28 d’ag. 2008

Velles òperes, noves produccions

A mi m’agrada molt l’opera. Tinc un abonament al Liceu i espero algunes representacions amb il·lusió, com el recent Parsifal. Formo part del públic normalet, no gaire entès, però que pot fruir enormement de l’espectacle. Per això cada cop em sento més maltractada per aquesta obsessió de presentar “noves versions” de les òperes clàssiques. Noves versions a la pràctica significa que els decorats, el vestuari i la direcció escènica prenen molt més protagonisme que la música i els seus intèrprets. I que sovint ens sotmeten a una mena d’esquizofrènia artística que vol dir que mentre el text i la música expressen una cosa, l’escena en diu una altra, de vegades oposada. Exemple: mentre la música del Parsifal va recreant l’esplendor de la natura i la verdor de la primavera, tu estàs veient una mena de túnel del Carmel, amb metro inclòs. O que mentre la música expressa la mort d’un personatge, el productor (o productora, en aquest cas, com era la Núria Espert en Turandot fa pocs anys) decideix que aquest personatge no té per què morir i en canvia el desenllaç...
He de confessar que algunes produccions agosarades m’han agradat, com aquella vegada que van presentar tot el Lohengrin com una història d’un curs de primària en una escola. Però la majoria de vegades em sento tractada com si jo fos incapaç d’entendre allò que tinc al davant. Perquè a sobre tots aquests invents vénen acompanyats de la necessitat de “traduir” els clàssics a l’actualitat, com si els espectadors no fóssim capaços d’entendre les coses també amb profunditat, també amb actualitat, també des de dins. Ja ho sé, que es tracta de trobar un equilibri, i que noves versions poden aportar riquesa, però de vegades el que aporten és frivolitat.
I és que jo, que no tinc gaires recursos per veure gaires Parsifals arreu del món, quan vaig a escoltar aquesta obra, hi vaig a veure Wagner, no el productor “X”. En valoro especialment la música, i em sap greu que quan es programa una representació amb uns intèrprets de primeríssima qualitat com ha estat el cas a Barcelona, m’amarguin la representació a base de provocar un trencament entre allò que veig i allò que escolto.
Bé. Deu ser un problema menor en el món. Amb els anys em dec fer cada cop més conservadora... Hauré de fer com una bona amiga, que confessa que de vegades tanca els ulls i es limita a escoltar la música... Però no em puc estar de pensar en el conte aquell del vestit nou de l’emperador. Mercè Solé
Publicat al febrer del 2005

26 d’ag. 2008

El Carmel i l'arquebisbe

L’arquebisbe Martínez Sistach va reaccionar de pressa davant la desgràcia del Carmel, i va anar a dir la missa dominical al Casal d’Avis on es reuneix la comunitat cristiana de la zona davant la impossibilitat de fer-ho a l’església de Santa Teresa, directament afectada per l’esvoranc. És un bon senyal, aquesta presència episcopal. Com també ho és que no fes escarafalls davant els “mitjans pobres” amb què va haver de celebrar: sense casulla, i amb un missalet petit. Perquè, evidentment, podia haver fet anar a buscar els paraments “oficials” de dir missa a qualsevol altra església, i a ningú no li hauria estranyat, i més ara, amb els vents tan primmiradament ortodoxos que bufen per tot arreu. Però, per sort, a l’arquebisbe això no li va semblar important. Allà, l’important era la seva proximitat als afectats. I, juntament amb aquesta proximitat, també ho era recordar, com va fer, la situació de la molta gent que ha de viure sense sostre. Que no és relativitzar el dolor i l’angoixa dels que han perdut casa seva al Carmel, sinó que era una manera d’eixamplar la mirada i dir que els dolors d’un s’uneixen sempre als dolors de tots. Cal agrair-li tot això, a l’arquebisbe de Barcelona. Josep Lligadas

24 d’ag. 2008

El Carmel i la Barcelona guapa

No voldria ser demagògic, de veritat. Perquè ja sé que una desgràcia pot passar sempre, i el que ha passat al Carmel és una desgràcia. I que. si bé és cert que, tal com va dir el mateix conseller Nadal, la desgràcia del Carmel s’hauria pogut evitar si s’hagués vetllat més atentament el procés de construcció del túnel, també és cert que mai no es pot arribar a saber fins on cal vetllar les coses, ni es pot arribar a pretendre la seguretat absoluta en les obres públiques, perquè aquesta seguretat només es té quan no es fa res (i encara…). Però un cop dit això, no puc evitar de pensar en la gran despesa que ha fet Barcelona en actuacions urbanístiques que l’han millorada i li han donat una molt bona imatge, des dels Jocs Olímpics a les campanyes com la del “Barcelona, posa’t guapa”. Una despesa que, certament, no han estat de cap manera diners llençats, perquè millorar la imatge de la ciutat i crear nous espais que la facin més agradable és una cosa bona per a tots, perquè en tots repercuteix el bon clima que aquestes coses creen. Però que, alhora, resulta obvi que ha estat una despesa clarament parcial i esbiaixada. La nostra Barcelona guapa havia d’incloure una gran atenció a llocs com el Carmel, que necessitaven una atenció directa de regeneració (que ara, gràcies a la desgràcia, els arribarà en forma de pla integral), en comptes de deixar que només els arribessin les repercussions de les millores que es produïen en altres llocs més visibles de la ciutat. I la nostra Barcelona guapa necessitava també que la dedicació dels tècnics que treballen en temes com el metro fos més seriosa, més atenta, més competent. Quan s’és d’esquerres, un no es pot deixar endur tant per les polítiques d’aparador, encara que sembli que aquestes són les que donen més vots. Josep Lligadas
Publicat al febrer del 2005

22 d’ag. 2008

Què més deuen voler a Roma?


És una pregunta que em plantejo cada vegada que faig una estada en un monestir de monges i veig que quan no hi va cap capellà s’han de limitar a fer una celebració de la Paraula i a combregar però que pròpiament no hi ha Eucaristia. Ho he viscut recentment a Vallbona de les Monges i a Puiggraciós. Dones que donen tot allò que són a l’Església, perseverants, cultes, generoses, escrupuloses amb la litúrgia, que realment fan vida de pregària, és ridícul que a aquestes alçades no puguin celebrar per elles mateixes pel fet de ser dones. A l’Església cada cop som menys, però la mateixa Església en lloc de reconèixer i potenciar tot allò que és positiu i que encara conserva, s’entossudeix amb els seus prejudicis masclistes. I és curiós, perquè amb tants “manuals” de moralitat que conserven, sembla que aquest no està assenyalat enlloc com a pecat. Però ho és. I dels grossos. Mercè Solé
Publicat al febrer del 2005

20 d’ag. 2008

Inês Castel-Branco: fe, art, frontera

Inês Castel-Branco va néixer a Lisboa el 17 de maig de 1977, va venir a Barcelona amb un Erasmus l’agost de 1999, quan feia cinquè d’arquitectura, i s’hi ha quedat. Fa un any i mig que va casar-se amb Ignasi Moreta, viu a Gràcia, ja és arquitecta, està preparant la tesi doctoral, li interessa especialment el tema de la relació entre els espais de la litúrgia i el teatre (de manera que, parli del que parli, sempre acaba referint-s’hi), i està vinculada a una colla d’iniciatives eclesials. Va guanyar el premi Joan Maragall de l’any 2003 amb el llibre “Camins efímers cap a l’etern. Interseccions entre litúrgia i art”, que ara acaba de sortir, i parla un català amb consonants portugueses que resulta especialment agradable. I pensa que cal desclericalitzar l’Església.
- Per què ets a Barcelona?
- L’agost de 1999 vaig venir amb l’Erasmus, i des de llavors que estic aquí vivint de beques. Em va agradar molt Barcelona, d’una manera que al principi no sabia explicar. M’agradava l’ambient cultural, la diversitat, el fet que aquí un arquitecte no només feia cases sinó que també intervenia en altres àmbits, m’agradava també la cultura catalana… I també l’Església: vaig començar a participar en diverses iniciatives com ara el Centre Cristià dels Universitaris i la pregària de Taizé… I sense saber ben com, vaig demanar de quedar-me un altre any, i vaig tenir altres experiències, i vaig decidir quedar-me definitivament. Vaig fer un màster d’arquitectura efímera, relacionat amb art, museus i teatre. Vaig participar en la preparació de la trobada de Taizé de Barcelona, el Nadal del 2000, cosa que em va portar a visitar moltes parròquies i a conèixer moltes comunitats diferents. I després em vaig passar els cinc dies de la trobada al centre d’acollida, contestant el telèfon sense parar.
Un moment clau va ser el febrer següent, el 2001, que vaig entrar en un grup que preparàvem la Trobada de Joves de Catalunya, una iniciativa que després no ha tingut continuïtat. I al grup, és clar, tota l’estona parlant en català… I alhora, podia explorar el meu tema en el màster, que vaig decidir que fos el dels espais litúrgics, relacionant litúrgia i art contemporani.
Després, he entrat com a convocant al Fòrum “Vida i Evangeli, i a Cristianisme Segle XXI, he començat el doctorat, m’he casat… Col.laboro a la parròquia de Sant Ildefons, on animo una missa i faig catequesi, vam començar un grup de preparació al matrimoni amb l’Ignasi Salvat i ens continuem trobant, també un grup d’hermenèutica al CIC…
- Parlem de com vivies la teva fe abans, a Portugal.
- Jo vaig néixer a Lisboa però he viscut tota la vida a Castelo Branco. I la meva família és molt cristiana, a casa hem viscut molt la fe. Quan jo tenia 8 anys el meu pare va agafar un càncer de medul.la, i el dia que en vaig fer 14 ell va morir. Recordo la vivència del seu funeral, molt participada, festiva… Les meves germanes i jo estàven a la parròquia i tocàvem a les misses; també vaig estar un temps amb els carismàtics… em sembla que he estat a tot arreu. La meva fe era una fe bastant viscuda i personal, i després, quan vaig entrar a la universitat, participava en unes trobades de pastoral universitària que ens ajuntàvem per grups: els d’arquitectura i de belles arts anàvem junts, i una de les coses que parlàvem era de com calia reformar els edificis de les esglésies. De manera que un dels temes que va quedar en la meva memòria i els meus interessos va ser aquest de la litúrgia i, quan en el màster em comencen a parlar del teatre del segle XX, i surt el teatre sagrat, que és una línia de teatre que més que espectacle vol ser una experiència de participació i una experiència interior, de seguida em va tornar a evocar el món de la litúrgia. El teatre com a apropament vaig veure que equivalia al que deia la reforma litúrgica del concili Vaticà II, i això també té que veure amb els espais… En fi, que m’agrada moure’m en aquests temes de frontera.
- Com veus l’Església? Primer, la d’aquí.
- D’entrada és una Església molt diversa, molt plural, i això és molt bo. En comparació amb Portugal, aquí hi ha un sector més crític, menys clericalitzat, i això ho trobo molt important: que no hi hagi només la veu oficial. És molt bo que hi hagi tants grups, i jo em trobo bé en aquest ambient més obert, més conscient de la història.
Però també he de dir que les noves generacions ens estem distanciant de les generacions més grans, les generacions que van viure el concili. Aquestes generacions es van haver d’alliberar d’una imatge de Déu terrorífica, i d’una mena d’espiritualisme que els fa tenir un gran esperit crític i potser treballar poc la vivència espiritual. I en canvi nosaltres no hem conegut aquesta mena de catolicisme, i per això trobo a faltar a vegades el treball més interior. Jo conec molts joves que busquen espais més espirituals, i no tant la crítica institucional i la denúncia. I jo crec que les dues coses són igualment importants. Que val la pena, alhora que la crítica, aquest treball espiritual. És a dir, que hem de fer aquesta experiència interior i alhora intervenir en les coses i denunciar el que calgui denunciar. Jo, almenys, intento conjugar-ho.
I alhora hi ha una altra cosa que crec que també cal conjugar. Jo estic treballant en una parròquia i alhora estic dedicant-me intel.lectualment a aquests temes, perquè penso que cal conjugar la vida cristiana normal i l’estudi del fet religiós i de les religions, no dintre el món religiós, sinó des d’una perspectiva no confessional. Tot i que això segon exigeix una certa valentia en segons quins ambients: per exemple, quan vaig plantejar el tema de la meva tesi, en què volia tocar la qüestió de la litúrgia i els espais de la litúrgia, els professors d’arquitectura em van dir que no s’hi veien amb cor i m’he hagut de buscar un co-director a la Ramon Llull… Tot i que també he de dir que ara noto una actitud de més interès pel món de la religió des d’una perspectibva no confessional. És complicat, però cal trobar el llenguatge i les actituds adequades en cada un dels àmbits.
Aquests són els meus dos reptes: per una banda, tenir una vivència interior compromesa en el món, i per l’altra, treballar la religió tant a les comunitats com a fora de les comunitats.
- Com veus la situació general de l’Església?
- Aquest és una qüestió que cal lluitar-hi però que no hauria de concentrar totes les energies… caldria aprendre una mica a prescindir-ne. La qual cosa és fàcil de dir, però no tan fàcil de fer.
Tant a les celebracions com a l’Església en general cal desclericalitzar. L’Església s’ha d’obrir al món i als llenguatges del món. Jo això ho veig en particular en relació amb l’art, perquè l’Església se n’ha divorciat i en canvi podria aprendre’n molt, perquè els artistes del segle XX han fet moltes coses per commoure, per incentivar la participació, per promoure el canvi interior. I això no té cap ressò a l’Església. A les celebracions en concret hi ha massa paraules, falta temps de silenci, els espais no són adequats sinó que haurien de ser molt més propers, perquè no anem a l’església com qui va al cine a veure una pel.lícula que fan al fons de la sala…
En general, un pensa en l’Església i de fet pensa en la jerarquia. I no cal dir que aquests missatges dels bisbes espanyols i del mateix papa en què pretenen tenir el monopoli del cristianisme i ser-ne l’única veu fan mal. Per a mi, l’Evangeli és més important, i l’Evangeli no es fica en aquests temes de moral sexual. Tot el missatge de l’Evangeli és molt diferent del missatge de l’Església: és no jutjar, és no imposar un codi de lleis morals… En aquests temes, la majoria de cristians, i els joves en particular, fem el que creiem que hem de fer. Però aquesta veu dels bisbes és l’única que se sent, i sap greu veure com així es taca el missatge evangèlic, que és tota una altra cosa. Jo voldria una Església més humana, que miri les persones i no les lleis morals. I una Església disposada a acceptar la secularització, la laïcització, aquest procés general que està vivint la societat. I acceptar també la presència d’altres camins religiosos, que poden enriquir molt, perquè són camins cap al mateix Déu. No dic que calgui relativitzar-ho tot, ni fer-se una religió a la carta, sinó que l’Església ha d’estar oberta a la societat que tenim, i a la realitat que trobem a tot arreu.
- I el món, com el veus?
- Jo sóc optimista. Evidentment que els missatges que ens donen a gran escala, per exemple en el cas tan clar de la guerra de l’Iraq, el que fan és voler amagar-nos els grans interessos econòmics que hi ha darrere aquesta mena d’actuacions. Però jo cada cop crec més en la gent que fa gestos concrets per un món millor. El món ara és més fràgil, però em sembla que, per exemple, ara estem tots més conscienciats que les religions tenen un paper molt important en aquest món: és una crida a veure quines actituds prenem, a frenar els fonamentalismes, a tenir una actitud crítica i il.lustrada davant les coses.
El món està cada cop més desequilibrat entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. I la societat és molt consumista, i això fa por de cara als nens i als adolescents, perquè estan creixent amb la idea que si no tenen el que tenen els altres són menys que els altres… Cal fer, entre nosaltres, un món més senzill, més pobre. I també més ecològic, que no és només reciclar, sinó també, i sobretot, reduir el consum i reutilitzar. I això em sembla summament important.
Josep Lligadas. Publicat al febrer del 2005


18 d’ag. 2008

Una missa rociera

El fet
Des de fa set anys el segon diumenge de cada mes, a les 11h., a la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs, es celebra la missa rociera. Una Germandat formada bàsicament per membres del mateix Besòs i la Verneda, anima una bona part dels cants acompanyats del timbal i les guitarres. La resta els canta el poble.
Tots els elements d’una Eucaristia procuren ser tractats amb la millor qualitat i atenció possibles: lectures, pregàries, homilia, processó d’entrada i sortida, etc. El resultat és una celebració molt digna, viscuda i profundament religiosa.
Els participants passen de tres-cents i això fa que aquesta missa hagi de ser fora de l’horari normal. També hi participen persones que no són dels dos barris esmentats: vénen de més lluny motivats per la característica d’aquesta missa. Avui dia les demarcacions parroquials són superades per motius d’interès més vitals.
Subratllo la importància de l’homilia en aquesta missa: es tracta d’un missatge planer, directe, arrelat a l’Evangeli i que fa referència als esdeveniments que viu la gent. És curiós que persones senzilles i també altres d’un nivell alt de formació han recuperat el contacte amb la fe gràcies a la participació en aquesta missa i que l’han ampliat a altres trobades i celebracions parroquials.
Faig notar que es tracta de gent més aviat gran i que per un bon nombre d’ells ja els està bé el ritme mensual. El ritme d’Eucaristia setmanal o no poden assolir-lo per ofec d’ocupacions o no es situen en aquest nivell de compromís.
Arrels culturals
Al tornar de l’Àfrica em va tocar viure a fons el món de la immigració interior espanyola. Era el Cornellà dels anys setanta i vuitanta. Em vaig apropar a la realitat andalusa amb interès i estima com ho havia fet al Camerun amb la meva tribu bamileké. Em vaig fer soci de dues penyes flamenques. Allí vaig fer molts amics i vaig introduir-me en la màgia d’una música i d’un cant. Estava al costat de gent que vibrava. Allò no tenia res que veure amb un “tablao” dels muntats a la Rambla de Barcelona per satisfer turistes.
Vaig comprar-me un bon llibre d’introducció al cant flamenc i vaig tenir la sort de presenciar les actuacions del conjunt teatral “La Cuadra” de Sevilla cada vegada que actuaven a Catalunya. Per fi vaig entendre el significat de “ai”!!, del “quejío”, com un crit punyent. És el plany d’un poble oprimit sota les potes del cavall del “señorito” de torn o portant el pes feixuc d’un pas de la Setmana Santa. Vaig copsar el perquè d’una “saeta”.
He assistit a la Romería del Rocío a Catalunya i m’he amarat d’una barreja de sensacions: fer camí, dificultats, molta amistat, molt de color, el carruatge, tradició, la Mare de Déu, pregària, emoció, humor, hores de picament de mans, molta guitarra, gastronomia abundant... gairebé una barreja explosiva. Jo comprenc que per a moltes persones els és impossible desentendre’s d’aquest llegat i que intentin transmetre’l als seus fills tot i que els costi.
Repte pastoral
L’intent és sempre el mateix. Que l’Evangeli arribi no amb motlles grecoromans sinó amb els de cada poble i cultura. El moll de l’os de la fe ha d’expressar-se en mil maneres tant en la formulació dels continguts com en les múltiples formes de celebrar-la. Com valorem avui per exemple la varietat que va des del tam-tam i el xilòfon afroamericà fins al gregorià dels monestirs d’Europa, passant per la música hindú o un cor de cant coral amb orgue o el cant ortodox sense instrument!
El dilema de la pastoral de casa nostra és la coexistència de cultures. No és el mateix poso per exemple un dol andalús, gallec, castellà o un dol de l’Empordà. Cerques inculturació catalana, però te n’adones que no n’hi ha prou i que requereix un procés pedagògic.
Sempre he trobat més ganes d’entrar en el món d’aquí quan hem sabut no menysprear i acollir els valors d’origen del qui han vingut de fora. He pogut combinar celebracions del Divendres Sant en les quals hi ha tingut cabuda el “Per vostra Passió sagrada” junt amb el cant d’una “saeta” davant la imatge del Sant Crist. I en dia de gran festa, al peu de l’altar, tant s’ha ballat una sardana com una dansa per “bulería”.
Quan parlem de pastoral sempre parlem d’aproximacions, d’intents, de reflexió del que es va fent i del per què. Parlem d’anàlisi de la realitat, de possibles respostes, d’apropar en definitiva la vida i l’Evangeli. Aquesta experiència de la missa rociera és un d’aquests intents, intent senzill, sempre revisable i tanmateix gratificant. Per què no us hi deixeu caure un dia i en copseu l’experiència?
Salvador Torres és rector de la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs de Barcelona.
Publicat al febrer de 2006

13 d’ag. 2008

Fibrosi quística: una lluita

Fa 12 anys que treballo a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística, com a Coordinador.
Em demaneu que us en parli una mica. El que segueix és una petita introducció a la malaltia, les conviccions de l’associació i uns valors a destacar en la seva tasca.
La fibrosi quística és una malaltia genètica que provoca l’espessiment de les mucositats, ocasionant obstruccions, inflamació, infecció i lesió dels teixits. Afecta de forma greu i progressiva el pulmó, fetge, pàncrees i sistema reproductor. En aquests moments no té cura, i el tractament va encaminat a fluïdificar i expulsar les mucositats (fisioteràpia i aerosolteràpia), combatre les infeccions i inflamacions, facilitar suplements enzimàtics… o en darrer terme el transplantament.
L’esperança de vida es limitada, encara que afortunadament, gràcies a les investigacions i nous tractaments, molts afectats arriben actualment a l’edat adulta.
Afecta un de cada 5.300 nounats, i una de cada 25 persones és portadora de la malaltia sense estar-ne afectat (es transmet quan els dos pares són portadors).
Tot i ser una de les malalties genètiques hereditàries mes freqüents a Catalunya, la fibrosi quística continua essent considerada una malaltia “rara” (o de poca incidència).
A part les circumstancies específiques de cada malaltia, unes característiques de les malalties rares son la desorientació en el moment de rebre el diagnòstic, la desinformació, l’aïllament i falta de contacte amb altres afectats, la manca d’ajudes econòmiques, o de medicaments específics...
Podem dir que molts d’aquests trets ja no corresponen a la fibrosi quística, perquè hi ha hagut uns pares, uns metges, infermeres, fisioterapeutes i, darrerament, uns afectats adults que han lluitat perquè fos així (la consecució de la medicació gratuïta, les Unitats de Fibrosi Quística, o la Marató de TV3 de l’any 1997 en són un bon exemple).
L’Associació Catalana de Fibrosi Quística va néixer amb l’objectiu de treballar, amb tots els implicats, per la millora de la qualitat de vida dels afectats de fibrosi quística i les seves famílies, lluitant a la vegada contra les causes d’aquesta malaltia. Des de l’any 1988 i dia a dia s’esforça per aconseguir millores per als malalts i donar informació a les famílies i a la resta de la societat.
Això ho fa moguda per unes constatacions:
Dit amb les seves paraules:
“La fibrosi quística es una irrupció a les nostres vides que ens arrabassa projectes, qualitat de vida, lligams, possibilitats... però a la vegada és un esperó, en nosaltres i en la ciutadania, per a la revolta, per a la solidaritat, per a la il·lusió i la lluita per una vida digna.
No podem quedar-nos paralitzats per una malaltia que es presenta com inapel·lable, ni quedar-nos a casa: no estem sols!
No podem resignar-nos a la pèrdua de la qualitat de vida: ni la nostra ni la d’altres.
No podem limitar-nos ja d’entrada i esperar el que ens vingui de fora: a Catalunya s’ha d’investigar i estar a primera línia en la lluita contra la fibrosi quística.
No podem permetre que hi hagi ciutadans de segona discriminats per la disminució.
No podem acudir al “salvi’s qui pugui”, sinó cercar el millor per tothom: volem una sanitat pública de qualitat.
No podem quedar en l’anonimat, com una malaltia “rara”: si no ens coneixen difícilment podran ajudar-nos.”
En aquesta trajectòria podem destacar uns valors:
El to positiu, malgrat tot: il·lusió, esperança, agraïment.
L’autogestió: creure que els mateixos afectats i famílies poden donar resposta als seus neguits, contraposada a una associació entesa com a “gestoria” del col·lectiu.
La responsabilitat: creure que tothom és capaç de dur endavant la missió de l’associació, de plantejar-se un treball i fer-se’n responsable.
L’interès per la formació, capacitar-se per donar resposta.
El voluntariat: l’entrega desinteressada d’un temps tan mermat per les exigències de la malaltia, o la solidaritat de voluntaris il·lusionats pel mateix projecte.
La cooperació i la col·laboració. L’Associació no es més que un dels agents en la lluita contra la fibrosi quística: hi ha metges, fisioterapeutes, psicòlegs, treballadors socials, les altres associacions FQ, altres associacions en el camp de la disminució, l’administració...
El despreniment: no estar centrat sols en els propis problemes, tenir projectes de col·laboració amb afectats i metges d’altres països.
Podeu trobar més informació a www.fibrosiquistica.org
Josep M. Pujol és Coordinador de l’Associació Catalana de Fibrosi Quística
Publicat al febrer del 2006

8 d’ag. 2008

Roma: tres esglésies i una plaça


Si, a causa del gran desplegament mediàtic que ha tingut lloc a Roma aquests dies us han agafat ganes de visitar la ciutat, aquí teniu alguns suggeriments fora del circuit més habitual. Per desintoxicar, més que res.
Sant’Agostino. Aquesta església, propera a la plaça Navona, diu que era lloc de trobada d’humanistes i intel.lectuals del renaixement, que muntaven amb les seves amigues festes pagano-cristianes. El que hi destaca sobretot és una magnífica Mare de Déu del Part, de Jacopo Sansovino, que sembla tota una deessa romana. I un bell grup escultòric del mateix autor, amb santa Anna, Maria i Jesús. També hi ha aquí el sepulcre de santa Mònica, aquella mare possessiva que va remoure cel i terra fins a recuperar el seu fill sant Agustí.
Santa Maria in Cosmedin (a la fotografia). És una antiga església medieval, d’esvelt campanar romànic, coneguda sobretot perquè a la façana hi ha la Bocca della Verità, plena de corrues de turistes per fer-s’hi fotos. Però la gràcia és entrar-hi a dintre, i admirar la senzilla bellesa del lloc, amb els mosaics del terra i també del canelobre pasqual. I sobretot, si es pot, participar de la missa de ritu oriental que cada diumenge al matí hi celebra una comunitat no gaire nombrosa, i que resulta profundament atractiva.
Santi Cosma e Damiano. A tocar del Fòrum Romà i construïda sobre part de les seves dependències, a part d’un molt antic mosaïc a l’abssis, té un pessebre napolità de l’època barroca, pleníssim de figures i d’”efectes especials”, que certament té molta gràcia.
Giordano Bruno a Campo de Fiori. La plaça de Campo de Fiori forma part del circuit romà més conegut. La seva estructura medieval i la seva vitalitat contrasta amb la senyorial i propera plaça Navona. Però el que aquí proposem és aturar-se un moment davant l’estàtua del centre de la plaça, aixecada després de la caiguda dels Estats Pontificis, i que recorda el filòsof Giordano Bruno, que aquí va ser cremat per heretge l’any 1600. Tot un símbol de la complexíssima Roma… Josep Lligadas
Publicat l'abril de 2005

6 d’ag. 2008

Las cartas de Pérgamo

Las cartas de Pérgamo. Bruce W. Longenecker. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2004.

Una magnífica aproximació a l’evangeli i a la vida de les primeres comunitats cristianes. a través de la suposada correspondència entre l’evangelista Lluc i Antipas, un romà d’origen palestí, de família benestant, que comença a interessar-se per l’evangeli des d’un punt de vista purament intel·lectual per acabar captivat pel missatge de Jesús. Hi he trobat molts punts de contacte entre la societat romana que es descriu, que viu còmodament d’esquena als problemes i inquietuds de la majoria de la gent que l’envolta, i a recer de l’emperador i de les convencions de la vida de la noblesa i dels alts càrrecs, i la nostra anestesiant vida de consum, sotmesa també a les normes de l’èxit i allunyada de les condicions de vida de tanta gent. És interessant i pedagògic l’apropament d’Antipas al cristianisme: a través de la comunitat cristiana, a través de la coneixença de persones que pateixen, a través de la generositat de persones que són considerades socialment com els darrers, a través de la lectura de l’evangeli i, sobretot, de la capacitat d’Antipas d’abandonar certes actituds, exigències i convencions per escoltar la gent. També resulta il·lustratiu el comportament de les dues comunitats cristianes que s’hi descriuen: la que mira la figura de Jesús com un personatge una mica contradictori que aporta coses interessants (la capacitat de fer miracles, per exemple) i compatibles amb el seu estil de vida i amb el culte a l’emperador, i la que intenta posar en pràctica el missatge de Jesús amb totes les seves conseqüències. Mercè Solé
Publicat l'abril d 2005

4 d’ag. 2008

La Comissió Islàmica d’Espanya ha emès una fatua condemnant el terrorisme i Al Qaeda. Un pas valent i interessant, que ajuda a anar més enllà dels prejudicis i dels tòpics. Les quatre planes de fatua són una reflexió a partir de textos de l’Alcorà que ressalten aspectes bàsics de la vida musulmana: la recerca del bé comú, el respecte als altres, la resposta al mal amb el bé, el perdó. Us en transcrivim les conclusions:
1. Que l’Islam rebutja el terrorisme en totes les seves manifestacions, bé es tracti de la mort o el dany a éssers humans innocents o a les seves propietats.
2. Que l’Islam és la principal víctima dels atemptats terroristes realitzats per alguns grups que falsament s’autodenominen “islàmics”, pel fet que aquests atemptats no solament es cobren la vida de nombrosos musulmans, sinó que també perjudiquen la imatge de l’Islam, fan créixer els sentiments d’islamofòbia i serveixen als interessos dels seus enemics.
3. Que aquests grups tracten d’encobrir la seva desviació a través d’interpretacions falsejades i manipulades dels textos sagrats, en un intent de guanyar-se suports entre els musulmans o d’aconseguir nous adeptes. Aquest frau ha de ser denunciat amb força pels savis i líders islàmics de tot el món.
4. Que aquells que cometen actes terroristes violen els ensenyaments alcorànics més bàsics i es converteixen així en apòstates que han abandonat l’Islam.
5. Que és deure de tot musulmà lluitar activament contra el terrorisme, en consonància amb el mandat alcorànic que estableix l’obligació d’impedir que s’extengui la corrupció a la terra.
Acaben el seu document demanant al govern i als mitjans de comunicació espanyols que deixin d’utilitzar la paraula Islam o islamista a l’hora de qualificar aquests malfactors, i parlin simplement de terrorisme. Mercè Solé
La Comissió Islàmica d’Espanya ha emès una fatua condemnant el terrorisme i Al Qaeda. Un pas valent i interessant, que ajuda a anar més enllà dels prejudicis i dels tòpics. Les quatre planes de fatua són una reflexió a partir de textos de l’Alcorà que ressalten aspectes bàsics de la vida musulmana: la recerca del bé comú, el respecte als altres, la resposta al mal amb el bé, el perdó. Us en transcrivim les conclusions:
1. Que l’Islam rebutja el terrorisme en totes les seves manifestacions, bé es tracti de la mort o el dany a éssers humans innocents o a les seves propietats.
2. Que l’Islam és la principal víctima dels atemptats terroristes realitzats per alguns grups que falsament s’autodenominen “islàmics”, pel fet que aquests atemptats no solament es cobren la vida de nombrosos musulmans, sinó que també perjudiquen la imatge de l’Islam, fan créixer els sentiments d’islamofòbia i serveixen als interessos dels seus enemics.
3. Que aquests grups tracten d’encobrir la seva desviació a través d’interpretacions falsejades i manipulades dels textos sagrats, en un intent de guanyar-se suports entre els musulmans o d’aconseguir nous adeptes. Aquest frau ha de ser denunciat amb força pels savis i líders islàmics de tot el món.
4. Que aquells que cometen actes terroristes violen els ensenyaments alcorànics més bàsics i es converteixen així en apòstates que han abandonat l’Islam.
5. Que és deure de tot musulmà lluitar activament contra el terrorisme, en consonància amb el mandat alcorànic que estableix l’obligació d’impedir que s’estengui la corrupció a la terra.
Acaben el seu document demanant al govern i als mitjans de comunicació espanyols que deixin d’utilitzar la paraula Islam o islamista a l’hora de qualificar aquests malfactors, i parlin simplement de terrorisme. Mercè Solé
Publicat l'abril de 2005

2 d’ag. 2008

L'Àtrium

A Viladecans també tenim la nostra particular obra faraònica, vaixell insígnia del govern socialista de la cituat: l’Àtrium, un complex esportiu i cultural que comprèn un poliesportiu i un parell de sales de teatre de primeríssima divisió, que permet dur a Viladecans els millors espectacles que es fan i es desfan a Barcelona. Naturalment, és un equipament que ha costat molts diners, que, si s’hi fan bons espectacles, tendeix a ser deficitari i que, per tant, condiciona la realització d’altres obres municipals, potser més modestes, però que podrien calar fons.
Aquests són els arguments dels seus detractors, però a mi m’agrada que hi sigui. Penso que és un encert que la política cultural no se centri únicament a la ciutat de Barcelona. Penso que l’art i la cultura costen diners a les administracions i esforç als administrats per atansar-s’hi, però que en definitiva ajuden a anar al fons de les coses i a interpretar i re-crear la vida.
De fet, el que m’agradaria és que els responsables de l’Àtrium tinguessin l’encert de saber lligar els grans espectacles tan professionalitzats amb el gust i el cultiu del teatre, de la literatura, de la música i de l’òpera entre els ciutadans. A Viladecans hi ha entitats que fan teatre d’aficionats des de fa moltes dècades, un atractiu festival de teatre al carrer... Hi ha una bona biblioteca just al davant de l’Àtrium. Penso que estaria bé que tots aquests mons es barregessin. Que els aficionats a fer teatre poguessin gaudir de tant en tant de les noves instal·lacions com a protagonistes, que els espectacles que es fan a l’Àtrium es preparessin amb actes divulgatius, conferències, grups de lectura o d’escolta de la música que hi sonarà. Que les instal·lacions anessin acompanyades d’activitats formatives en relació al teatre (sobre els autors, per als actors i per als tècnics...). Penso que aquesta és la política –encertada- del Liceu, que ha apropat l’òpera a molta gent i a nivells molt diferents.
És un desig que a més conciliaria els qui volen el teatre només per “fardar” de cara a la galeria i els més fonamentalistes de les essències teatrals. I no deu ser gaire car.
Segurament que el problema de fons és que els responsables polítics no s’acaben de creure que tot ciutadà té unes possibilitats culturals importants, que cal fer aflorar i cal potenciar, encara que això sigui més pesat que limitar-se a fitxar grans companyies. Però si no es creu això, quin sentit té dir-se d’esquerres? Mercè Solé
Publicat l'abril de 2005