15 de jul. 2007

Dogma

Paraula absolutament incòmoda identificada amb qualsevol cosa que la jerarquia insisteix que s’ha de creure o s’ha de fer.
La paraula, però, deixada en el seu sentit propi, no és tan terrible, sinó que més aviat és una manera de mantenir punts de referència bàsics de la fe. Concretament, el seu sentit propi és aquest: una veritat considerada fonamental en la fe cristiana que en algun moment històric concret ha estat qüestionada (o ha semblat que era qüestionada) i que l’Església ha determinat, aleshores, que realment era essencial en la fe. Per exemple, quan als primers segles hi havia qui qüestionava si Jesús era realment Déu o realment home, va ser definit com a dogma que era totes dues coses indissociadament. O quan a l’època de la reforma protestant va semblar que Luter deia que els sagraments no realitzaven res en el creient, es va definir que Déu actuava realment a través d’aquests signes.
Fet i fet, de dogmes no n’hi ha gaires. Hi ha posicionaments eclesiàstics que es presenten com si fossin veritats definitives però no ho són (tot i que des de determinats llocs de jerarquia sembla que es vulgui confondre el personal fent com si ho fossin). I hi ha hagut també una tergiversació del sentit propi del dogma, quan en els darrers segles s’han definit com a dogmes coses que de fet són «veritats afegides», i no veritats que fins aleshores haguessin estat considerades fonamentals i que algú les qüestionés. Exemples de dogmes «afegits»: la immaculada concepció de Maria, o la infal.libilitat del papa…
Josep Lligadas
(Publicat en el número 26, a l'octubre del 2001)

14 de jul. 2007

Dignitat

No renunciar a un mateix, és a dir, preservar per damunt de tota altra cosa el valor de la persona. Viure amb dignitat o morir amb dignitat vol dir no veure’s obligat a fer concessions que neguin o menystinguin els drets, les llibertats, l’essència de la persona. La dignitat, doncs, és la llavor que ha col·locat Déu a l’interior de cada persona perquè aquesta pugui reptar-la o defensar-la o humiliar-la.
Ser digne és una capacitat de l’esperit. No depèn de les qualitats intel·lectuals o físiques o patrimonials... Sorprenentment, només depèn del grau de consciència que un té d’ésser fill del mateix pare, és a dir, fill de Déu.
No sempre els condicionants físics de l’existència ni el comportament moral de les persones fan honor a la seva condició: la fam, la guerra, la incultura... però per ser concrets, les desigualtats salarials i de tracte, o bé l’abandonament, la soledat, o bé la discriminació de gènere o d’ideologia o nacionalitat, és el que soscava constantment la dignitat de l’home. Com deia algú el segle passat, el principal horror d’aquest món no és l’holocaust sinó el silenci còmplice de la majoria.
Tere Jorge
(Publicat en el número 40, juny de 2004)

12 de jul. 2007

Cultura


Primera accepció: Anomenem «cultura» als costums, les maneres d’entendre el món, i els criteris d’actuació, de grups humans diversos. Totes les cultures són bones i mereixen ser valorades i, naturalment, respectades. Però també és cert que no són cap cosa sagrada i intocable. Per dir-ho amb llenguatge cristià, en totes les cultures hi ha plantejaments i actuacions (de més o menys abast) que necessiten conversió. Per exemple, quan en amplis sectors del món occidental es considera indiscutible l’objectiu de buscar per damunt de qualsevol altra consideració la màxima rendibilitat i benefici (vegeu els arguments de Bush per no ratificar els acords de Kyoto), això necessita conversió. O quan, a l’altra part de món, es considera obvi que a les noies se’ls ha de fer l’ablació de clítoris, doncs també. I així successivament.
Segona accepció: Anomenem «cultura» a aquell conjunt de coneixements i experiències que ens fan aixecar els ulls de la pura quotidianitat i ens fan viure la vida amb més intensitat i riquesa. Hi ha un mal ús d’aquesta accepció: quan es pensa que cultura només són els coneixements que té gent que ha estudiat molt; i no és cert: també ho és una bona manera de ballar, o disfrutar amb una pel.lícula, o dedicar hores a fer el pessebre. I hi ha un mal plantejament sobre el valor de la cultura: creure que això és cosa de burgesos, o que és una manera de passar l’estona de la qual es pot prescindir perfectament, o que no serveix de gaire de cara a construir una societat més justa, o que distreu de coses més importants; i no és cert: escoltar música o cantar en una coral, veure teatre o llegir novel.la, conèixer la història del propi país i del món, escriure poesia, tenir les antenes ben posades a tot tipus de novetats, fer de geganter per la festa major... tot això són coses que obren horitzons valuosos a la pròpia vida i de passada, per contagi, enriqueixen la dels altres.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 24, abril del 2001)

