Corresponsabilitat

Aquesta paraula s’utilitza sovint, i quasi exclusivament, en àmbits eclesials. Per no utilitzar altres paraules que sembla que facin por o siguin tabú, com són “Democràcia” i “Participació”. I quan això passa, és per alguna cosa.
Això forma part de la voluntat de diferenciació per part de l’església catòlica en relació amb la societat civil, quan de fet, al llarg dels segles, l’església ha copiat diversos models sociopolítics de l’entorn social. ¿No seria millor reconèixer-ho, i ara també “imitar” el que després d’un legítim procés de discerniment evangèlic es cregui convenient “copiar” de la societat civil? ¿No seria millor parlar de democràcia i de participació de tot el poble cristià?
La por a la democràcia (“Compte que l’Església no és una democràcia!” es diu. També podríem dir que no és una monarquia, i massa sovint actua com a tal!), impedeix no sols una percepció positiva del pluralisme dins de l’Església, sinó les possibilitats reals per l’evangelització. Una organització més democràtica i participativa (més enllà de la democràcia purament formal, representativa i per delegació) permetria dotar-se de responsabilitats i mecanismes que evitarien el que ara passa: que a molts llocs no puguin accedir a l’eucaristia, o no puguin alimentar-se en grups de fe, o fins i tot conèixer el missatge. La monopolització de moltes funcions i responsabilitats per part de clergues, homes, cèlibes i alliberats, a sou, no fa encara possible una autèntica corresponsabilitat.
Corresponsabilitat vol dir construir una església no de categories de persones: laics, religiosos, capellans i bisbes, sinó unes comunitats on cada persona, sense discriminació de sexes, edats, estats, exerceixi el seu ministeri en bé de tota la comunitat. Això vol dir pensar en voluntaris, semi-alliberats i alliberats pagats, i planificar la seva formació i finançament. I vol dir també que tothom participi de les decisions que es prenen a les parròquies, als moviments, als bisbats... no solament en òrgans purament consultius sinó decisoris.
Quim Cervera
(Publicat en el número 27, desembre de 2001)