31 de jul. 2008

Ferran Fuguet i la constància militant


Ferran Fuguet Ros té el cristianisme i el marxisme com a punts bàsics de referència, i no els dóna per caducats ni l’un ni l’altre. President de Barcelona de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica, coneguda també amb les seves sigles originals en castellà HOAC), s’explica amb idees clares, que expressen bé els seus convenciments profunds i les seves ganes de viure segons aquests convenciments. Nascut a Barcelona el 24 de juliol de 1949, està casat amb Assumpció Aloy i té una filla, Laia, de 27 anys, i un fill, Pau, de 22. Treballa d’administratiu en un banc, i viu a Hostafrancs. I sembla una exemplificació d’allò de Gramsci sobre el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat.
- Com vas anar a parar a la GOAC?
- A partir d’un grup de joves. Jo estava en una coral a la parròquia de Sant Ramon de Collblanc. I com que tenia ganes de fer alguna cosa més, vaig entrar en contacte amb la gent que es movia per la parròquia, que llavors tenia com a rector en Josep Breu, i amb un capellà valencià, Santi Añó, i uns militants de la GOAC de diversos llocs d’Espanya que vivien allà i havien vingut a reiniciar el moviment a Barcelona, que aleshores estava pràcticament dissolt. Amb tots ells vaig començar a moure’m en tasques de barri, tant culturals com reivindicatives. Eren els temps de la lluita antifranquista, cap a l’any 1973 i 1974. Recordo especialment la lluita perquè el Parc de la Marquesa fos per al barri. I els militants de la GOAC, en un cert moment, em van convidar a que allò que feia per una intuïció humanista i social, ho fes reforçat des de la mirada de la fe. Em van dir: tot això que fas pot tenir un sentit més profund i amb més perspectiva. Jo potser no sabia gaire per què feia les coses, i allò em va donar sentit.
A partir d’aquí es va constituir un equip, que érem mitja dotzena de persones, entre les quals hi havia també la meva companya, l’Assun, i vam començar a fer la iniciació a la GOAC paral.lelament a la nostra tasca social i reivindicativa al barri, i també a la nostra activitat a la parròquia. A tot arreu ens presentàvem com a cristians sensibilitzats i amb consciència.
- Abans no havies tingut cap contacte cristià?
- Sí. Jo era cristià, però era un cristià diguem-ne salvatge, fruit d’un ambient juvenil en què també hi havia cristians. Perquè jo no provinc d’ambient familiar cristià. El grup que vam iniciar la GOAC era una gent que provenia de grups d’esplai més o menys cristians, i coses per l’estil, però sense gaire consistència. I la GOAC va ser un revulsiu.
- Com va anar després?
- Ens vam ficar de ple al moviment, i vam continuar vinculats a la parròquia, fins que ens vam anar casant, i es va difuminar l’equip. Quatre de nosaltres, amb els fills, vam intentar aprofundir l’aspecte de comunitat, tot i que no vam poder arribar a viure junts com hauríem volgut. Però als estius sí: ens instal.làvem en un càmping, i allò es convertia cada cap de setmana en un punt de trobada d’altra gent del moviment, amb un clima de festa, amb Eucaristia, amb moltes coses.
Aquest revulsiu que la GOAC va ser per a nosaltres va esdevenir també militància sindical i política. La meva dona es va implicar amb el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) i amb la lluita feminista, i jo a les primeres eleccions sindicals vaig sortir elegit com a delegat a Banca Catalana per Comissions Obreres, i en això continuo des de llavors. No he deixat mai de ser delegat sindical, i si puc no ho deixaré mai. Només ho deixaria si vingués un jove de vint anys i jo li fes nosa per posar-s’hi ell. Però això per desgràcia no és així…
- Com va néixer aquest compromís sindical?
- Va ser una cosa una mica casual. A les primeres eleccions els companys em van dir que si jo em presentava ells em votaven, i ens vam presentar un altre company i jo, i vam sortir. I des de llavors que vaig anar prenent consciència del tema sindical, de lluita per la millora de les condicions de treball i de vida de la gent, incloses les meves. Aquest era l’objectiu, i juntament amb aquest objectiu hi havia la utopia: una societat sense classes. I això connectava molt amb la meva visió des de la fe.
- I ara?
- La societat sense classes continua essent part de la meva utopia. I no només a nivell estratègic, polític, sinó també com a expressió del Regne de Déu. La societat sense classes és un objectiu a aconseguir. No sé si serà demà o quan serà, però és un objectiu.
En aquest sentit és important tenir en compte una cosa. Jo sóc cristià. Però el que em va fer tenir una idea del que calia fer i cap on calia aspirar va ser, i continua essent, el marxisme. El marxisme va ser el que em va ajudar a concretar el que jo havia de fer en aquest món: a concretar la tàctica i l’estratègia per millorar les condicions de vida dels meus companys, i les relacions humanes, i l’organització social.
- En què has canviat?
- Qualsevol persona que vulgui ser oberta, canvia. Jo ara sóc un cristià més adult, i tots els valors i criteris que m’aporta la fe tenen més consistència. El bàsic i fonamental és allò de Jesús: “Estimeu-vos com jo us he estimat”, que va unit a un altre criteri que és la prioritat de la persona. Tot això és la base. Però amb la base no n’hi ha prou. Cal conèixer el món, veure com s’organitza la societat, intentar aprofundir en què ha de desaparèixer de la societat en què vivim perquè faciliti la construcció del Regne. I el marxisme em va donar un mètode d’anàlisi de la societat.
En resum, que si aquesta anàlisi l’amaneixes i farceixes amb els valors de la fe, és una bomba. Encara que després cadascú arriba fins on arriba…
- Però les coses han canviat molt… El marxisme et continua essent vàlid, ara?
- Sí, perquè em continua facilitant aquesta anàlisi. El que passa és que com tot mètode s’ha d’adequar a la conjuntura social i política. La classe treballadora no és un element estàtic, és també un element en evolució. No deixa de ser classe obrera, però és la classe obrera de les condicions actuals econòmiques, polítiques, culturals.
- Abans parlaves de la utopia. Com la definiries?
- Ho he anat comprenent en el meu procés de conversió. La utopia és el Regne de Déu. En Guillem Rovirosa, el fundador de la GOAC, per formular el sistema de vida, les condicions de vida del Regne de Déu, va escriure el “Manifest Comunitarista”. Que és simplement dir que tot en aquest món ha de basar-se en la vida en comú, en la comú unió. És el que intentem viure en la GOAC, en què hi ha l’equip com a cèl.lula bàsica, i hi ha també els diferents àmbits comunitaris en què la gent es troba, actua, assumeix responsabilitats, en funció del tarannà de cada persona. És a dir, que no s’actua en funció de les coses que cal fer, sinó en funció d’allò que més pot potenciar el tarannà de cadascú. La GOAC voldria ser com un camp d’experimentació d’aquest esperit comunitarista, per ser-ne testimonis fora del moviment.
- Parlem de com veus el món i l’Església. Per on comencem?
- Com a cristià sempre he lluitat en contra de la idea de que una cosa és el món i una altra l’Església. El món és una societat dividida en classes, i aquestes classes es reflecteixen igualment en l’Església. Per tant, per mi, són una mateixa cosa, perquè la gent de l’Església és la mateixa gent que hi ha al món, i per tant les contradiccions són les mateixes.
- Parlem del món. Com el veus?
- El món el veig molt marcat per l’imperialisme americà, que no és només el tema de la guerra, sinó també el tema dels interessos econòmics. I veig que en el Primer Món estem també en un procés de canvi, perquè aquesta promesa que ens han fet que s’anomena estat del benestar és una mentida. El Primer Món és víctima de l’engany de l’estat del benestar. I a més a sobre tenim la creu de que tot el que tenim és perquè molts altres tenen molt menys i sofreixen el fet que nosaltres ho tinguem.
Això implica una situació de permanent tensió, que no sols és política, sinó també econòmica i humana. Des del Primer Món ens hem de defensar perquè els que no tenen el que jo tinc m’ho podrien prendre un dia… Evidentment aquesta perspectiva no és la que jo defenso, però és el que hi ha en el fons de moltes actuacions. I davant d’això el que cal és buscar alternatives solidàries perquè la gent vagi prenent consciència d’aquesta realitat. Jo dins Comissions Obreres no només sóc delegat sindical sinó que estic també en el grup de Pau i Solidaritat, perquè no es tracta només de dir no a la guerra, sinó de fer adonar que hi ha gent que pateix i que aquesta consciència ens hauria de comportar renunciar a tenir algunes de les coses que nosaltres tenim.
Una tasca imprescindible en aquest moment, i en això els cristians hi tenim molt a dir, no és tant el compromís pacifista de la pau entesa com a absència de guerra, sinó entesa com una cultura que comporta una filosofia de vida en què la persona sigui la prioritat. I aquesta cultura l’hem de promoure des de la base, amb els nostres fills, al barri, a tot arreu.
- I l’Església?
- Jo sóc Església, i per tant el papa que acaba de morir és el meu papa, però això no vol dir que comparteixi el seu pensament. Aquest papa ha faciltat un reforçament dels grups d’Església més conservadors i reaccionaris, i això ho pagarem car tots plegats. No és cap broma, el fre que hi ha hagut al Vaticà II. I totes les sensibilitats com l’obrera, totes les sensibilitats de servei i entrega social, estan qüestionats en aquest moment. Es prioritza la doctrina per damunt de la comunió. I això per als creients de base és fatal, perquè ens treu llibertat, ens treu la possibilitat de viure en plenitud l’Església, de viure allò que l’Església és fonamentalment.
- Què et dóna esperança, en aquests moments?
- Algunes coses, alguns elements que sorgeixen des de la part jove de la societat. Hi ha una joventut que ve com a producte del sistema en què vivim, però hi ha una altra joventut que ve reaccionant. Que s’ocupa i es centra en un estil de vida, en uns aspectes tant culturals com polítics com socials, com eclesials també, que són els que tenen una perspectiva de millora, de futur per a la humanitat. No estem en un dels millors moments, però aquesta realitat és esperançadora.
Josep Lligadas
Publicat l'abril de 2005

29 de jul. 2008

La meva fe en Jesucrist ressuscitat


Una experiència “salvadora”
Possiblement és un sentiment-experiència d’anar-me sentint “alliberat, curat, sanat”, el que millor expressa la meva vicència actual de fe en Jesucrist ressuscitat.
És una sensació, una experiència fonda de curació-sanació progressiva. I tota aquesta vivència se m’ha anat fent més viva, a mesura que m’he anat fent més gran. I quan més dèbil i “cascat” et vas notant físicament (encara que és veritat que no em puc pas queixar). A mesura que m’he anat fent més gran, més “sanat” (salvat) em sento per dins.
Potser d’aquí, d’aquesta “vivència salvadora”, en deuen sortir les ganes de donar gràcies, i d’agraïment per tot el que he rebut.
És veritat que aquesta vivència es fa difícil d’explicar, perquè, sens dubte, es tracta d’una experiència espiritual. I això em portava a pensar en el que diu Pau a 2Cor 4,6: “Encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més”. Abans ho llegia i no em deia gran cosa, i és ara que m’ho començo a creure, potser perquè en faig l’experiència. Intentaré explicar-me, partint dels miracles de Jesús, sobretot de les dues “resurreccions” de la filla de Jaire i Llàtzer.
Els miracles-curacions de Jesús
Tots sabem el sentit que tenen i el sentit que Jesús els donava: la seva relació amb la presència del Regne. “Es posà dret”. “Hi veié”. “I la lepra el va deixar”. “En van sortir set dimonis”, etc. Jesús apareix lluitant a favor de “la salut integral de la persona”, en frase d’Armand Puig. Jesús allibera d’allò que no deixava viure amb dignitat. Alguns “curats” van seguir-lo. A d’altres, la majoria, els cura i els convida a anar-se’n en pau. A d’altres els fa tornar a la vida normal: “Torna a casa teva i explica el que Déu t’ha fet” (Lc 8,38).
El que vull ressaltar és que no tots els curats van seguir Jesús, ni molt menys. Potser van tornar a ser “coixos, paralítics, cecs, endimoniats…”. I segurament van tornar a pecar (“No hi tornis més…”, Lc 11,24-26). Possiblement que d’aquí deuria venir la insistència de Jesús en el “vetlleu”.
De totes les curacions, segurament que les més aparatoses són les tres resurreccions, millor dit, revivificacions, que surten als evangelis. En vull destacar dues que, per la seva semblança, m’han ajudat a comprendre aquest sentit que dono a curació-sanació-salvació, i la seva relació amb la fe en Jesucrist ressuscitat: la de la filla de Jaire (Mc 5,35-43) i la de Llàtzer (Jn 11,1-38):
* “La nena no és morta, sinó que dorm” //“Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo”
* “No tinguis por. Tingues només fe” // “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà”.
* “I els digué que donessin menjar a la noia” // “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”
Subratllo, sobretot, aquestes dues frases que Jesús diu al final dels dos textos, perquè m’hi sento molt identificat, tant amb la noia, com amb Llàtzer, ja que hi veig reflectit, en certa manera, el meu procés de fe fins avui.
- Jo estava com lligat, no mort o enterrat però sí “adormit” (anys de la postguerra civil, fe practicona i no centrada en Jesucrist, moral asfixiant dels anys 50, món petit i tancat…). Fins que Jesús em va “agafar la mà” (com a la noia), em va “cridar” (com a Llàtzer).
- Llavors va venir aquest “doneu menjar a la noia”, i el “deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Penso que va ser a partir d’aquest “miracle” de Jesús, i ajudat per altres, que em vaig anar aixecant i caminant, i menjant un aliment que fins llavors no havia tastat.
I és pensant en tot això que em surt un profund agraïment i una pregària: “Gràcies a Tu, i als que a través teu, m’han acompanyat, ajudat, estimat” (alimentat, deslligat, ensenyat a caminar). Sense ells no sé on seria ara. Com n’estic d’agraït a tots ells!
I és aquesta experiència de sentir-se ajudat, acompanyat, que m’ha fet prendre consciència de formar part d’un Cos: l’Església. I estic completament convençut que la fe en Jesús ressuscitat ens ha vingut a través d’ella. Això m’ho crec sincerament.
Jordi Fontbona és capellà obrer jubilat
Publicat l'abril de 2005

27 de jul. 2008

Les noves pobreses

Parlem de noves pobreses o la pobresa de sempre, però amb rostres diferents?
Un dia, Jesús, va pel camí, envoltat per una multitud que l’aclama. Vora del camí hi ha un cec que demana almoina i pregunta què és aquell soroll. L’informen molt bé. És Jesús qui passa. El cec comença a cridar: “Jesús, salva’m”. Els qui acompanyen Jesús el fan callar, però el cec crida més i Jesús se n’adona. I diu als que l’envoltaven: Porteu-lo. I Jesús el cura.
Jesús continua sentin el clam dels necessitats per sobre dels sorolls. Avui com en temps de Jesús hi ha persones que criden: cura’m... però ho fan en silenci, amb la seva mirada o la seva tristor Escoltem les seves veus?
Nosaltres potser les ofeguem amb estudis, estadístiques, o simplement no escoltant-los. No hauríem de ser nosaltres els que hem d’ escoltar el seu silenci o el crit, a llegir la seva mirada o la seva tristor? És a nosaltres que Jesús demana que els sentim i els donem la mà. Ens caldrà mirar amb el cor i descobrirem diferents grups que necessiten atenció. Aquí n’assenyalem dos.
La veu dels vinguts de lluny
Els trobem al carrer o als metros: petits grups de pakistanesos, sempre sense dona, o joves romaneses amb nen, sense que es vegi l’home... Pobresa de família, de parella... Potser explotació...
Veiem les llargues cues a oficines públiques per demanar papers: certificats, empadronaments, contractes... les voltes que donen d’un lloc a l’altre. Les explicacions incompletes que reben, en una llengua mig coneguda. De vegades no gaire ben atesos... “Són els sense papers”... Al voltant de la plaça Catalunya, tots hem vist les files de venedors ambulants, drets, preparats per fugir ràpid amb les mercaderies diverses a terra, fins i tot haurem passat pel mig del carreró que formen. Inquiets, mirant lluny... De cop i volta tot està recollit, continuen mirant i esperant… Encara trobes un somriure enmig d’aquesta inestabilitat. Viuen d’això? Se’n beneficien d’altres?
Tots anem coneixent persones d’altres races i cultures. I als barris en poc temps canvia l’aire dels carrers, canvien les botigues, són senzilles, sense pretensions, sense presses. La supervivència i la relació són els valors primers. Apareixen: un Bazar Oriental amb colors, varietat, vaporositat... Bar Atahualpa, música andina, alegría, cants... Locutoris, llocs de reunió, comunicació, tramesa de diners. Botiguetes de menjar molt variat de paquistanesos. Botiga de menjar africà i també es fan trenes. Al carreró que creua, una carnisseria Hallal i un altre locutori. En arribar a dalt els congelats xinesos. L’última botiga instal.lada, una de mòbils.
Aquest canvi extern però real dels llocs que freqüentàvem descol.loca, crea nostàlgies, i també ens pot obrir a l’acollida dels nous veïns. Haurem de deixar caure prejudicis... El sentir, el fer i el viure diferent pot crear en algun moment sorpresa, i també ens és una crida a ser acollidors de la diferència, comprensius i pacificadors.
Hem de reconéixer que de vegades ens obren a un compartir més de fons. Un exemple: Els nous veïns algerians, als quals havíem dit que si necessitaven alguna cosa que els ajudaríem... Ens saludàvem… intercanviàvem algunes paraules... El dia del final del Ramadà, van aparèixer a casa amb cuscús i pastes perquè compartíssim amb ells la seva festa gran. Va ser una sorpresa que ens va despertar: haurem de buscar la manera de buscar i compartir amb ells la nostra festa gran, la Pasqua.
La veu dels joves treballadors
Tots tenim molt clar que els joves tenen molta dificultat a trobar feina. Per escoltar les seves veus ens caldrà tenir presents algunes dades per captar què els passa. A l’any 2003: el 55% dels joves asalariats van tenir contractes temporals, el 50% van tenir dos o més contractes i això ha anat creixent. La situació de la feina dóna inestabilitat, inseguretat, és estar canviant constantment, sentir “que no dures a res”... ja que “no deus servir”. La variabilitat de feines que no responen al que s’ha estudiat, desanima i molts cops enfonsa...
Hem passat d’una certa estabilitat de feines a una situació molt diferent: s’ha acabat allò d’un treball per tota la vida; ser d’una empresa avui no és motivador; un sou fix i creixent...?; una vellesa bastant assegurada...?; amb compromís sindical...?
Aquest canvi en la relació amb el treball provoca sentiments molt diferents entre les generacions i es font d’incomprensions.
La pobresa dels joves treballadors avui és: inestabilitat, inseguretat, canvi constant, decepció dels esforços fets amb els estudis, dependència dels pares i, de vegades, enfrontaments.
Els joves han d’adaptar-se a les circumstàncies d’avui, la precarietat. Això suposa horaris durs, contractes escombraria. Han d’agafar el que troben i aguantar. Se senten trepitjats. Treballen moltes hores amb horaris molt durs. Els treballs que troben no responen a les seves aspiracions econòmiques. De vegades troben una feina fixa despersonalitzant. No tenen prou diners per independitzar-se. Aquestes situacions alteren les relacions entre els companys...: hi ha els aduladors, els que aguanten el que no s’hauria d’aguantar, els que fan carrera. Això és una pobresa real, cal aguantar per viure...
Tot això va minant el companyerisme i la solidaritat. Moltes vegades canvien de treball o queden amb horaris parcials, per poder fer altres coses en les quals troben més sentit.
Els treballadors de sempre no els reconeixen com a classe treballadora, perquè saben més, tenen uns altres interessos, viuen d’una altra manera, tenen uns altres aires.
També als joves els costa reconèixer-se com a classe treballadora perquè el món dels seus interessos és una mica diferent. Però en la sensibilitat i el compromís militant van per lliure, de vegades s’associen entre ells, seleccionen a què acudeixen: convocatòries, manifestacions… però, no tot s’accepta cegament... Van fent...
Caldrien nous líders que responguessin a la situació present.
I per contrast amb els joves, dues paraules dels aturats de llarga durada. Ja no hi ha veu, la precarietat continuada i el consumisme atraient els aboca a l’exclusió. Però el que agreuja la situació és culpabilitzar a la persona concreta perquè no ha estat capaç de trobar un lloc adient per tirar endavant... I acaba culpabilitzant-se, a més de veure’s exclòs de la societat. Qui els defensa?
Cecília Prat és religiosa del Sagrat Cor
Publicat l'abril del 2005

25 de jul. 2008

Treballadores sexuals


Bé. Deu ser la manera més assèptica d’anomenar persones que es guanyen la vida a través de serveis molt personals. I les persones que, per mor de la seva feina, esdevenen una mena d’abocador d’injúries (sembla que el súmmum és això del “fill de puta”) on es concentra tot allò d’insultant i provocador. I s’hi concentren també dos trets no casuals: els fills de puta sembla que no tinguin pare que sigui responsable de res; i la paraula “puta” es contraposa a la figura de la mare, una “santa” en la majoria de casos. Aquí tampoc els homes no sembla que hi pintin res, perquè insultar el pare no té cap gràcia.
Un ofici antic, diuen, del qual sovint se subratlla la perversió de l’amor. Un sentiment, una emoció que hauria de ser gratuït, de donació mútua, es perverteix pel fet de passar per caixa. Com si fos l’única perversió possible: com si ningú més no visqués de fer passar necessitats bàsiques de les persones per caixa. O com si moltes feines ben considerades no estiguessin basades en la frivolitat o la insolidaritat o en el lucre d’uns quants a expenses de molts.
Un ofici explotat i d’alt risc sanitari. Moltes dones ho fan per la força, per poder sobreviure. Algunes, pràcticament segrestades o introduïdes en la infantesa. Molts homes en viuen. S’han de suportar humiliacions. Com passa a moltes d’altres feines en què hi ha explotació infantil, riscos per a la salut, pèssimes condicions laborals.
Quan vaig començar a treballar, fa més de 30 anys, em sorprenia com els meus companys de feina parlaven amb absoluta naturalitat de la seva iniciació sexual a partir de la prostitució. El sexe sense matrimoni no era políticament correcte i se suposava que com que eren molt mascles, s’havien de desfogar. I que s’havia d’entrar rodat en el matrimoni, la dona, no, però l’home havia d’aportar experiència. El fet que en parlar d’això ho fessin amb un cert orgull i no pas com una mala experiència no impedia que l’insult principal continués sent “fill de puta”.
Un bon amic, però, que continuava fent ús d’aquest tipus de serveis ja no com a iniciació, sinó com a relació habitual, em va fer veure una altra realitat. Ell buscava una persona mínimament amable, no demanava res que l’altra persona no volgués fer i pagava per aconseguir-ho. No n’esperava res –no es feia il·lusions ni falses expectatives sobre aquella relació concreta- i estava segur també de què esperava la dona que l’atenia. De fet, m’ha fet pensar sovint que en cert sentit és una relació força més honesta que alguns “ligues” que sovint tenen expectatives desiguals per part dels membres de la parella i un punt d’engany.
D’altra banda, quan no hi ha relacions estables o satisfactòries o profundes i es recorre a un “polvo” de pagament, la situació no és tan diferent de quan no es tenen amics amb capacitat d’escoltar i es recorre a una sessió de psicòleg sense que hi hagi grans patologies (m’exposo a perdre l’amistat dels meus amics psicòlegs dient això!). En aquest sentit, més que penalitzar la prostitució, no seria més interessant regular-la de manera que ningú no es vegi explotat ni forçat a anar més enllà del seu desig? I que disposi de les condicions de treball (ambientals, sanitàries) mínimes i que pugui cotitzar a la Seguretat Social i obtenir una jubilació?
Molts homes i dones fan la prostitució per la força. Però segur que també n’hi ha d’altres que ho fan perquè volen, cosa que està molt mal vista, per cert. Però no som una mica hipòcrites, tots plegats, amb el tema?
Mercè Solé
Publicat l'abril del 2005

