30 de des. 2008

Caieu, fulles, caieu


Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial...

Neix l’hivern cantant les glòries
d’una verge amb mantell blau
que al sentí’s plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar Déu
en son ventre virginal...
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal.

En les nits de desembre –tan llargues!–
els pastors s’estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l’estrella d’Orient.
En les nits de desembre –tan llargues!–
entre el vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’àngel
en els somnis dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.

Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat.
Joan Maragall

27 de des. 2008

Xevi Castellà: "Hi ha vida després d'un traumatisme cranioencefàlic"

Fa 15 anys, el 15 de setembre del 1993, Xevi Castellà va tenir un accident amb el tren a Calella de la Costa (l’Alt Maresme), quan va travessar el pas a nivell a peu. El tren no el va arribar a embestir, però el va xuclar quan passava a gran velocitat. Va caure de cap a terra i va patir un TCE, un traumatisme cranioencefàlic, que li va suposar 55 dies a l’UVI. Llavors va començar una lenta i dura recuperació, fins avui, que ja pot caminar i parlar, encara que lentament. Té ganes d’explicar la seva experiència, sobretot per poder ajudar a qui es pugui trobar com ell: “Sé el que és estar en una cadira de rodes sense parlar ni raonar, per això celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.” I sovint aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys i viu a Pineda de Mar.

– Tens ganes de parlar de la teva experiència i la teva recuperació.
Sí, han passat 15 anys i ara, gràcies a la recuperació, puc parlar amb tu, puc estar una mica atent i puc dir el que penso, perquè abans se m’escapaven moltes coses. Encara ara tinc problemes d’atenció, i si no estiguéssim sols, aquesta entrevista no seria possible, perquè si em distrec, perdo fàcilment el fil de la conversa. Això d’ara (parlar-ho) em suposa molt d’esforç, però val la pena, perquè vull explicar i donar aquest missatge perquè qui pateixi això, sàpiga que pot sortir endavant.
– Creus que explicar la teva vivència és important per ajudar a d’altres persones?
És clar. Mira, quan vaig patir l’accident va ser com si quedés despullat. Tenia 20 anys, estudis, sabia anglès, tenia carnet i cotxe... però de cop i volta, em vaig veure així. Aquell mateix any havia aprovat la selectivitat. Ara haig de viure amb aquestes limitacions. Això és dur, perquè és un esforç continu, però com que ho tinc assumit, vaig endavant.
– L’accident va ser greu. Com va ser possible la teva recuperació?
Gràcies al treball al Guttmann, Can Ruti i l’Hospital General de Catalunya. Vaig aprendre-ho tot una altra vegada. A parlar, a aixecar-me, a caminar, a escriure... Cada petit triomf era molt important, com el dia que vaig aprendre a cordar-me de nou les sabates. Això que sembla anecdòtic, per a mi era molt. El que més m’agrada és valorar allò que tinc. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. El que em costa encara és el càlcul mental... Bé, però lluito molt, encara que hi ha coses que se me’n van del cap i en sóc conscient. El cap és la part més important que tenim. En Xevi m’aclareix ara d’on ve això de “periodista amb el xassis tocat”: Un dia, al Centre Ocupacional de la Gavina, d’Alella, vàrem anar a dinar i allà, la Montse, que és tieta d’en Quim, un amic meu que va en cadira de rodes, quan li vaig dir que una de les meves il·lusions és ser periodista, em va dir: Tu ets un periodista amb el xassis tocat.
– Dius que valores molt la vida.
Per a mi, des del primer minut del dia fins que me’n vaig al llit és important. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista llegeixi això a poc a poc. I sigui conscient que cadascú és cadascú. Penseu, per exemple, en algú com l’Isidre Esteve, no cal dir-li “pobret” sinó admirar-lo, dir-li: Ole els teus ous! En el meu cas, vaig necessitar la cadira de rodes, i sé el que és. Les cames connecten amb el cap, i si no hi connecten, no funcionen. Jo ara, em costa, però camino, i estic content.
- També vas començar estudis universitaris i vas tornar a fer esport.
Vaig estudiar a l’Autònoma, dos anys vaig fer primer de Periodisme. Però acabava amb el cap cansat. L’atenció em suposava un sobreesforç i ho vaig deixar. Parlo anglès, però haig de parlar i escoltar a poc a poc. Recordo el dia que vaig descobrir que assegut en un tamboret em podia dutxar jo sol! També feia piscina i gimnàs... Ara, a 2008, no faig Periodisme, però sí que faig gimnàs a diari i piscina dos cops per setmana per al manteniment físic. Jo lluito per la meva autonomia personal, i dic que sóc “un pensionista autònom”.
--T’has sentit ajudat.
Sí, penso en els que tinc a prop, i la família. I també l’entitat cristiana Fràter, del Bisbat de Girona. –En Xevi em diu que recordem que Pineda de Mar pertany al Bisbat de Girona– Ajuden persones amb discapacitats. Hi vaig des del 1999, és gent fantàstica, m’ajuda molt ser amb ells i m’omple molt les seves ganes de viure i de compartir. Fem també trobades durant l’any. Hi ha un mossèn que es diu Benet Galí, i hi ha un cap de colònies, en Mario Jurado, que va en cadira de rodes, i és el més vàlid que us pugueu imaginar. Aquests 15 anys he après molt i molt: en un principi em va caure el món a sobre i justament, una de les eines que m’han donat força és la Fràter de Girona. Amb ells vaig cada estiu de colònies a Sant Feliu de Pallarols: és un lloc on la llibertat és una eina indiscutible. Per què? Per donar fe d’unes vivències.
–Tu ets cristià.
Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió, em molesta la jerarquia eclesiàstica, la immensa riquesa del Vaticà, (coses que a la Fràter o a la meva parròquia no veig i per aquest motiu hi col·laboro). Això sí, tinc respecte i vull que aquest respecte sigui recíproc. Ho dic amb la meva la llibertat d’expressió, que és un dret humà: no vull trepitjar ningú, el món és prou gran per a viure-hi tots en pau.
– I participes cada diumenge a l’Eucaristia.
Sí, a la parròquia de Poblenou i amb el capellà, en Ramon, m’hi trobo bé. Si li dic això que t’he dit, ell em respon: “Sí, Xevi, i què?” Un dia recordo que en una missa vaig llegir la cançó d’Imagine, de John Lennon... Jo sempre dic que el Déu que porto a dins és amic amb el Déu de l’altre; i en canvi moltes guerres han estat causades per les religions, tant per part de cristians, com de musulmans. Però això no és Déu, les guerres no són Déu. Jo crec en el diàleg entre les religions.
– Has explicat que has anat diverses vegades a Lourdes. Què t’ha impactat d’allà?
Hi ha un moment en què veus un camí incert i et preguntes si ets l’única persona minusvàlida. Allà “s’agafa aire”. És un moment on el temps no té un preu, on la multitud de persones joves que hi ha prenen el protagonisme, són el veritable motor, tots ajuden i val la pena que s’expliqui. Crec que no es considera prou la gent jove, és una revolució en el silenci. Malauradament, hi ha qui es pensa que els joves són tots iguals, que “s’emborratxen” i només van a discoteques... Allà ja es veu que no: convido a les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros... I va ser com mirar per un retrovisor: veia casos que eren com la meva història de fa uns 15 anys, assegut en una cadira de rodes sense poder vocalitzar, no poder raonar, lligat no podia ni moure el coll, bavejant i necessitant sempre a mà un mocador... Era veure el meu passat, em deia: “Quanta feina Xevi! Aquests 15 anys!”
-D’aquests 15 anys tens una anècdota relacionada amb Josep Maria Espinàs.
D’això fa 10 anys. El dijous 21 de maig del 1998, en el diari Avui va sortir una columna de l’escriptor Josep Maria Espinàs Supermans i pedres. L’escriptor em comparava en l’article amb el protagonista de Superman, ja que aquesta persona degut a un accident va quedar tetraplègic. Jo per aquells temps anava assegut en cadira de rodes per Calella de la Costa, i em vaig assabentar que ell feia la presentació d’un llibre. Hi vaig anar, allà ens vam conèixer, i d’aquí va venir l’article.
--Dius que la teva “diada” és el 15 de setembre, un fet que lligues amb una cançó.
Sí, és una cançó lenta com la meva vida. Tot i que sóc conscient que el temps passa molt ràpid, jo haig d’anar al meu ritme, a poc a poc. Tinc ganes d’ajudar els altres, perquè jo aquell dia vaig tornar a néixer. I la cançó amb què m’identifico, pel contingut de la lletra, és “El tren de mitjanit” de Sau. Han passat 15 anys i em permeto el luxe de celebrar-ho, ja que és la meva diada. Sóc viu i vull convidar-vos a viure la vida!
(Tenim damunt la taula la lletra de la cançó “El tren de mitjanit”. En Xevi es queda mirant el foli on està impresa...) Jo penso que aquesta cançó la van fer per mi (riu). Mira què diu: Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit. I la lectura que faig és de com em sentia impotent per ser en una cadira de rodes. Però després la cançó parla d’esperança, i jo, igual, penso que hi ha més sortides, que cal anar endavant: Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t’ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit. N’he conegut molts com tu i jo és bo saber que no estem sols, això és bo…
– I l’altra cançó que t’agrada és “Imagine”...
Em provoca molts de sentiments positius: Imagina que no hi ha països, no és difícil de fer; ningú per qui matar o morir, ni tampoc religió. Imagina’t tota la gent vivint la seva vida en pau.... Diràs que sóc un somniador, però no sóc l’únic; i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres, i aleshores, només hi haurà un sol món. Jo m’identifico molt amb aquesta cançó, amb el que diu. També hi ha un grup musical de Banyoles, dels anys 90, que em van dedicar una cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre espai” Encara, quan escolto aquesta peça em transporta als meus 20 anys, quan estudiava al Collell, on vaig fer el BUP juntament amb l’Esteve Alsius, un dels components del grup “Vas de bou”.
– De vegades has comentat que et sap greu, segons com et tracta la gent.
Em fa ràbia que em tractin com si fos babau, o que em diguin pobret. La compassió és sovint la mala eina que representa un obstacle. És molt difícil quan sents aquest obstacle. Jo ja sé la meva pena, no cal que m’ho recordin. Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però... oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. No, no, “pobret” no serveix, és millor dir: “Escolta, necessites ajuda?”. Mira, de vegades haig de passar la ITV amb una doctora, al Guttmann, i allà m’hi vaig trobar l’Isidre Esteve i vam parlar d’això. No ens han de dir “pobrets”, ja som conscients del nostre “a poc a poc”... abans era com una patada pensar en això, però ara no.
--I que és el que més t’ajuda de la gent?
Em fa sentir bé, per exemple, parlar, poder fer aquesta entrevista. Sempre has de tenir en compte que el meu rellotge no és el teu, vaig més lentament, però oi que no passa res? I per això també estic tan bé a Pineda.
– Però fora de Pineda és difícil...
És clar, no porto un cartell dient el que em passa. De vegades, em paren amb el cotxe i em diuen: “Estàs bé?” Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. (Maria-Josep -em diu ara en Xevi mirant-me la llibreta-, apunta-ho això, perquè encara que parlem seriosament, podem fer broma, eh?) També un dia vaig passar molta vergonya a la platja, em van venir a rescatar... i jo estava nedant tranquil·lament, amb el meu estil no gens olímpic, eh... I sento el xiulet de la socorrista, i jo buscava si algú s’ofegava al meu voltant, i resulta que venien a salvar-me a mi! Quina vergonya vaig passar!
– Però no t’enfades...
No, dona, però de vegades... Mira, una altra anècdota (M’ensenya les claus de casa seva). Em costa una mica encertar amb la clau al pany, i em costa d’obrir la porta... i vaig veure un dia els policies que passaven, i tornaven a passar... aquells no em coneixien i ja me’n vaig adonar que m’estaven vigilant... perquè Jo no sóc tonto, com diuen els de Media Mark. Però de vegades, pel carrer, sento: A aquest tio, què li passa? i em sap greu. Jo no dono massa explicacions, però de vegades haig de dir que vaig tenir un accident.
-I ho vols explicar en un llibre.
Sí, i tant. I com tot a la vida, és difícil, però no és impossible. La meva il·lusió és explicar aquesta vivència per ajudar als altres. I fins i tot m’agradaria que es fes una pel·lícula. Després de 15 anys he aconseguit arribar aquí, a com estic ara, i altra gent ho ha de saber. També fa 10 anys que escric cartes a diaris (El Punt, El Periódico de Catalunya) i per dues vegades he fet xerrades a la universitat, una amb el títol: “La vida després d’un TCE, traumatisme cranioencefàlic”, i l’altre sobre logopèdia.
-I per això també has volgut fer aquesta entrevista.
Sí, i remarcant aquest missatge: Jo no vull fer pena, tinc el meu problema, no us l’afegiu als vostres. Hi ha gent que pateix, víctimes com les de l’accident de l’avió estavellat a Barajas. Hi ha els morts, però també víctimes vives, i les llàgrimes que desprenc són per ells, llàgrimes de sal. I la sal vol dir vida. Els que han tingut com jo un TCE hauran de lluitar molt, i tant de bo els pogués ajudar, perquè sé allò que han de passar. Però ells han de saber que hi ha vida després d’un accident greu, encara que la vida sigui més a poc a poc. El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? Necessito d’explicar-ho a fi de que s’entengui el missatge vital. Why not?
– Per acabar, què diries als lectors?
Aquesta frase: “És amic meu aquell qui m’ajuda, no el qui em compadeix” (Thomas Fullet) Extret del full informatiu del 24 d’agost de 2008 de la parròquia de Poblenou de Pineda, on hi ha “Supermans i pedres”.
L’adreça electrònica del Xevi, per si voleu fer-hi algun comentari, és aquesta: ivexcaste211@terra.es

24 de des. 2008

La Fundació + Arbres

La Fundació Més Arbres neix, ara fa 18 mesos, amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura de l’arbre que contribueixi a un canvi d’actitud en la relació amb el nostre entorn. Aquesta nova cultura ha de situar l’arbre en el paper determinant que té per al manteniment de la vida al planeta, davant el model que hem creat els homes i que ens està portant a situacions ambientals critiques per la manca d’iniciatives sostenibles.
Conscient que plantar i mantenir arbres constitueix, al costat de la reducció de les emissions de CO2, un dels pilars bàsics de l’actuació personal i col·lectiva per a contrarestar les conseqüències de l’escalfament global a causa de l’increment de l’efecte hivernacle originat per les activitats humanes, la Fundació Més Arbres considera com la seva finalitat primordial promoure, donar suport, assessorar, gestionar i finançar iniciatives serioses i viables per a la plantació i manteniment d’arbres.
Per a impulsar la presa de consciència personal i social en temes de responsabilitat ecològica, la Fundació Més Arbres organitza cursos, seminaris, jornades, trobades i congressos. També col·labora en l’edició i distribució de material informatiu, divulgatiu i didàctic.
En aquest sentit cal destacar projectes com les agendes escolars i solidàries, mitjançant les quals més de 40.000 nens i nenes de tot l’estat, comprant-les a un preu de 3 euros, estan col·laborant en la campanya de plantació de la fundació; es plantaran més de 400.000 arbres i arbustos aquest 2009; més recentment, el nostre primer taller de nendo dango o pindolització de llavors a Alcaraz, que va aplegar a més de 100 persones per impulsar la gran olimpíada verda, projecte que consisteix en desenvolupar tallers de nendo dango per tota la península ibèrica que possibilitin que milers de persones en coneguin la tècnica.
El nendo dango es una tècnica que va evolucionar el pare de l’agricultura Masanobu Fukuoka i que consisteix en empastifar llavors en una capa d’argila, fer boles d’argila d’una grossor determinada depenent de la grandària de cada llavor. La finalitat és protegir-la una vegada dipositada en el terreny i evitar que sigui aliment d’ocells, rosegadors i altres animals. Les llavors estan protegides a l’espera de l’època plujosa, moment en el qual l’argila absorbeix l’aigua i la llavor i la utilitza per a poder germinar.
El procés de desertificació en el món és imparable: “Cal sembrar i sembrar si volem poder oferir un futur als nostres descendents”. Durant 60 anys, Masanobu Fukuoka va desenvolupar un mètode d’agricultura natural, i ara l’ha aplicat amb èxit per a frenar la desertificació.
Fukuoka deia: “Quan llancem nendo dango, sembrem com Déu. Quan fem nendo dango cal sentir que som Déu. Quan es fan els nendo dango estem ficant ànima a cada boleta d’argila i estem sembrant vida”.
La nostra forma de treballar aquesta nova cultura de l’arbre és fer pinya i establir xarxes amb empreses, particulars, entitats, i associacions d’àmbit local, estatal i internacional i administracions públiques per a crear i desenvolupar vies de col·laboració. Des del primer moment vam ser molt conscients que el projecte era massa ambiciós per fer-ho sols i massa necessari per fer-ho malament.
La Fundació Més Arbres té el compromís de funcionar com una organització ètica, eficient i no burocratitzada que ha d’optimitzar els recursos en la consecució de les nostres finalitats. Aquesta ètica no només té aquesta vessant interna, ja que alhora, i sent conscients del món injust en què vivim, el 10% dels nostres ingressos es destina a projectes de cooperació per al desenvolupament com el que tenim a San Juan (Bolívia). És urgent canviar aquest mon malalt, com diu en Pere Casaldàliga.
En aquest moments preparem ja la segona trobada internacional d’amics dels arbres i el taller peninsular d’agitadors mediam-bientals, on formarem un bon grapat d’agitadors i agitadores que plantaran arbres per tot l’estat.
Es pot col·laborar de diferents formes amb la fundació, i per això us animem a visitar la nostra web: www.mesarbres.cat. Aquí podreu trobar tota la informació actualitzada de les nostres activitats i l’evolució dels nostres projectes.
Oscar Rando

21 de des. 2008

Espiritualitat feminista

“Mujeres y Teología” és una associació a nivell estatal de dones que compartim una doble militància: ser dones feministes i ser dones feministes creients. Cada any se celebra una trobada en una ciutat diferent. Aquest any va ser a la preciosa ciutat de Santander. Així que el cap de setmana del 24-26 octubre de 2008 vaig participar-hi per primera vegada.
El tema de fons a treballar va ser: “Buscar les fonts de la saviesa per regar les nostres vides. Espiritualitat Feminista en temps de globalització”. Per a mi varen ser un dies de reflexionar i compartir la meva/nostra espiritualitat femeninament alliberadora i transformadora.
Us adjunto algunes de les conclusions que es varen compartir a la cloenda de la Trobada.
Les aigües que nodreixen i reguen les nostres vides procedeixen de variades i riques fonts: algunes de deus amagades i fresques, altres d’alegres i juganeres cascades, o també d’aigües plàcides i transparents que corren ja tranquil·les a la posta de sol reposat de la vida. En aquestes fonts els hem posat un nom:
  • La trobada amb el Déu que ens habita, la pregària, el silenci…
  • La lectura de la Paraula de Déu de la Vida, sobretot a través d’aquelles sàvies dones testimonis creients d’aquest Déu Pare i Mare de la Bíblia.
  • L’apropament amb Jesús de Natzaret, la seva aigua inesgotable de vida, d’esperança i compromís; el seu Evangeli com a referència constant de frescor i novetat.
  • El patiment de la gent, la seva dignitat i lluita, enmig d’un món que es capfica en tapar i cegar les seves fonts.
  • L’espai comunitari, l’amistat guaridora, el compartir des de dins, l’ajuda mútua…
  • Les lectures il·luminadores, les trobades com aquesta, el grup de dones que em dóna la mà.
  • La inseguretat que m’habita i que provoca el dubte i la necessitat de posar-me en camí, la recerca inquieta.
  • La bellesa, allò bo que percebo i contemplo en el meu viure quotidià des de les meves entranyes de dona que sento.
Com a dones vetlladores i despertes, estem atentes per cuidar i defensar les nostres fonts, no podem permetre que se’ns assequin, ni tampoc que s’estanquin, ni es corrompin o enverinin. Per això necessitem:
  • Discernir, confrontar a la llum de la Paraula i amb les altres el que anem vivint, el que està passant al nostre voltant.
  • Buscar temps de silenci, de trobada amb nosaltres mateixes i amb el Déu que ens habita.
  • Escoltar els nostres sentiments i atrevir-nos a ser el que som, alliberar-nos de les nostres pors.
  • Mantenir viva l’esperança, l’alegria de ser dona.
  • Mantenir-nos despertes, crítiques i amb paraula.
  • Aprendre, formar-nos, llegir, participar en la recerca de les nostres fonts amb altres dones (i homes) que caminen al nostre costat.
Nosaltres, dones assedegades d’aquesta font d’on brolla una espiritualitat feminista alliberadora i transformadora del nostre món, ens comprometem:
  • A viure des de la interioritat.
  • A no permetre que es silencïi la veu de la dona en l’Església.
  • A compartir les nostres aigües i i el que anem descobrint.
  • A alliberar-nos de les nostres pors i atrevir-nos a ser des de la nostra autenticitat.
  • A viure en coherència amb el que pensem i creiem.
  • A involucrar-nos juntes en la transformació d’estructures patriarcals que contaminen i segueixen oprimint. Que cap patiment ens sigui llunyà.
  • A seguir formant-nos, a aprendre les unes de les altres.
  • A viure amb alegria i sentit de l’humor cada circumstància de la vida. A fruir i celebrar cada glopada d’aquesta aigua fresca i profunda que hem anomenat la font de la saviesa.
Marta Digón és militant d’ACO

18 de des. 2008

"Muzungu"

Una de les experiències especialment dura que he viscut cada vegada que he viatjat a l’Àfrica és la de sentir-me mirat com a ric. No és estrany. Però és dur. Dur, sobretot, perquè abans que hi hagi possibilitat de conèixer-se, aquest “pre-judici” crea una barrera important i difícil de superar si l’estada és només puntual, de dues setmanes màxim.
A l’Àfrica Oriental, en els llocs on es parlen llengües de la família bantú, aquest personatge que jo encarno sense voler, blanc i ric, té un nom: “muzungu”. Jo, per tant, mentre sóc allà, per a molta de la gent que em veu o em troba sóc un muzungu. També per a molta gent de la JOC. I m’imagino que aquelles persones que saben que sóc capellà no canvien pas l’etiqueta: possiblement encara queda més reforçada, perquè la imatge que hi ha del clergat és la de personatges amb poder.
I, encara, un altre element que engrandeix la imatge pre-feta és el de representar una organització internacional amb seu a Europa. En aquest cas el problema ja no és només per a mi sinó també per al jove o la jove a qui acompanyo, encara que sigui africà/na, a qui se li suposarà, com a mi, que maneja el diner.
Abans de continuar, quatre coses per ajudar a situar-se. Normalment viatjo tot acompanyant el membre del Secretariat de la CIJOC (Coordinació Internacional de la JOC) que coordina la subregió. Els moviments JOC de l’Àfrica es coordinen en quatre subregions: Oest, Central, Est i Illes de l’Índic. I continuo.
L’etiqueta que ens posen al damunt, doncs, és una barrera per a la feina. Normalment viatgem en ocasió d’una trobada de la coordinació subregional. En aquestes trobades se’ns demana alguna aportació de cara a la formació de responsables i/o consiliaris. També quan la visita és a la JOC d’un país concret, es convoquen trobades de cara a la formació. Doncs bé, segons sigui de gran aquesta idea de que som “muzungu”, el nostre treball queda condicionat totalment. Hi ha persones que de nosaltres n’esperen diners, no pas una altra cosa. Hi podem arribar amb tota la il·lusió de compartir experiències de la JOC, de la revisió de vida, de... Jesucrist, i moltes vegades he tingut la sensació que tot això no interessa gens. Sortosament sí, hi ha gent a qui li interessa, però...
Per una altra banda, hi ha experiències ben gratificants com la de trobar i conèixer joves responsables que es comprometen de debò i que ens tracten de tu a tu. Això ho he trobat, per exemple, a Tanzània, on la JOC és molt gran numèricament. Era molt clar en el tracte entre ells i el jove de la CIJOC: podien discutir acaloradament, si convenia, de tu a tu. Amb mi sempre hi ha una mica més de distància, perquè a l’Àfrica el capellà sempre és algú que està en un altre nivell (pel que fa al tracte!). Sempre és agradable l’experiència de sentir-se i saber-se “germà”, igual, ni per damunt ni per sota. Però ho és especialment en els llocs on la concepció de que ets un muzungu provoca un servilisme intolerable que rebaixa les persones en la seva dignitat, cosa impròpia d’una societat humana, impròpia dels fills i filles de Déu.
Un fet “curiós”, per exemple, és que un dia que dos joves de l’equip nacional de la JOC de Tanzània descarregaven d’un cotxe els materials que necessitaven per a una trobada, em vaig posar a ajudar-los i em van deixar fer! Entre nosaltres el que és impensable és que, mentre els joves treballen, el consiliari s’ho miri. Doncs bé, entre els responsables de la JOC de Tanzània, també hi he trobat, almenys una vegada, aquesta mirada fraterna al consiliari.
Aquesta experiència positiva em queda confirmada per l’evangeli quan hi trobo això: Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.” (Mt 23,1.8-11).
I davant el problema que em mirin com a “muzungu”, la manera de fer de Pere i Joan, els apòstols, m’ajuda a adonar-me que he de tenir clara la meva identitat, per més que em diguin que sóc una altra cosa. És a dir, he de tenir clar què és el que porto i, per tant, què és el que poden esperar de mi i, en tot cas, què és el que he de donar: Jesucrist, i Jesucrist alliberador dels joves treballadors, el qui declara la dignitat de les persones, que les ajuda a posar-se dempeus perquè puguin caminar autònomament: Pere li va dir: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets dels Apòstols 3,6).
Josep Maria Romaguera és consiliari de la Coordinació Internacional de la JOC (CIJOC)

15 de des. 2008

La feina dels capellans a les presons

La feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons.
El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-los a recuperar la seva autoestima. A valorar-los com a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és senzill fer un seguiment individualitzat del pres. Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayament personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació (reforç escolar, classes de català i castellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual. Molts dels reclusos són persones creients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atenció a les famílies dels detinguts, perquè aquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feina s’hauria de veure reforçada per l’acció social de les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona.

12 de des. 2008

Una esperança anomenada Obama

El més bo d’Obama, abans mateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant.
Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme, el menyspreu als drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que permeten que determinats països facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures per a un sol president i per a només quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes.
Àlex Masllorens és periodista

9 de des. 2008

És Nadal: ha nascut un infant en un pessebre

La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament.
La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de pobresa permanent.
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant...

5 de des. 2008

L'Eucaristia, tot un repte (I)


El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.
L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.
L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant... fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.
I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica... No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent...
Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?
Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.
Josep Lligadas

3 de des. 2008

Fent camí. Caminades contemplatives

Que organitzen les monges del monestir de Sant Benet, a Montserrat. Es tracta de trobar-se puntualment cap a les 9 del matí i sortir a caminar en silenci (totalment en silenci) per una ruta que elles preparen prèviament. Caminar i aturar-se, i llegir alguns textos i contemplar… fins al migdia, que es torna a prop del monestir. Dinar en comú, que cal que cadascú es porti… i cap a casa. Una molt bona idea que uneix la pregària amb la muntanya en un entorn tan suggerent com Montserrat. Cal inscriure’s prèviament. Podeu demanar informació a Conxita o Rosó, al correu cgomez37@gmail.com, o al telèfon 93.835.00.78 o al mòbil 618.59.32.57. Mercè Solé

1 de des. 2008

Paulus. Oratori de Felix Mendelssohn Bartholdy

El vaig conèixer a la biblioteca i ha estat una sorpresa molt i molt agradable, que no sé si algú ha programat com a concert ara que convencionalment és l’any de sant Pau, en commemoració del segon mil·leni del naixement de l’apòstol.
És una obra al més pur estil dels oratoris de Bach i Händel, on poden reconèixer-se ben fàcilment uns quants corals luterans. Convé tenir present que Mendelssohn va ser el gran difusor dels oratoris de Bach a principis del segle XIX.
Podeu fer-ne algun tastet al youtube, on és fàcil trobar-ne alguns fragments. Mercè Solé

29 de nov. 2008

Coloquios nocturnos en Jerusalén

Carlo M. Martini i Georg Sporschill. San Pablo, Madrid 2008.
El recull de diverses converses entre el cardenal Carlo Martini, ex arquebisbe de Milà, i un company seu jesuïta. Martini, ja jubilat, viu a Jerusalem, i mena una vida tranquil·la volgudament en un lloc conflictiu, epicentre de moltes de les confrontacions dels nostres dies. M’ha impressionat la pau que transmet i la confiança en la gent, en els joves, en la gent que pateix, en la mateixa Església, en les persones no creients o d’altres creences. No és una confiança estúpida, és el convenciment que Déu és més gran i, si ens hi llancem a fons, encara que sigui des de perspectives diferents, ens fa lliures, solidaris i feliços, transformant la nostra pròpia mancança i infidelitat. Parla sense agror de les coses a canviar dins l’Església, i també es mostra capaç d’entendre les necessitats dels homosexuals, els canvis en les famílies… Sembla que li preocupa molt més la influència desmobilitzadora del consum en els joves que els seus costums sexuals. Es nota que és un arquebisbe que tota la vida, abans i durant el seu ministeri, ha visitat presos i drogaaddictes, ha pres part en negociacions difícils amb terroristes i ha estat en contacte amb joves. En els temps que corren, aquest llibre és terapèutic. Mercè Solé

27 de nov. 2008

Vivir y pensar en la frontera. El blog de Juan Masiá Clavell

És el blog d’un jesuïta, autoritat reconeguda internacionalment pel seu treball en bioètica (reconeguda també per la jerarquia de l’Església, a la seva manera, quan el van fer plegar de les seves responsabilitats en una universitat eclesiàstica espanyola; tal com està el pati vol dir que diu coses interessants i fonamentades, cosa que no significa que sigui dipositari de la veritat absoluta, que ell no sembla pretendre pas). Juan Masiá viu al Japó i és des d’allà que va compartint les seves reflexions, des de l’evangeli del dia fins a la classe d’Educació de la Ciutadania. Va bé sentir parlar de l’Església des d’un entorn on és minoritària. Mercè Solé
Trobareu el blog enllaçat amb aquest blog de l'Agulla...

25 de nov. 2008

Joan XXIII, cinquanta anys

El 28 d’octubre de 1958 va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII. Ara fa just cinquanta anys. Quan va ser elegit ell en tenia 76, i tothom va entendre que, després d’un papat tan llarg i de tanta altura com el de Pius XII, els cardenals havien optat per un home gran, que durés poc temps i servís com de vàlvula de descompressió. Un papa de transició, es deia. Però ves per on, resulta que aquell papa de transició va capgirar l’Església. Mai no sabrem fins on pensava que calia canviar les coses, ni si tenia previsions gaire concretes, però sí que sabem que no va arribar al papat per sorpresa i sense saber que potser li tocaria aquesta tasca. I també sabem que era un home que creia que calia provar camins nous per anar endavant, tal com ja va escriure en el seu diari quan encara era seminarista, un dia de Sant Esteve: admirava aquell primer màrtir perquè havia estat capaç d’entendre que la comunitat cristiana s’havia de deslligar del judaisme i encetar una cosa nova, oberta a tothom... Ara que estem en evidents temps d’involució, en què els profetes de calamitats que tanta angúnia li feien al papa Roncalli sembla que estiguin ocupant cada cop més l’espai eclesial, haurem d’agrair-li a Déu que ens vagi donar aquell home que va posar en marxa un procés de canvi irreversible. Perquè, per molta involució que ens vingui, algunes coses ja estan definitivament adquirides, com ara la capacitat de pensar i opinar diferent de les doctrines més o menys oficials... Josep Lligadas

23 de nov. 2008

Contrastos

Aquest estiu vaig ser un parell de dies a Brussel·les i, amb l’Ernestina, veterana de la JOC, vam voler anar a visitar la tomba de Cardijn. Està enterrat en una església, lluny del centre, que és on hi ha enterrats els belgues il·lustres i això vol dir que també hi ha enterrats els reis belgues (els reis són il·lustres per definició). La casualitat va fer que s’escaigués que aquell dia feia anys que havia mort el rei Balduí i s’hi celebrava un funeral, al qual van assistir el rei i la reina actuals, la vídua del rei Balduí i tota la família reial. Nosaltres vam arribar moments abans que ho fessin els reis i a la porta ningú no ens va dir res ni ens van regirar la motxilleta.
Vam entrar, vam trobar l’espai dedicat al fundador de la JOC: una pedra senzilla, una fotografia, la frase en francès i en neerlandès «Una jove treballadora, un jove treballador, val més que tot l’or del món» i unes flors. Era en un lateral a prop de l’altar major i allà ens vam quedar. La missa no la va presidir cap bisbe ni cap cardenal, sinó un canonge (ens van dir), que després vam veure a la TV en camisa i corbata parlant de l’acte. Acompanyant els celebrants hi havia dues acòlites, que no eren pas criatures sinó dues dones joves. Això sí, hi havia un cor i un grup de cambra que van interpretar fragments del Rèquiem de Mozart. I la celebració va ser tota celebrada en francès i en neerlandès, sermó inclòs. Sortint no vaig poder evitar de fer comparacions amb el nostre Estat espanyol. Josep Pascual

21 de nov. 2008

Mitjans de comunicació i mercat

Fa uns quants dies una persona força vinculada als mitjans de comunicació em comentava la situació greu que pateixen els mitjans públics de comunicació. Afirmava que amb la potència del mercat els “productes culturals” d’una certa qualitat estan en perill de desaparició per la pressió econòmica. I que això no depèn de la persona que sigui directora d’un mitjà radiofònic o televisiu perquè es troba immersa en aquest món mercantilitzat inevitablement (la roda fatídica: audiència-publicitat- programa). Tot això venia a tomb d’un cas concret, que fa pensar: un no renovament de contracte amb una “estrella” radiofònica d’un programa de gran audiència a Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del tema i de les formes (més o menys encertades) de no renovar el contracte, resulta que aquest programa el fa (més ben dit, el feia) una empresa privada, que el ven a l’emissora pública, amb el ganxo del professional, que podrà viure tota la vida amb el que ha guanyat aquests anys amb l’esmentat programa… Els tertulians que hi participaven també poden viure (si no tenen grans despeses) amb el que cobren per estar una o dues hores comentant l’actualitat dins el programa. Probablement això està dins la “lògica” del mercat però crec que: 1) Cal donar-ho a conèixer (als radiooients que es lamentaven de la pèrdua… i a tots els ciutadans que paguem una part de les despeses dels mitjans públics); 2) Cal demanar una certa coherència als professionals “progres”, capaços de qüestionar polítics i pressupostos… menys el seu, és clar. Jesús Lanao

19 de nov. 2008

Frivolitat

Com si no fos prou terrible la notícia de l’avió estavellat a Barajas, ens hem d’assabentar que alguns dels que van accedir al lloc de l’accident a socórrer els damnificats van gravar amb els mòbils imatges de vídeo per després intentar vendre-les als mitjans de comunicació. Com si no fos prou lamentable que cada dia hi hagi persones que fugin de la realitat drogant-se o emborratxant-se, llegeixo al diari que dos treballadors d’ambulàncies de Barcelona van despullar i van abusar d’una jove de 20 anys en coma etílic, això sí, gravant les imatges amb el mòbil i mostrant-les amb fanfarroneria als companys de feina.
Només són dos exemples de la frivolitat amb què actuen persones sense escrúpols, persones adultes que suposadament haurien de ser responsables humanament i professionalment parlant. I en relació amb això, em ve al cap que en molts entorns laborals ser persona i actuar amb ètica... no és precisament un fet que puntuï gaire per accedir o ascendir en un lloc de treball, o per caure socialment “simpàtic”; de vegades és més aviat el contrari: els elements més impresentables, i fins i tot malèvols, són els “ben vistos”, el “graciosos”, el “trepes”... (o potser el que fa por als insegurs com ells). I estem parlant del món dels adults, no d’adolescents malcriats. Com combatre tot això? Maria-Josep Hernàndez

17 de nov. 2008

Avantatges socials injustos?

La nostra societat ofereix una sèrie d’avantatges i/o serveis a determinats col·lectius, com és el cas de pensionistes i jubilats, que d’entrada són d’agrair. Tanmateix la universalitat d’aquests avantatges o serveis pot ser injusta. Avui em vull referir, en concret, als dels transports urbans de Barcelona i rodalies. Una persona, jubilada, més gran de 65 anys, té dret a la tarifa reduïda (T-4), independentment de la pensió que cobri. Això si gestiona el seu carnet de pensionista a través dels Ferrocarrils de la Generalitat. En canvi, si ho fa per mitjà de l’Ajuntament de Barcelona, solament pot obtenir la reducció si cobra menys de 1.000 € al mes. Penso que hi ha dues incongruències bastant notables: primera, la diferència de criteris entre la Generalitat i l’Ajuntament; segona, que l’avantatge el tinguin pensionistes amb jubilació alta i, en canvi, no hi hagi cap reducció per a aturats, immigrants sense feina, etc. En aquest sentit hi veig una gran injustícia. És clar que aquests col·lectius més fumuts no acostumen (o no poden) anar a votar… Jesús Lanao

15 de nov. 2008

Apostasia i bases de dades

Darrerament s’ha format un cert enrenou a propòsit de si es podia, o calia, esborrar, dels llibres de baptisme, els qui han apostatat. I la cosa s’ha plantejat com si els llibres de baptisme fossin els fitxers, o el cens, o la base de dades, on consten els “afiliats” a l’Església catòlica. I això és un error de plantejament. L’Església catòlica, almenys a Espanya, no té cap base de dades dels seus membres. Els llibres de baptisme no són tals bases de dades, són només la constància de la gent que ha estat batejada, amb la data de naixement i els noms de pares i padrins. Però no tenen cap valor estadístic per saber quants catòlics hi ha: per exemple, quan un dels batejats es mor, continua el seu nom al llibre, i no s’hi posa cap nota dient que s’ha mort. De manera que, si comptéssim els catòlics en funció dels que consten als llibres, la xifra seria immensa, perquè comptaríem vius i morts. O sigui que anotar-hi una apostasia, o fins i tot esborrar (ratllant-la degudament perquè no es pugui llegir) una inscripció, no fa variar el recompte d’”afiliats” catòlics. I la pregunta seria: doncs com el compten, el nombre de catòlics? I la resposta seria: doncs deu ser més o menys a ull, segons criteris que no s’acaben de saber... A Alemanya, per exemple, és diferent, perquè allà sí que tenen un fitxer de catòlics, a més del llibre de baptismes: tothom està apuntat a la seva Església i hi paga la quota corresponent, per rebre’n els serveis que demani; i si vol, se n’esborra.
Les apostasies, certament, s’han d’anotar als llibres de baptisme. És una obvietat, un dret, fer constar si un no vol continuar en aquell grup on va ser incorporat pel baptisme. Però això no té cap conseqüència a l’hora de comptar el nombre de catòlics... Josep Lligadas

13 de nov. 2008

L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes)

Curiosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses...
És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà...
Salvador Clarós

11 de nov. 2008

Risotto de bolets

Al final de l’estiu i principis de la tardor, sovint es diu que és l’època dels bolets, bé, millor dit, el temps dels “caçadors de bolets”, ja que és el període en què resulta més fàcil trobar-ne. Els que no tenim el do de trobar bolets ens queda l’opció del mercat. En aquest moments de “desacceleració”, en el qual la nostra butxaca pateix, cal tenir els peu ben enganxats a terra i “amagar-se” una mica, com fan els bolets, pregant que passin els “caçadors dolents” i no ens vegin, ni ens tallin sense contemplacions, per pur plaer. Enguany us ofereixo una recepta ajustada als temps que vivim, molt bona però en què no calen uns bolets ben macos (que són més cars) sinó que podem utilitzar bolets a trossos o fer la barreja que la nostra butxaca ens permeti amb bolets més petits que pesen poc i per tant donen per més.

Ingredients (per a 4 persones): 400 g. d’arròs bomba; 300 g. de bolets (barrejats: pinetells, rovellons, rossinyols, xampinyons, escarlets, ceps, siurenys, cama-secs, ous de reig...); 1 ceba grossa; 1 cullerada de mantega; sal; oli; pebre; 1,5 litres de brou de verdures (ceba, pastanaga, porros...); 150 g. de formatge parmesà (ratllat ben fi); 1 gra d’all.

Preparació: Poseu a bullir el brou de verdures. Quan hagi fet el primer bull, poseu-lo a foc lent. (cal posar-hi uns 2,5 litres d’aigua ja que s’evapora bastant).
Poseu en la cassola per fer l’arròs, la ceba tallada ben petita amb una cullerada de mantega. Feu-la primer a foc ben fort, i tot seguit abaixeu el foc i feu-la a foc lent (uns 30 minuts)
En una paella, saltegeu el bolets (tallats petits) amb una mica d’all picat i amb poc oli, primer a foc ben fort i després a foc lent (uns 5 minuts); abans de retirar-los, afegiu-hi la sal i el pebre.
Un cop estigui la ceba ben rossa, afegiu-hi el bolets saltejats i barregeu molt bé. Aquí es pot posar una mica de tomàquet fregit i un raig de vi blanc. Al cap de 10 minuts, apugeu una mica el foc i afegiu-hi l’arròs. Ho barregeu molt bé durant uns 5 minuts. Un cop s’enganxin els grans d’arròs a la cassola, hi tireu el brou de verdures, prèviament colat (aproximadament 1,5 litres).

El secret del risotto és respectar el temps de cocció. Ha d’estar 7 minuts exactes a foc fort, i tot seguit 7 minuts exactes a foc lent. Quan quedin un parell de minuts, hi afegiu el parmesà ratllat, i ho barregeu una mica (no gaire, que no es pasti l’arròs). Si durant el procés, veieu que encara no està l’arròs i falta aigua, n’hi afegiu més (hauria de quedar una mica caldós).
Un cop han passat els 14 minuts, ho traieu del foc i ho poseu al forn a uns 180º durant 3 o 4 minuts (hi podeu afegir una mica més de formatge parmesà si voleu que faci crosta).
Tere Jorge

9 de nov. 2008

Associació cristiana de gais i lesbianes de Catalunya (ACGIL)

Qui som?
L’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL) és un espai de trobada ecumènica per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, fomentant el creixement integral de l’ésser humà.
L’ACGIL va néixer l’any 1991 i té personalitat jurídica pròpia. L’associació, sense ànim de lucre, està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Té la seu al Casal Lambda de Barcelona. Pertany a la Federació Coordinadora Gai-Lesbiana. És membre dels Consells Nacional i Municipal de Barcelona en temes homosexuals; del Fòrum Europeu de Grups Gais, Lèsbics, Transexuals i Bisexuals Cristians; i de la Federació Catalana d’ONG pels drets humans.

Què volem?
  • Aprofundir en la fe i en el missatge de l’Evangeli tot reflexionant a la llum de la paraula de Déu.
  • Ser presents de forma activa en les esglésies cristianes de Catalunya per obrir-les a la realitat de l’home/dona i al món que l’envolta. Volem fer desaparèixer els tòpics que existeixen sobre el fet homosexual dins l’entorn de les esglésies.
  • Normalitzar el fet cristià dins l’àmbit homosexual.
  • Ser presents de forma activa i compromesa a la societat per donar-hi testimoniatge de la nostra realitat, amb actitud de servei. ser crítics amb el món que ens envolta i participar a la lluita per a la igualtat de drets per a tots i totes sense cap mena de discriminació.
L’ACGIL és un espai d’acollida i de convivència, on tothom pugui expressar-se i acceptar-se amb respecte, tot fent compatible homosexualitat i cristianisme.

Els nostres serveis:
  • Oferir un espai de trobada
  • Sopars | Dinàmiques de grup i d’esbarjo | Tallers de Teologia | Sortides de cap de setmana | Grups de reflexió.
  • Compartir la fe
  • Pregària: Un cop al mes ens trobem per a meditar i pregar a Déu | En moments especials de l’any celebrem l’Eucaristia en un ambient ecumènic i lliure | Recessos de cap de setmana.
  • Normalitzar el fet homosexual dins l’entorn cristià i alhora, donar a conèixer el fet cristià dins el col·lectiu homosexual
  • Comunicació mitjançant el web i el correu electrònic | Edició i distribució de publicacions i documentació sobre homosexualitat i cristianisme | Xerrades a col·lectius, a moviments cristians, a associacions... | Assessorament sobre educació a qui ho sol·liciti | Col·laborar amb l’Administració Autonòmica i Local | Participació en Esdeveniments Socials.
  • Eixamplar horitzons
  • Trobades amb altres grups GLTB d’arreu | Testimoniatges de vivències personals | Xerrades sobre temàtica gai i lèsbica | Conferències o testimoniatges sobre altres tradicions cristianes o altres religions.
Servei d’acollida
Disposem d’un servei d’acollida que funciona cada dilluns, de les 7,30 a les 9 del vespre. Les persones que el formen (entre les quals un consiliari i un agent pastoral) t’explicaran personalment què és la nostra associació, com funciona, què pots trobar-hi, quin és el nostre tarannà... Podràs fer totes les preguntes necessàries per tal d’aclarir els teus dubtes. Assessorament personalitzat quant a la fe i la homosexualitat. Orientació.

Per col·laborar o asociar-se a l’ACGIL us podeu adreçar a: T. 933 195 550 / T. 900 601 601 / F. 932 980 618 / www.acgil.org / info@acgil.org / Verdaguer i Callís 10, 08003 Barcelona

6 de nov. 2008

Pensaments al caliu de l'escoltisme


L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”? De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme? Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses. L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”. Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat. Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”. Bona ruta i sempre a punt!Josep M. Alcalde és advocat

1 de nov. 2008

El bisbe Carrera



El bisbe Carrera era un home amb qui es podia parlar de tot, i que era capaç d’entendre, des de dintre, la realitat del món. No semblava pertànyer a un món diferent del món normal. I sabia explicar-se, i sabia escriure, i deia coses ben dites, i era fàcil sintonitzar-hi. I era un home senzill, que no reivindicava precedències per raó del càrrec. O sigui que tenia l’estil personal i democràtic que hom creu que hauria de ser propi de qualsevol bisbe i que de fet acostuma a ser-ho tan poc.
A vegades, tot sigui dit, hom hauria desitjat trobar en ell una mica més de decisió i gosadia. Però el fet és que, malgrat això, el bisbe Carrera quedarà com un símbol eclesial definitivament valuós. Perquè en el fons de la seva manera de fer i de ser hi havia tota una història: el treball de base en el món obrer en els anys durs de la dictadura, la contribució a crear estructures culturals democràtiques i catalanes, la lluita directament o indirectament política, la capacitat de mostrar a través de tot això un rostre eclesial creïble... El dia del seu enterrament, es notava que la gent se l’estimava.
En aquests temps d’hivern, la seva mort ens fa adonar que cada cop ens queden menys figures que representin l’Església que ens cal i que volem. Caldrà fer-les sorgir.
Josep Lligadas és escriptor

30 d’oct. 2008

Manifest del grup de cristianes i cristians d'ICV

Davant l’actual situació eclesial i política, una colla de cristianes i cristians membres d’Iniciativa per Catalunya Verds, hem cregut convenient iniciar un grup de treball per aportar, des de la nostra doble perspectiva de creients i militants ecosocialistes, la nostra reflexió sobre la realitat que tots plegats vivim i sobre el futur que volem construir.
Com a punt de partida, volem afirmar el següent:
Per a nosaltres, el missatge de Jesucrist és un missatge d’alliberament, una invitació a treballar al servei d’una vida digna per a tothom. No l’entenem si no és a través del rostre d’aquells que avui més reflecteixen la seva presència: els pobres, els marginats, els exclosos. Aquest missatge a nosaltres ens porta a l’acció política per fer realitat aquesta vida més digna. I ens hi porta, concretament, dins ICV, perquè és aquí on creiem que aquesta acció es realitza més seriosament i més eficaçment.
En aquest sentit, creiem que la potència transformadora de la fe, que a nosaltres ens anima en la nostra acció política, pot portar també a d’altres creients a descobrir aquest mateix camí, i pot contribuir a empènyer-hi la nostra societat. Malgrat les circumstàncies tan diferents, ens sentim hereus de la tasca que van realitzar en aquesta línia persones com Alfons Comín o Joan Garcia Nieto, i volem continuar-la d’acord amb la realitat del moment actual.
Per això, a l’hora de valorar la realitat eclesial, creiem que val la pena destacar la molta gent que viu la seva fe com una empenta de transformació, i la concreten en l’acció política, o en altres actuacions amb voluntat transformadora. I igualment, creiem que val la pena valorar les tasques de cohesió social que es realitzen des dels llocs cristians: des de les més visibles, com les accions socials que es duen a terme des de les entitats religioses, fins a les més amagades, com les que realitzen moltes parròquies, comunitats o moviments cristians com a espais de trobada i d’acolliment.
En contrast amb això, volem remarcar el mal que ens fa l’actitud cada cop més conservadora i integrista de bona part de la jerarquia eclesiàstica i de determinats sectors de l’església catòlica. Afirmem que aquestes actituds no representen de cap manera la totalitat dels creients, encara que siguin les que tenen el poder i la visibilitat. I volem dir, també, que nosaltres estem convençuts que aquesta mena d’actituds s’allunyen notablement del missatge de Jesús, i sovint fins i tot el contradiuen.
Aquest allunyament del missatge de Jesús creiem que es dóna tant pel to com pel contingut. Pel to, perquè la pretensió d’imposar la pròpia visió i els propis criteris per damunt de la voluntat democràtica de la societat, té molt poc a veure amb la manera de fer de Jesús. I pel contingut, perquè els temes que aquests sectors conservadors i integristes propugnen com a fonamentals, no són de cap manera els que més preocupaven ni interessaven a Jesús; fins i tot, alguns d’aquests temes que sovint es presenten com a intocables per a la fe cristiana (per exemple, l’actitud negativa davant els mètodes anticonceptius, o davant les relacions homosexuals), nosaltres creiem que, des del punt de vista de l’evangeli, actualment són totalment indefensables.
En línia amb aquest darrer punt, volem afegir també que creiem que el missatge de Jesucrist, i la fe que se’n deriva, només tenen sentit com una oferta lliure que està a l’abast de qui la vulgui. I que per tant, no té cap sentit qualsevol mena de pretensió que les administracions públiques afavoreixin específicament la fe catòlica o les seves institucions, en el nivell que sigui.
Per això, volem que s’avanci al màxim en el camí de la construcció d’un estat laic. I això comporta replantejar els acords amb el Vaticà, igualar el tracte que reben les diferents religions, eliminar les connotacions cristianes en els actes oficials de les institucions públiques (des dels funerals d’estat fins a les preses de possessió dels càrrecs públics), suprimir l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i substituir-lo per un adequat coneixement cultural del fet religiós, etc.
Aquesta voluntat laica, però, no creiem que hagi de voler dir pretendre que el cristianisme, o el fet religiós en general, sigui una cosa que hagi de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. El cristianisme, com hem dit ja més amunt, té una fecunditat social notable, i forneix valors importants per a molta gent, de manera que seria un error intentar anul.lar aquestes energies vitals. I això mateix podem dir de les altres religions. I igualment, no tindria sentit voler amagar que el cristianisme ha creat entre nosaltres una tradició i una riquesa cultural que va més enllà del camp religiós: cal trobar les maneres de gestionar i viure col.lectivament aquesta riquesa, a la qual sens dubte caldrà també anar afegint, segons s’escaigui, les tradicions i riqueses que ens aportin les noves expressions religioses que s’estan implantant entre nosaltres.
L’important serà, en definitiva, que ningú no pugui imposar a ningú altre els seus propis criteris, plantejaments o doctrines; que tothom pugui viure amb igualtat allò que creu, allò que el motiva, allò que l’empeny; i que aquesta pluralitat pugui ser enriquidora, i no constrenyidora, per a tothom.
Aquestes són els criteris principals que basaran l’actuació d’aquest grup que ara iniciem. Ens trobem, sens dubte, en uns moments difícils per a molts creients, que veiem com la imatge pública de la nostra fe està monopolitzada per posicions conservadores i integristes. I entenem que a vegades costi d’entendre l’experiència cristiana que un bon nombre de militants d’ICV continuem compartint. Però tot i així, per a nosaltres aquesta experiència cristiana és molt valuosa, i creiem que des d’ella podem fer aportacions útils per a tots plegats. Amb el desig de contribuir a aquest objectiu que ens mou alhora com a creients i com a militants d’ICV: el treball per un món més digne i més feliç per a tothom.

Eusebio Argueta, Quim Cervera, Cesc Cònsola, Isabel Cruells, Marta Digon, Albert Farriol, Quitèria Guirao, Anna M. Luque, Josep Lligadas, Toni Mora, Aina Pascual, Montserrat Roca, Francisco Javier Ruiz, Mercè Solé i Jordi Valls
Barcelona, 6 de juliol de 2008

26 d’oct. 2008

La meva vocació de carmelita descalça


Quan em van demanar un escrit sobre la meva professió solemne com a carmelita descalça, més que explicar en concret la professió, em sortia més escriure sobre el procés, llarg procés que m’ha portat a la professió, ja que la preparació de la celebració em va permetre sense buscar-ho explícitament, retornar a l’inici de la meva vocació. Recordava com en un taller que vaig fer en la Setmana Santa amb la JOC, vaig descobrir la pregària dels salms. I un salm, el 138, és molt al principi d’aquest procés. Alguns fragments d’aquest salm van començar a desvetllar en mi la consciència de l’amor de Déu per a mi. Consciència que anava esdevenint certesa, un sentiment profund d’ésser estimada des de sempre, d’ésser coneguda i acceptada incondicionalment, per ser jo, per sobre de tot el que pogués fer...
“heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu”
...d’ésser endevinada, prevista, respectada en el més pregon de mi mateixa...
“descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada”
...importantíssim per a mi, que sé des de sempre que em costa expressar en paraules allò que sento i tinc dins meu...
“teniu damunt meu la vostra mà”
...des de ben petita en la meva malaltia i en moltíssims moments de la vida he sentit que Ell era amb mi. I amb el pas dels anys, i més fortament en els darrers anys, ha anat creixent la consciència d’aquesta presència constant del Senyor en la meva vida. Fins al punt de poder dir-li al Senyor amb el salmista...
“Vós heu creat el meu interior,
m’heu teixit en les entranyes de la mare
us era tota jo ben coneguda,
res de meu no us passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
ja us afiguràveu els meus dies
abans que existís el primer”.
...i encara més, la consciència que ja mai podria fugir d’aquesta presència per més i malgrat el que fes...
Senyor, on aniria que el vostre esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant vostre?
... ha anat creixent la certesa que fes el que fes, fos on fos que anés...
“també allà m’hi vindríeu a buscar”
Fins arribar a saber tal com diu el profeta:
“Ets tan preciosa per a mi, tan valuosa i estimada... No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 4-5)
...i és aleshores, quan una se sap estimada amb aquest Amor, que surt de dins demanar-li al Senyor, una altra vegada ajudada pel salmista...
“una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor
i vetllar pel seu temple...
...Tu em parles dintre el cor:
“busqueu la meva presència!”
Buscar-la és el que vull, Senyor!”
És anar vivint en la comunitat, que sobretot Déu es va fent cada vegada més important en la meva i la nostra vida, es va convertint en l’Absolut, l’únic que em fa viure. És anar creixent cap a la plenitud, cap a l’essencial, cap a Ell...
“Esta pretensión del alma es la igualdad de amor con Dios, ...porque el amante no puede estar satisfecho si no siente que ama cuanto es amado...” (Joan de la Creu, CB 38, 3).
... amb una gran confiança...
“ Y no hay que tener por imposible que el alma pueda una cosa tan alta, que el alma aspire en Dios, como Dios aspira en ella, por modo participado” (Joan de la Creu, CB 39, 4)
... perquè sense cap dubte...
“Andando enamorada me hice perdidiza y fui hallada”
Maria Àngels Dresaire és carmelita descalça i va fer la professió solemne el passat 20 d’abril a Mataró

24 d’oct. 2008

Alba lactància materna a Poblenou


Per fi, des del passat 17 d’abril, Alba Poblenou existeix. I molts de vosaltres us preguntareu: “Què és Alba Poblenou?”. Doncs ni més ni menys que un nou grup de suport a la lactància de l’Associació Alba Lactància Materna. Una ONG que fa més de deu anys que es dedica a oferir informació i suport a aquelles mares que volen alletar els seus fills, i és present a diferents barris de Barcelona (Sant Martí, Sant Andreu, Ciutat Vella i Sants) i a Vilanova i la Geltrú.
Ja fa tres anys que vaig començar a buscar local al barri, després d’haver fet el curs d’assessora i haver superat les meves pràctiques a d’altres grups de l’associació. Vaig demanar sala al centre cívic de Can Felipa, a la ludoteca Maria Gràcia Pont, al famós Centre de Barri (que només utilitzen uns quants...), i finalment vaig tenir la sort que la nova directora del centre cívic de Can Felipa, Anna Soteres, es va assabentar que buscava un espai. Ens va convocar a la presidenta i a mi a una reunió i vaig començar la setmana següent.
El grup el portem dues assessores en formació i jo mateixa, que coordinem i orientem la reunió. Som mares experimentades que hem alletat o estem alletant als nostres fills i que, a més, hem seguit la formació específica de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna, avalada per l’Associació Catalana Pro Lactància Materna (ACPAM), fet que ens acredita per a ajudar altres mares.
Entre d’altres projectes i activitats de l’associació, a Poblenou fem reunions tots els dijous a la tarda (de 17 a 18:30h), en les quals les mares poden plantejar dubtes, compartir dificultats, experiències i, sobretot, rebre informació adequada en un ambient acollidor. També s’ofereix un espai de relació i es proporcionen els coneixements tècnics necessaris i el suport emocional, que en el cas de les mares que acaben de tenir el primer fill és essencial, per aconseguir iniciar i mantenir una lactància natural amb èxit. Les reunions són obertes a tothom i gratuïtes.
La creixent natalitat i interès per alletar els fills per part de les mares posa en relleu l’enorme demanda d’aquest tipus de tasca voluntària al barri. Sant Martí és un districte molt gran i en el grup de Sant Martí hi havia un gran volum d’assistència, amb una gran quantitat de mares derivades del CAP de Lope de Vega i Ramón Turró. A més a més, els desplaçaments per Sant Martí amb transport públic són pocs i de freqüència dilatada. Per aquestes raons vam decidir obrir un altre grup en el mateix districte.
El que em va motivar a involucrar-me en aquest tipus de voluntariat va ser el fet que sis dies després de tenir la meva filla no va haver-hi cap professional mèdic amb el coneixement suficient per ajudar-me a resoldre un tema de mala posició de la meva filla que em provocava unes clivelles molt doloroses i sagnants. L’ajuda em va arribar d’un grup de suport a la lactància materna (Alba Lactància Materna) que ho va resoldre en poca estona. També em va motivar veure el desconeixement i la quantitat de mites que sobre aquest tema hi ha en la nostra societat.
Per això espero que amb la nostra tasca normalitzem la lactància materna i ensenyem a iniciar-la i mantenir-la seguint les recomanacions de l’OMS i l’Associació Espanyola de Pediatria.
Per a més informació us podeu adreçar a l’Associació Alba Lactància Materna (tel. 690 144 500 - alba@grupslactancia.org - www.albalactanciamaterna.org), o a mi mateixa (tel. 680 337 153 - educaldu@telepolis.com).
Eva Pegenaute és mestra d’educació primària

22 d’oct. 2008

Sembradors de llum


Estima,
perquè les flors poden néixer tan sols una vegada,
perquè cada matí amaga noves llums
i cada nit pot morir un estel.

Viu,
perquè un segon s’emporta com si res
el somni creat amb tant d’esforç,
el camí de revolts valent i atzarós.

Somia,
perquè la vida és un fil
que s’esquinça amb les veritats
que ens omplen de tristesa.

Creu,
perquè fins l’arbre més ferm i mil·lenari
necessita la claror
que el guiarà en la creixença.

Estima, viu, somnia, creu,
perquè el temps tot s’ho endú cap a la fosca
si no ens convertim en sembradors de llum.

Maria-Josep Hernàndez