10 de jul. 2007

Corresponsabilitat

Aquesta paraula s’utilitza sovint, i quasi exclusivament, en àmbits eclesials. Per no utilitzar altres paraules que sembla que facin por o siguin tabú, com són “Democràcia” i “Participació”. I quan això passa, és per alguna cosa.
Això forma part de la voluntat de diferenciació per part de l’església catòlica en relació amb la societat civil, quan de fet, al llarg dels segles, l’església ha copiat diversos models sociopolítics de l’entorn social. ¿No seria millor reconèixer-ho, i ara també “imitar” el que després d’un legítim procés de discerniment evangèlic es cregui convenient “copiar” de la societat civil? ¿No seria millor parlar de democràcia i de participació de tot el poble cristià?
La por a la democràcia (“Compte que l’Església no és una democràcia!” es diu. També podríem dir que no és una monarquia, i massa sovint actua com a tal!), impedeix no sols una percepció positiva del pluralisme dins de l’Església, sinó les possibilitats reals per l’evangelització. Una organització més democràtica i participativa (més enllà de la democràcia purament formal, representativa i per delegació) permetria dotar-se de responsabilitats i mecanismes que evitarien el que ara passa: que a molts llocs no puguin accedir a l’eucaristia, o no puguin alimentar-se en grups de fe, o fins i tot conèixer el missatge. La monopolització de moltes funcions i responsabilitats per part de clergues, homes, cèlibes i alliberats, a sou, no fa encara possible una autèntica corresponsabilitat.
Corresponsabilitat vol dir construir una església no de categories de persones: laics, religiosos, capellans i bisbes, sinó unes comunitats on cada persona, sense discriminació de sexes, edats, estats, exerceixi el seu ministeri en bé de tota la comunitat. Això vol dir pensar en voluntaris, semi-alliberats i alliberats pagats, i planificar la seva formació i finançament. I vol dir també que tothom participi de les decisions que es prenen a les parròquies, als moviments, als bisbats... no solament en òrgans purament consultius sinó decisoris.
Quim Cervera
(Publicat en el número 27, desembre de 2001)

8 de jul. 2007

Conflicte


Sense el conflicte, la humanitat hauria tingut moltes dificultats per avançar. Individualment o col·lectivament el conflicte juga un paper fonamental en les nostres relacions, tant humanes com polítiques, ja que visualitza els diferents interessos de cada part. És un punt de partida del qual podem acabar beneficiats, perquè les parts ens haurem entès i podrem avançar junts; o bé haurem vençut o perdut, i serà senyal que el conflicte s’haurà donat entre parts que no estàvem en un pla d’igualtat, i hi haurà víctimes; o bé, simplement, haurem d’acabar constatant que el conflicte no té solució i cal acceptar de conviure amb ell.
Podem negociar, discutir, decidir i arribar a acords quan hi ha igualtat i bona fe entre les parts en conflicte, mentre que la violència, com a mitjà de resolució de conflictes, es dóna entre desiguals.
De conflicte sempre n’hi ha. Amagar-ho, silenciar-ho, forma part d’un sistema de funcionar on no es reconeix el conflicte com a generació de vida. Potser aquesta és la situació que estem vivint. Caldrà una pedagogia per saber viure en el conflicte? Hi ha poca acceptació del conflicte; allò que suposa posar-nos entre l’espasa i la paret ha d’estar ben farcit de contrapartides reconfortants com per pensar en ficar-nos en problemes.
En un món de desigualtats el conflicte s’ha de donar i s’ha d’airejar. Perquè cal que surtin a la llum les raons i contraraons que fan de la Terra de Déu, el món del plor.
Kitty Guirao
Publicat al número 23 (febrer de 2001)

6 de jul. 2007

Confiança


De fet, no és una paraula amb gaire bona premsa. I segurament no n’ha tingut mai: només cal recordar allò de que “l’home és un llop per a l’home” que deien els llatins; o els encanteris per protegir-se dels altres o, més encara, per fer-los mal; o les pors davant la natura o davant els innombrables perills de la vida, que feren néixer ritus religiosos de tota mena, incloent-hi els sacrificis humans (fins i tot dels propis fills, com pensava fer Abraham) per tenir els déus contents.
Ara, amb la Il.lustració i els avanços científics, ja no s’estila fer determinats ritus per protegir-se dels altres o de les fatalitats naturals. Però la desconfiança, sobretot envers els altres homes i dones, continua. Les guerres preventives de Bush i Aznar en són el símbol més tràgic, i fan créixer aquesta idea bàsica: l’altre, sigui qui sigui, és en principi un perill per a mi, i el millor que puc fer és estar preparat per defensar-me’n preventivament, i fer-ho així que vegi (o imagini) la possibilitat que aquest perill es faci realitat, ni que sigui en una cosa nímia.
Però resulta que confiar dóna pau, tranquil.litat i felicitat, i desconfiar estressa i destrossa l’ànima. O sigui que més val que de tant en tant et prenguin el pèl perquè t’has refiat d’algú inadequadament, que no pas viure amb l’angoixa de no poder-te fiar de ningú, i amb el constant càrrec de consciència de fer mal “preventivament”.
De fet, a Jesús li van prendre molt el pèl per fiar-se de la gent; tant, que el van acabar matant. Per a Jesús, aquest fiar-se de la gent incloïa un altre convenciment: fiar-se de la gent val la pena, encara que saps que pot fallar; i fiar-se de Déu val totalment la pena, perquè ell no falla i, encara que tot falli, ell dóna vida eterna.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 41, octubre de 2004)

5 de jul. 2007

Comunió

La paraula «comunió» té la seva història, els seus diversos sentits, i té qui vol donar-li un sentit interessat. Avui es fa servir sovint, a l’interior de l’Església, per diferents estaments normalment amb responsabilitats de direcció, com a arma llançadora per desmarcar els qui no estan d’acord amb un mateix. I normalment es diu que no s’està en comunió amb l’Església, per dir, de fet, que algú no està d’acord amb el qui parla, o amb el seu grup o tendència eclesial.
Ens cal passar d’un concepte de comunió, abonat en una època en què l’Església catòlica dominava els símbols, l’ètica, i les consciències, a un concepte de comunió que s’ha de moure en una Església que camina en una societat laica, democràtica i pluralista. Per això els liberals catòlics es queixen quan gent d’Església evoca la comunió perquè no vol acceptar la discrepància, o el conflicte. Al meu entendre hem d’anar encara a un concepte més enllà de comunió, que es distancia del significat de control tradicional jeràrquic, però també del pur significat del respecte liberal, i de la voluntat individual i opcional de sentir-se en comunió o d’unir-se a d’altres lliurement.
Comunió ve de comú-unió, és a dir, d’una construcció unitària feta en comú; per tant, és un procés mai no acabat. Des del desig profund antropològic de sentir-se germà i igual, i des del concepte sociològic de comunió, que augmenta el grau d’intensitat de la relació en els grups humans en el contínuum associació-comunitat-comunió, podríem dir que comunió és una construcció constant des de la diferència, des del pluralisme i des del conflicte, conflicte que pot ser fins i tot insoluble. Però per a Déu no hi ha res impossible, és Ell qui ens fa comuns. La comunió no serà definitiva fins a la comunió de tots i totes; aquí només és anticipació, signe relatiu, tast, en vasos de terrissa, sempre trencadissa, i no és mai exclusiva del qui l’anomena, o del qui creu que en té o que hi està. Pot haver-hi més comunió fora de l’espai que anomenem Església que no pas dins, sobretot si s’està en la línia del Crist, o sigui en la línia de ser germà dels més necessitats. Per això la comunió és un treball constant, que demana molta confrontació i diàleg en l’Església entre tots els estaments, grups i institucions. I també és un do que cal demanar a Déu.
Quim Cervera
(Publicat en el número 23, el febrer del 2001)

4 de jul. 2007

Classe obrera



L’any 1831 els treballadors de la seda es revoltaven a Lió per millorar les seves condicions de treball. És només un punt de referència. Perquè més endavant, a molts altres llocs i en molts altres temps, van ser els minaires, i els treballadors del tèxtil, i del metall, i de la construcció, i els de la salut, i els mestres... Homes i dones que es caracteritzen per: no disposar d’altres mitjans per guanyar-se la vida que la pròpia feina, la consciència que a partir de la pròpia actitud i acció és possible transformar les coses, però que la seva única força rau a actuar col·lectivament, ja que: 1) les millores no valen si no són per a tots i totes; 2) quan una persona pateix una injustícia, això afecta tot el col·lectiu; 3) l’accés a la presa de decisions ha de ser compartit, el poder es confereix des de baix, i no al revés, amb la participació de tothom. I això amb una visió àmplia, internacional.
I aquesta consciència ha portat benestar a moltes persones, ha fet accessible l’educació, la salut, l’habitatge, sistemes democràtics... a molta gent. També ha estat pervertida i ha amagat dictadures o s’ha vist bloquejada i manipulada per nacionalismes mal entesos, ha estat ofegada per l’individualisme, temptada pel consum, per l’oblit del qui pateix més, pel desagraïment respecte als milers de persones que amb la seva lluita generosa van fer possible un estat del benestar que es va desmantellant, per mitjans de comunicació al servei del poder. I pel pecat, vaja, si parlem en termes cristians. I potser s’ha tocat sostre en algunes coses i cal buscar noves formes d’acció, de participació i de relació.
És l’hora de recuperar aquests valors i aquesta consciència. Perquè el més important de la classe obrera no és si es treballa teixint amb una llançadora o introduint dades en un ordinador, sinó si continuem depenent de tercers per poder viure dignament, si mantenim un esperit lluitador i col·lectiu, si no deleguem la nostra veu, si tenim en compte allò que afecta el més pobre. I en aquest sentit si la paraula “obrera” no ens fa prou el pes, substituïm-la per una altra que ens sembli avui més significativa i que ens permeti identificar-nos-hi (per exemple, “classe treballadora”), però, sobretot, treballadors i treballadores d’aquest món, unim-nos, perquè de feina n’hi ha molta a fer!!! Mercè Solé
(Publicat en el número 35, juny 2003)

3 de jul. 2007

Capellà (o prevere)


Prevere ve de “presbíteros”, que vol dir ancià en grec. Capellà ve de capella, i capella diu que ve de capa petita (“capel.la”), del tros de capa que sant Martí segons la tradició va oferir a un pobre per abrigar-lo; allà on es guardava com relíquia aquest tros de capa s’anomenava capella, i el que cuidava d´aquell petit edifici era el capellà. “Se non é vero é ben trobato”. En català també se l´anomena “mossèn”, que procedeix de “monsenyor”. En castellà parlen de “cura” (de almas, com el metge d´ànimes), i encara molta gent el crida per “padre”, però de fet no és pare (biològic) de ningú. Potser sí que ho és moralment o espiritualment de molts, però també sovint el buit de no ser pare amb família “normal”, s´omple amb unes paternitats no massa sanes. I finalment hi ha la paraula sacerdot, massa lligada al culte i a les antigues religions que dividien el món en sagrat i profà.
Però, llavors, que és un capellà?. En la primitva comunitat cristiana, la funció del prevere es fa difícil distingir-la a vegades de la funció del bisbe. Sembla que és com una mà allargassada del bisbe, que es cuidava d´allà on ell no arrivava, i així s´ha anat entenent: un col.laborador del bisbe. Sant Pau anava col.locant preveres (ancians, persones de seny, amb experiència) al capdavant de les comunitats que ell anava creant. Eren els que presidien d´alguna forma la comunitat, l´eucaristia, s’encarregaven de la seva coordinació i animació, que diríem avui. I al principi s´escollien segons les seves qualitats, i molts eren casats, i sembla que algunes eren dones també.
Ja fa temps que parlem de la desidentificació del capellà, en un món tan canviant. Què li toca fer? Com ha de ser escollit? Quines són les persones idónies? ¿Quines condicions han de tenir?
Potser el patrimoni acumulat de segles el fa ser una mica de tot (massa “predicador”, “superior”, mestre”...), i ha acabat realment essent un veritable prevere -un ancià- (la mitjana d’edat dels capellans aquí supera els 65 anys): homes assenyats, companys de camí, bons consellers, molts d’ells sovint afeixugats, alguns decebuts, altres amb moltes fortaleses i resistències...
Potser ens cal un nou model, que trenqui els esquemes de sexe, d´edat, d´estat civil... i irrompi en ser servidors escollits per la comunitat, per estar per la comunitat, juntament amb molts altres serveis tant o més necessaris, que històricament sovint el prevere ha acaparat. Treballem-hi, i esperem-ho. Joaquim M. Cervera
(Publicat en el número 42, desembre de 2004)

2 de jul. 2007

Canvi


Que el món canvia no és una novetat. La notícia seria que deixés de fer-ho. El que és novetat, però, és la velocitat a què s’estan produint els canvis. I és per això que deu ser més interessant parlar de l’acceleració del canvi actual que de la seva mateixa existència.
A diferència de la situació present, des de la prehistòria i fins a la revolució industrial, han estat llargs els períodes en què aparentment tot continuava igual. El món sempre ha estat rodó, o sigui, global. El que ha canviat també és la nostra manera de veure’l: la primera imatge que des de la lluna rebérem de la terra ens ajudà a entendre col.lectivament que tots formem part de la tripulació d’una mateixa nau. Els canvis tecnològics i els culturals sovint ha estat les cares d’una mateixa moneda.
Immediatesa o ubiqüitat són característiques que defineixen les nostres vides actuals. Decidir un lloc per anar de vacances i comprar el bitllet a l’instant, o reenviar un “passa-ho” quan hem cregut que “hay motivo” -tal com ens deia el documental- són algunes de les noves possibilitats que ens ofereix aquest món canviant.
Canvi de segle, canvi de cicle, canvi climàtic... canvis estructurals i sobtats. Tot això ens comporta nous reptes i oportunitats davant els quals ens veiem obligats a adaptar-nos i actuar. Cal estar ben atents per saber cap on ens dirigim i actuar de forma decidida per tal que els nous canvis no generin noves formes de pobresa i exclusió social, sinó que, al contrari, contribueixin a la igualtat de tots i totes. Marc de San Pedro
(Publicat en el número 41, octubre del 2004)

1 de jul. 2007

Bisbe


Trobem escrit a l’evangeli de Mateu que Jesús va dir: “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau”. Magnífica definició del servei del bisbe a la comunitat cristiana.
No pretenc insinuar que els bisbes vulguin ser ells importants, els primers (hi ha de tot en la història antiga i actual de l’Església). Sinó perquè de fet la funció, el ministeri, la tasca que al bisbe de cada diòcesi la tradició cristiana li encomana és la de presidir i ser guia de la comunió dels deixebles de Jesús a una determinada porció de l’Església (a cada Església local). I aquesta presidència i guiatge ha de ser un servei.
Si no ho és, no compleix el mandat de Jesús. Un servei entre germans, entre amics (llegiu Joan 15,15). Si els bisbes són els “successors” -potser seria millor dir els continuadors- dels apòstols, d’aquells homes senzills i creients que Jesús va escollir, el seu servei ha de ser el mateix que a ells es va encomanar: anunciar la Bona Nova, l’ensenyament de Jesús, formar comunitats de deixebles entre tots els pobles sense exclusions ni privilegis, celebrar en aquestes comunitats cristianes els signes -eucaristia, sagraments— que expressen i comuniquen la fe, l’amor, l’esperança que Jesús ens va deixar.
Tot això s’ha viscut i realitzat -o no- de maneres molt diferents a través de la història. Hi ha hagut un bon grapat de bisbes sants i un altre bon grapat de bisbes indignes. La manera d’exercir el seu ministeri, o de com han estat triats, ha canviat molt segons les èpoques. I pot continuar canviant. Per exemple no és cap norma immutable que els nomenin des de Roma i que no puguin ser elegits més democràticament (així es feia segles endarrera). Com seria bo que tots -ells i nosaltres- féssim més cas, encara que sigui sense exagerar, del que va deixar dit Jesús i consta a l’evangeli de Mateu 23, 8-10. Joaquim Gomis
(Publicat en el número 7, desembre 2003)