23 de jul. 2008

D'una trobada al Fòrum a un viatge a Burkina Faso


Al Fòrum de les Cultures, on jo estava de voluntària amb Intermón-Oxfam, vaig coneixer en Dibango, un noi de color alt i prim. Ell es va presentar: “Hola, em dic Boukaré però em diuen Dibango, aquesta és la meva tarjeta. Fem un espectacle aquí fora, i estem allotjats a l’Hotel Princess”. “I tu què fas a l’espectacle?”, li vaig preguntar jo. “Canto, ballo… una mica de tot, portem unes màscares d’animals…”, va dir ell. I em va preguntar: “Quins projectes d’Intermón hi ha a Burkina Faso?”. “Ara te’ls dic, que no ho sé”. Li vaig donar un fulletó dels projectes que la ONG té a Burkina Faso, i ell va continuar: “També portem dues bosses amb coses d’artesania, si t’interessa t’ho puc ensenyar i comprar alguna cosa al preu que tu diguis”. Jo em vaig quedar una mica parada, però vaig dir: “D’acord”.
Al dia següent, vaig anar a veure l’espectacle que feien davant la Haima. Eren uns deu nois de Burkina Faso sobre l’escenari, al principi començaven cantant, com relatant alguna història, de seguida s’afegien els tambors que parlaven per si sols, a continuació la dansa del homes que s’acompanyava d’unes màscares d’animals que portaven ells mateixos. L’esforç d’aquells nois era evident, dansaven molt bé, i acabaven rebentats (sempre amb un somriure als llavis); al llarg de l’espectacle la gent que passava s’hi anava aturant i al final l’empatia i l’admiració que despertaven era força evident, l’èxit de l’espectacle s’havia assolit! La seqüència es repetia cinc vegades al dia.
Doncs bé, va haver-hi altres converses amb en Dibango, fins que vàrem consolidar l’amistat amb ell i el grup. Vàrem “reconèixer” amb alguns d’ells Barcelona, vàrem compartir hores de coneixement d’altres cultures, xerrar, menjar, ballar… Les converses s’entrellaçaven: som d’una troupe de ball de Ouagadougou, ballem un ball tradicional que és el Dodo, ho compaginem amb altres feines, artesania, mecànics… hem fet una associació per treballar amb els nanos que no tenen pares i que no van a escola o tenen pocs mitjans per tirar endavant amb la seva formació… I al final ens vàrem dir adéu: “Bé, us esperem a Burkina Faso!”.
El viatge presentava moltes coses per conèixer: un país, una cultura, uns amics, una manera de fer, un pensament i actuació solidària (projectes i activitats) que venien a reforçar allò que percebia només seient davant d’ells i veient l’espectacle, una estimació pel seu país (un dels mes pobres del món) i ganes de millorar i donar a conèixer allò que era la seva vida.
* * *
Ja estic a Burkina, i això no té en principi res a veure amb el que una ha conegut a l’espectacle. Allí tot era estricte, precís i estructurat, enquadrat dins d’un escenari. Aquí la realitat és diferent: molta sorra, molta pols, no hi ha quasi camins asfaltats, molta gent al carrer, unes cases on les families són extenses, saludes a tothom, avis, néts, tiets, oncles, germans, germanes... i una vida que, malgrat ser pobra, no s’atura: molts infants, molts joves, molts colors, molt trànsit de bicicletes i motocicletes, pocs cotxes… un país que vol créixer i millorar, que té molt orgull de la seva terra i les seves tradicions (encara conserven l’estructura organitzativa d’una de les seves ètnies majoritàries, els mossi), però que hi ha moltes dificultats econòmiques, una població majoritàriament rural, amb un alt índex d’analfabetisme, unes condicions socials i sanitàries ínfimes i una esperança de vida al voltant dels 50 anys, i on no cada dia tens el pa assegurat: avui menges, demà ja ho veurem!
Dins de tot això el que vull explicar-vos és com he conegut i he vist la solidaritat traduïda en l’ajuda, en el futur dels infants, dins una associació que s’anomena Kamba Beó Neré (que vol dir “el futur dels infants del demà”).
Alguns dels mateixos artistes que constitueixen la troupe que actuava a Barcelona i juntament amb d’altres amics, van constituir ara fa dos anys aquesta associació, amb aquests objectius: reforçar la unitat, fraternitat i l’amistat entre els membres de l’associació; mobilitzar la juventut al voltant de processos de millora de les condicions de vida dels infants; sensibilitzar la població entorn dels problemes lligats amb la urbanització, tals com l’exclusió social, l’atur, la delinqüència, la prostitució, la sida, etc.; lluitar contra el tràfic i el treball infantil; reforçar la solidaritat entre els infants de totes les capes socials; suscitar intercanvis amb altres associacions i ONG de Burkina Faso i altres llocs.
Vaig poder parlar amb els membres de l’associació i veure conjuntament un video d’una de les activitats que portaven a terme (un festival de troupes Dodo infantil), i també altres activitats en directe, em vaig interesar sobre com coneixien els nanos que tenien necessitats… M’ho van explicar: era un treball molt de barri i el propi coneixement de les famílies de tota la vida; a l’associació s’hi implica tothom: mares, familiars, jovent, la gent gran que els serveix de referència, el cap del barri Larle “Larle-Naba”...
Quan sabien d’algun nen que no tenia pares, que estava sol, que la familia amb què estava no es feia càrrec de la seva cura global, o no podia fer-ho, anaven els membres de l’associació a parlar amb ells (tiets o familiars responsables) i els proposaven que l’infant pogués asistir a les activitats de l’associació (esportives, culturals, formatives, laborals, etc.). Encara que els responsables del nen o nena no poguessin assumir el petit cost de l’activitat, és igual, el que importa és que l’infant no romangui pel carrer, aprengui alguna cosa que li serveixi pel futur i agafi interès per conèixer amics, entusiasmar-se amb el ball, les màscares (les tradicions del seu país) i es vinculi a la gent, es pugui sentir important, que compta per a algú, que és estimat.
Vaig poder conèixer els infants, i la importància que tenia per a ells això, les activitats en què estaven implicats. I vaig conèixer els joves i adults que lideren l’associació i vaig tenir constància de la seriositat amb que s’ho prenen, i la importància que això té en la seva vida quotidiana.
Una té la idea (equivocada) de que Àfrica sempre dorm, però em ve al cap una imatge, la d’un formiguer, que sota terra és una constant d’anar i venir de cadascuna de les formigues… que sembla que només es belluguin, però que cada una té una activitat.
Avuí tan sols volia compartir amb vosaltres la meva experiencia; en una altra ocasió us en parlaré com a un projecte de col.laboració per poder establir un pont més just i més solidari amb aquests amics i amigues que fan tant amb tant poc.

Esperança Borrull és treballadora social
Publicat a l'abril del 2005

21 de jul. 2008

Aire fresc altermundista a Porto Alegre


Es tractava del cinquè Fòrum Social Mundial. El quart que es feia a la ciutat de Porto Alegre al sud del Brasil. 160.000 participants, dels quals 40.000 joves acampats al llarg d’un immens espai vora el mar. 2.500 actes que et feien triar, cada dues hores, entre 150 activitats... un ambient festiu de fira i debat per disfrutar. El fòrum de l’any passat es va fer a Bombai per tal d’incorporar el món asiàtic a una proposta alternativa mundial. Alternativa a què? Alternativa a una visió hegemònica del planeta que s’expressa en els mitjans i que es cou a les cuines del control econòmic del gran capital i dels seus executors polítics. Davos és el lloc anual del seu ritual benèfic. El neoliberalisme la seva doctrina. El creixement econòmic el seu aval. La desfilada mediàtica la carta de presentació.
Calia un altre escenari, un altre debat, uns altres protagonistes, un altre mètode de treball, una altra escala de valors, una altra manera de valorar el progrés i el creixement del planeta. Vet aquí dues visions oposades en molts aspectes. Dir que Un altre Món és Possible, no solament és el crit poètic/idealista de Porto Alegre... és, a la vegada, la denúncia d’un frau a la humanitat d’aquest planeta en benefici d’un sector minoritari de la població i, també, a la vegada, una proposta d’un nou paradigma d’anàlisi-reflexió i acció que comporta objectius i procediments nous de treball. De fet es tracta –crec jo- d’una autèntica revolució cultural a nivell planetari.
Les manifestacions contra la guerra de l’Iraq organitzades i sincronitzades per una plataforma mundial són el fruit més més vistent d’aquesta força, encara latent, que s’ha posat en marxa amb només cinc anys. Ara ja no es pretén tant ser una veu que contraopina sinó més aviat una veu que proposa i que té la seva pròpia agenda. Una veu que no està teledirigida per ningú sinó que s’expressa des de les bases de cada organització i de les persones que entren en aquest procés.
El seu contingut: els grans reptes de la mundialització. La fam, la guerra i la militarització, la destrucció dels recursos naturals, la distribució injusta de l’energia i la producció, les polítiques opressores i insolidàries, el respecte als drets humans, a les llibertats democràtiques, a la sobirania alimentària, el control mundial des d’una perspectiva humanista i democràtica... la diversitat a tots els nivells.
El FSM és conscient que s’enceta un llarg camí que no té retorn. El seu protagonisme és la ciutadania que pren consciència de la seva força i de la seva capacitat imaginativa. Sap que pot trencar aquelles mediacions, obsoletes en alguns casos, que poden arribar a ser un obstacle per assolir objectius urgents. Per això va més enllà dels partits i de les ideologies formalitzades. El treball és un treball en xarxa. Informar, coordinar, actuar sense partidismes... transversalment, sense buscar protagonismes estèrils, perquè el que cal és aconseguir transformar el conjunt de relacions en un projecte comú.
L’accent polític de la proposta no es fixa tant en l’estructuració d’un poder alternatiu sinó cultural, en el sentit que vol canviar la mentalitat de la persona i la seva projecció col.lectiva. Ja s’han tingut prou experiències que el poder polític no aconsegueix molt sovint grans progressos en la consecució dels objectius socials de llibertat i de justícia per a tothom. I en tot cas no es considera que el paper del fòrum hagi d’anar per aquesta línia.
La carta de principis del FSM, elaborada el primer any, dóna garanties que el fòrum mantindrà el seu caràcter independent i democràtic i el seu estil obert i plural.
Per a mi ha estat una resposta gratificant i encoratjadora al procés personal de lluita que vaig anar descobrint des de l’adolescència. Aquells ideals de jove del maig del 68 ja no em semblen “periclitats”. Tinc nous motius per pensar que “aquell estil de militància” no ha estat debades i que encara és possible una confluència intergeneracional per canviar el rumb de la història. La xarxa comunicacional que ara fa possible l’explotació autodestructiva del planeta i de la seva gent, pot arribar a ser el pitjor enemic del neoliberalisme ecocida. Per això, avui, em sento militant altermundialista reconfortat. Si voleu entrar a la pàgina web del fòrumsocial és tal com sona.
Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona
Publicat l'abril de 2005

19 de jul. 2008

Jesús i la família (II)


Dèiem al número anterior de L’Agulla que les escenes familiars positives en la vida de Jesús només les trobem en els relats de la infància, en els dos primers capítols de Mateu i Lluc. Després, durant la seva vida pública, Jesús mostrarà un notable distanciament dels seus familiars, i assenyalarà que la família que realment li interessa és la dels que escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu. Només hi ha un moment en què Jesús defensa la dedicació a la família. I és quan algú, amb pretextos religiosos, descuida l’atenció als pares necessitats (Mt 7,9-13). I aquí es veu un cop més per on van els seus criteris: l’important no són els llaços familiars com a tals, sinó l’atenció a la gent que un té a prop quan aquesta gent et necessita.
Tota aquesta mirada seria incompleta, però, si no assenyaléssim també el fet que a l’evangeli de Joan la mare de Jesús és presentada exercint un paper important en dos moments claus de la vida pública de Jesús: en el primer miracle, a Canà de Galilea, i al peu de la creu, quan Maria és confiada a la cura del deixeble estimat (Jo 2,1-12; 19,25-27). Aquesta presència positiva de Maria en l’evangeli de Joan contrasta amb l’afirmació de la incredulitat dels germans de Jesús (Jo 7,1-5), i certament va més enllà de cap valoració de la família com a tal, sinó que té sobretot una funció simbòlica. Com passarà després, també, en l’última aparició de Maria al Nou Testament, reunida al cenacle amb els apòstols esperant la vinguda de l’Esperit (Fets 1,12-14). Maria, en tots aquests casos, és el símbol d’Israel, que dóna a llum el Messies, i que és cridada a donar a llum també a la nova comunitat dels germans de Jesús, l’Església.
Aquest distanciament de Jesús respecte a la seva família no vol dir tampoc, certament, que no se l’estimés, ni que rebutgés els llaços de la sang. Però sí que mostra molt clarament que ell no li dóna cap valor especial de cara a l’anunci del Regne. Jesús no presenta en cap moment la família com un espai per al creixement de la fe, sinó que més aviat el seu interès és deixar clar que, en cas de conflicte, el seguiment del camí del Regne ha de passar per davant dels llaços familiars (Mt 10,21; 10,34-39; Lc 14,25-33).
Més endavant, l’experiència de la comunitat cristiana dels primers temps mostrarà que, mentre per una banda el seguiment de Jesús podia provocar trencaments familiars dolorosos i fins i tot denúncies entre membres de la mateixa família, també podia ser la família un lloc important per a la vivència del seguiment de Jesús, i un espai obert i acollidor de cara als altres cristians. I així serà al llarg dels temps, i així pot continuar essent ara en molts casos. I el record de la família de Natzaret podrà ser un bon estímul en aquest sentit. Però les paraules de Jesús haurien de posar en guàrdia contra la temptació d’absolutitzar la família i de creure que el model familiar que en un determinat moment històric es considera el correcte segons els valors tradicionals, realment ha de ser el mitjà bàsic de transmissió de la fe. No és això el que Jesús pensava. Certament que per a ell l’únic model de família imaginable és el que es reflecteix a l’inici del llibre del Gènesi, format per un home i una dona amb els corresponents fills. Jesús defensa clarament aquest model. Però si mirem totes les seves intervencions sobre el tema, veurem que el que ell té més interès a destacar no és el model com a tal, sinó la necessitat de vigilar de no convertir la família en un nucli tancat i només preocupat per si mateix i per cada un dels seus membres, oblidant la crida bàsica a considerar tothom com a germà i a ser testimonis del seu Regne enmig del món. I també es deduiria de les paraules de Jesús una invitació a desangoixar tants pares que veuen com els seus fills no segueixen els camins de fe i de vida que ells desitjarien; la família, en efecte, és un camí possible d’anunci, però no és l’únic ni el principal, almenys des del punt de vista de Jesús.
Josep Lligadas

17 de jul. 2008

La Colònia Güell


Vaig tenir ocasió de ser-hi no fa gaire, en una sortida de la xarxa “Parlar per conviure”, de voluntariat lingüístic de Viladecans. Havia anat a algun casament a l’església de Gaudí, però no m’havia fixat gaire en el conjunt.
La Colònia Güell va començar a construir-se cap al 1890, per iniciativa d’Eusebi Güell, el qual va voler instal·lar la seva nova fàbrica tèxtil en uns terrenys de la seva propietat allunyats de l’anarquisme barceloní.
I efectivament va aixecar la fàbrica, i una enorme masia, i les cases dels treballadors (totes amb hortet) i un teatre i un casino, una escola per a nens i una altra per a nenes, un convent i, l’obra més coneguda, l’església que encomanà a Antoni Gaudí.
El conjunt realment mereix la visita, que a més es fa amb bons guies: per la singularitat de la concepció que hi havi al darrere de la construcció, per l’interès de mecenatge cultural que se’n desprèn i sobretot per la qualitat de l’església gaudiniana.
Segurament, des de la nostra actual perspectiva, Eusebi Güell era un burgès paternalista i més val no burxar gaire en com va fer els diners a Cuba, però va deixar una petjada industrial considerable pel seu caràcter emprenedor i innovador. No es va moure només per millorar la seva economia. També es va interessar perquè els seus treballadors tinguessin una millor formació i qualitat de vida que les que s’oferien a l’època. Per rendir més? Potser sí. Com deia un grupet de la nostra colla: quina diferència entre el Poblat Roca de Viladecans i la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló!
Per cert, una altra obra important relacionada amb Eusebi Güell, a part de les que duen la firma d’Antoni Gaudí, és la fàbrica de ciment Asland que hi ha al Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, que també val la pena de visitar.
Mercè Solé

15 de jul. 2008

Lourdes, un viatge que cal fer


Si no hi heu estat mai, sens dubte que hi heu d’anar. Ara Lourdes s’ha tornat a posar una mica de moda arran de la novel.la de Pep Coll de la qual parlàvem en el número passat de L’Agulla, que s’ha vist afavorida a més per la inesperada publicitat que li ha fet el rector de Tremp.
Però bé, més enllà de modes, a Lourdes s’hi ha d’anar. La ciutat és un mercat immens, on es ven de tot, coses de més bon gust i dignitat, i coses més impresentables. Però un cop entres a l’espai del santuari, allà tot canvia. El que impressiona més, sens dubte, és el protagonisme dels malalts. Allà són atesos, acompanyats, entretinguts, i tenen també àmplies possibilitats de pregària i de pau. I això és impagable. Pocs malalts, en contra del que sovint es diu, crec jo que vagin a Lourdes esperant miracles i guaricions. Fins i tot els que es banyen a les piscines no crec que n’esperin gaires resultats físics. El que busquen els malalts, i el que certament allà reben, és atenció, ànims per a la vida, i empenta de fe.
I juntament amb els malalts, l’ambient de pregària que es crea. Algunes formes poden ser tirant a carrinclones, però el conjunt queda molt salvat per la capacitat dels francesos de fer les coses amb elegància... En saben molt. I a més, pots anar a visitar tot d’espais d’espiritualitat i formació: una gran llibreria, parades de moviments i grups...
O sigui que aneu a Lourdes. En canvi, no us recomanaria gaire d’anar a Fàtima si el que busqueu és estímul cristià. A Fàtima no hi ha malalts ni solidaritat visible, i la pietat que s’hi cultiva és certament molt discutible... Josep Lligadas

13 de jul. 2008

La fam i la set


La cimera de la FAO celebrada a Roma la primera setmana de juny s’ha acabat sense cap resultat positiu. Han decidit, això sí, “lluitar amb tots els mitjans per eradicar la fam” i “buscar un comerç més just”, magnífics propòsits que, tal com deia una assistent iraniana, “no serviran per omplir cap plat”. Perquè decisions fonamentals com ara suprimir o almenys atenuar el proteccionisme dels països rics envers la seva agricultura, que impedeix que els pagesos dels països pobres puguin vendre el que produeixen, no s’han pres. Ni tampoc s’ha afrontat el tema de l’extensió dels cultius destinats a produir biocombustibles, amb l’encariment que això comporta per a tota la cadena alimentària. De manera que no sols no avancem en el camí d’eradicar la fam en el món, sinó que anem enrere. L’únic que avança és la tragèdia que destrueix la vida de milions de persones. Sí, alguns països han compromès uns bons grapats de diners per lluitar contra aquesta tragèdia, però sense dir a què es destinaran, cosa que certament no és cap bon auguri. I juntament amb la fam, la set. Aquests dies que aquí estem celebrant el final de la sequera, a moltíssims llocs del món l’única aigua que tenen és aigua contaminada. O, com passa a Palestina, és aigua que arriba quan el país veí, que és el ric i poderós (o sigui Israel) li dóna la gana. No, no hi ha gaires motius per ser optimista sobre el futur del món. I si jo fos governant d’un país ric, no dormiria gaire tranquil. Josep Lligadas

10 de jul. 2008

Innovació i qualitat


No fa gaire parlava amb un amic que treballa en una empresa privada de Serveis Socials i comentàvem que la paraula “innovació” sembla la vareta màgica que obre l’aixeta dels recursos i de les possibilitats de tirar endavant. El seu conjur serveix per a seduir polítics, caixes d’estalvis, premsa… Ja està bé, però em crida l’atenció que això passi quan fan falta encara tants serveis bàsics. M’hi fa pensar el desenvolupament –tipus “sabata i espardenya” – de l’actual Llei de Dependència. De fet quan a moltes poblacions encara no hi ha uns serveis domiciliaris amb cara i ulls, fa la impressió que s’està més pendent que els nous projectes siguin “innovadors” que no que senzillament siguin de qualitat. A mi no m’importaria gens, que allà on visc, els serveis fossin suficients i eficaços, encara que no resultessin gens innovadors. De veritat. Perquè penso que la qualitat ha d’incorporar per la força l’adaptació a una realitat social en perpetu canvi i, per tant, la qualitat no és estàtica. Igual passa amb els programes per a l’acollida de nouvinguts. Ja m’està bé que siguin innovadors –sembla que hi hagi una competència ferotge entre universitats, entitats, ajuntaments, per veure qui dissenya el programa més “progre” i innovador–, però de fet m’agradaria més que senzillament existissin a la meva ciutat. ¿No ens estem tornant una mica massa superficials, tots plegats? Mercè Solé

8 de jul. 2008

Que no ens clonin!


