30 de set. 2007

Llibertat

Els diccionaris diuen que llibertat és la facultat que tenim els humans per elegir la pròpia línia de conducta, de la qual en som responsables, i d´optar entre diferents possibilitats. Seguint aquests pous de ciència lingüística, ser lliure vol dir que no estàs pres, que no ets esclau, que no estàs depenent d´autoritats arbitràries, o de condicions, o obligacions, que no tens prohibicions, ni impediments. En accepcions més “lliures”, llibertat pot voler dir o té relació amb espontaneïtat, manca de formalismes, familiaritat, confiança (llibertat d’esperit, en diem).
Després hi ha les llibertats concretes reconegudes, segons la filosofia del drets humans: llibertat d´expressió, de reunió, de premsa, d´associació, religiosa, etc., que responen a les conquestes fetes pel “liberalisme”, ideologia dominant avui dia a casa, i arreu, que entén la llibertat en la forma individualista (la meva llibertat comença i acaba on comença i acaba la de l´altre). No s’entén la llibertat com una conquesta col·lectiva. De totes maneres, haver arribat a unes condicions socials que fan possible que cada persona pugui decidir, sobretot pel que fa a la seva consciència, és un pas important. Hem de reconèixer, per altra banda, que, al nostre món, uns tenen més llibertat que altres, o uns poden fer més coses que altres. I que a vegades més que llibertat d´expressió o de premsa, el que hi ha és llibertat d´empresa de premsa.
¿Caldria potser recordar que pels antics anarquistes una persona no era lliure si n’hi havia una de sola en el món que no ho era, perquè era esclava de la fam, o de l´explotació d´altres homes? ¿No hauriem de caminar vers aquesta forma d´entendre la llibertat que va sòlidament unida a la germanor i que no es pot construir si no és entre tots i per a tots?
L´escena del noi que s’escapa, a l´hort de les Oliveres, deixant que li prenguin el llençol, i surt tot nu (Marc 14, 51), és una imatge cinematogràfica de la llibertat. El llençol perdut, és la mortalla de la mort que es desprèn i el noi fugit és una de les més belles imatges de l´esperit jove, sempre viu, del ressuscitat, de la resurrecció de tots, els que anhelem la llibertat dels fills de Déu (Romans 8, 18-25): la transparència total, l’alliberament de les pors i prejudicis, la desaparició de tot dolor i tristesa, el recentrament en el que és fonamental, l´infantament de la persona i la societat noves en el Crist viu.
Quim Cervera
(publicat en el número 29, abril de 2002)

28 de set. 2007

Humilitat

Una virtut que avui no està de moda és la humilitat. Però segons la meva experiència jo la col.locaria com a clau per obrir el cor de les bones relacions amb aquells que ens envolten... l’actitud de senzillesa, de servei, d’abaixament, ajuda a sentir-nos solidaris, iguals, companys dels altres.
No voldria que penseu que parlo de posició de servilisme, sinó de gest d’apropament (com quan ens acostem a un nen petit), d’una actitud interior que brolla d’aquella persona que ha viscut el patiment en el seu propi cor... Patir ens ensenya a viure la humilitat com a fortalesa, perseverança i reconeixement de les pròpies debilitats. El qui ha patit viu la fragilitat humana.
La veritable humilitat significa un cert i lloable rebaixament de si mateix per convicció, sense complexos, només per coherència amb el seu ésser íntim.
Patir ensenya a ser humil i senzill de cor: la persona no desitja ser reconegut pels altres, vol mantenir-se en l’anonimat, sense enlluernar per una única motivació, apropar-se als altres... estimar-los d’igual a igual.
El veritable amic et demostra la seva amistat posant-se a la teva situació, buscant el teu bé i estant el teu servei.
Déu es rebaixa per estimar-nos, servir-nos, i això és la nostra font d’alliberament i salvació.
Mireia Galobart
(publicat en el número 35, juny de 2003)

27 de set. 2007

Habitatge

“Habitar. Viure, estar-se (en una casa, un poble...)”. Per la definició ja es veu que es tracta d’una acció elemental, bàsica, fonamental, que afecta tota persona. Per tant, la possibilitat d’accedir a un lloc on habitar, l’habitatge, hauria d’estar a l’abast de tothom, sense esforços “extraordinaris”.
Què falla per què hàgim arribat on hem arribat? Per què no s’ha vetllat que es complissin de debò els mínims tan mínims d’habitatge protegit? Per què es deixa la satisfacció d’una necessitat tan elemental a mercè de la llei de l’oferta i la demanda? Per què es deixa especular amb l’habitatge? Per què no es colla de valent qui compra un habitatge que no necessita? Per què el sòl públic no ha servit per fer de contrapès i no ha servit per abaratir costos, en comptes d’entrar en el joc dels preus de mercat (amb l’excusa d’eixugar dèficits però fent més precària la satisfacció d’un dret bàsic)?
Per què algú s’escandalitza de l’okupació, dels pisos en què hi viu gent amuntegada, del jovent que veient tan lluny l’accés a l’habitatge malversa els sous precaris en consum?
Estem jugant amb un dret tan fonamental com el dret a l’educació i la salut.
Josep Pascual
(Publicat en el número 42, el desembre del 2004)

26 de set. 2007

Feminisme (II)

Sempre hi ha hagut dones en l’Església al servei de la comunitat de creients.
Algunes amb càrrecs: «presbíteres», diaconesses, «sacerdotes», bisbesses (vegeu l’estudi de Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, Una perspectiva feminista dels orígens cristians, Quadern 16, Quaderns d’Espai Obert, Barcelona 2002, en venda a la llibreria Claret). Altres amb missió apostòlica: ja des de Maria Magdalena, primera dona que va veure Crist Ressuscitat i el va anunciar.
La història les ha silenciades, i el poder eclesial les ha volgut apartar dels llocs de més responsabilitat. Abadesses que administraven territoris, doctores i fundadores, han viscut, amb molt sofriment, les acusacions i la marginació, pel sol fet de ser dones.
La Bíblia, «paraula de Déu» per a jueus i cristians, conté en les seves pàgines grans dosis de violència contra les dones. Violència «justificada», ja que la dona és la causa del pecat i la desgràcia de l’home, segons la interpretació que es fa del relat de la creació d’Adam i Eva en determinats textos bíblics.
S’imposava una revisió dels textos sagrats i de la doctrina tradicional de l’Església des de la perspectiva de les dones. I va néixer la teologia feminista a mitjan segle xx.
La teologia feminista vol revisar, des d’una perspectiva crítica i de gènere, tots els continguts rebuts fins ara i contrastar-los amb la vivència de Déu que té cada persona, cada col·lectiu, per oferir alternatives d’interpretació teològica que permeti superar les contradiccions i buits deixats per la teologia oficial.
Les feministes dins l’Església, tenim molta feina a fer. Cal alliberar les dones de les culpabilitats ancestrals amb què se’ns ha carregat sempre. Hem de recuperar la llibertat de consciència i de discerniment. Hem de buscar la paritat entre gèneres dins l’Església, per accedir a tots els nivells de serveis a les comunitats, fins i tot presidir l’eucaristia si cal.
El feminisme es un procés imparable, que pot enriquir molt les nostres parròquies, les nostres diòcesis, els nostres moviments.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 31, octubre del 2002)

25 de set. 2007

Feminisme (I)

És una paraula relativament moderna que identifica un conjunt de moviments que tenen en comú voler millorar la situació de la dona dins la societat i que aquesta societat accepti els seus drets per poder emancipar-se.
Cal distingir entre femení i feminisme. El primer concepte agrada molt, no molesta, no qüestiona, i és considerada la qualitat per excel·lència que han de tenir les dones; s’ha exagerat fins a la «tonteria» aquest «valor», que ha acabat girant-se contra les mateixes dones.
El feminisme, en canvi, no deixa indiferent a ningú, és una paraula que provoca reaccions: de menyspreu unes, de ridiculització unes altres, d’exageració en la majoria de casos, tant entre els homes com entre les dones mateixes, que no volen identificar-se amb un moviment que ho qüestiona tot i que aparentment trenca l’ordre establert.
Les dones feministes han de ser molt valentes per poder defensar les seves posicions en els camps polític, social, de dret civil, dins les esglésies, en el treball, en la família.
Les feministes organitzades qüestionen tots els aspectes de la vida social, des del llenguatge (androcèntric) en què se suposa que el gènere predominant és el masculí, i l’altre, el femení, es dóna per sobreentès i resta silenciat, fins a la forma de fer política, economia, relacions humanes, sexuals, projectes de família, i fins a la teologia i la imatge mateixa de Déu (figura androcèntrica per excel·lència).
El feminisme més que un pensament que pot generar una ideologia és una acció contínua i intensament revolucionària que sobrepassa els més avançats projectes sobre «l’home i el seu alliberament» que han anat sorgint al llarg de la història, perquè inclou la dona, igual en possibilitats i en drets, i amb la força de fer propostes de canvi i renovació.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 30, juny del 2002)

24 de set. 2007

Feixisme

El feixisme a Itàlia (fascio), el nazisme (nacionalsocialisme) a Alemanya, el falangisme (franquisme, nacional-catolicisme) a Espanya, apareixen i sobretot es consoliden pels anys trenta del segle XX, en moments de crisi social, econòmica, política, cultural i religiosa. Sorgeixen com a moviments populistes, dirigits força autoritàriament per líders carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco…), que en nom dels interessos d´un “idealitzat”, “mitificat” poble (“socialisme???”) de fet s´enfronten al comunisme, com a força a la qual se li té por, i són recolzats per una bona part de les respectives burgesies de cada pais. És un pensament conservador, anticomunista, i antidemocràtic, que en molta part fonamentat en la por psicològica al canvi, necessita d´un símbol patern fortament autoritari, per imposar-se, per eradicar els “enemics”, i amb un maquillatge “masclista”, “valent”, i presentat com estant “a favor dels pobres”.
Produeixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una filosofia de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol). Per altra banda, els “executors” directes, fins i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualificar de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofitant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes...).
¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?
Joaquim M. Cervera
(publicat en el número 44, a l'abril del 2005)

23 de set. 2007

Federalisme

Es coneix per federalisme el corrent de pensament que propugna una forma de govern basada en el pacte entre diferents comunitats històriques. Es pot realitzar a partir de la unió de comunitats diferents o per la fragmentació d’una unitat política preexistent. Un Estat Federal és compatible amb l’existència de diversos sentiments nacionals, no solament dels països que l’integren, sinó de la mateixa unitat resultant. D’aquí que sigui diferent de la Confederació, perquè mentre l’Estat Federal parteix d’una afinitat històrica que s’expressa a través del pacte i és més difícilment dissoluble sense el consens de totes les parts, l’Estat Confederal és la plasmació d’un acord polític entre estats plenament sobirans, que es pot trencar lliurement per la sola iniciativa d’una de les parts contractuals.
Un sistema polític federal reserva la noció de sobirania per la construcció resultant de la unió de les parts (l’Estat Federal). El sentiment nacional d’un país organitzat federalment es projecta bàsicament a l’exterior, identifica el conjunt i canalitza i enforteix les identitats internes. Els components de l’Estat Federal -anomenats també estats- vetllen per la preservació de les seves particularitats, però generalment no arriben a qüestionar la construcció política que els engloba. Es produeix una clara divisió de competències entre les parts: algunes s’atribueixen en bloc a l’estat federal (normalment, la política exterior i la defensa) i la resta als estats lliures (les competències més properes a la ciutadania). El règim federal es diferencia totalment del sistema autonòmic, el qual no neix d’un pacte constitutiu, sinó d’un procés de descentralització d’una unitat precedent que no es qüestiona. El règim autonòmic de l’Estat Espanyol és molt complex perquè l’estat central i els autonòmics apleguen diversos nivells de decisió sobre una mateixa competència. El federalisme asimètric, que no s’ha dut a la pràctica enlloc, contemplaria uns distribució desigual de competències atenent a la voluntat diferencial de les diferents parts. És com un híbrid entre el règim federal i l’autonòmic.
El federalisme neix en el segle XIX com a alternativa al liberalisme jacobí. En l’Estat Espanyol, quan la revolució liberal entronitzà un estat monàrquic, conservador i centralitzat, el federalisme encarnat pel Partit Republicà Democràtic Federal de Francesc Pi i Margall (1824-1901) representà un corrent polític democràtic, tolerant i amb un alt contingut social.
Josep Fernández
(Publicat en el número 27, desembre del 2001)

22 de set. 2007

Fe cristiana

La fe és dubte, és tensió i no cal amagar-ho. Precisament els dubtes es superen tot travessant-los i és quan la fe s’enforteix i té sentit. No és un tranquil.litzador de consciències. Cal que la fe transformi la nostra manera de sentir i viure la realitat perquè puguem parlar d’una fe autèntica. Tenir fe és confiar en un Déu que ens estima sense condicions. Creure en un Déu fidel, que no es desentén de l’home/dona encara que l’home/dona no sigui capaç d’entrendre o d’escoltar la seva Veu. Creure en un Déu que és acollida permanent, gratuïta i desinteressada: ens ha donat un espai, una casa (el món) i un temps (la vida, la història) per anar fent aquest camí, per créixer, per realitzar-nos, per cercar la seva Veu. Creure en un Déu que és perdó infinit i que és més dins nostre en la mesura en què perdonem i demanem ser perdonats. Creure en un Déu que ens crida a través dels altres. L’experiència de Déu passa per la trobada amb els altres perquè ells són la imatge de Déu. L’amor a Déu exigeix l’interès per les altres persones, l’amor als altres. És a través dels altres que Déu ens interpel·la i ens exigeix.
Creure en un Déu que no és la fita sinó aquell que camina al costat nostre (com féu Jesús en el Camí d’Emaús): Déu ja hi és des del principi i és constant, respectuós, fidel, mai no ens deixa en el nostre camí, en tot cas som nosaltres que sortim del camí en alguns moments, busquem dreceres, ens desviem, dubtem, tornem al camí principal i ens tornem a retrobar amb Déu. La condició de creient, doncs, passa per reconèixer a cada moment que l’horitzó de la felicitat és a l’abast, tant més a prop com més justos, més compassius, pacificadors... som. Però la fe és també un procés d’enamorament d’un Déu que a través de Jesús ens estima, que està compromés amb els homes/dones, fins a donar la seva vida, i que, i és el més important, ressuscita i ens deixa la missió de transmetre la fe, des de l’amor, com una força alliberadora.
Tere Jorge
(Publicat en el número 34, abril 2003)

21 de set. 2007

Fe

No descobrim res de nou si afirmem que vivim en un món complex i contradictori on es fa molt difícil defensar que hi ha opcions o valors més desitjables que altres. La incertesa, l’angoixa davant les situacions del món, la recerca de sentit i de referents, la inestabilitat, conformen el context social quotidià. I és en aquest context on es donen diferents alternatives per calmar el neguit existencial i de supervivència.
En aquest món plural i desorientat, la indiferència és un dels símptomes més preocupants. S’accepta que tothom és lliure per creure el que vulgui, mentre no molesti als altres. Es poden creure les coses més inversemblants i ser socialment acceptat i fins i tot aplaudit (com és el cas d’alguns polítics i sobretot de les seves actuacions).
Entenc que la fe, va més enllà de l’acceptació incondicional d’unes veritats (això seria una fe cega), és una opció de vida que ens fa comprometre amb el món. No és una fe d’obligacions, sinó de vivències, d’acions. No és una ideologia (les ideologies poden arribar a separar les persones i el món). La fe no és arrossegar tothom cap a la meva veritat. Hi ha diferents camins de fe, perque entre altres coses, la fe és do que no s’imposa sinó que es descobreix i la nostra missió és desvetllar, interpel·lar, provocar. Cadascú ha de cercar i donar lliurement la resposta a la crida que sent.
L’homogeneïtat, la globalització, el pensament únic sobre el destí del món i dels homes, és un terrible emprobriment per a la societat, i això mateix ho podem aplicar a la nostra Església quan anteposa altres missatges al del Déu-Amor que es revela a l’home. Jugar a ser Déu, imposant respostes genèriques i interessades, d’una o altra ideologia, als problemes del món i a la realitat concreta és, en dues paraules, mala fe.
Per acabar només dues reflexions, potser més des de la vessant cristiana: l’important no es que tothom cregui en Déu sinó que Ell confia i creu en l’home, en cadascú de nosaltres. I l’altra, és que tenir aquesta vivència de fe (ser cristià) pot ser genial sempre que ho visquem amb pau i alegria en la nostra vida de cada dia. Atenció si ens hem de sentir dir que més que celebrar la fe, la patim. Llavors és que no n’hem estat bons testimonis.
Tere Jorge
(Publicat el febrer del 2003)

20 de set. 2007

Família

Família és una paraula carregada de sentits diferents, que evoca sentiments contraposats i múltiples connotacions. En la vida quotidiana, utilitzem aquesta paraula d’una forma imprecisa tant per referir-nos al conjunt de parents com per pensar en les persones amb les que convivim habitualment. En canvi, en un sentit antropològic, cal distingir entre els parents (totes les persones amb qui mantenim uns vincles afectius, morals i legals) i els membres del grup residencial o de la llar (amb qui convivim sota un mateix sostre). Mentre que els llaços de parentiu són durables i independents de les persones amb qui vivim, la llar és variable i al llarg de la vida anem convivint amb persones diferents.
Les formes de família que trobem arreu del món són ben diverses i han anat variant al llarg de la història. Però en totes les cultures conegudes hi ha formes d’organització social que podem anomenar com a famílies. Probablement, la humanitat va esdevenir humanitat en organitzar-se en famílies i aquestes es devien iniciar com a resultat de la prohibició de l’incest i de l’obligació d’aparellar-nos amb algú de fora del nostre grup de procreació. La universalitat de la família seria la conseqüència del fet que aquesta institució és la que millor acompleix les funcions de la procreació (reproducció, protecció i socialització o transmissió dels valors als fills) de cooperació econòmica i social entre els seus membres i de suport afectiu, assistencial i psicològic. Ara bé, la família pot adoptar una gran quantitat de formes i models diferents, que poden anar des de la poligàmia a la monogàmia, des de la família patriarcal a la conjugal igualitària, des dels grups extensos integrats per diverses generacions que viuen juntes a la família monoparental integrada per només una mare i un fill.
Quan parlem de família sovint pensem només en un model “tradicional” de família (la parella amb fills, amb una diferenciació dels rols de l’home i la dona) però de fet l’antropologia ens ensenya que és el model occidental de família el que és diferent a la resta. I si això és així és perquè a partir del segle IV va desenvolupar-se a Europa una concepció original de la família respecte a les que fins llavors s’havien conegut. La seva aparició i expansió té a veure precisament amb el concepte de família que l’Església va estendre durant segles. Es va configurar així una concepció de la família cristiana que es basava en la igualtat dels cònjuges (en contraposició a l’estricta separació dels sexes i l’exclusió total de la vida pública de la dona al món clàssic), i en un matrimoni basat en el lliure consentiment (els nuvis podien casar-se independentment de l’autorització dels seus pares, quelcom impensable en la majoria de cultures). Així mateix, les regulacions eclesiàstiques insistiren en la importància de la parella conjugal (en oposició a la poligàmia i a les famílies de llinatges), en la indissolubilitat del matrimoni (el divorci s’admet en la major part de cultures) i en el fet que la família occidental fos bilateral (és a dir, que es reconeixen tant els parents del pare com de la mare). Però l’Església predicà també una visió del matrimoni que tenia com a única funció la reproducció (cosa que no es justifica en cap text bíblic) i en la qual l’amor conjugal només tenia un paper secundari, admès com un mal menor. Aquesta idea de la família, que tot i anar suavitzant-se no es varià radicalment fins al Vaticà II, afectà durant segles a la concepció de la família occidental.
El que considerem com a model de família tradicional va acabar de configurar-se ja pràcticament a finals del XIX i per l’extensió del model de família que la burgesia va difondre. Va ser llavors quan la família va revaloritzar-se sobre la base del matrimoni per amor –no sempre junts fins llavors- i de la separació dels rols conjugals: l’home dedicat al treball extern i la dona entregada a les tasques domèstiques i a la maternitat, amb una forta autoritat masculina. Aquesta nova idea de la família va anar estenent-se fins a convertir-se en hegemònica als seixanta del XX, els anys de la “família conjugal triomfant”, uns anys de forta natalitat i de protecció de la família.
Fou precisament aquest model el que començà a qüestionar-se als setanta. És llavors quan començà a parlar-se de la crisi de la família. La mort de la família ha estat repetidament anunciada des de fa anys i celebrada pels uns com un símbol d’alliberament, mentre que d’altres ho han denunciat com al símptoma d’un enfonsament dels valors socials. L’increment del divorci, el decreixement del nombre de matrimonis, el descens de la natalitat i el major nombre de famílies monoparentals i de persones que viuen soles ha fet que molts hagin pronosticat la fi de la família. Però, està veritablement la família en crisi? En absolut. S’ha qüestionat un model familiar, però la família és més valorada que mai. Resulta simptomàtic, en aquest sentit, la forta persistència dels lligams de parentiu i la major importància que estan adquirint les relacions entre generacions a la societat actual. Mai en la història un nen en néixer haurà tingut tan pocs germans i cosins i mai un nen haurà tingut tants avis i besavis vius i això, lògicament, condiciona una visió familiar molt diferent.
A principis del XXI sabem que un bon nombre de matrimonis acabaran en divorci, que moltes parelles no es casaran, però sabem també que amb l’allargament de l’esperança de vida les relacions entre diverses generacions s’incrementen i que la majoria dels joves desitja tenir fills. La contradicció actual és que, mentre que les parelles es tornen més fràgils, les relacions de filiació són més estretes que mai, els fills són tots el producte del desig i no de l’atzar i mares i pares reivindiquen la seva paternitat. No hi ha, doncs, onades d’individualisme i d’egoïsme en les relacions familiars. De fet, la família és percebuda com una mena de refugi davant dels canvis constants del nostre món, davant de la globalització i d’un món cada cop més competitiu i poc solidari. Avui en dia es reivindiquen i fins i tot reinventen models familiars ben diversos, resultat de les opcions i oportunitats de cadascú. Són opcions que no només cal respectar, sinó fer possibles perquè aquesta diversitat és la millor mostra i garantia de la importància que continua tenint la institució familiar.
Xavier Roigé (Publicat en el número 32, el desembre del 2002)

19 de set. 2007

Evangelitzar

Accepció típica i tòpica: Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, «Instruir en la doctrina de l’Evangeli.» Em sembla que no comencem bé, tot sembla una cosa de cap i de saber; amb tot, si el diccionari formula la definició d’aquesta manera és perquè reflecteix una impressió, una imatge del que durant molts d’anys ha deixat entendre l’Església. Els de l’IEC no són especialistes en teologia bíblica.
Contrast: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,/ perquè ell m’ha ungit./ M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,/ a proclamar als captius la llibertat/ i als cecs el retorn de la llum,/ a posar en llibertat els oprimits,/ a proclamar l’any de gràcia del Senyor.» Isaïes, citat per l’evangelista Lluc. Jesús és aquest ungit i és el subjecte d’aquests verbs. Caram, això fins i tot algú avui dia ho pot mig entendre. I quina diferència! La definició primera no especifica a qui cal instruir. La segona és molt explícita.
Formulació d’un contemporani: Jesús viu Déu com el fonamentador de la llibertat, el vindicador dels exclosos, el qui és present en l’amor, el qui té per arma la debilitat. (Vegeu el Quadern 104 de Cristianisme i Justícia, març 2001*). I el que Jesús viu és el que anuncia (amb la paraula) i el que fa (amb la vida), i és el que vol que s’anunciï i es visqui.
Josep Pascual
(publicat en el número 25, juny del 2001)

18 de set. 2007

Esquerres

Diu que “esquerres” ve de la ubicació dels sectors més populars al parlament en temps de la revolució francesa. En tot cas, ara vol dir els plantejaments vitals i socials i polítics que tenen l’interès col.lectiu general com a prioritari, per damunt de la recerca de l’interès individual i grupal. De les esquerres són, doncs, idees com solidaritat, igualtat, fraternitat, justícia. I, també, pau, igualtat de drets, preservació del medi ambient...
Però les esquerres han fallat i fallen. Per exemple, per crear situacions d’opressió en nom de l’interès superior de la col.lectivitat, al qual cal sacrificar les vides personals. O, per l’altra banda, per oblidar, en nom del pragmatisme, la recerca seriosa d’un món digne per a tothom. Potser sovint manquen uns plantejaments més de fons, en el nivell dels valors, de la manera de veure les persones i les coses, del propi estil de vida.
Però en tot cas, queden clares dues coses: primera, que no és cert que la divisió entre dretes i esquerres ja no existeixi i que tot sigui igual; i segona que, per a nosaltres, els plantejaments d’esquerres s’acosten més al projecte de Jesús que els de dretes.
Josep Lligadas

17 de set. 2007

Eleccions


Les eleccions són el moment en què de manera més visible s’exerceix la democràcia. O sigui: és el moment en què de manera més visible la ciutadania tria aquells que han de dirigir la societat en un determinat àmbit, en funció dels programes i criteris que hagin exposat.
El problema és que hi ha molta gent que considera que això no serveix de res, que és simplement un acte formal que no permet realment triar els criteris de govern, perquè els tals criteris estan ja marcats pels qui realment tenen el poder (bàsicament econòmic) en la societat. I perquè, a més, tothom qui arriba a governar acaba posant sempre per davant de tot el desig de perpetuar-se en el poder, i fent tot el que calgui per aconseguir-ho. I perquè, a més, quan un arriba a governar les temptacions de buscar el propi profit són sempre tan fortes que difícilment pot mantenir-se honest i al servei dels ciutadans. I perquè, a més, la propaganda és capaç d’enganyar molt i tapar la realitat de tal manera que un acabi votant una persona o un partit simplement atret per la demagògia, o per petits interessos mesquins, o pel fet de ser el candidat més o menys simpàtic.
Totes aquestes objeccions, lamentablement, tenen la seva raó. Però caldria assenyalar almenys dues coses:
Una, que la democràcia no consisteix només a votar quan toca. Consisteix també a crear opinió, ser membre actiu d’associacions, reivindicar espais de participació, protestar quan cal… També consisteix a convèncer els amics i coneguts que el món hauria de canviar i que no s’hi val a limitar-se a viure del que diu la tele. En resum, fer que els criteris i projectes que hom considera adequats avancin no només a l’hora de votar sinó també quan no es vota.
I dues, que, com s’ha vist prou aquests dies, no és indiferent que governi el PP o governi algú més civilitzat. O sigui que, encara que l’anomenada democràcia formal no sigui la cosa més brillant i eficaç del món, val la pena anar a les urnes per dir amb quin estil de govern i amb quina mena de governants possibles ens identifiquem i amb quin no.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 34, abril de 2003)