Bisbe

Trobem escrit a l’evangeli de Mateu que Jesús va dir: “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau”. Magnífica definició del servei del bisbe a la comunitat cristiana.
No pretenc insinuar que els bisbes vulguin ser ells importants, els primers (hi ha de tot en la història antiga i actual de l’Església). Sinó perquè de fet la funció, el ministeri, la tasca que al bisbe de cada diòcesi la tradició cristiana li encomana és la de presidir i ser guia de la comunió dels deixebles de Jesús a una determinada porció de l’Església (a cada Església local). I aquesta presidència i guiatge ha de ser un servei.
Si no ho és, no compleix el mandat de Jesús. Un servei entre germans, entre amics (llegiu Joan 15,15). Si els bisbes són els “successors” -potser seria millor dir els continuadors- dels apòstols, d’aquells homes senzills i creients que Jesús va escollir, el seu servei ha de ser el mateix que a ells es va encomanar: anunciar la Bona Nova, l’ensenyament de Jesús, formar comunitats de deixebles entre tots els pobles sense exclusions ni privilegis, celebrar en aquestes comunitats cristianes els signes -eucaristia, sagraments— que expressen i comuniquen la fe, l’amor, l’esperança que Jesús ens va deixar.
Tot això s’ha viscut i realitzat -o no- de maneres molt diferents a través de la història. Hi ha hagut un bon grapat de bisbes sants i un altre bon grapat de bisbes indignes. La manera d’exercir el seu ministeri, o de com han estat triats, ha canviat molt segons les èpoques. I pot continuar canviant. Per exemple no és cap norma immutable que els nomenin des de Roma i que no puguin ser elegits més democràticament (així es feia segles endarrera). Com seria bo que tots -ells i nosaltres- féssim més cas, encara que sigui sense exagerar, del que va deixar dit Jesús i consta a l’evangeli de Mateu 23, 8-10. Joaquim Gomis
(Publicat en el número 7, desembre 2003)