16 de juny 2008

Canviar de feina


El fet d’emprendre per decisió pròpia una nova etapa professional, mogut més per la voluntat de canvi que no pas pels avatars del mercat laboral o per l’ànsia de millora econòmica o de promoció professional, ajuda a mostrar que l’ésser humà no sempre es conforma amb l’estabilitat i l’acomodació a un lloc determinat. La resistència al canvi és forta perquè els lligams que establim amb l’empresa, l’entorn humà i les rutines laborals adquirides al llarg del temps actuen a manera de narcòtic que inhibeix l’esperit d’emprenedor que portem a dins. Moltes vegades, són les circumstàncies alienes les que ens porten a canviar el rumb de les coses. Com a sindicalista he assistit a nombrosos acomiadaments, sempre dolorosos en el moment en què es produeixen perquè en no ser esperats ni desitjats representen un trauma per a la persona que ho viu com a víctima. Haig de dir, però, que també en algunes ocasions, les mateixes persones acomiadades han relatat a posteriori una certa sensació d’alliberament, com si aquella circumstancia inicialment traumàtica hagués obert inesperadament i per atzar una porta de llibertat. En el meu cas, després de més de dues dècades en una empresa multinacional a la qual sens dubte m’hi havia acomodat, he sentit la necessitat de canalitzar les inquietuds personals, aquelles que en bona mesura et motiven per a fer una aportació a la col·lectivitat, i que fins aquest moment estaven circumscrites a l’àmbit del voluntariat extra-laboral, cap a una acció capaç d’englobar treball i compromís en una mateixa dedicació, guanyant temps, eficàcia i probablement satisfacció personal. He optat per una dedicació plena a l’organització sindical a la qual estic afiliat des de gairebé el primer dia que vaig començar a treballar. És evident que la sola militància sindical, vull dir l’acció de representar els treballadors a l’empresa, ja marca d’alguna manera el futur perquè determina certs límits en la progressió laboral a l’empresa. El treball en el sindicat, en aquest cas, no és una continuació de l’acció sindical sinó un canvi cap a un departament més tècnic de treball, ambient i infraestructures que fa de suport a l’acció sindical i a la interlocució social de la pròpia organització sindical. No es tracta només de canviar “d’empresa” sinó també de temàtica, encara que sense perdre del tot de vista el camp de l’enginyeria perquè hi ha una relació evident entre tecnologia i ciències mediambientals. En aquest àmbit però, el sindical, hi ha una orientació òbvia cap al benefici social i cap a la transformació del sistema que evidentment aporta tota una altra motivació que, per a mi, no aportava l’activitat orientada estrictament al negoci. En aquest moment de la vida, quan ja vaig encarant la cinquantena, el cos demana conciliar neguits, aspiracions i realitats. Si bé no és fàcil prendre decisions que impliquen risc com ara les que fan referència al futur laboral, també és cert que costa menys quan ja hi ha una certa experiència acumulada en els anys de fer apostes no sempre segures però sí convençudes.

Salva Clarós és sindicalista