30 de juny 2008

Crisis

La gent d’aquesta generació creu que la humanitat mai no ha estat tant bé com ara. Tot i així, vivim immersos en nombroses crisis: el col·lapse ferroviari de rodalies; el col·lapse de la xarxa elèctrica, que es debat entre l’apagada general i el no a la MAT; la immigració desbocada que parla d’una extrema pobresa en països d’origen i un complicat debat entre el recel cultural i la necessitat de mà d’obra; la sequera perllongada que ha desfermat conflictes territorials pel pretès dret a la propietat de l’aigua; el canvi climàtic que amenaça les generacions actuals i encara més les futures; la crisi immobiliària i financera...
Totes aquestes crisis són semblants a les d’altres països i comunitats veïnes, per tant no són la conseqüència d’una conjuntural mala gestió política. Dir que són culpa d’una manca d’inversió o de previsió és només denunciar una part, la menys significativa, del problema. Dir que amb més inversió i més gestió local la Generalitat ens hauria estalviat l’apagada elèctrica de fa un any o el decret de la sequera és desconèixer el problema o bé voler fer creure que tot s’arregla amb més autogovern. No és així. Totes aquestes crisis manifesten que anem arribant als límits d’un mal concepte de desenvolupament per desigual i insostenible perquè és esclau del creixement i de l’extracció il·limitada de recursos de l’escorça terrestre sense reposar-los després d’haver-los utilitzat.
Al concepte de sostenibilitat no hi arribarem només repetint la paraula com si fos una mena de mantra, sinó canviant de model per passar de l’explotació pura i dura dels fluxos de materials i d’energies cap a una utilització que en contempli d’antuvi el cost de reposició. L’aigua ha de pujar de preu perquè la depuració per a poder-la reutilitzar té un cost. La gasolina i tots els combustibles de carboni han de pujar molt de preu perquè cal que cada gram de CO2 que s’emet a l’atmosfera torni als embornals terrestres i marins. L’energia i els materials necessaris per a construir un edifici i per desconstruir-lo quan arriba el final de la seva vida útil s’han de comptabilitzar perquè tenen un cost de reposició. L’increment del cost no ha fet més que començar. La crisi és doncs global i profunda però albira un canvi alliberador.
Salva Clarós

28 de juny 2008

Arròs cremós amb formatge escumós embolcallat de salmó (o altrament dit rotllets de salmó farcit)

La cuina també és motiu de polèmica i tot i que en aquesta publicació no ens hi trobem directament implicats (no ens han cridat per demanar la nostra adhesió a un o altre bàndol) hem volgut “picar l’ullet” i demostrar que tots podem ser creatius en els títols (també a la cuina de casa) però el que realment importa és si al darrera dels noms imponents trobem quelcom que valgui la pena. El cert és que ni a casa dels uns ni dels altres no hi podem anar cada dia. Així que a l’espera de les nostres “estrelles Michelin” i amb la promesa que no se’ns pujaran els fums al cap si algun dia arriben, us oferim aquest sofisticadíssim plat (o no).
Ingredients (per a 4 persones): 500 gr. de salmó fresc; 400 gr. d’arròs; 300 ml. de nata líquida; 150 gr. de formatge “manchego” semicurat o qualsevol altre que us agradi; una fulla de llorer; sal i pebre al gust.
Preparació: A la peixateria demanem que ens netegin el salmó i ens facin filets el més prims possible. En una cassola ampla, hi posem aigua a bullir amb el llorer, un bon raig d’oli d’oliva i sal. Quan comenci a bullir, hi tirem l’arròs i el deixem coure uns 16 minuts aproximadament (fins que el gra estigui “al dente”). L’escorrem i el reservem. A la mateixa cassola hi posem la nata a bullir i deixem que redueixi una mica. Hi incorporem l’arròs i amb un ratllador molt fi hi afegim també el formatge. Hi donem unes quantes voltes fins que quedi una textura cremosa. Salpebrem. Posem el filets de salmó en una plata per anar al forn. A sobre de cada filet de salmó, hi afegim l’arròs cremós i emboliquem els filets (ens quedaran uns rotllets). Afegim un raig d’oli d’oliva per sobre de cada rotllet de salmó i empolvorem amb formatge ratllat. Finalment ho posem a gratinar uns minuts al forn. El podem servir sobre un llit d’enciams variats.
Tere Jorge

26 de juny 2008

La coral "Primavera per la Pau"


L’any 1983 es commemorava el desè aniversari del salvatge cop d’estat del general Augusto Pinochet, d’infame memòria, que sacsejà i malbaratà la vida a Xile i causà estupor a la gent de bona voluntat de la resta del món. A Mataró, en el marc d’unes jornades de solidaritat amb Xile neix la idea d’organitzar un grup per interpretar la “Cantata de Santa María de Iquique”, del compositor xilè Luís Advis, obra musical basada en el folcklor xilè. No es demanava cap mena de coneixement musical, només ganes de cantar (i així hem seguit fins avui).
Basats només en la discografia del moment, Genís Mayola, Joan Vives, Pedro Javier González i Pepe Camacho “tradueixen” d’oïda la partitura, que amb els anys, i per un viatge d’una membre del cor a Xile, on anà a trobar l’autor de la Cantata, sabem que es va fer amb una gran dosi d’ encert.
L’octubre d’aquell any s’estrena la Cantata a Mataró. L’esforç esmerçat en la realització de la idea, el bon ambient aconseguit, el trobar-se bé cantant, fan que el grup, en aquell moment una seixantena de persones, decideixi de seguir no ja com a agrupació coral esporàdica i efímera, sinó com a grup estable. Unes jornades pel desarmament que es feien al Maresme la primavera de l’any següent provoquen que es bategi el grup amb el nom de “Primavera per la Pau”.
L’objectiu de “Primavera” és de posar veu a tota causa que tingui a veure amb la pau: el diàleg, la tolerància, la lluita contra la pobresa, la lluita contra la fam, el treball contra tota mena de misèria, el treball per la dignitat de les persones i els pobles, les causes perdudes i menystingudes. Dirigits ja d’un bon començament per en Genís Mayola, encarem ara els vint-i-cinc anys de vida.
Han passat pel cor un bon grapat de gent, de Mataró i una mica de tot arreu. Ara som uns vuitanta. Hem cantat al Palau de la Generalitat; al Palau de la Música amb en Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina; a la basílica de Santa María del Mar per la Rigoberta Menchú;a la Plaça de Catalunya en un acte multitudinari contra la guerra de l’Iraq; hem cantat a Madrid i Andorra com a sortides fora del nostre país. Hem cantat a parròquies, cines, poliesportius, centres cívics, auditoris i teatres de tot Catalunya, també al carrer, tot i que que no ens agrada. Hem cantat per un grapat de causes, totes s’ho mereixien i s’ho mereixen. Hem cantat davant molta gent i davant de molt poc auditori, però sempre amb moltes ganes. El nostre repertori no és molt usual en el món coral. Per destacar algunes cançons, cantem poemes de Martí Pol musicats per en Genís, que també ha posat música a lletres de Pere Casaldàliga, l’indi Seattle i d’altres poemes, cartes o qualsevol mena de textos que tinguin a veure amb la pau. De Miguel Hernández, a Eric Clapton, un espectre ben ampli, de Bach a Llach, Serrat i Raimon o Mayola.
Des del seu naixement, “Primavera” ha estat dirigida per Genís Mayola, que des de fa un parell d’anys codirigeix amb en Xavier Rodon, que serà qui prendrà el relleu al capdavant del grup.
Ara, a “Primavera”, celebrarem els vint-i-cinc anys, no és cap fita, ni cap mèrit. Cantem perquè ens agrada, i ens agrada i ens motiva el fet de cantar per la pau. És un granet de sorra per una causa que, per ara, no té fi. Però treballarem per ella i li posarem música. Amb moltes ganes.
Toni Canal

24 de juny 2008

Carta al bisbe Carles Solé per entregar al seu successor

Bisbe Carles, no és aquesta carta ni de blasme ni d’elogis, és per donar al seu successor i ajudar-lo a ser més bon pastor. Voldria que li entregui o li digui de viva veu tot això:
Que sigui pare pels seus rectors, a més de pare espiritual necessiten pare humà, no madrastra, ni pare llunyà.
Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d’aquests ajudants seus, isolats potser, cansats i malalts que fan el que bonament poden: “Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”?
Que quan algun rector l’hagi visitat, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se’n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s’estiri al sofà (si en té). Convidi’l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l’àpat familiar.
Deixi’m explicar-li, i expliqui-li al nou bisbe, aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d’un poble dels grossos del Baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l’enviarien a un poble petit amb poca feina (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se’n van fer ressò, tot en va. Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la feina, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d’almenys un altre cas semblant.
És això ser germà? És això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?
Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.
Francesc Gimbernat és jubilat i té 89 anys

22 de juny 2008

CPL, cinquanta anys


A mi, el que més m’agrada del CPL, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, que és el lloc on treballo des de fa molts anys, és que, enmig dels sobresalts eclesials d’aquests temps, és un lloc prou lliure com per continuar transmetent un estil i un llenguatge d’Església obert, atent al món, amb voluntat de connectar amb la societat. Un estil i un llenguatge en la línia del Concili Vaticà II, que ara sembla sovint tan arraconat. També m’agrada, tot sigui dit, l’ambient amable de treball que en general hi ha, però això és una cosa més interna, que no transcendeix cap enfora. Però que tanmateix també deu ajudar-hi.
El CPL, per als qui no el coneguin, és una entitat privada però amb reconeixement eclesial, que ara pràcticament només es dedica a tasques editorials. Abans també feia moltes trobades i cursets, sobretot en l’època en què va caldre implantar la reforma litúrgica del Concili. Però ara el que fa, sobretot, és publicacions. Per exemple, aquell full de monicions i pregàries que s’utilitza a les misses, i que va inclòs dins la revista Missa Dominical, que ofereix material per a la preparació de la missa en general i de l’homilia en particular. I per exemple també, el Cantoral de Missa Dominical, utilitzat a tantes esglésies. O la col.lecció de llibrets per a la pregària o la preparació dels sagraments, com ara el llibret Lectures de casament que tot nuvi o núvia que es preï segur que ha utilitzat. O la col.lecció Emaús, on recentment hem publicat una selecció d’entrevistes de les que van anar sortint a L’Agulla. O la col.lecció “Sants i Santes”, petites biografies escrites, com diu la publicitat, “amb simpatia envers el sant però alhora amb respecte a la veritat”.
Aquestes serien algunes de les publicacions més conegudes. També n’hi ha, certament, de més erudites, o de més clàssiques, una mica de tot. Però aquesta deu ser la principal gràcia d’aquesta entitat. Que té aquesta oferta àmplia, que ha ajudat a crear, a Catalunya i a Espanya, i també a Amèrica Llatina, una manera d’oferir el llenguatge de la fe que ajudi a viure allò que la celebració cristiana té de més profund i de més transcendent, arrelat i vinculat a la nostra realitat quotidiana, i a les inquietuds per fer avançar el món en què tothom pugui viure una vida digna.
Segurament que aquest arrelament en el món, i aquesta tasca al servei d’una vida més digna -i també, naturalment, al servei d’una Església més oberta- podrien ser més intensos. Però el fet és que així, sense voler córrer més del compte, aconseguim que el nostre treball pugui arribar a un nombre molt gran de gent, al qual podem ajudar en tots dos niivells: la vivència litúrgica i cristiana seriosa i viscuda amb profunditat, i l’arrelament d’aquesta vivència en el món. Al capdavall, repetim-ho, allò que va convidar a viure el Concili Vaticà II.
I bé. El cas és que aquests dies el CPL fa cinquanta anys. La seva primera presència pública va ser un llibre, publicat l’any 1958, que es titulava Monicions i pregàries per a la santa missa, i que va sortir editat en català i en castellà. El seu principal promotor va ser un capellà que aleshores tenia 30 anys i que ara és bisbe i en té 80, Pere Tena. Eren els anys en què la missa es deia encara tota en llatí i d’esquena a l’assemblea. I el llibre pretenia ajudar a entendre el sentit dels diversos temps litúrgics, de les festes, i de tot allò que s’esdevenia a la celebració. Els qui van fer aquell llibre esperaven que un dia arribaria allò que, gràcies a la capacitat de mirar endavant d’un papa que es va dir Joan XXIII, tindria lloc set anys després: que la missa es diria en la llengua de la gent, amb la participació de la gent, de cara a la gent.
Des d’aleshores, el CPL ha mirat d’ajudar a anar fent realitat aquesta nova manera de celebrar, i l’estil d’Església i de món que en aquest estil s’hi conté. I evidentment que caldria avançar molt més. Però jo em sento molt satisfet de tot el que, des del CPL, hem pogut fer i podem continuar fent.
Josep Lligadas és secretari del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona

20 de juny 2008

Llibertat d'expressió


És una sensació encantadora obrir el correu electrònic i trobar-te amenaces o insults. O adonar-te que el teu nom o el de persones estimades fa les Amèriques gràcies a tercers que t’han deixat verd. De fet a casa ja n’hem vist de tots colors. De vegades amb signatura, de vegades sense. Això que no som pas famosos, ni fem res rellevant ni insòlit. Som d’un mediocre que matem.

