22 de des. 2010

Ens traslladem de blog

Amics, amigues,
que seguiu aquest blog. A partir d'ara, podreu continuar llegint-nos dins del portal de Catalunya Religió. I en aquest bloc podreu consultar els números antics de la revista.
Moltíssimes gràcies i bones Festes!
Aquí teniu l'enllaç.

10 de des. 2010

Agenda Llatinoamericana 2011


“Quin Déu? Quina Religió?”. Aquestes són les dues preguntes de portada a l’Agenda Llatinoamericana 2011, coincidint amb els seus 20 anys d’història. Una agenda convencional però amb un seguit de textos de gran vàlua que ens conviden a pensar sobre un tema fonamental de la nostra existència, i en un moment clau de recerca social de l’espiritualitat. Així ho diu en el text introductori Pere Casaldàliga. I també amb un breu poema, ens planteja altres interrogants en forma d’afirmacions:
Per canviar de vida s’ha de canviar de Déu.
S’ha de canviar de Déu
per canviar l’Església.
Per canviar el móns’ha de canviar de Déu.Pere Casaldàliga
Casaldàliga parla de canviar de Déu? En quin sentit? Si em demanessin resumir el contingut de l’Agenda Llatinoamericana en una frase, jo faria la següent afirmació: L’Agenda és una eina que ens ajuda pensar per nosaltres mateixos per descobrir què ha de canviar de la nostra visió de Déu i de la religió per contribuir a un món millor. Més informació: http://www.llatinoamericana.org/

Maria-Josep Hernàndez

8 de des. 2010

Fidels a la utopia de l’Evangeli: el llibre dels 10 anys del Fòrum Joan Alsina


El Fòrum Joan Alsina, de capellans del Bisbat de Girona, han commemorat el desè aniversari amb un llibre que recull tots els documents que han fet públics fins al moment, junt amb un breu repàs de la seva trajectòria, fites i objectius. El Fòrum aporta en cada escrit una visió de l’Església més propera a l’essència del missatge de Jesús i a les persones que més ho necessiten, i més allunyada dels poders, els dogmatismes i la hipocresia. Expliquen que des dels seus inicis, quan es van aplegar com a resposta al Vaticà que desautoritzava les celebracions penitencials col•lectives del perdó, han tingut com a punts de referència permanents el rebuig al domini de les consciències i la denúncia de la confusió entre la unitat i la uniformitat. A través dels seus documents, el Fòrum aporta una mirada renovada a la fe i posa damunt la taula alguns temes “intocables” per la Jerarquia: l’ordenació de dones, la democràcia a l’Església, el celibat com una opció personal, la no exclusió dels homosexuals, l’ús del preservatiu... i també temes de fons, com ara l’autèntic compromís pels Drets Humans per part de l’Església i la recerca de l’autèntic ecumenisme, entre moltes altres qüestions. Cal una lectura en profunditat del llibre i reflexionar sobre les seves argumentacions, molt treballades i meditades, i sobre cadascun dels documents editats.Hereus del Concili Vaticà II i “a la llum de l’Evangeli, amb visió de futur”, els capellans del Fòrum Joan Alsina no en són conscients, però són una veu profètica que s’hauria de sentir i contagiar més enllà del bisbat de Girona, perquè amb una institució eclesial estàtica amb les seves actituds i contradiccions, són una alenada d’oxigen per a molts creients desencisats. El Fòrum demostra valentia, sentit comú i treball compromès per ser “fidels a la utopia de l’Evangeli”. Els mil exemplars que han autoeditat estan gairebé exhaurits, venuts a través de les parròquies i a les llibreries de Girona i Figueres. Ara s’estan plantejant fer una segona edició i també hi ha la possibilitat que es vengui a la llibreria Claret de Barcelona. Podeu demanar informació: joanalsina.forum@gmail.com

Maria-Josep Hernàndez

6 de des. 2010

Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 3. El llibre de Josué, capítols 1-12


No sé jo si el bon lector de L’Agulla ha prestat gaire atenció a aquesta minisèrie que va pel tercer articlet i que convida a entrar en determinades pàgines de la Bíblia que podem considerar “curioses”, en el millor sentit de la paraula. Si hi ha prestat atenció, devia veure en el darrer número, el de juny passat, la presentació de llibre dels Jutges: un recull d’històries molt antigues dels gairebé dos-cents anys que les tribus hebrees fugides d’Egipte van trigar a ocupar la terra de Canaan i convertir-la en el regne d’Israel.Doncs ara, en aquest número, us recomano de llegir la mateixa història però en una altra versió, aquest cop altament idealitzada. Es troba en els capítols 1 al 12 del llibre de Josuè. Aquest és un llibre d’una gran força èpica, que presenta les dotze tribus sortides d’Egipte unides entorn d’un únic cap, i que avancen implacablement ocupant el territori que Déu els ha promès. Hi ha moments de gran bellesa, ben coneguts, com la caiguda de Jericó després de les set voltes en set dies tocant les trompetes (recordeu la cançó? “Josuè va conquerir Jericó... les muralles es van enfonsar!”). Hi hi ha moments esfereïdors com el saqueig sense compassió, exterminant tots els enemics com una ofrena a Déu. Aquests capítols de Josuè són, en efecte, terriblement ambivalents: per una banda, és l’espectacular victòria d’un poble de refugiats que aconsegueix un territori on viure lliurement; per l’altra, és la justificació d’actuacions escandalosament agressives en nom d’un sentiment nacional que se sent plenament sostingut en Déu, i que ajuden a entendre moltes actituds actuals en una part dels descendents d’aquell poble. Josep Lligadas

4 de des. 2010

Les eleccions: conclusions i reptes


Del resultat de les eleccions, tant de les coses que tothom preveia com de les que han estat més sorprenents, en podríem treure’n les següents conclusions:

  1. Els tres partits del govern són els que han perdut diputats. Hi ha una voluntat de l’electorat de canviar de govern i de “castigar” el tripartit. Els tres partits hauran de reflexionar. Pot ser molt bo que els socialistes, degut aquests resultats, d’haver tocat fons es replantegin tant la seva política sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, com la seva política social, perquè sigui veritablement d’esquerres.
  2. Hi ha una decantació vers la dreta: si sumem els diputats del centre dreta de CiU i els del PP i Ciutadans, en resulta 83 diputats (en l’anterior Parlament eren 65). Caldrà estar atents sobre si el govern d’Artur Mas tira endarrere les bones pràctiques socials del govern Montilla i quines propostes socials fa. L’oposició d’esquerra no resta massa forta per defensar tot allò que pugui afavorir les capes socials més baixes. Caldrà apel·lar a la sensibilitat social inclosa en alguns sectors de Convergència i d’Unió?
  3. Hi ha un important desplaçament del Parlament vers el sobiranisme: CiU, ERC i SI sumen 76 diputats (més de la meitat) als quals hi podem sumar els d’ICV (10 més) i alguns del PSC. Caldrà veure com el nou govern gestiona aquesta voluntat popular que ja es va manifestar el 10 de juliol passat al carrer.
  4. L’independentisme declarat s’ha dispersat en els 10 d´ERC, els 4 de SI i els “perduts” vots de Reagrupament. De fet, possiblement molts vots d’ERC han anat vers aquestes candidatures i altres a CiU. ERC caldrà que reflexioni sobre el seu nou liderat, l’haver deixat més o menys “marginat” Carod Rovira, i replantejar-se la seva proposta sobiranista, les aliances amb altres nous partits emergents, etc.
  5. Fa pensar i fa respecte l’aparició de percentatges significatius a totes les comarques de Plataforma per Catalunya, clarament xenòfoba, que si li apliquessin bé la llei de partits hauria d’estar prohibida. Cal tenir en compte que aquest sector existeix en el nostre teixit ciutadà.

Al nou govern li pertoca afrontar, i amb moltes dificultats aquests tres problemes polítics ben importants:

  • 1er: La crisi econòmica, produïda per una crisi financera i especulativa, que pel que anem observant no la fan pagar a la banca (és la que mana al món) sinó que la pagarem de nou el poble. Darrera aquesta crisi hi ha la crisi alimentària, ecològica, energètica. Es veu difícil que un govern de centre-dreta pugui gestionar aquesta crisi tenint en compte els més desafavorits. Tampoc no es veu que hi hagi una esquerra real, que plantegi alternatives possibles a favor d’una alternativa global al capitalisme explotador, “gran manaire” del món. L’estat del benestar fa temps que està en crisi i sovint els governs (tant de dretes com dels anomenats d’esquerres) retallen les mesures més socials. No està gens clar que el nou govern prengui resolucions en favor del benestar general. Per on retallarà?
  • 2on: L’encaix entre Catalunya i Espanya. Com gestionarà el nou govern el carreró sense sortida ni política ni jurídica en què ens ha posat el Tribunal Constitucional? Com atendrà la demanda creixent d´independència? Com resoldrà l’avinentesa d´una radicalitzaciò de l’independentisme i un refús al mateix per reacció dura? Com afrontarà les relacions amb el govern espanyol? Cap a quin camí es llançarà? Cal el federalisme, confederalisme, estat propi català, davant d´un autonomisme que sembla que ha tocat sostre? CiU farà un govern , o una aliança més o menys estable amb ERC (podria tenir un govern molt estable de 72 diputats) per avançar en el sobiranisme?
  • 3er: La desafecció política davant dels partits polítics i dels personatges polítics (corrupció, dificultats de finançament, liderats mediocres, poc pensament polític de fons, superficialitat, mirades a curt termini, dèficits en la utopia i en les estratègies a llarg termini...) Tenim el perill de degradar la democràcia i en comptes de desenvolupar-la pel camí de la major participació popular, poden aparèixer fins i tot discursos antidemocràtics. Com regenerarà la política i la democràcia aquest govern nou? Tenint en compte que hi ha un dèficit impressionant de la Generalitat, es trobarà amb moltes dificultats en aquest sentit.

Les tres qüestions tenen relació, i seria una gran aportació de l’esquerra no solament tenir alternatives pels tres problemes sinó fer veure la imbricació dels tres, en referència al conflicte de classes, implicat amb el conflicte d’estat entre Catalunya i Espanya (competitivitat entre les classes dirigents dels diferents territoris, i la relació econòmica amb Europa i el món globalitzat). Un tret de les esquerres és escoltar la veu del poble i fer pedagogia entre els grups, els moviments socials, els partits per anar madurant una alternativa i un “gruix” de persones a favor de la mateixa.

Quim Cervera és sociòleg i capellà.

2 de des. 2010

Les eleccions, entre el pessimisme i l'esperança

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.
Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:
1) Continuem essent un país de mentalitat de botiguers, representants de comerç, petits industrials... en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments.
2) Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.

3) El nostre cosmopolitisme és més de paraula que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert... i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).

4) El franquisme sociològic i, en alguns punts, també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.
Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...
Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

Àlex Masllorens és periodista

Aquest article pertany al número 72 de l'Agulla, que és a punt de sortir, però l'incloem ja en el blog per evidents raons d'actualitat.

1 de des. 2010

Torras i Bages a "La Campana de Gràcia"


Josep Maria Torras i Bages era un bisbe de dretes. Aspirava a recompondre el país tornant al model de l’Edat Mitjana, amb un important paper regenerador exercit per l’Església. I l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí, pensava que no era amb posicions integristes intransigents que tot això s’aconseguiria, sinó per mitjà de convicció, i d’arrelament al país. Tot plegat és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa que diu que ell mai no va formular però que resumeix magníficament el seu pensament: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al seu llibre L’Església catalana, de la Il•lustració a la Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va morir l’any 1916, un diari símbol de l’anticlericalisme barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a més sarcàstic, deia: “Ha mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres, però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament, era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon home, què hi farem?... Per a fer-nos la llesca, de tant en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”. Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país i a la vida de la gent, i per això quan va morir li van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre solidesa personal i bona voluntat, és possible un reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de notar… Josep Lligadas