El 9 de febrer, Eluana Englaro finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat: només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones. El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada