Confiança

De fet, no és una paraula amb gaire bona premsa. I segurament no n’ha tingut mai: només cal recordar allò de que “l’home és un llop per a l’home” que deien els llatins; o els encanteris per protegir-se dels altres o, més encara, per fer-los mal; o les pors davant la natura o davant els innombrables perills de la vida, que feren néixer ritus religiosos de tota mena, incloent-hi els sacrificis humans (fins i tot dels propis fills, com pensava fer Abraham) per tenir els déus contents.
Ara, amb la Il.lustració i els avanços científics, ja no s’estila fer determinats ritus per protegir-se dels altres o de les fatalitats naturals. Però la desconfiança, sobretot envers els altres homes i dones, continua. Les guerres preventives de Bush i Aznar en són el símbol més tràgic, i fan créixer aquesta idea bàsica: l’altre, sigui qui sigui, és en principi un perill per a mi, i el millor que puc fer és estar preparat per defensar-me’n preventivament, i fer-ho així que vegi (o imagini) la possibilitat que aquest perill es faci realitat, ni que sigui en una cosa nímia.
Però resulta que confiar dóna pau, tranquil.litat i felicitat, i desconfiar estressa i destrossa l’ànima. O sigui que més val que de tant en tant et prenguin el pèl perquè t’has refiat d’algú inadequadament, que no pas viure amb l’angoixa de no poder-te fiar de ningú, i amb el constant càrrec de consciència de fer mal “preventivament”.
De fet, a Jesús li van prendre molt el pèl per fiar-se de la gent; tant, que el van acabar matant. Per a Jesús, aquest fiar-se de la gent incloïa un altre convenciment: fiar-se de la gent val la pena, encara que saps que pot fallar; i fiar-se de Déu val totalment la pena, perquè ell no falla i, encara que tot falli, ell dóna vida eterna.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 41, octubre de 2004)