Prevere ve de “presbíteros”, que vol dir ancià en grec. Capellà ve de capella, i capella diu que ve de capa petita (“capel.la”), del tros de capa que sant Martí segons la tradició va oferir a un pobre per abrigar-lo; allà on es guardava com relíquia aquest tros de capa s’anomenava capella, i el que cuidava d´aquell petit edifici era el capellà. “Se non é vero é ben trobato”. En català també se l´anomena “mossèn”, que procedeix de “monsenyor”. En castellà parlen de “cura” (de almas, com el metge d´ànimes), i encara molta gent el crida per “padre”, però de fet no és pare (biològic) de ningú. Potser sí que ho és moralment o espiritualment de molts, però també sovint el buit de no ser pare amb família “normal”, s´omple amb unes paternitats no massa sanes. I finalment hi ha la paraula sacerdot, massa lligada al culte i a les antigues religions que dividien el món en sagrat i profà.
Però, llavors, que és un capellà?. En la primitva comunitat cristiana, la funció del prevere es fa difícil distingir-la a vegades de la funció del bisbe. Sembla que és com una mà allargassada del bisbe, que es cuidava d´allà on ell no arrivava, i així s´ha anat entenent: un col.laborador del bisbe. Sant Pau anava col.locant preveres (ancians, persones de seny, amb experiència) al capdavant de les comunitats que ell anava creant. Eren els que presidien d´alguna forma la comunitat, l´eucaristia, s’encarregaven de la seva coordinació i animació, que diríem avui. I al principi s´escollien segons les seves qualitats, i molts eren casats, i sembla que algunes eren dones també.
Ja fa temps que parlem de la desidentificació del capellà, en un món tan canviant. Què li toca fer? Com ha de ser escollit? Quines són les persones idónies? ¿Quines condicions han de tenir?
Potser el patrimoni acumulat de segles el fa ser una mica de tot (massa “predicador”, “superior”, mestre”...), i ha acabat realment essent un veritable prevere -un ancià- (la mitjana d’edat dels capellans aquí supera els 65 anys): homes assenyats, companys de camí, bons consellers, molts d’ells sovint afeixugats, alguns decebuts, altres amb moltes fortaleses i resistències...
Potser ens cal un nou model, que trenqui els esquemes de sexe, d´edat, d´estat civil... i irrompi en ser servidors escollits per la comunitat, per estar per la comunitat, juntament amb molts altres serveis tant o més necessaris, que històricament sovint el prevere ha acaparat. Treballem-hi, i esperem-ho. Joaquim M. Cervera
(Publicat en el número 42, desembre de 2004)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada