18 de maig 2010

D'on ve la nostra idea de Déu (4: la novetat de Jesús)


Ja vaig dir en el primer article d’aquesta sèrie sobre l’origen de la nostra idea de Déu que jo parlava des d’un lloc concret: parlava des de la fe en Déu, i més específicament des de la fe cristiana. I ara, acabant el recorregut, miraré d’explicar això: quin és, i què significa, el Déu en qui creia Jesús i que va voler fer conèixer a la gent que el seguia per allà la Palestina de fa dos mil anys.
Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profundament creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre les diverses maneres que en el seu temps s’entenia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va portar aquesta vivència fins a les últimes conseqüències.
Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el poble que havia d’amarar-se d’una vivència de Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia de ser-ne testimoni de tal manera que els estrangers, els no jueus, descobrissin també aquesta vivència de Déu i la fessin seva.
En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Israel està molt marcada, més que no pas per la vivència d’un Déu amorós i que convida a estimar, per la vivència d’un Déu que proposa un codi moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui cal acostar-se a través de determinades pràctiques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu guerrer que proposa com a objectiu recuperar la independència d’Israel, però aquests sectors no son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O altres sectors que es tanquen en un món separat de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allunyada de la realitat. I així successivament.
Però, enmig de tot això, i de manera més difusa, hi ha unes capes importants de gent senzilla que espera que algú els transmeti una espurna d’esperança, en la línia d’aquelles esperances que els profetes havien transmès en altres èpoques.
Jesús recollirà aquest anhel difús, i el convertirà en centre de la seva acció i del seu missatge. L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de Jesús com un programa personal: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu és un Pare amorós que el que demana als qui vulguin acostar-se a ell és que, seguint els impulsos més nets del seu cor, treballin per fer que tothom pugui viure en pau, dignament, sense mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta manera de viure els pugui comportar dificultats, incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà sempre al seu costat.
Jesús va voler transmetre aquest missatge als seus conciutadans israelites, amb el desig que Israel esdevingués així model d’actuació per al món sencer. Però es va trobar que aquest missatge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar manifestant el seu desencís més cru i radical respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc 13,34-35).
Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu. Però la seva història no es va acabar aquí, i la seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat decisivament la història humana. D’això parlarem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie. Josep Lligadas

16 de maig 2010

El matrimoni, comunitat de vida i amor


Aquest llibre m’ha sorprès molt agradablement, potser perquè en general tot allò que l’Església diu avui en relació al matrimoni, la sexualitat i la vida familiar em posa nerviosa. És un prejudici, ja ho sé. Per això justament aquest llibre em sembla interessant: fa un recorregut per les diverses concepcions cristianes sobre el matrimoni i la família al llarg de la història, des del segle I fins avui. És un molt bon i útil resum, que a més té en compte la distinció entre teologia, cultura, antropologia, legislació civil… És un llibre que a més fila prim a l’hora d’esmentar els punts avui més conflictius. L’autor es mostra molt respectuós, encara que en discrepi, amb les visions crítiques respecte a la doctrina catòlica, cosa que s’agraeix. I no s’està de citar autors que avui no són ben vistos per la jerarquia, com el mateix Pagola, sense dir-ne immediatament pestes, que sembla que és el que es porta. De la seva exposició, ell en treu unes conclusions que no són les meves, però em sembla un recorregut molt honest en un tema complex. Això sí, quan llegeixes la visió que els Pares de l’Església tenen de la dona, et cau l’ànima als peus. Sort que eren tan savis, diuen! Us el recomano. Mercè Solé
El matrimoni, comunitat de vida i amor. Manuel Claret. Facultat de Teologia de Catalunya (Col·lectània Sant Pacià 93) - Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona, 2009.

14 de maig 2010

Les dones que vetllen quan els apòstols dormen


Si aneu a Florència i visiteu el convent de Sant Marc, on Fra Angélico va pintar cada una de les cel·les dels seus companys frares, fixeu-vos en una de les pintures en què es veu, al fons a l’esquerra, Jesús a l’hort de Getsemaní; més al mig, els tres apòstols Pere, Jaume i Joan dormint a cor què vols; i, en primer pla, una casa que es veu que és la de Marta i Maria de Betània, en què les dues dones, amigues i hostatgeres de Jesús, s’estan despertes resant i acompanyant en la distància el seu amic i mestre. Tota una reivindicació, sens dubte. Josep Lligadas

12 de maig 2010

Recorreguts per la Bíblia més curiosa

1. Els models de família de l’època dels patriarques.
Per si a algú li fa gràcia, proposo de fer alguns recorreguts per la Bíblia fixant-se en aspectes habitualment no gaire ressaltats. Aquí va el primer, i en propers números miraré de proposar-ne d’altres.
Es tracta de llegir-se els capítols 12 al 38 del llibre del Gènesi, fixant-se en com estaven organitzades les relacions sexuals, matrimonials i familiars. Son tradicions antigues que els autors bíblics han recollit sense intentar maquillar-les, tot i que, quan es van redactar de manera definitiva, el model oficial era el de la família monogàmica segons el model que apareix en els relats de la creació. Però aquí, als redactors no els sembla gens malament explicar les vicissituds de Sara que ha d’entrar a l’harem del faraó per evitar-li problemes al seu marit (capítol 12), o l’ús d’una esclava com a “mare de substitució” ja que Sara era estèril (capítol 16), i els conseguents i tràgics mals rotllos entre les dues dones (capítols 16 i 21), o l’immens embolic dels matrimonis successius de Jacob (capítol 29), o l’embolic encara més immens de la competència entre dones i esclaves per tenir fills amb Jacob (capítols 29 i 30), o la història de Judà amb la llei que feia que, si a una dona se li moria el marit, el cunyat li havia de donar descendència, amb les males jugades d’Onan i de Judà mateix (capítol 38). Sense oblidar, atenció, la lectura correcta de l’episodi de Sodoma i Gomorra, que no és un problema d’homosexualitat sinó d’intent de violació i d’abús amb uns estrangers i, alhora, de nul·la valoració dels drets i dels sentiments de les pròpies filles (capítol 19). I sense oblidar tampoc, només faltaria, les històries d’amor com la de Jacob i Raquel (capítol 29).
En fi, que això que ara anomenem “diferents models de família”, en aquella època no es deia, però existia. I de quina manera! Josep Lligadas

10 de maig 2010

Krackòvia i Jesús

Dilluns a la nit un programa d’humor a TV3 fa paròdia del futbol. No el veig mai, però a casa el món del futbol és present i, malgrat que no m’agrada dinar o sopar amb la tele engegada, de vegades tots hem de cedir una mica. O sigui que el primer dilluns després de Setmana Santa em va tocar veure’l. No sóc de pell fina i acostumo a tenir sentit de l’humor, però jo crec que les coses tenen límits. El programa es va recrear una llarga estona fent un paral·lelisme amb el Sant Sopar que em va semblar llastimós: Jesucrist era Joan Laporta, Johan Cruyff era un apòstol, el successor de Laporta un altre, hi havia la figura de Judes....tot plegat amb força mala pata. Fins i tot parafrasejaven frases de l’Evangeli: “Preneu i mengeu-ne tots ...”, “d’aquí a tres dies ressucitaré...”. En una altra peça del programa, Cristiano Ronaldo del Real Madrid era “Crist” - “Déu” i s’apareixia... En general em va semblar innecessari i les bromes amb ben poca gràcia. Entenc que es riguin de nosaltres, els creients, i de l’Església que té tots els números, de tots plegats... però de Jesús? del Sant Sopar? D’algú que sabia que l’anaven a crucificar? Ni li veig la gràcia ni ho entenc. Maria-Josep Hernàndez

8 de maig 2010

Una de perruqueries

Oooostres! –Em dic mirant al mirall. Ara sí que no em salvo d’anar a la perruqueria. Quin pal, quina mandra... i això que ja fa anys vaig conéixer un perruquer encantador i amb clientela poc tafanera que fa més portable el tràngol de veure’m allà tancada un parell d’hores. L’”Hola” i el “Lectures” es combinen perfectament amb una revista dirigida al món gai, però jo i la meva filla anem encantades a la perruqueria del Toni. El cas és que uns dies de febrer i març de molta angoixa interna (per circumstàncies que no vénen al cas i ben superades) em van comportar un amplíssim i visible grapat de cabells blancs al cap.... que, vaja, m’emprenyava encara que costi de reconèixer. Ho anava ajornant... però la meva filla, amb la insolència pròpia de la preadolescència, em va etzibar: “Mama, ja sembles l’avieta! I si vas al Toni?”. Però el Toni tenia la perruqueria plena i el meu cap necessitava una mà urgent. O sigui que, què hi farem... per un dia vaig haver d’anar a un altre lloc.
Mare-de-Déu-Senyor!!!! Mai més! A la perruqueria on vaig anar, prop de casa, les empleades –i tot de senyores que ni conec– resulta que sabien qui sóc, amb qui visc, on treballo, qui són els meus veïns... De mi i de mig poble! Em deia a mi mateixa: “Paciència, Maria-Josep, sigues tolerant, que ets tu, que ets molt reservada, que ja fa anys que no vius a Barcelona...”. Però el millor estava per venir: que si la vida d’aquest o de l’altre, que si l’atur, que si tu ho deus saber, que ets periodista... fins que van acabar parlant de Càritas i del menjar que es dóna al menjador de Càritas “per una gent que si no treballa és perquè no vol”, “és fomentar els delinqüents, la immigració, la crisi, perquè tenen la culpa de la crisi”. Us juro que em va semblar com si fos al mig d’una pel·lícula: em pot estar passant ara això? Amb el cap moll, acabat d’esbaldir del tint, em vaig aixecar: “Mira, noia, és que em feu venir mal de panxa de sentir-vos. Tantes coses que sabeu de mi, és per pensar que estàveu fent aquests comentaris expressament! Sí, sóc voluntària del menjador, sí, però si no ho fos m’emprenyaria igual, per tota la gent que hi ha allà. Ja em diràs què et dec. Apa, adéu”. Encara ric del silenci que es va fer. O poca gent m’ha vist emprenyada (això és cert) i van al·lucinar o realment no hi van caure i es van ficar de peus a la galleda. “Mama, què fas ja a casa, i amb el cap moll?” “Ai, és que no em trobava bé”. “És clar, ja t’he dit que havíes d’anar al Toni”. I no li vaig dir a la meva filla, que amb 10 anyets hagués baixat a la perruqueria a ficar-hi cullerada. En fi... Maria-Josep Hernàndez

6 de maig 2010

Pollastre amb salsa de taronja

El Wok, a banda d’una cadena de menjar asiàtic que està substituint els típics restaurants xinesos, agafa el nom de l’estri de cuina asiàtic per excel·lència. El principal avantatge del wok, és la seva forma còncava que proporciona una petita zona al fons que ens permet escalfar intensament amb un mínim de combustible. La seva fondària també ens permet remoure vivament els aliments sense el perill que surtin disparats del recipient. Les seves parets corbades no permeten que els aliments s’enganxin i assegura que conservin tot el seu sabor. Cuinar al wok és sinònim de cuina sana, amb molt poc greix i que combina magistralment la filosofia culinària oriental amb un art de cuinar ràpid, lleuger i natural. És a dir, un fast-food sa. Avui la recepta ens permetrà endinsar-nos en un altre món.
Ingredients (per a 4 persones): 1 pollastre desossat; sal, pebre; 8 cullerades d’oli; sèsam; 4 o 5 cullerades de mel més aviat líquida; 1 taronja; 1 cullerada i mitja de sucre; verdures variades.
Preparació: Tallem i salpebrem el pollastre en trossets no gaire grans i tots més o menys de la mateixa mida per tal que a l’hora de cuinar es facin al mateix temps. Barregem la mel amb 3 cullerades d’oli i el sèsam i li tirem per sobre al pollastre deixant en maceració uns 30 minuts.
Escalfem la resta d’oli (és a dir, 5 cullerades) en el wok i fregim els trossets de pollastre, uns 4 minuts per cada banda fins que estiguin gairebé fets.
Retirem el wok del foc i traiem el pollastre que reservarem en un recipient. Rentem la taronja, l’eixuguem i ratllem una part de la pell i de l’altra part en fem tires primetes. Espremem el suc de la taronja.
Escalfem en el wok, a foc lent, el sucre fins que es caramel·litzi i el retirem del foc per afegir el suc de la taronja i el suc de la cocció. Remenem fins a aconseguir una salsa uniforme; si cal hi afegim més aigua o més suc de taronja. Barregem les ratlladures de taronja i ho deixem bullir a foc lent uns 3 minuts, hi afegim el pollastre i ho deixem coure junt uns 3 minuts més.
Si voleu hi podeu afegir verdures, que haureu de saltejar prèviament en l’oli un cop fregit el pollastre. Podeu utilitzar les verdures que vulgueu; això sí, tallades petites i de la mateixa mida.
Tere Jorge

4 de maig 2010

La cooperativa L'Olivera


L’any 1974 un pare escolapi i tres noies, que formaven part d’un grup més ample de gent, van venir a viure a Vallbona de les Monges. Era “l’establiment de l’equip experimental” per a fer realitat un seguit d’inquietuds d’aquella colla de gent.
La base de l’experiència és la vida comunitària al poble, compartint “al nivell possible i a tothora” la vida, el treball, els béns i la dimensió espiritual; eixos que a poc a poc es van discutint, clarificant, i posant per escrit. També des dels inicis està present la voluntat d’integrar persones amb deficiència psíquica. Per al grup inicial, “acollir el deficient és proclamar ben alt els valors originals de tota persona. (...) No vivim d’ell ni per a ell sinó que convivim amb ells”. Aquest caràcter es remarca declarant que “tots ho som de deficients. Aquesta afirmació no és teòrica” sinó amb la voluntat ferma de “comprendre i acceptar que realment tots som deficients”.
L’acollida dels visitants és també una realitat que marca aquesta època i que sempre estarà present. Estem en un temps històric de recerca personal i col·lectiva i d’experiències innovadores. De retorn també al món rural.
Ubicar-se al món rural respon també a les inquietuds del grup i Vallbona de les Monges es perfila com a lugar en el mundo. A Vallbona es pot “experimentar un projecte de vida més comunitari i oposat a la deshumanització de les grans ciutats”. El poble té una dimensió especial per la presència del monestir i hi ha un desig exprés de vincular-se a la realitat rural, als habitants de Vallbona, d’oferir algun servei i ser algun tipus d’alternativa, en un temps en què la població encara emigra als centres urbans i l’agricultura és molt precària: “Vallbona de les Monges. (...) Tros de terra de la Catalunya pobra, a l’extrem de la Segarra, les Garrigues i l’Urgell. Terra d’oliveres i ametllers i poca cosa més. Poble buidat que podríem reomplir amb un nou esperit: compartint (...) i socialitzant terres per a sobreviure. La població ens ha acollit generosament (...) i nosaltres desitjaríem assimilar-nos una mica a ells (...). Això suposa un esforç per viure la vida local i pagesa”.
La forma cooperativa s’accepta des del principi com a figura jurídica que millor respon a totes les inquietuds. Per tant, si ho intentem resumir, des dels inicis es dibuixen l’intent de vida comunitària/col·lectiva, d’una “vida més personalitzada evitant la societat de consum i la massificació urbana”, i l’acollida de discapacitats psíquics.
L’experiència està marcada per les dificultats de convivència, la tensió entre definir la pròpia identitat i la llibertat volguda (“el nombre de residents varia perquè no hi ha cap tipus de compromís sinó el que deriva de la responsabilitat”), les dificultats econòmiques i d’organització del treball. Es parla de L’Olivera com a “vida en construcció”: “el projecte (...) consisteix en bastir una vida de comunitat vivint-la amb deficients i compartint-la amb la gent d’una comarca pobra de pagès. (...) S’anirà fent (...) en la mida en què cadascú pensi en l’alliberament comú. (...) Qui construeix partint de la pobresa accepta una llarga i ampla limitació i un camí lent perquè on no n’hi ha s’ha de crear amb l’esforç personal”.
El nom de L’Olivera es va posar perquè és un arbre d’aquest territori, que hi està adaptat i que quan es planta de nou li costa de fer fruit, però finalment sempre en dóna i és molt resistent, fins a fer-se centenari.
El pare escolapi va morir l’any 1978 i del primer grupet que va aterrar a Vallbona de les Monges no queda ningú treballant a la cooperativa.Actualment som un grup aproximat d’uns 66 socis entre treballadors i amics. Uns 39 que vivim el dia a Vallbona de les Monges, dels quals 17 persones tenen alguna discapacitat.
Ara, seguint les intuïcions primeres i les adaptacions a la tossuda realitat, a noves situacions i a tota la gent que s’ha anat incorporant, vivim del treball de la feina del camp i ho fem seguint criteris de producció ecològica: 18 Ha. de vinya i unes 19 Ha. d’oliveres. Tenim un molí per a fer-nos l’oli i un celler per a fer els nostres vins amb D.O. Costers del Segre, productes que comercialitzem arreu.
Hi ha un grupet de 9 persones amb discapacitat que per l’edat o per altres causes no poden tenir una activitat laboral normal i fan activitats de teràpia ocupacional.
I tenim una llar on hi viuen 16 persones amb discapacitat i també la casa vella on podem acollir els amics que hi vénen.
Ens podeu contactar a www.olivera.org.
Carles de Ahumada i Pau Moragas

2 de maig 2010

La família Feliu: quan el dolor entra a casa


Us en parlàvem en el darrer número de l’Agulla: L’última baula d’una cadena és un llibre que recull l’experiència d’una família que ha conviscut amb la malaltia mental severa d’un dels seus membres. La Montse és mestra, una professió que va exercir amb vocació i eficàcia mentre va poder. Fa prop de vint anys va començar a presentar símptomes d’una malaltia mental difícil de diagnosticar i la seva situació s’ha anat deteriorant fins a fer necessari l’ingrés en un centre especialitzat, una decisió difícil de prendre i d’assumir per part de la família. En Josep Maria és advocat i ha col·laborat i continua col·laborant de moltes maneres amb diverses entitats que treballen contra la pobresa. Les seves tres filles, la Maria, la Núria i la Roser (30, 28 i 23 anys respectivament) han crescut, doncs, amb una mare malalta i amb un pare que durant molts anys s’ha esforçat molt perquè tinguessin tota l’atenció que els era necessària, jugant sovint el rol de pare i de mare simultàniament quan la Montse no estava en condicions de fer-ho. Una situació familiar que no ha impedit pas que les tres noies hagin dut una vida ben normal, ni, sobretot, ser felices, mantenir projectes i il·lusions i continuar sentint-se vinculades a la Montse. Si llegiu el llibre, ja veureu que tot plegat ha necessitat molt de suport per part de la família d’en Josep Maria i dels amics, i per part de diversos professionals. Una experiència dolorosa, però reeixida, que els ha enfortit. La publicació del llibre ha obtingut un ressò important, potser perquè la malaltia mental continua sent un tema tabú. Tabú perquè és una malaltia “contaminant”, és a dir, que repercuteix directament en les relacions entre les persones i que, per tant, si no es controla adequadament, pot fer emmalaltir el seu entorn. I tabú també perquè no és senzill acceptar aquest dur patiment que sembla tan innecessari i sense sentit. Ens trobem un vespre amb tots quatre, en una llarga i apassionada conversa, que, francament, resulta força difícil de transcriure d’una manera ordenada. O sigui que ja em perdonaran ells, i vosaltres, perquè pràcticament els he tractat com una sola veu.
– Quines repercussions ha tingut el llibre?
– El llibre ens ha costat força… A nosaltres quatre ens ha anat molt bé compartir coses que potser mai no havíem parlat. I ha estat un despullament de cara a la gent. Moltes de les persones del nostre entorn s’han quedat ben parades: amics, companys de feina, gent amb qui potser no havíem parlat mai gaire de la mare, o no ho havíem fet gaire profundament. Perquè no és una experiència fàcil d’explicar o de transmetre si no hi ha una relació de confiança.
– Quan ens comuniquem i som nosaltres mateixos, arribem molt més als altres. I estem tan buits d’aquestes relacions autèntiques! Tohom té relacions socials i tothom pot sortir a sopar i passar-s’ho bé. Però comunicar-se en profunditat no es dóna tan sovint.
– La veritat és que ha resultat molt gratificant. Durant molts anys la dedicació a la Montse ens ha absorbit molt i ella mateixa necessitava un entorn reduït, perquè li costava molt mantenir la relació amb d’altres persones. El llibre ha estat ocasió de retrobament amb moltes persones i ha facilitat una bona comunicació sobre qüestions molt importants per a nosaltres.
– Ha estat també un compromís i una responsabilitat. L’altre dia vam anar a una associació de malalts mentals. Hi havia un equip tècnic, malalts, fills de malalts, pares de malalts. Hi havia una psicòloga que tenia el llibre anotat per tot arreu. Quina por! T’adones que allò que dius serà analitzat paraula per paraula. Fa por també la interpel·lació o el qüestionament. Però hem descobert que és bonic que t’interpel·lin i reafirmar un cop més que cada experiència és única.
– Crida l’atenció la vostra complementariat. Cadascuna de vosaltres té una personalitat pròpia i ha jugat amb la mare papers ben diferents, que heu sabut encaixar bé.…
– Hi ha hagut moments de tot. Hem estat germanes ben avingudes, però en els anys més infantils això ens ha ajudat a pal·liar les possibles fractures entre nosaltres. Ens hem anat complementant. Cadascú teníem un lloc i hem anat respectant el lloc de l’altra. El respecte mutu no sempre és fàcil. Ha estat un procés llarg.
- Algú m’ha dit que potser cada una descriu el mateix, però que en el llibre es veuen formes de viure-ho diferents. Tenim records diferents i, tot i que ens portem pocs anys de diferència, l’experiència de la Maria, que és la gran, ha estat molt diferent de l’experiència de la Núria, que és la petita. Però totes hem pogut preservar una infància feliç.
– Una de les coses que dieu en el llibre és que costa molt diferenciar la maldat de la malaltia…. Perquè la malaltia ha comportat per part de la Montse intents de culpabilitzar l’un o l’altre, o d’enfrontar-vos, o de parlar malament de vosaltres. I això no deu resultar gens fàcil d’encaixar.
– Discernir això és molt dur. Aquest cap de setmana vam anar tots junts a veure-la i vam tornar bastant “tocats”, perquè hi ha dies en què la Montse només expressa exigència o duresa envers els altres, nosaltres inclosos. Una de les característiques de la seva malaltia és la incapacitat de sentir-se satisfeta i feliç. I així és molt difícil expressar sentiments que resultin gratificants per a l’altre: afecte, tendresa o agraïment. Nosaltres ens hem organitzat de manera que cada dia la Montse rep una visita, però de vegades surts desmoralizat, et sents agredit en allò més íntim i provoca ràbia. Com aquest dissabte. Però ens tenim els uns als altres.
– La malaltia mental és molt dura. És com si no fos ella mateixa, quan viu això. I de vegades et porta a empipar-te i això és natural. No sempre estàs en condicions d’entendre-ho tot, indefinidament. T’has de poder desfogar. I també has de poder prendre distàncies, perquè cal prendre decisions ingrates, en benefici d’ella i en benefici nostre. Cal actuar des de la raó.
– Dissabte mateix, en tornar a casa, ens preguntàvem per enèsima vegada si no estaria millor si visqués a casa, amb nosaltres. Sempre et queda el dubte, irresoluble, de saber quin procés faria, si hagués arribat al mateix deteriorament. Ens plantegem contínuament què més podem fer per la nostra mare. I som conscients que no podem cuidar-la més a casa sense emmalaltir nosaltres.
- A casa és el refugi, l’espai, la tranquil·litat. Ho ha estat per vosaltres?
– Ara sí. Quan la mare va marxar de casa jo tenia 18 anys, i va ser la primera vegada que vaig poder venir a estudiar a casa. Podia estar a la meva habitació, escoltar musica i tenir la porta oberta, i desitjava arribar a casa. Tenir un entorn on poder estar tranquil sense la tensió o el qüestionament de per què feies o deixaves de fer…
– Els primers temps eren d’una tranquil·litat ambígua. D’una banda hi havia silenci, però vius una absència, un dol. Un dol que es reprodueix a cada visita, perquè anem observant les seves pèrdues. Et vas despedint de mares diferents. És una adaptació constant.
– L’aprenentatge bàsic de la vida és que tenim una gran capacitat d’adaptar-nos. No tothom pot viure així. La gent necessita viure en un entorn estable i programat. Això nosaltres no ho hem viscut mai.
– El que estem parlant és el nucli dur de la vida. És el misteri del dolor inútil, no serveix de res aquest patiment de la Montse...
– Una vida així no és vida per ningú. I és injust. No pot gaudir de la companyia, ni de cada pas que hem fet cadascuna de nosaltres. No ho podem compartir i sabem que ella es perdrà cada una de los nostres alegries. I ella no té res més.
– Jo vaig estudiar psicologia i hi havia un profe que definia la persona com un ésser bio-psico-social. I jo pensava, la meva mare no és ni bio, ni psico, ni social. A la mamà només li funciona el cos, i encara, perquè va perdent autonomia. És un cos que aguanta.
– Amb això l’acompanyes i t’alegres quan et fa una abraçada i un petó. Quan veus en la teva mare aquells ulls constantment inexpressius, és una ferida que et cala a dintre. Nosaltres ens agafem a la part positiva de la vida i és una sort poder-ho fer, perquè hem vist la misèria més humana que pot viure algú.
– Aquest veure sempre la part positiva, no només ho vivim sinó que ens sembla que ho transmetem al nostre voltant. Totes tres som apassionades d’estar amb nens, de fer-ne de monitores o de mestres. Les professions que hem triat giren al voltant d’això. Estimes la vida feliç, sana. La vida del nen és un vida plena de possibilitats i a nosaltres ens ajuda.
– Estic convençuda que malgrat malalties com la de la mamà, la vida val la pena de ser viscuda i sóc feliç. La diferència és si pots donar resposta a una dificultat de la teva vida. Si la resposta és una resposta adulta, amb responsabilitat i compromís, pots tirar endavant i ser feliç. Hi ha molta gent que es queda en una roda de fatalitat, de determinisme.
– De fet, qui porta una vida dura és ella, la mamà, no pas nosaltres. En aquest sentit, no tindria sentit que ens planyéssim. I és que al costat de la malaltia de la mamà, tenim el papà, que té un sentit molt positiu de la vida.
– Ve de l’àvia, això, que ha tingut molta influència en nosaltres i la capacitat de donar la volta a l’adversitat, de fer una lectura positiva.
– En el llibre es parla molt del pes de la família, dels amics.… Dels professionals, menys.
– Trobes gent de tot, però el problema principal és que no respecten la família, no llegeixen entre línies com estem vivint. Que un professional no pugui fer una lectura que aquell malalt té fills i que cal vetllar perquè la malaltia no es reprodueixi en ells, diu molt poc a favor de la seva capacitat de fer-se càrrec de la situació. És molt frustrant també la manca de recursos.
– Als primers temps, tots els professionals actuaven com si tinguessin la capacitat de “salvar” la nostra mare pel simple fet d’intervenir-hi. De vegades amb recursos puerils i sense tenir en compte que d’una banda podien crear expectatives que no es complien i de l’altra et feien sentir fatal. Perquè una “curació fàcil” qüestionava també la nostra actuació. Ens sentíem molt inútils, perquè nosaltres mai no havíem aconseguit aturar el procés de malaltia.
Jugaven amb la vida d’una persona, de fet amb la vida de quatre persones. Un professional d’aquest camp ha de saber detectar de què estem parlant. Tots ens podem equivocar, i els metges i psicòlegs també. Si no pots, calla i espera. No cal que actuïs perquè sí. Hem vist una impaciència en actuar que no té cap lògica. De vegades no es respectaven els processos de dol, els silencis. La ingressaven un dia, i l’endemà ja havíem de trobar-nos tota la família junta per elaborar no sé quin pla d’actuació, sense tenir en compte que nosaltres necessitàvem pair la separació i resituar-nos en les nostres vides. Són processos lents.
– Ara la Montse és en un centre públic i que funciona força bé. Lògicament, de tant en tant veus coses millorables, però en conjunt està molt bé. I el metge que se n’ocupa és un gran professional i ens tracta amb delicadesa. Això sí, sempre parla en termes tècnics i necessitaríem un diccionari per entendre què li passa a la mamà. Sort de la Roser, que ens fa d’intèrpret! però el metge té una gran calidesa humana.
És una situació límit i poc freqüent no diagnosticada. Cal reconèixer que les teràpies poden ajudar, però que hi ha situacions i malalties que no tenen remei.
– I el tema de l’Església, de la fe, com ha ajudat? Sé que en Josep Maria fa molts anys que és en un grup de revisió de vida...
– Hem rebut comentaris en dues direccions. Algú ens deia, amb un to una mica despectiu, que hi ha un “tuf cristià” en tot el llibre. I algú s’havia queixat a en Josep Maria que en lloc no es diu la paraula “Déu”, i que en no explicitar-ho, havia perdut una ocasió per “evangelitzar”.
– Per mi, la fe és la coherència de l’Evangeli. Hem fet un intent de lligar vida i fe. Per a elles, és també un referent. Però pertanyen a aquesta generació a qui l’Església tendeix a expulsar. No pertany al seu món cultural.
– El mínim intent que vam fer és la confirmació. Un intent de crear grups, massa conduït, que no sempre responia a la realitat que vivíem, als nostres interrogants i a les nostres necessitats. Et posaven millor nota si anaves a confirmació! Això no afavoria que trobéssim l’interlocutor correcte.
– El model que hem viscut a casa és molt més profund que el que trobem a l’Església. Seure tots junts i reflexionar sobre aspectes de la vida és el que hem après. Ha estat un model de fe totalment imbrincat en la vida, en l’exercici de la professió, en la parella, en el concepte de paternitat.
– Però jo he tingut ocasió de reflexionar sobre el model de vida de Jesús, que em sembla molt vàlid. Però tot el que hi ha al voltant no em fa sentir còmoda, més aviat la institució m’inspira rebuig. És una parafernàlia, lluny de la vida.
– El sentit transcendent tots el busquem. Em considero una persona profundament espiritual. Necessito silenci, el contacte amb la natura, tenir moments meus interiors. Em falta la comunitat de què parlava el papà.
– En el llibre es reconeixen molts valors cristians: el sentit del perdó, de la fidelitat, no jutjar ni a la malalta ni a la família que no respon com hauria de respondre... I un aspecte, per part d’en Josep Maria, que sol ser poc valorat: deixar passar oportunitats professionals per ocupar-se de la família. Una cosa que fa funcionar la resta...
– I ha estat una cosa estranya, contracorrent. No s’entén que un home sigui capaç de fer això, ni ara tampoc una dona, que sembla que si renuncia a res per la família, està acceptant un paper imposat. És molt pervers tot això, més enllà d’una igualtat de gènere que certament és necessària.
– Gràcies a Déu que la vida del papà ha sigut tan profunda, que gràcies a això ens hem sostingut tots. La coherència ha estat la clau perquè tiressim endavant. Altrament, nosaltres seríem grans malaltes mentals.
Mercè Solé