No descobrim res de nou si afirmem que vivim en un món complex i contradictori on es fa molt difícil defensar que hi ha opcions o valors més desitjables que altres. La incertesa, l’angoixa davant les situacions del món, la recerca de sentit i de referents, la inestabilitat, conformen el context social quotidià. I és en aquest context on es donen diferents alternatives per calmar el neguit existencial i de supervivència.En aquest món plural i desorientat, la indiferència és un dels símptomes més preocupants. S’accepta que tothom és lliure per creure el que vulgui, mentre no molesti als altres. Es poden creure les coses més inversemblants i ser socialment acceptat i fins i tot aplaudit (com és el cas d’alguns polítics i sobretot de les seves actuacions).
Entenc que la fe, va més enllà de l’acceptació incondicional d’unes veritats (això seria una fe cega), és una opció de vida que ens fa comprometre amb el món. No és una fe d’obligacions, sinó de vivències, d’acions. No és una ideologia (les ideologies poden arribar a separar les persones i el món). La fe no és arrossegar tothom cap a la meva veritat. Hi ha diferents camins de fe, perque entre altres coses, la fe és do que no s’imposa sinó que es descobreix i la nostra missió és desvetllar, interpel·lar, provocar. Cadascú ha de cercar i donar lliurement la resposta a la crida que sent.
L’homogeneïtat, la globalització, el pensament únic sobre el destí del món i dels homes, és un terrible emprobriment per a la societat, i això mateix ho podem aplicar a la nostra Església quan anteposa altres missatges al del Déu-Amor que es revela a l’home. Jugar a ser Déu, imposant respostes genèriques i interessades, d’una o altra ideologia, als problemes del món i a la realitat concreta és, en dues paraules, mala fe.
Per acabar només dues reflexions, potser més des de la vessant cristiana: l’important no es que tothom cregui en Déu sinó que Ell confia i creu en l’home, en cadascú de nosaltres. I l’altra, és que tenir aquesta vivència de fe (ser cristià) pot ser genial sempre que ho visquem amb pau i alegria en la nostra vida de cada dia. Atenció si ens hem de sentir dir que més que celebrar la fe, la patim. Llavors és que no n’hem estat bons testimonis.
Tere JorgeEntenc que la fe, va més enllà de l’acceptació incondicional d’unes veritats (això seria una fe cega), és una opció de vida que ens fa comprometre amb el món. No és una fe d’obligacions, sinó de vivències, d’acions. No és una ideologia (les ideologies poden arribar a separar les persones i el món). La fe no és arrossegar tothom cap a la meva veritat. Hi ha diferents camins de fe, perque entre altres coses, la fe és do que no s’imposa sinó que es descobreix i la nostra missió és desvetllar, interpel·lar, provocar. Cadascú ha de cercar i donar lliurement la resposta a la crida que sent.
L’homogeneïtat, la globalització, el pensament únic sobre el destí del món i dels homes, és un terrible emprobriment per a la societat, i això mateix ho podem aplicar a la nostra Església quan anteposa altres missatges al del Déu-Amor que es revela a l’home. Jugar a ser Déu, imposant respostes genèriques i interessades, d’una o altra ideologia, als problemes del món i a la realitat concreta és, en dues paraules, mala fe.
Per acabar només dues reflexions, potser més des de la vessant cristiana: l’important no es que tothom cregui en Déu sinó que Ell confia i creu en l’home, en cadascú de nosaltres. I l’altra, és que tenir aquesta vivència de fe (ser cristià) pot ser genial sempre que ho visquem amb pau i alegria en la nostra vida de cada dia. Atenció si ens hem de sentir dir que més que celebrar la fe, la patim. Llavors és que no n’hem estat bons testimonis.
(Publicat el febrer del 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada