Fe cristiana

La fe és dubte, és tensió i no cal amagar-ho. Precisament els dubtes es superen tot travessant-los i és quan la fe s’enforteix i té sentit. No és un tranquil.litzador de consciències. Cal que la fe transformi la nostra manera de sentir i viure la realitat perquè puguem parlar d’una fe autèntica. Tenir fe és confiar en un Déu que ens estima sense condicions. Creure en un Déu fidel, que no es desentén de l’home/dona encara que l’home/dona no sigui capaç d’entrendre o d’escoltar la seva Veu. Creure en un Déu que és acollida permanent, gratuïta i desinteressada: ens ha donat un espai, una casa (el món) i un temps (la vida, la història) per anar fent aquest camí, per créixer, per realitzar-nos, per cercar la seva Veu. Creure en un Déu que és perdó infinit i que és més dins nostre en la mesura en què perdonem i demanem ser perdonats. Creure en un Déu que ens crida a través dels altres. L’experiència de Déu passa per la trobada amb els altres perquè ells són la imatge de Déu. L’amor a Déu exigeix l’interès per les altres persones, l’amor als altres. És a través dels altres que Déu ens interpel·la i ens exigeix.

Creure en un Déu que no és la fita sinó aquell que camina al costat nostre (com féu Jesús en el Camí d’Emaús): Déu ja hi és des del principi i és constant, respectuós, fidel, mai no ens deixa en el nostre camí, en tot cas som nosaltres que sortim del camí en alguns moments, busquem dreceres, ens desviem, dubtem, tornem al camí principal i ens tornem a retrobar amb Déu. La condició de creient, doncs, passa per reconèixer a cada moment que l’horitzó de la felicitat és a l’abast, tant més a prop com més justos, més compassius, pacificadors... som. Però la fe és també un procés d’enamorament d’un Déu que a través de Jesús ens estima, que està compromés amb els homes/dones, fins a donar la seva vida, i que, i és el més important, ressuscita i ens deixa la missió de transmetre la fe, des de l’amor, com una força alliberadora.

Tere Jorge
(Publicat en el número 34, abril 2003)