Una de les persones que es va passar una bona temporada assetjant-nos es va disculpar quan es va adonar que realment ens havia fet mal, cosa que li vaig agrair moltíssim. Recordo que em deia: “és que em van dir coses de vosaltres que no eren veritat”. No sé si vaig aconseguir fer-li entendre que, fossin o no veritat, no era manera d’abordar el problema, perquè en qualsevol cas n’haguéssim pogut parlar i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. El noi tenia habilitat per escriure i certament la utilitzava i quan volia ferir, ho aconseguia. I ho feia de manera que es feia difícil demanar-li responsabilitats legals, entre d’altres coses perquè prou feina tenim i perquè hi ha coses que per mal que facin no són pas delicte.

Tot plegat em sembla fruit del moment en què vivim, en nivells molt diferents. La COPE és decididament escandalosa, segurament la mostra més bèstia d’això que escric, però hi ha molta gent a qui li agrada, o a qui no li agrada però que també l’escolta o se’n fa altaveu, cosa que igualment dóna peixet a l’emissora.

D’una banda, mitjans de comunicació, partits polítics (PP, sobretot) i darrerament moviments eclesials, no dubten a deixar anar pel broc gros tota mena de verí perquè si cola, cola. Ho fan a més com si fossin defensors de la llibertat d’expressió, quan de fet no és que expressin opinions, sinó que aixequen calúmnies, o alimenten prejudicis o senzillament menteixen. Cosa força diferent.O de vegades no ho fan directament, però permeten, com algun diari digital –penso en un de Mataró–, que els seus lectors opinin anònimament i amb un llenguatge proper a l’insult, encara que escorxin el personal, perquè saben que la gent llegim amb fruïció aquestes coses, i que, per tant, això incrementa la lectura de la seva publicació.

D’una altra banda, hi ha la gent a qui ja li està bé. Que si veu que si algú no li cau bé o li fa nosa, i rep, molt millor. Tant si aquest algú és un adversari polític al municipi més petit de la comarca, com si són els immigrants en pes, els catòlics, o els ateus. Tant se val. És una actitud de “regalar-se l’oïda” amb allò que no sabem si és veritat però que ens agrada sentir perquè reforça els nostres propis prejudicis.

I la veritat és que internet no ajuda gaire. D’una banda permet una gran i immediata participació. Però, a part que alguns comentaris estaria bé que fossin més meditats i reposats, permet aquesta mena d’impunitat que prové de l’anonimat. És cert que si penges a internet una foto de l’ex-nóvio en pilota picada i amb comentaris vexatoris és probable que l’endemà et trobis la guàrdia civil a la porta. Però també és cert que abans d’arribar aquí hi ha una altíssima gamma d’insult, insinuació i mala fe que no és delicte, però que no crea precisament un bon clima de convivència.

Rehabilitar la política, fer la societat més democràtica i participativa, acollir els que són diferents, donar el suport que necessiten als més febles es fa molt difícil amb tant de soroll i de desqualificació mútues. Ens fa falta actuar higiènicament i promoure la nostra salut mental. No pas a base d’actuar sobre els altres, sinó de no deixar-nos embolicar per aquest tipus de dinàmica. I de ser curosos amb allò que diem sobre la gent.
Mercè Solé és treballadora social

18 de juny 2008

Reflexions sobre la sequera


Plou mentre escric aquestes línies i el so de les gotes sobre les llambordes sembla música celestial. Però encara som molt lluny de poder-nos oblidar d’aquesta severa sequera que patim. L’aigua, aquest do de Déu, ens és més necessària que mai.Potser no som conscients de la gravetat real de la situació que vivim, i aquesta aigua que cau del cel podria relaxar comportaments i aigualir projectes estructurals imprescindibles. Avui és més fàcil pensar: Veus, tant alarmisme, tantes propostes i contrapropostes, tant merder... i al final sempre acaba plovent!I no ens n’hem d’estranyar perquè en el debat de l’aigua hi ha posicions i interessos contraposats, i la majoria de persones en són alienes. Aquesta majoria obedient i silent només pretén que ragi l’aigua quan obri l’aixeta i no l’acaba de preocupar si ve d’un lloc o d’un altre. Aquesta majoria tampoc no entén algunes actituds visceralment hostils per, no ho oblidem, el repartiment d’un bé públic. En el nostre imaginari d’arrel judeocristiana donar aigua a l’assedegat és un fet d’una moralitat absoluta i no discutible. A vegades, sembla, que més que una dificultat en explicar-se manca la voluntat d’entendre.No hem, però, de caure en el parany de l’enfrontament. Segurament nosaltres també hem tingut comportaments que, vistos amb la perspectiva del temps, tenien ben poc de racionals. Bona mostra d’això és l’anomenada guerra de l’aigua que fa menys d’una dècada va unir milers de persones per reclamar rebaixes en el preu de l’aigua. En el preu de l’aigua! El més barat, i de llarg, dels serveis que rebem!Per reconduir la situació cal retornar el debat a l’àmbit estrictament tècnic. Preveure les infraestructures necessàries per minimitzar els riscos de desabastament a cap zona de Catalunya. Tothom entén la necessitat d’una xarxa matricial que permeti la circulació de persones, de béns o d’energia en totes direccions. Tots i tot ha de tenir camins alternatius per si es bloqueja la via de circulació principal.Amb l’aigua, doncs, hauria de ser el mateix. Hauria d’existir una malla que permetés fer-la circular en totes direccions segons les necessitats. En cap cas això vol dir despullar un sant per vestir-ne un altre sinó, al contrari, dotar-se d’eines que permetin garantir l’ús racional de l’aigua que disposem. D’aquesta manera evitaríem presses d’última hora, angoixes, costos desmesurats i improvisacions.Cal aprofitar el que la sequera ens està ensenyant i seguir el camí de les solucions duradores. A les nostres mans està el fer-ho possible.

Eduard Martínez és farmacèutic i tècnic de l’aigua

16 de juny 2008

Canviar de feina


El fet d’emprendre per decisió pròpia una nova etapa professional, mogut més per la voluntat de canvi que no pas pels avatars del mercat laboral o per l’ànsia de millora econòmica o de promoció professional, ajuda a mostrar que l’ésser humà no sempre es conforma amb l’estabilitat i l’acomodació a un lloc determinat. La resistència al canvi és forta perquè els lligams que establim amb l’empresa, l’entorn humà i les rutines laborals adquirides al llarg del temps actuen a manera de narcòtic que inhibeix l’esperit d’emprenedor que portem a dins. Moltes vegades, són les circumstàncies alienes les que ens porten a canviar el rumb de les coses. Com a sindicalista he assistit a nombrosos acomiadaments, sempre dolorosos en el moment en què es produeixen perquè en no ser esperats ni desitjats representen un trauma per a la persona que ho viu com a víctima. Haig de dir, però, que també en algunes ocasions, les mateixes persones acomiadades han relatat a posteriori una certa sensació d’alliberament, com si aquella circumstancia inicialment traumàtica hagués obert inesperadament i per atzar una porta de llibertat. En el meu cas, després de més de dues dècades en una empresa multinacional a la qual sens dubte m’hi havia acomodat, he sentit la necessitat de canalitzar les inquietuds personals, aquelles que en bona mesura et motiven per a fer una aportació a la col·lectivitat, i que fins aquest moment estaven circumscrites a l’àmbit del voluntariat extra-laboral, cap a una acció capaç d’englobar treball i compromís en una mateixa dedicació, guanyant temps, eficàcia i probablement satisfacció personal. He optat per una dedicació plena a l’organització sindical a la qual estic afiliat des de gairebé el primer dia que vaig començar a treballar. És evident que la sola militància sindical, vull dir l’acció de representar els treballadors a l’empresa, ja marca d’alguna manera el futur perquè determina certs límits en la progressió laboral a l’empresa. El treball en el sindicat, en aquest cas, no és una continuació de l’acció sindical sinó un canvi cap a un departament més tècnic de treball, ambient i infraestructures que fa de suport a l’acció sindical i a la interlocució social de la pròpia organització sindical. No es tracta només de canviar “d’empresa” sinó també de temàtica, encara que sense perdre del tot de vista el camp de l’enginyeria perquè hi ha una relació evident entre tecnologia i ciències mediambientals. En aquest àmbit però, el sindical, hi ha una orientació òbvia cap al benefici social i cap a la transformació del sistema que evidentment aporta tota una altra motivació que, per a mi, no aportava l’activitat orientada estrictament al negoci. En aquest moment de la vida, quan ja vaig encarant la cinquantena, el cos demana conciliar neguits, aspiracions i realitats. Si bé no és fàcil prendre decisions que impliquen risc com ara les que fan referència al futur laboral, també és cert que costa menys quan ja hi ha una certa experiència acumulada en els anys de fer apostes no sempre segures però sí convençudes.

Salva Clarós és sindicalista

14 de juny 2008

Coopcinites = cooperativa + cuina


L’any 2004 va ser un any de molta moguda al nostre barri: Sant Andreu (Barcelona). Aquell any un grup de gent ens vàrem llançar a iniciar diversos projectes que varen resultar més o menys exitosos.Vàrem iniciar un projecte de cooperativa d’habitatge (seguint el model Andel dels països nòrdics en règim d’usdefruit). Sostre Comú va ser el nom d’aquest projecte. La magnitud del projecte (implicava a les administracions públiques de ple) i la diferència de ritmes en el procés per a crèixer com a grup humà i projecte de vida, va resultar que la coope d’habitatge naufragués.També vàrem iniciar una cooperativa de consum ecològic.

La cooperativa El Borró la formem unes 15 unitats familiars, on cada 4 mesos periòdicament anem agafant les responsabilitats de secretaria, unificació de comandes i economia. La paraula Borró és la gemma que surt del tronc i d’aquí les branques, fulles i flors. Cada dijous ens trobem al local d’ICV de Sant Andreu on ens el cedeixen com a espai de trobada del Borró. Setmanalment hi ha un parell de persones que preparen les cistelles per a la resta de cooperativistes. Entre tots plegats/des ens ajudem (ho intentem) en el consum conscient i responsable.

En paral.lel es va iniciar, a més a més, Coopcinites. Érem 5 persones (Ana, Hèctor, Daniel, Mònica i Marta) que vivíem soles i constatàvem la dificultat a nivell pràctic i econòmic que representava aquesta situació. Mentre anàvem construint un projecte més global (Sostre Comú i El Borró) en començàvem un altre de més petit. Amb el temps en Daniel va anar desapareixent i es varen incorporar un altre Dani amb la seva parella Meri i els seus nanos Roger i Jana (que han anat arribant amb el temps). Més tard l’Ana se’n va anar a Guatemala un parell d’anys (tot i que ja la tenim aquí) i va retornar el Lobo (Jordi) després de cinc anys a EUA i s’hi va incorporar també…. Ah! i la Mònica va atraure al Xavi, la seva parella. Així que ara som tots aquests: cinc unitats familiars. Cal dir també que molts de nosaltres hem compartit o compartim grup de revisió de vida a la JOC i ara a l’ACO…

La idea de Coopcinites va sorgir bàsicament de la mare de l’Hèctor. Ella volia deixar la seva feina per dedicar-se a cuinar per a gent que treballa, carmanyoles de migdia casolanes i de qualitat…. Així que el seu propi fill li va robar la idea!!

Per a tothom era complicat cuinar cada dia i per a una sola persona. Si en un plat, per exemple, hi posaves una mica de col o bé tota la setmana menjaves col, o bé se’t feia malbé dins la nevera. Les compres eren: un pebrot, dues cebes, un cogombre… una mica trist… en canvi el fet de cuinar-nos mútuament ens dóna qualitat en els nostres àpats (cuines un sol dia, no ho fas només per a tu, t’han cuinat uns bons plats i vols correspondre-hi). Il.lusiona quan et diuen: oh, quines croquetes!! I a més estalvies diners i molt de temps….En aquests quatre anys que portem valorem molt el fet de cuinar per als altres. Entre cassola i paella hi ha un ingredient que és bàsic: la tendresa i l’estima per a qui cuines. Ens ho passem molt bé cuinant i menjant el plat amorós que cadascuna/ú rep. Donem i rebem plats generosos d’estimació (a l’estil “Como agua para chocolate")

I com ens organitzem?És molt senzill. Tenim un calendari/quadrant on sortim cadascuna de les unitats familiars i en el qual cada setmana ens repartim els següents plats: carn, peix, verdures, llegums i sopa/pasta. El plat que et toca fer aquella setmana el fas per a 5 unitats familiars. El diumenge (generalment) ens trobem a la Plaça del Comerç (barri de Sant Andreu) o en una casa i ens repartim les carmanyoles, així que arribes, per exemple, amb cinc plats de llenties i t’entornes amb un de llenties, un de calamars, un de pollatre al curry, un de mongeta tendra i un de macarrons… i ja tens bastant arreglat el menjar d’aquella setmana! Brutal.Qui convoca en forma, hora i lloc (pot ser un sopar o un traspàs ràpid) és la persona a qui aquella setmana li toca cuinar verdures. El primer any ens ho vam currar mogollón: cada diumenge fèiem sopar amb amigues i amics, però al final de curs vàrem valorar que era una currada…. Ara hem de trobar l’equilibri entre fer cada setmana un sopar o passar-nos les carmanyoles com si fòssim traficants!

