’n càrrec com a comissari i vaig acceptar, tot i no tenir-ne cap experiència. D’entrada, però, he de dir que ha estat una experiència gratificant, en la qual he après d’una banda força coses d’aquest món expositiu, una de les noves fórmules de comunicació, i de l’altra a fer una lectura de la religió des d’una perspectiva no confessional. No hem volgut fer una exposició ecumènica, sinó donar un tractament unitari al fenomen religiós vist des de la catalanitat en la llengua i en la cultura, donat que totes dues estan entrelligades i són susceptibles d’una lectura laica.
L’objectiu que reflectia la proposta era explicitar, tant com fos possible, la vinculació d’aquests tres conceptes en la història de Catalunya, en la seva construcció nacional, des de la romanització fins a l’aparició del català com a llengua pròpia del poble que s’anava configurant i en la reconstrucció nacional quan el territori que era anomenat Catalunya i la societat que hi habitava veien amenaçada la seva específica existència.
A poc a poc s’anaren incorporant altres religions a més a més del cristianisme i havien d’optar per escollir com a llengua pròpia el català. Hem presentat mostres que demostren aquest camí. En el cas que això no fos així com és el cas de l’Islam i, en part, del Judaisme, hem fet recurs a exposar alguns fragment antics en la seva llengua i a una traducció al català sobretot per als llibres simbòlics o cultuals.
Hem tingut també cura de presentar algunes peces a través de les quals es podia manifestar clarament la defensa de l’ús del català, quan aquest havia estat contradit per les autoritats; com és fàcil de comprendre en aquest cas es dóna un predomini de peces “catòliques”. Una d’elles fins i tot és bilingüe –el títol en llatí–; es tracta de l’obra de Sanç Capdevila recollint la documentació del concilis de la Tarraconense, de sínodes diocesans i el llistat de més de dos-cents catecismes editats entre el segle XVI fins el primer terç del segle XX.
La metodologia escollida va ser, en primer lloc, formar un grup d’experts, tots ells docents d’universitats, per a redactar des de la perspectiva de cadascun d’ells el llistat de peces, que podien ajudar a fer palesa la vinculació dels tres conceptes. Hi vam treballar dos anys des de l’octubre del 2007; en sortí un llistat de dues-centes peces i el plantejament d’un cicle complementari de conferències i de concerts de música religiosa. La retallada econòmica va obligar a suprimir aquestes activitats col·laterals i a reduir a una seixantena les peces que formarien part de l’exposició.
Partíem de l’existència del fet religiós i el seu influx en alguns aspectes ja en temps dels romans passant després a la Catalunya actual, presentada sociològicament amb el nombre de centres de culte i la seva ubicació territorial, deixant de banda el nombre de creients en cadascuna d’elles.
Un segon àmbit recollia mostres dels llibres simbòlics, de catecismes, de culte, sempre en llengua catalana o en algun cas bilingüe com el “missal romà-català” editat pel Foment de Pietat Catalana (1926). També es presenten, en aquest espai, alguns llibres bàsics de les religions recentment arribades a Catalunya, sempre que siguin editats en català. Es vol remarcar que totes i cadascuna de les religions, amb la seva diversitat i pluralitat, poden enriquir el llenguatge religiós català i amb la llengua la cultura.
Els creients en les diverses religions, unes més que altres, fan arribar la seva específica religiositat als diversos camps de la vida, no exclosos els aspectes lúdics i festius. Per això un dels àmbits de l’exposició estava destinat a la religiositat popular: retalls de representacions dels pastorets, de les passions, de la Patum, de les danses de la mort han pogut ser conegudes per mitjà de la projecció de vídeos. Una molt petita selecció de goigs han donat fe del seu to festiu i de pregària popular. Un segon aspecte de la religiositat popular ha estat la selecció d’ex-vots –petits quadres d’estètica naif i significatius del fet que el motivava–, triats des de tres àrees del territori i escrits majorment en català: Nostra Senyora del Vinyet (Garraf), Sant Ramon Nonat (Segarra) i Nostra Senyora del Miracle (Solsonès). Finalment, a cavall entre religiositat popular i litúrgica han estat la selecció de cançoners, de les esglésies evangèliques i catòliques, d’aquests la majoria d’ells publicats després del Concili Vaticà II, també algunes partitures de cants nostrats com el Virolai, la pregària a la Verge del Remei, per acabar amb una reproducció en facsímil del Llibre Vermell de Montserrat i un quadre de la Mare de Déu de Montserrat amb vuit escolans tocant diversos instruments musicals, que vol recordar la importància que en èpoques determinades van tenir les escolanies.
Per acabar, un petit grupet de peces ens recorda com en la història de les religions de vegades els elements d’una i altra s’adapten als servei necessari ni que no fos el primitiu.
L’exposició es va tancar el dia 31 de gener. En ser d’entrada gratuïta només podem saber els visitants per aproximació (uns 40.000), però sí que en visites dedicades a escolars la xifra de visitants ha estat de 1.043, en 57 grups, pertanyents a 24 escoles.
Joan Bada és capellà i historiador

22 de febr. 2010

Excomunions quotidianes


Dono gràcies d’haver conegut i poder viure en el context d’una Església en la qual crec i que és fidel a l’evangeli de Jesús, una Església on tots tenim veu, on som iguals en deures i drets, compromesa amb els més pobres, acollidora amb la diversitat i la diferència, i on els valors humans, l’amor a l’altre i el compromís comunitari són el més important. Aquesta Església que proposa i no imposa, que dona la mà i acompanya, dóna sentit a la fe. Aquesta església existeix, però hi ha moltíssimes persones que desconeixen de la seva existència ja que està enterbolida per un núvol de pors, d’interpretacions, de desitjos de poder i d’amenaces que fan cada cop més que siguem un tren que va perdent vagons a cada estació, els vagons dels que se senten exclosos i incompresos, condemnats pels prejudicis i per la llei mal entesa que no seria mai la llei de Jesús.
Aquests dies passats, que es parlava tant d’amenaces d’excomunió als diputats, a mi em venien al cap les excomunions quotidianes del dia a dia. Ja sé que en aquests casos no es pot parlar d’excomunions, en tot cas serien els exclosos de l’Eucaristia per la llei i el dret, exclosos sense haver estat jutjats, només prejutjats. I aquests, els prejutjats dins l’Església, són els que van directes als vagons que anem perdent, i un bon motiu perquè d’altres persones que veuran aquesta realitat injusta, l’abandonin.
A qui em refereixo? Doncs comencem pels més apedregats per la història i l’actualitat de l’Església catòlica: els homosexuals. Aquesta realitat humana i de la natura es confon exclusivament amb vici, malaltia i pecat. El consell per a ells: la pregària, la castedat... Són humans i estimen, però no segons les regles de l’Església i, per tant, són exclosos de la comunió. Prejutjats, evidentment, perquè pot haver en ells (o elles, en el cas de les dones) parelles plenes d’amor, que faran l’amor sense opció a procrear, i per tant el seu amor “no valdrà per res” i sense fer mal a ningú aniran acumulant més “pecats”.
Els divorciats. Amb el somni del Matrimoni, aspiració preciosa de moltes persones, es van jurar amor etern perquè hi creien, però el seu compromís va acabar en fracàs. Segur que no ho volien, qui vol un fracàs tan dolorós a la vida com és el fracàs de l’amor? Ningú. Doncs queden exclosos de la comunió per llei, facin el que facin, ni que es volguessin fer monjos o monges... El fracàs de la persona no pot ser entès pels qui es creuen perfectes.
De fet, l’amor i la sexualitat són dos grans temes recurrents per l’Església. Passen pel davant –pel que fa a la insistència dels discursos oficials– dels abusos de poder, la corrupció, l’explotació, l’esclavatge, les guerres, les dictadures... es veu que tot pot ser perdonat o es pot fer la “visita grossa” si no es tracta de moral sexual. L’eslògan dels anys 60, “Fes l’amor i no la guerra” devia provocar greus problemes d’insomni. Al cap i a la fi, una persona que n’ha matat una altra, o que ven armes de destrucció o mines anti-persona, pot arribar penedir-se i pot arribar a rebre el perdó (i tornar a combregar) si es donen els fets necessaris: penediment, confessió, etc. Però l’homosexual, com s’ha de penedir si ha nascut així i estima així? I el divorciat, com es pot tornar a enamorar per obligació o què ha de fer si ha estat abandonat? Una altra cosa seria els que, des d’aquestes realitats, fan mal als altres, però si els posem a tots al mateix sac, els estem prejutjant i condemnant injustament.
Més casos, i un fet tan habitual i quotidià avui dia: parelles que viuen junts sense matrimoni. La majoria joves, però també n’hi ha de més grans que potser s’acabaran casant o potser no. Són menys cristians si en el seu compromís personal no s’ajusten als paràmetres oficials de: amor = matrimoni = fills? (i molts fills, perquè el preservatiu tampoc està admès...). Tot plegat ja ens omple uns quants vagons més de creients que abandonaran l’Església, que entenen que el seu compromís de fe va molt més enllà de la seva vida íntima. I encara puc anar més lluny, sense ànim d’escandalitzar (de fet, a mi només m’escandalitza l’odi, no les formes que pugui prendre l’amor). Hi ha parelles que són companys de vida i de camí, que viuen l’amor en llibertat, sense posseir-se l’un a l’altre i sense haver-se jurat amor etern ni exclusiu. Qui té el copyright de l’amor? Tothom és igual i sent igual? En definitiva, “pecats i més pecats” que van a parar sempre allà mateix: la sexualitat, encara que sigui lliure, compartida i sense fer cap mal. De res importa que tots els que hem dit anteriorment tinguessin una vida plenament evangèlica, d’entrega als altres... seran exclosos per la seva intimitat, per situacions no triades com l’homosexualitat; no volgudes, com el fracàs d’un matrimoni; o simplement incompreses perquè no s’ajusten als cànons establerts...
I un altre vagó més que vull esmentar dels no admesos a la comunió (n’hi hauria molts altres) seria els dels no confessats. Vaja, els que no creuen que en un confessionari un capellà (ésser humà com ells) els hagi de dir si els perdona o no els pecats després de burxar a la seva intimitat. I aquí ja hem arribat potser al fet més greu, al problema més de fons: si la llibertat en l’amor escandalitza, la llibertat de consciència terroritza, ja que fa trontollar els fonaments del sistema, de les regles del joc que han permès durant segles a l’Església el control sobre l’ésser humà. I qui té poder no vol perdre el control.
Sempre he pensat que en aquests vagons dels incompresos, que l’església va perdent, hi ha tantíssima gent bona que faria tant de servei a les comunitats i no viurien la fe en solitari. I el gran vagó irrecuperable seran totes les generacions més joves, que amb el Concili Vaticà II encara no havien nascut i no van poder veure el darrer buf d’Esperit que hi va haver a Roma... no és que hi calgui un canvi de rumb, és que aquest canvi està venint. I si no, mirem l’edat de la majoria dels fidels de les parròquies i de la majoria de capellans...
Malgrat el que us pugui semblar, escric des de l’esperança i l’optimisme. Hi ha una altra Església, humil, que camina de puntetes, que seguint els passos de Jesús convida a estimar i acollir, i que d’una forma o una altra, despullada de poder i de riquesa, serà l’església del futur. L’església de la condemna, dels mestres de la llei, dels prejudicis, de la por... s’apagarà com una espelma que es va fonent a poc a poc. Temps al temps.
Maria-Josep Hernàndez és periodista

20 de febr. 2010

El comiat de Xavier Jounou, alcalde de Solsona


Tot i que ja han estat publicades a diversos llocs, no ens podem estar de reproduir també en la nostra revista les paraules de comiat que va voler adreçar a la família, companys i conciutadans l’alcalde Solsona Xavier Jounou i Bajo, abans de la seva mort, esdevinguda el passat 13 de gener de 2010.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tant estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