En el número de febrer de L’Agulla presentàvem una entitat que treballa per la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural del meu poble, que és Viladecans, i a la qual pertanyo. I el que voldria comentar aquí és que de tant en tant trobo algú que em fa comentaris estranyant-se que aquesta tasca em sembli tan important, amb la de coses que cal arreglar en el món, o a Viladecans mateix. I jo penso que, a part que a mi certament m’agrada poder passejar pel meu poble i veure-hi els vestigis de la meva història, i vull evitar que no quedi res del que va constituir el paisatge de la meva infantesa, també crec que defensar el patrimoni històric i cultural, i més en un lloc de tanta pressió urbanística com és l’àrea de Barcelona, té un valor polític molt important: el valor de fer que no ens convertim tots en una clonació pura i simple dels patrons que els que tenen el poder van implantant implacablement a tot arreu, i que eliminen tota diversitat, tota personalitat, tota història que ajudi a viure les coses podent-te-les sentir pròpies, úniques. Perquè tots esdevinguem xaiets silenciosos, ben iguals els uns als altres. Contra els macdonalds i l’estupidització mundial, patrimoni històric i cultural! Josep Lligadas

6 de jul. 2008

Interessos polítics

Dimecres 4 de juny. Parlament de Catalunya. Sessió de control al govern. No sé quin era el tema, però el que sí que sé és que, davant una acusació de Convergència, el president Montilla va contestar, més o menys: “El problema és que vostès es mouen per interessos polítics, i no pel bé del país”. L’últim que em faltava sentir! Que el president de la Generalitat digui que els “interessos polítics” es contraposen al bé del país! Ja podem anar defensant que la política és una activitat noble, que ha d’interessar tothom, perquè és a través de l’acció política que es gestiona la cosa pública, i dependrà de si es fa d’una manera o d’una altra que es duguin endavant unes determinades prioritats o unes altres... Ja podem anar dient, perquè llavors vingui el president de la Generalitat i reforci el que molta gent pensa: que la política és un a guerra d’interessos de grups i de partits. Suposo que el president volia dir que els seus oponents es movien per interessos partidistes, però en canvi el que va dir va ser un disbarat pedagògic. Per favor, estimats polítics professionals, no desprestigieu encara més la vostra feina! Josep Lligadas

4 de jul. 2008

Puntaires contra la pluja


El diumenge 1 de juny se celebrava a Viladecans la XXI Diada de la Puntaire, que és una concentració que cada any es fa en un lloc diferent, i en la qual participen puntaires de tot Catalunya i també algunes d’altres llocs d’Espanya i de l’estranger. A Viladecans hi ha dues o tres associacions de puntaires, i aquest cop els tocava a elles muntar la trobada. Quinze dies abans, a la Mostra d’Entitats que es fa cada any amb motiu de la Fira de Sant Isidre, havia estat parlant amb una de les organitzadores, que m’explicava simultàniament la il.lusió que els feia rebre tanta gent, i alhora la feinada que representava una cosa així. Comptaven que serien més de 3.000 persones disposades a fer puntes de coixí totes alhora... I bé. El cas és que l’1 de juny, quan ens vam llevar, plovia a bots i barrals. Estava previst de fer tota l’activitat a l’aire lliure, excepte una exposició de puntes antigues que es faria en un recinte cobert, el Cúbic. I vaig sentir una gran pena: és terrible, que una cosa tan excepcional que per a les organitzadores segur que significava tota una fita en la seva vida, se n’anés en orris d’aquella manera. Cap al migdia, però, va parar la pluja. I me’n vaig anar cap al parc on s’havien de fer les activitats, a veure com estava tot plegat. I em vaig trobar que havien encabit, de manera realment força inconcebible, les puntaires dins el Cúbic, i allà s’estaven, fent les seves puntes com si res. A fora, en una mena d’escenari cobert, l’alcalde i les organitzadores feien els discursos d’inauguració que no havien pogut fer al matí... Després em van explicar les xifres: hi havia 3.400 inscrites, i només en van fallar 400. I de les 3.000 que van venir, van poder encabir-ne sota cobert unes 2.600. La cosa no va tenir el lluïment que hauria tingut sense pluja, entre altres coses perquè era molt difícil passejar entre les puntaires per veure com treballaven, però l‘ambient havia estat magnífic i s’ho havien passat la mar de bé. És una gran cosa, saber sobreposar-se a les adversitats. Josep Lligadas

2 de jul. 2008

Comitès

Em va sobtar, per no dir que em va deixar garratibada, la notícia que la Comunitat de Madrid s’havia signat un acord amb l’Església on, en una de les seves clàusules, s’ampliava el paper dels capellans als hospitals, facilitant que entressin a formar part dels Comitès d’Ètica i dels Equips Interdisciplinaris de cures pal·liatives dels centres hospitalaris. Aquests Comitès s’encarreguen de decisions tan transcendentals com donar o no sedació a malalts terminals, practicar avortaments o la reanimació o no d’un pacient (p.e. nadons amb greus malformacions). Aspectes aquests on l’Església ja manifesta la seva postura en contra. És molt greu aquest intent de imposar arguments religiosos en aquests Comitès d’Hospitals Públics on allò que hauria de manar són els criteris d’igualtat, dignitat i justícia per tal d’oferir el millor per al pacient i evitar dolor i patiment innecessaris a ells i a les seves famílies. En definitiva es tracta de garantir el drets dels pacients sense entrar en idees ni qüestionaments religiosos per prendre decisions que, us ho dic per experiència, en molts casos es realitzen al marge del pacient i de la família. Si això és ètica que algú ens ho expliqui. Tere Jorge