A Sant Andreu s’ha gestat un altre grup de Coopcinites que es manté ja uns tres anys… no està gens malament!Però el millor de tot és que van sortint variants a conveniència. Per exemple el Diego, un company de la cooperativa del Borró, ha iniciat el mateix però amb companys i companyes de la feina. S’han organitzat que cada dia de la setmana cuina un o una i porta el menjar per a la resta, amb la qual cosa comporta menjar molt bé i cuinar un sol dia!

Coopcinites som: Mònica Cano, Xavier Vivancos, Jordi Alcaraz, Ana Chamorro, Dani Gómez, Meri Cases (els petits Roger i Jana), Hèctor Mora i Marta Digón

12 de juny 2008

No es lo que hay


Han pasado 30 años desde el final de la dictadura y de la represión. Ahora estamos en democracia, una democracia lograda gracias a la lucha unida de todo el pueblo, que supo salir a la calle a reclamar sus derechos. Salimos al unísono todos juntos, nos apoyamos y vencimos… Pero, ¿que pasa ahora?Reflexionemos. No hay represión moral, de hecho hemos avanzado mucho en la manera de ver situaciones polémicas como la homosexualidad, la emigración, aceptando otras culturas. En general hemos aprendido a respetarnos un poco más y todo esto es maravilloso, pero estamos tragando con otro tipo de represión, otra forma de coartar nuestras libertades. Me explicaré con el ejemplo de mi vida misma. Tengo 30 años, vivo en un piso de segunda mano con todas las reformas que ello supone (las cuales aún están por hacer) pago 914 € de hipoteca, de los cuales 816 € son intereses y 98 de amortización. Mi sueldo base es de 540 € (el mínimo interprofesional); para ganar más tengo que hacer un montón de horas. El sueldo de mi pareja es de 640 € base. Este pasado mes ha realizado 232 para poder llegar a final de mes. Además ahora nos hemos embarcado en la aventura de ser padres lo cual nos supone una serie de gastos adicionales.Sé lo que muchos piensan, más que nada porque me lo han dicho abiertamente. Si no tienes dinero no tengas hijos, que luego los crían las abuelas… tú al menos tienes piso… te puedes ir de alquiler. Yo me pregunto si alguien se da cuenta de que el problema está en el abuso de los bancos, en la especulación inmobiliaria y la mala gestión económico-política que cada vez está más cerca del capitalismo que de la democracia justa. Tener piso o ser madre no es un lujo, es un derecho, tanto moral como por ley tenemos derecho. ¿Por qué nos tenemos que justificar? Quizá a lo que no tengo derecho es a quejarme porque ¡es lo que hay!Veamos otro caso. Un amigo con carrera universitaria posee un sueldo base de 540 €, soltero que comparte piso de alquiler con unos amigos porque el banco le deniega la hipoteca que, bien mirado, realmente no podría pagar. El sólo gasta unos 200 € en la habitación, con el dinero que ahorra de vez en cuando se va de viaje low-cost, o se permite un capricho, porque de todos modos por mucho que ahorre no va a poder comprarse un piso ni vivir solo de alquiler. Los comentarios en su caso son: “Bueno, si no tienes dinero de verdad, no te vayas de viaje… o no te compres esto o lo otro”.Una vez caemos en la trampa de la demagogia que utilizan los capitalistas, el gobierno acomodado de hacernos creer que si somos pobres o lo pasamos mal es nuestro problema, que eso ¡es lo que hay! Que ellos cuando salieron de la represión también lo pasaron mal y no se quejan. De verdad ¿estamos dispuestos a tragarnos esa patraña? ¿Tanto nos han lavado el cerebro las nuevas tecnologías que ya no distinguimos la realidad de la demagogia?Ellos salieron de una dictadura y sí, los principios son difíciles, pero la mayoría de aquellas personas hoy tienen una buena posición económica, incluso más de una vivienda, además y lo más importante, la clave de todo… Ellos salieron de un sistema represor. ¡Esa es la clave!Nosotros llevamos en democracia ya ¡30 años! Y al paso que van los sueldos, los precios y los abusos, no alcanzaremos ni la mitad del bienestar social que ellos a los 40 años. Edad a la que ya poseían un piso pagado o casi pagado y una familia echada adelante ¿Por qué no les copiamos?¡Salgamos a la calle, denunciemos los abusos! Defender nuestros derechos no es perder el tiempo. ¡Lucha por lo que es tuyo! ¡NO ES LO QUE HAY!
Jemima Llamas és treballadora d’una empresa de seguretat. Article publicat a “Viladecans, Punt de Trobada

10 de juny 2008

Reforçar


No anem gens bé. Això de la renovació del contracte de la COPE a Federico Jiménez Losantos només per la voluntat del cardenal Rouco i en contra, pel que sembla, de la resta de comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola és inconcebible. Quina mena de president és aquest que és capaç d’actuar així? I quina mena de comitè executiu és aquest que li ho permet?El cas és que la situació dels cristians que no combreguem amb la ideologia integrista i ultradretana que s’ha apoderat de l’Església espanyola és cada cop més difícil. Fins al punt que n’hi ha que es plantegen de marxar sense que això signifiqui que hagin perdut la fe. És tràgic, haver d’arribar a aquest punt.I poca cosa s’hi pot dir. Bé, sí que es pot dir el que hem dit sempre, i que encara que sonarà repetit i tòpic, deu continuar tenint tot el seu valor.Per una banda, reforçar els propis espais d’Església, els de l’Església de prop, la que ens ajuda a viure i a continuar el camí de creients.Per una altra, reforçar també totes les iniciatives que puguin fer presents noves veus d’Església, per mirar que la Bona Nova de Jesús pugui ser vista com una proposta alliberadora, estimulant, transformadora.I per una altra, finalment, reforçar la pròpia i personal vivència cristiana, amb la pregària, el silenci, la lectura, la recerca de la pau que dóna Jesucrist...Ara que ve l’estiu, pot ser un bon moment per donar una empenta a totes aquestes coses.

8 de juny 2008

Ludwig

Ludwig. Lluís II de Baviera. Luchino Visconti. 1973. 227 minuts, 2 DVD. Distribuït per Manga Films.
Entre les múltiples pel·lícules que es vénen en DVD no sol haver-hi gaires clàssics. La vaig comprar, contenta d’haver trobat un Visconti i amb una certa por que en una visió actual el film em decebés. Doncs no.
Em va tornar a encantar: l’atmosfera, l’ambientació històrica, el treball dels actors (ai, aquell Wagner penques que fa en Trevord Howard, o aquella emperadriu de la Romy Schneider, gens edulcorada, el guió, els diàlegs, els interrogants sobre l’ètica, el poder, la llibertat, el compromís, el paper de l’art. Una passada! Mercè Solé
(publicat el juny del 2005)

6 de juny 2008

Jo també sóc catalana

Jo també sóc catalana. Najat El Hachmi. Columna Edicions SA, Barcelona 2004.
Una molt bona oportunitat d’entendre millor què significa la immigració i de fer-se càrrec de les barreres amb què es troba qui simplement vol viure en pau, com qualsevol ciutadà més, en el país que l’ha acollit. Fàcil de llegir, esdevé un bon mirall de les actituds conscients o inconscients de la societat catalana, les actituds amb què s’ha trobat l’autora, nascuda a Nador i resident a Osona des dels vuit anys. Mercè Solé
(Publicat el juny del 2005)

4 de juny 2008

Una altra idea per a l’estiu: repassar la ciutat a peu

Per les vacances, no és obligatori intrentar fugir tots els dies, sinó que és bo quedar-se’n alguns al domicili habitual, perquè permet viure d’una altra manera, sense els atabalaments de la feina, el nostre poble o ciutat. Sobretot en aquest darrer cas, si vivim en una ciutat gran, un bon entreteniment pot ser recórrer a peu els carrers que habitualment recorrem en algun vehicle de transport, perquè això permet veure de més a prop la vida que allà s’hi viu. I, juntament amb això, anar a altres llocs de la ciutat més desconeguts, i recórre’ls igualment a peu. Josep Lligadas
(Publicat el juny del 2005)

2 de juny 2008

Una idea per a l'estiu: recuperar Salvat -Papasseit

Poeta proletari (“Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll!”), tendrament eròtic (“Si la despullava, oh, la meva amor...”), a vegades agressiu (“Escopiu a la closca pelada dels cretins!”), enamorat de la vida malgrat la tuberculosi que el duria a la mort als 30 anys (“Res no és mesquí, ni cap hora és isarda...”), aquest home de principis del segle XX continua essent una alenada d’aire fresc, de poesia propera, de potència vital, d’anhel revolucionari expressat amb paraules plenes de bellesa.
O sigui que en aquestes èpoques que des de moltes bandes volen fer agres, llegir Salvat-Papasseit és un bon exercici de pacificació interior i de recuperació vital. Les seves Poesies Completes és un llibre que val la pena de tenir a casa. Si no es té, cal dir que ha estat publicat en diverses edicions. I, si no, sempre hi ha les biblioteques o els amics. Josep Lligadas
(Publicat el juny del 2005)