30 d’abr. 2009

Sorra i te. Una mirada al poble saharauí


Quan vaig entrar a casa vaig estar content de ser-hi, però també em vaig qüestionar si tot el que tinc, realment em fa falta. Acabava d’arribar d’un lloc amb poquíssimes coses materials, però tan ric en somriures, i esperit, que estava impressionat.El viatge als campaments saharauís ha estat magnífic i ara començo a pair algunes coses que he viscut. Per una banda, és una aventura moure’s a l’estil saharauí, però també és un aprenentatge vital. Un grup de quatre pinedencs del Cau de Pineda, ben enredats per en Toni, hem anat als campaments saharauís a viure com ells. Ni més ni menys. En Toni em va dir abans de marxar: “Als campaments saharauís, o hi tornes... o no hi tornes més”. I és ben veritat.Hi vaig anar ben nu, obert a tot, a descobrir, a sentir-me com ells en la mesura que pogués. I m’he trobat amb totes les portes obertes, amb ulls nets i mirada transparent, amb fortalesa d’esperit, amb cares netes de debò, encara que ben brutes de pols. Quina meravella sentir com riuen! Quina lliçó de germanor, de compartir-no tot. I quan dic tot, és tot. Però tot, és poc o molt, sobretot per uns ulls com els nostres, acostumats a l’abundància. Mireu... a les persones que tenen poques coses materials, no els fa falta gairebé res. Només la vida. I us puc assegurat que en tenen, i la viuen!Als campaments de refugiats dels saharauís, he tingut moments de tot. De riure molt i molt, d’ulls ben oberts, però també negats de llàgrimes. He tingut algun moment tovet com el dia que vaig veure en Lagzal, un nen que ha passat estius a Pineda, i que ens vam endur de campaments amb el Cau a Vallfogona del Ripollès. Li vaig prometre que l’aniria a veure a casa seva i així ha estat. Va ser un encontre molt emotiu i xocant pels dos, però el vaig veure tal i com l’imaginava. De veritat que va ser un moment potentíssim, no sé perquè, però és així. Quina canya de nanos!Al mateix poble, a Auserd, ens va venir a rebre un infant molt petit, potser de dos anys, en Mayud, brut, petitó, d’ulls oberts i que només deixava anar monosíl·labs. Tampoc no sé per què però hi vaig veure el poble saharauí sencer. Per mi, ell, significava què és el Sàhara. Dificil d’explicar però la seva mirada, l’empenta, el somriure, la soledat que desprenia, la força, la intel·ligència, la companyia que ens va donar tots els dies... uf! em va impressionar. El comiat va ser ploraner per mi. Veure’l des del cotxe destartalat i sense seients, i mirar-lo com corria darrere nostre per dir-nos adéu, em va fer plorar. Una duna el va fer desaparèixer de la meva mirada. Nosaltres, deixàvem enrera un món difícil, oblidat pels mals governs, fet pols, però alhora ple de força, d’energia i esperança. Justament un poble que corre per no aturar-se. Com en Mayud. Però segur que ell ara riu i és feliç. No ho sé però ho crec així. I la resta de persones i famílies que es van creuar al nostre camí ens van ajudar en tot i em van impressionar.El sol, el cel, els grocs, la pell dels saharauís, els seus amplíssims somriures, els seus ulls i la lluna, van donar color al nostre viatge. No pots restar indiferent. Només saps que hi tornaràs. Una amiga em deia: “Quan tornes del Sàhara no saps mai què explicar”. I això em va passar a mi. Costa explicar una cosa d’entre tantes. Com explicar un somriure, o un plor, el gust del te, o la sorra dins els ulls i les orelles?Només els puc donar les gràcies per aquesta experiència de vida, de demostració de superació cada dia. Perquè això també t’ajuda a tu des de casa i et qüestiones tantes coses! Potser un altre món, sí. Però tan llunyà i tan a prop!

Pep Basart és Cap de l’Agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda

27 d’abr. 2009

Les qualitats de la política i dels polítics

“... ¿Quines són les qualitats que la política podria aprofitar del “cas Guardiola”? Una: envoltar-se dels millors sense por a compartir protagonisme, perquè, encara que els millors demanen una vigilància intensiva, fan bons tots els altres, incloent-hi el líder, que no pot saber-ho ni fer-ho tot. Dues: actuar sense por al risc necessari. Decidint allò que convé, al marge, si cal, d’opinions publicades i índexs de popularitat.Però, és clar, per aconseguir tot això, cal que el polític tingui una gran confiança en ell mateix i en la societat, i que cregui en uns objectius clars més enllà del poder a qualsevol preu. Probablement, la crisi de lideratge que s’observa aquí i a fora sigui, de fet, una crisi de confiança dels líders i dels partits en ells mateixos i en les seves vides. Per superar-ho, preguntem-nos si la política ha deixat de ser una opció atractiva per als més qualificats i si als partits prosperen els millors o els més fidels. I a partir de les respostes, buscar les solucions”.
Antoni Bassas.“El Periódico”, 17-4-2009