18 de febr. 2010

De Hopenhaguen al desencís


Fa ja més d’un mes que estàvem esperant l’esdeveniment que havia de marcar la dècada vinent (2013-2020). L’acord que havia de suposar un punt d’inflexió i que havia de demostrar que podíem canviar maneres de fer amb repercussions nefastes per al medi ambient i per a nosaltres, com a part d’aquest. Però què havia de ser i què va ser Copenhaguen?
Anirem per parts. Per fer-ho començarem a la dècada dels 80, quan l’amenaça d’un canvi climàtic significava l’inici de mecanismes de monitoratge del clima, l’establiment del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) i les negociacions d’un conveni sobre el canvi climàtic. El 1992, se signaria el Conveni Marc sobre Canvi Climàtic.
Un conveni ha de ser signat i després ratificat pels estats. Quan un estat el ratifica es compromet a fer que aquest conveni passi a ser norma nacional en el moment que el conveni entri en vigor. El conveni entrarà en vigor quan un nombre determinat d’estats l’hagi ratificat. Aquest procediment, que sembla tan complicat, és una garantia pels estats que ratifiquen l’acord que no seran els únics que faran un esforç determinat. Així, quan un acord entra en vigor els estats es van reunint periòdicament per anar avaluant el compliment de l’acord i millorar-lo si s’escau. És el que es coneix com COP (Conference of the Parties).
El Conveni Marc de 1992 no establia cap reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle (GHG), però va ser un pas important perquè els estats anessin treballat per combatre el canvi climàtic. A la COP3 del Conveni Marc es va signar el Protocol de Kioto, aquest sí amb reduccions d’emissions de GHG. Una reducció global del 5% respecte a les emissions de 1990 per al període 2008-2012. Reduccions que havien de realitzar els països de l’annex I del Conveni, és a dir, els països desenvolupats, perquè es reconeix que els països en vies de desenvolupament no han generat el problema i no se’ls podia demanar l’esforç de solucionar-lo quan tampoc presentaven unes emissions importats d’aquests gasos. Evidentment, aquesta reducció s’ha vist ( i ja es veia a Kioto) que és clarament insuficient per fer front al problema. Els informes de l’IPCC (malgrat que últimament, coincidint curiosament amb Copenhaguen, s’ha intentat deslegitimar) són clars i rotunds amb el fet que ens enfrontem a una amenaça alarmant, causada pels humans i que és bàsic i urgent la reducció d’emissions de GHG.
A la COP13 del Conveni Marc celebrada a Bali, els estats es van donar de termini la COP15 de Copenhaguen per arribar a un nou acord que rellevés i enfortís Kioto. És a dir, que havien d’arribar a un acord de reducció d’emissions per al període 2013-2020 que servís per combatre el canvi climàtic. El resultat del que s’havia batejat com Hopenaghen, jugant amb la paraula esperança en anglès (hope), va ser realment desencisador: cap mesura, cap acord en percentatges de reducció. No entraré a analitzar els posicionaments i el paper dels estats, la comunitat científica, les ONG, els mitjans de comunicació o els avenços i retrocessos més específics que es van produir, sinó que voldria plantejar la reflexió de què implica i on ens porta el que ha passat a Copenhaguen.
És evident que les negociacions no acaben a Copenhaguen. Hi haurà més COP i se seguirà treballat el tema, però és clar que el temps no juga a favor nostre (a Copenhaguen, conscients dels riscos del canvi climàtic, sí que es parlava de com es podien fer polítiques d’adaptació als canvis i problemes que ocasiona i ocasionarà el canvi climàtic). Copenhaguen reflecteix les dificultats per assumir i aprendre dels nostres errors del model de desenvolupament i per plantejar alternatives, alternatives que caldrà temps per veure’n resultats. Sempre parlem que s’ha de pensar globalment i actuar localment, és cert, però ens equivocaríem si penséssim que no necessitem aquests acords. Tenim a sobre la taula problemes que si no actuem també globalment no podrem afrontar. Necessitem que s’arribi a compromisos, necessitem que se’n parli. Si a la dècada dels 80 no s’hagués creat l’IPCC no tindríem tantes dades sobre el canvi climàtic (ni vídeos de l’Al Gore, per portar-ho a un altre terreny). Si el 1992 no hi hagués hagut el Conveni Marc tampoc hi hagués hagut Kioto. Si no hi hagués hagut Kioto, no podríem haver-lo criticat, ni desprestigiat aquells estats que no han volgut treballar amb l’esperit de combatre el canvi climàtic. Necessitàvem aquest acord (i ja fa temps) i, encara que ara no estigui als mitjans de comunicació, el seguim necessitant amb urgència.
Laia Serra és doctora en relacions internacionals

16 de febr. 2010

Ètica i política


El Departament de Teologia Moral de la Facultat de Teologia de Catalunya ha organitzat per als dies 8 i 9 de febrer una Jornada amb el títol “El valor de l’acció política i la seva dimensió ètica”. Tema encertat i escaient avui, com mai.
El problema és que quan he llegit el programa se m’han passat les ganes de participar-hi: entre les persones convidades no hi ha cap dona ni des del camp de la política, ni de l’ètica, ni de la teologia, cosa que avui resulta cridanera. Els convidats cobreixen només una part de l’ espectre polític (Joan Majó, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. i Miquel Roca i Junyent) i ho són per la seva vinculació al Parlament espanyol. Cap esment de la política municipal, la més propera, la porta d’entrada de molta gent a la política i font de corrupcions amb majúscula.
Em sap greu que sigui així perquè el tema em sembla d’allò més oportú. La política, a part de les actuacions clarament delictives, està derivant cap a unes formes que dificulten molt el consens i la convivència, que busquen el perpetu enfrontament per “marcar perfil” per damunt del bé comú, i que a la pràctica són poc participatives. La desmobilització que comporta deixarà la política, o sigui l’organització social que marca les condicions de vida de tantes persones desprotegides, en mans de molt pocs. I no precisament els millors. Mercè Solé

La immigració: bon esperit, i recursos


Primer hi va haver una frase: “És que alguna cosa s’ha de fer”. I després n’hi va haver una altra: “És que si no no ens votarà ningú”.
La primera frase té molta raó. Els ajuntaments, que són els que han de gestionar els serveis més propers als ciutadans, estan ofegats. La distribució de diners entre les diverses administracions és clarament injusta, i els ajuntaments en són els perdedors. I ara, amb la davallada de la construcció, les coses encara s’han espatllat més. I llavors passa que, quan en un lloc el nombre d’immigrants té un cert volum, és més fàcil que aquesta manca de recursos porti protestes i sorgeixin greuges comparatius més o menys reals o imaginaris.
La segona frase és, en canvi, una barbaritat. Vic ha estat fins ara una ciutat modèlica en l’esforç d’assumir la realitat de la immigració per crear una societat ben cohesionada. I llençar tot això per la finestra per por de perdre l’alcaldia és la pitjor manera d’afrontar un problema seriós com és aquest. Evidentment que si no hi ha prou recursos cal fer alguna cosa. Però la cosa a fer no pot ser donar peixet a la Plataforma de Josep Anglada. La cosa a fer ha de ser, més aviat, reivindicar amb tota l’energia els recursos necessaris, però deixant clar que el que es vol és que tothom tingui el que li cal.
Hi ha dues maneres d’afrontar el fet de la immigració: amb bon esperit i amb mal esperit. Vic hauria de recuperar el bon esperit que fins ara l’ha distingida. I, des d’aquest bon esperit, fer tota la lluita que calgui, en la reivindicació de recursos, en la reivindicació de les planificacions que semblin necessàries, en la voluntat d’explicar la realitat una vegada i una altra... I en aquesta lluita hi hauria de ser tothom, també els altres municipis, també el govern de Catalunya.
Qualsevol persona que tingui un mínima visió del que passa sap que és insensat pensar que si s’impedeix o es dificulta que els immigrants que viuen aquí puguin accedir als serveis bàsics se n’aniran. La realitat de la immigració es podrà controlar més o menys, i és un debat obert, però en tot cas el que no va enlloc és cultivar, de cara o de trascantó, la idea que els immigrants són una nosa i un mal contra el qual cal actuar. Cultivar aquesta idea en el nivell que sigui és actuar amb mal esperit.