Habitatge

“Habitar. Viure, estar-se (en una casa, un poble...)”. Per la definició ja es veu que es tracta d’una acció elemental, bàsica, fonamental, que afecta tota persona. Per tant, la possibilitat d’accedir a un lloc on habitar, l’habitatge, hauria d’estar a l’abast de tothom, sense esforços “extraordinaris”.

Què falla per què hàgim arribat on hem arribat? Per què no s’ha vetllat que es complissin de debò els mínims tan mínims d’habitatge protegit? Per què es deixa la satisfacció d’una necessitat tan elemental a mercè de la llei de l’oferta i la demanda? Per què es deixa especular amb l’habitatge? Per què no es colla de valent qui compra un habitatge que no necessita? Per què el sòl públic no ha servit per fer de contrapès i no ha servit per abaratir costos, en comptes d’entrar en el joc dels preus de mercat (amb l’excusa d’eixugar dèficits però fent més precària la satisfacció d’un dret bàsic)?
Per què algú s’escandalitza de l’okupació, dels pisos en què hi viu gent amuntegada, del jovent que veient tan lluny l’accés a l’habitatge malversa els sous precaris en consum?

Estem jugant amb un dret tan fonamental com el dret a l’educació i la salut.
Josep Pascual
(Publicat en el número 42, el desembre del 2004)