24 d’abr. 2009

Belem 2009


A la regió amazònica del Brasil, una ciutat emergent encara mal comunicada, Belem, ha estat l’escenari del IX Fòrum Social Mundial. Belem està situada a l’immens delta del riu Amazones i es va triar com a seu, perquè és un espai especialment emblemàtic i fràgil en aquesta cruïlla històrica. La regió amazònica té la superfície d’Europa, però ja ha perdut gairebé un 20% de selva i continua la seva deforestació a càrrec de les grans empreses de fusta. Encara hi podem trobar el 40% de la biodiversitat del món i hi sobreviuen algunes dotzenes de cultures indígenes, contínuament assetjades per terrratinents, empreses de mineria i projectes agropecuaris de gran envergadura i sense escrúpols per fer fora o destruir les poblacions indígenes i el seu hàbitat. Com cada any, el Fòrum Social Mundial coincideix amb el Fòrum Econòmic de Davos, a Suïssa, com a resposta alternativa a les propostes neoliberals que han estat l’objectiu del club dels rics del planeta. El lliure mercat és encara la consigna dels rics, tot i que la crisi “global” ha estat un gerro d’aigua freda a l’entusiasme i a l’alegria amb què cada any se celebrava l’esdeveniment.El moviment altermundialista, fonamentat en una altra visió social i econòmica, i amb uns altres objectius, no veu la crisi actual com una victòria, entre altres raons perquè qui pagarà la factura, com sempre, és el Tercer Món. Però sí que tot plegat, el desgavell que ha fet desplomar la bastida econòmica mundial, dóna la raó a l’anàlisi que els diversos fòrums han anat fent fins ara. Era una crònica d’una crisi anunciada, perquè el creixement no es pot fer a l’esquena dels països pobres i malbaratant indefinidament els recursos naturals, cada vegada més escassos.No solament no és sostenible un benestar només per a una cinquena part de la població mundial,–caldrien actualment els recursos de dos planetes per fer possible el nostre benestar per als més de 6.000 milions de persones que vivim al món– sinó que la desigualtat que genera, pot portar conflictes socials gravíssims, només apuntats fins ara. L’alarma sobre el canvi climàtic, la crisi alimentària, la fragilitat energètica, els moviments migratoris... indiquen que cal canviar urgentment de rumb. I, evidentment, el nord ric, és a dir nosaltres, no està gaire disposat a canviar d’estil de vida i de consum. I, evidentment, els països emergents com la Xina, l’Índia, el Brasil... i els altres, que els volen imitar, no estan disposats a continuar essent mà d’obra barata i consumidors de segona categoria o, encara pitjor, recollir només les engrunes del festí dels del Nord. Més de 100.000 participants, dels quals 20.000 joves. Més de 5.000 organitzacions representades. Milers de periodistes, encara que després tinguin dificultats a publicar les seves cròniques... Més de 2.000 activitats. 150 comunitats indígenes del Brasil i de tota Amèrica Llatina. Presència qualitativa de més de 140 països. Un centenar de catalans, representant el mosaic d’entitats socials de tot Catalunya i també de l’administració pública... Tot aquest potencial humà, plural i divers, s’ha mantingut viu durant aquests nou Fòrums i, segons la meva opinió, ha madurat i s’ha afermat, no sense contradiccions.En el seu haver, i potser l’actiu més important, és la mobilització àmplia des de la base social. Una base que no exclou ningú i en la qual participen grups i moviments que aglutinen treballadors, intel·lectuals, sindicats, professionals de l’educació, cooperatives, entitats religioses, ecologistes, moviments veïnals... Brasil hi ha aportat, des dels seus inicis, una experiència nova de participació ciutadana que cristal·litzà a Porto Alegre. Però ha quallat, mundialment, la consciència que calia trobar alternatives a un model econòmic i polític que serveix a la causa d’una minoria i que no fa justícia al conjunt dels pobles de la terra i al seu futur. Cada any s’han fet fòrums regionals locals i s’han portat a terme reunions i trobades inspirades en aquest moviment transversal. Una setmana abans del Fòrum també es troben alguns centenars de teòlegs per tal de fer una reflexió des de la perspectiva religiosa. No és casual que la intuïció del Fòrum, tingués una base important en la teologia de l’alliberament llatinoamericana. A cada Fòrum s’ha obert el debat de si calia anar més enllà de l’intercanvi d’experiències entre les organitzacions i crear una plataforma política mundial, però sempre s’ha optat per a mantenir debats oberts i ser fidels a no marcar excessivament els compromisos concrets, que cada organització i cada proposta coordinada, ha d’adaptar en els seus països i en els seus contextos. Al lema “Un altre món és possible” s’hi ha afegit “Compromís local en una lluita global”.La reflexió i el compromís del Fòrum Social Mundial ha madurat i s’ha afermat. Considero que és un ferment de futur, un laboratori permanent de crítica i autocrítica de models, que ha de portar cap a nous estils de vida i d’organització social i política a escala planetària. Hi ha cada vegada més consens que ens cal un canvi de paradigma, o de paradigmes, i això exigeix a la vegada una maduració lenta i urgent... Moltes veus profètiques, tant des del camp científic com des del camp religiós, ens alerten que estem en situació de risc. El Fòrum Social Mundial és un signe dels temps d’aquesta crida profètica.

Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona

21 d’abr. 2009

Un llibre-homenatge a Xesco Boix


Fa cosa d’un any i mig, amb en Lluís M. Panyella, vam plantejar-nos d’escriure un llibre d’homenatge a Xesco Boix (1946-1984), un dels pares del folk a Catalunya i pioner a casa nostra, amb el grup Ara va de bo, del que va ser una nova visió dels espectacles infantils: l’animació per a la mainada. En Xesco, de qui es compleix ara el 25è aniversari del seu traspàs, va ser un home amb una gran capacitat de treball, amb uns ideals coherents en la lluita per la llibertat i per un món més just, i, alhora, un ésser humà ple de fe i d’esperança, malgrat haver d’enfrontar-se a una complexa malaltia mental, que només el va vèncer en el darrer moment de la seva vida, quan tràgicament va morir atropellat pel tren a Malgrat de Mar. Vam pensar que en Xesco mereixia un llibre que recollís el seu record real i positiu, i la llavor que ens ha deixat; i que havia de ser un veritable homenatge amb la suma de moltes veus. Xesco Boix. Història de la nostra història és el títol del llibre, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat és l’editorial que ens ha fet confiança perquè el projecte sigui una realitat. El llibre el formen una quarantena d’entrevistes a familiars, companys d’escenari (Jaume Arnella, Eduard Estivill, Els Cinc Dits d’Una Mà...), companys de la cançó i d’altres disciplines artístiques (Pete Seeger, Raimon, Marina Rossell, Miquel Pujadó, Tortell Potrona, Pilarín Bayés, Fina Rifà...), persones rellevants que el van conèixer de prop (Jordi Pujol, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el periodista Xevi Planas...) i cantants animadors actuals que segueixen les seves passes. El llibre ve acompanyat d’un CD inèdit d’en Xesco, una gravació en què ensenya les cançons del seu repertori a un amic cantant de Mallorca, Jaume Barceló. En Xesco li explica com les canta, com les presenta, quins acords de guitarra fa servir... i alhora, comparteix algunes reflexions sobre el país, la professió, la vida... És en Xesco en primera persona.La capacitat de Xesco Boix de donar, d’estimar i de preocupar-se pels altres; el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, i la preocupació per la formació adequada dels infants perquè creixessin amb “el cap clar i el cor ben net” –com deia ell–, són les principals constants que tots els que intervenen en aquest llibre, sense cap excepció, ens transmeten quan parlen del Xesco home i del Xesco professional. I l’altra realitat que comparteixen ha estat la petja profunda que va deixar en cada persona que el va conèixer: mai ningú no va restar indiferent a la seva força comunicativa i a la seva humanitat transparent. Amb aquesta base, cada entrevistat ens ha aportat una visió diferent, confirmant el que un dia, per definir-lo, ens deia en Jordi Roura: “Va ser un home polièdric”. Doncs sí, el lector ho podrà corroborar, i conèixer la suma de realitats, algun cop aparentment contradictòries, que va ser en Xesco Boix: l’amic, el pedagog, el cantant, el company, el mestre, el poeta, el filòsof, el bromista, el treballador, l’artista, el revolucionari, el pacifista, l’ecologista, el somiador, el realista, el catalanista i universalista alhora, l’home de rialla contagiosa i de profunditat gairebé mística, el coherent, el respectuós, el reivindicatiu, el proper, el distant, el candorós, el lluitador, l’honest... i molts altres adjectius encertats que trobareu en el conjunt de veus plurals que configuren aquest llibre. Un treball en el qual veureu també que cadascun dels entrevistats és alhora una història, una realitat molt important del nostre país que, en alguns casos, és la primera vegada que s’explica en un treball en profunditat. Mai no hi pot haver una sola visió, ni d’en Xesco ni de ningú, per això els autors hem volgut sumar veus i perspectives, i alhora, deixar la porta oberta a que cadascú tregui les pròpies conclusions. Perquè, com clou el conte El Seny i la Saviesa, que ens va ensenyar en Xesco, tota la saviesa del món es pot acabar resumint en una paraula, i la paraula és potser.

Maria-Josep Hernàndez és periodista i forma també, amb en Lluís M. Panyella, del Grup d’Animació La Bicicleta. Més informació del llibre: www.labicicleta.cat

19 d’abr. 2009

Pasqua

Pasqua és passar, caminar... Pas de mort a Vida... Traspàs de la creu a la resurrecció... Pas de Jesús enmig de la nostra vida... Pas del Déu veritat, bondat i bellesa, estimant-nos sempre...Pas de l´Esperit Sant dins nostre per transportar-nos als altres. Pas a la dignificació dels petits, l´alliberament dels desvalguts, la valoració dels exclosos, la pacificació dels cors i dels pobles...Quan hem passat de la infantesa a la joventut, de la joventut a la maduresa, i més endavant a la vellesa, Déu sempre és present en el que hem rebut de gestos, somriures, paraules escoltades... de tanta gent que ha passat al costat nostre. Quan hem passat d´una malaltia a la salut, d´una mort d´una persona estimada, a fer-la cor en el nostre cor, és que el Déu Pare-Mare que està endinsat en el més profund de cada persona, ens acompanya a través dels fets i de les persones. Quan hem passat de la soledat a l´amistat, podem experimentar aquesta realitat subterrània divina, com a riu vital que està en el fons de la vida.Quan hem passat de la dictadura a la democràcia, hem transitat per viaranys dolorosos, però quanta vida, i de quanta fraternitat hem gaudit! Jesucrist, en els rostres, les accions, en les tortures sofertes de molta gent, es féu poble enmig nostre, esperonant l´amnistia, la llibertat, l´autonomia del país.Quan hem passat d´una Església prepotent en la societat, molt piramidal, culpabilitzadora... a una Església dialogant amb tothom, humil, sense protagonismes socials, on els més senzills hi tenen veu i vot, corresponsable... és que l´alè de l´Esperit hi ha passat, obrint finestres i portes. Quan la natura s´obre en les flors i en els fruits en totes les primaveres, tornem a creure que l´hivern i els terratrèmols no són el tot.En què hem de cooperar perquè la nostra Terra no esdevingui la gàbia de la humanitat sinó la Casa-Mare de tothom? Cap on hem esperonar la nostra creativitat perquè no es refundi el neo-neocapitalisme, enmig de la crisi, sinó que es posi com a “far” la dignitat de les persones, i en especial del tercer i quart món?Com retrobar l´esperança perquè el nostre país retrobi la il·lusió, l´horitzó de germanor amb les altres nacionalitats des d´una sobirania que ens permeti distribuir millor els nostre béns i serveis? “Déu va passar-hi en primavera...”. Com farem costat del pas de Déu en la primavera actual?Què ens cal fer perquè l´evangeli s´obri més pas, sense les traves d´una organització eclesial caduca?

16 d’abr. 2009

Agents secularitzadors sense saber-ho?

En moltes converses de gent d´Església, observo que encara ens és costós valorar com a positiu el procés secularitzador que va avançant a Catalunya. De fet ajuda a aclarir situacions i posa condicions socials i humanes per fer una opció lliure i personal per Jesucrist.
Força bisbes, capellans i eclesiàstics, amb les seves actituds massa sovint reticents o condemnatòries de la societat que ens ha tocat viure, no ajuden a estimar-la. Segurament sense voler produeixen una desafecció envers unes formes d’Església decadents i poc democràtiques, i fins i tot una acceleració del distanciament envers l´Església mateixa i potser d´una fe entesa massa dogmàticament. De fet, potser sense voler, o fins i tot volent el contrari, són “agents secularitzadors”, és a dir, participen de la tendència ferma, fonda, estructural i subterrània de caire secularitzador.
Ens va bé pensar-hi quan hem d´afrontar posicions d´alguna gent d´Església, contràries a la nostra. Ens pot ser bo recordar-ho, quan a molts ens costa distingir Església com a Poble de Deu dels comportaments i estructures eclesiàstiques decadents i lamentablement poc evangèliques.
Si valorem positivament la secularització, potser hem d´observar que tot plegat, incloses les posicions “difícils de digerir” per nosaltres, són elements que contribueixen a la llibertat de les persones a l´hora de decidir el sentit i les motivacions importants en la vida, i per tant l´adhesió a l´estil del sempre Viu, Naixent i Ressuscitat.
Si molts, a causa dels plantejaments dels catòlics més integristes, a vegades incrustats en certs dirigents eclesials, deixen de creure en una Església potent o en un Déu que ens produeix por, n’hem d’estar contents. Tot plegat pot formar part del procés social i de cada persona per cercar el veritable Déu. Quim Cervera

12 d’abr. 2009

Quina prova política ens queda a Catalunya?

Tot el necessari i llarg procés de l´Estatut i del finançament m´ha fet pensar sobre el conflicte de classes a Catalunya. Pels anys seixanta i setanta més aviat el conflicte de classes tapava el conflicte nacional, i el tipus de relació entre Espanya i Catalunya. El fet nacional era vist per molta part de l´esquerra com a “burgès”. Pels anys noranta i dos mil, sembla que el conflicte nacional amaga el conflicte de classes. Però aquest segueix existint.
Els dos conflictes estan fortament implicats. Ja aniria bé que els analistes del PSOE fessin una mínima anàlisi de classe, prenent el marxisme bàsic, assumit per la cultura moderna, a l´hora de definir una estratègia per Catalunya. No ens trobem amb un “simplisme” de països “pobres” i “rics” a Espanya, visió que ha tingut èxit mediàtic i té eficàcia electoral de curt termini. A cada nacionalitat de “les Espanyes” hi ha classes socials en conflicte: unes de dominants i unes de dominades. I encara que el procés històric industrial, econòmic i social de Catalunya ha arribat on ha arribat, Catalunya està dins d´un sistema econòmic capitalista fonamentat en l´existència de classes en règim de desigualtat. Amb l´acceleració de l´esdeveniment migratori aquest conflicte es complexifica. Catalunya com a país desenvolupat és indefectiblement país productor de pobreses. No tenir en compte aquests fets a l´hora de negociar el finançament i les relacions Espanya–Catalunya és tenir un discurs de curta mirada i poc fidel a la tradició de l´esquerra.
Des de la transició a Catalunya s´ha provat un govern de CiU i ara un govern de tres partits d´esquerra. CiU va seguir una estratègia de pactar i/o pressionar a uns governs espanyols dominants per partits aliens. CiU és un partit de centre-dreta catalana que defensant Catalunya, de fet defensa els interessos d’una classe social. Avui dia ens trobem amb un govern català de tres partits que defensant diferents sectors de capes socials més populars miren d´aconseguir un pas més per a Catalunya, davant d´un govern del PSOE. Podran? No sembla que n’hàgim de sortir gaire ben parats. Ens queda una altra prova, dins del procés històric de la imbricació de conflicte de classes i nacional, la prova basca: un govern de caire propi català de pacte entre CiU, ERC i ICV (i si volgués, un PSC clarament reconvertit al catalanisme). Seria una prova d´aliança de classes catalanes (un moment de pacte dins del conflicte de classes) per aconseguir una relació clara, contundent i “de bons germans” (ni de submissió, ni de superioritat) amb Espanya. Quim Cervera

8 d’abr. 2009

En la mort d'Eluana Englaro

El 9 de febrer, Eluana Englaro finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat: només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones. El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas

4 d’abr. 2009

Déu no interessa?

Cal felicitar els ateus per l’efectivitat de la campanya mediàtica dels autobusos. Un mes després, els diaris continuen publicant cartes al director, els periodistes continuem escrivint sobre el tema i els debats al carrer no han minvat. Les respostes, directes o indirectes a la campanya, estan mantenint el tema d’actualitat, i per això, tècnicament, considero que ja podem anomenar-la “la campanya de l’any” (encara que hi ha 11 mesos per endavant per superar-la).
El que més demostra tot plegat és que en aquesta societat on el laïcisme s’està imposant, continua sent evident que l’ésser humà, sigui creient o no, es planteja interrogants i reflexiona sobre l’existència. I mentre els mitjans de comunicació han anat relegant a hores intempestives els programes que tracten sobre la fe, ja sigui cristiana o d’altres creences, socialment es demostra que hi ha un sentiment latent que la qüestió no deixa indiferent ningú. Hi ha sociòlegs que anuncien que el segle XXI serà el segle del retorn a la religiositat, encara que amb d’altres mirades i matisos. Caldrà estar assenyadament preparats: venen canvis. Maria-Josep Hernàndez