Curiosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses...
És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà...
Salvador Clarós
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada