Família és una paraula carregada de sentits diferents, que evoca sentiments contraposats i múltiples connotacions. En la vida quotidiana, utilitzem aquesta paraula d’una forma imprecisa tant per referir-nos al conjunt de parents com per pensar en les persones amb les que convivim habitualment. En canvi, en un sentit antropològic, cal distingir entre els parents (totes les persones amb qui mantenim uns vincles afectius, morals i legals) i els membres del grup residencial o de la llar (amb qui convivim sota un mateix sostre). Mentre que els llaços de parentiu són durables i independents de les persones amb qui vivim, la llar és variable i al llarg de la vida anem convivint amb persones diferents.Les formes de família que trobem arreu del món són ben diverses i han anat variant al llarg de la història. Però en totes les cultures conegudes hi ha formes d’organització social que podem anomenar com a famílies. Probablement, la humanitat va esdevenir humanitat en organitzar-se en famílies i aquestes es devien iniciar com a resultat de la prohibició de l’incest i de l’obligació d’aparellar-nos amb algú de fora del nostre grup de procreació. La universalitat de la família seria la conseqüència del fet que aquesta institució és la que millor acompleix les funcions de la procreació (reproducció, protecció i socialització o transmissió dels valors als fills) de cooperació econòmica i social entre els seus membres i de suport afectiu, assistencial i psicològic. Ara bé, la família pot adoptar una gran quantitat de formes i models diferents, que poden anar des de la poligàmia a la monogàmia, des de la família patriarcal a la conjugal igualitària, des dels grups extensos integrats per diverses generacions que viuen juntes a la família monoparental integrada per només una mare i un fill.
Quan parlem de família sovint pensem només en un model “tradicional” de família (la parella amb fills, amb una diferenciació dels rols de l’home i la dona) però de fet l’antropologia ens ensenya que és el model occidental de família el que és diferent a la resta. I si això és així és perquè a partir del segle IV va desenvolupar-se a Europa una concepció original de la família respecte a les que fins llavors s’havien conegut. La seva aparició i expansió té a veure precisament amb el concepte de família que l’Església va estendre durant segles. Es va configurar així una concepció de la família cristiana que es basava en la igualtat dels cònjuges (en contraposició a l’estricta separació dels sexes i l’exclusió total de la vida pública de la dona al món clàssic), i en un matrimoni basat en el lliure consentiment (els nuvis podien casar-se independentment de l’autorització dels seus pares, quelcom impensable en la majoria de cultures). Així mateix, les regulacions eclesiàstiques insistiren en la importància de la parella conjugal (en oposició a la poligàmia i a les famílies de llinatges), en la indissolubilitat del matrimoni (el divorci s’admet en la major part de cultures) i en el fet que la família occidental fos bilateral (és a dir, que es reconeixen tant els parents del pare com de la mare). Però l’Església predicà també una visió del matrimoni que tenia com a única funció la reproducció (cosa que no es justifica en cap text bíblic) i en la qual l’amor conjugal només tenia un paper secundari, admès com un mal menor. Aquesta idea de la família, que tot i anar suavitzant-se no es varià radicalment fins al Vaticà II, afectà durant segles a la concepció de la família occidental.
El que considerem com a model de família tradicional va acabar de configurar-se ja pràcticament a finals del XIX i per l’extensió del model de família que la burgesia va difondre. Va ser llavors quan la família va revaloritzar-se sobre la base del matrimoni per amor –no sempre junts fins llavors- i de la separació dels rols conjugals: l’home dedicat al treball extern i la dona entregada a les tasques domèstiques i a la maternitat, amb una forta autoritat masculina. Aquesta nova idea de la família va anar estenent-se fins a convertir-se en hegemònica als seixanta del XX, els anys de la “família conjugal triomfant”, uns anys de forta natalitat i de protecció de la família.
Fou precisament aquest model el que començà a qüestionar-se als setanta. És llavors quan començà a parlar-se de la crisi de la família. La mort de la família ha estat repetidament anunciada des de fa anys i celebrada pels uns com un símbol d’alliberament, mentre que d’altres ho han denunciat com al símptoma d’un enfonsament dels valors socials. L’increment del divorci, el decreixement del nombre de matrimonis, el descens de la natalitat i el major nombre de famílies monoparentals i de persones que viuen soles ha fet que molts hagin pronosticat la fi de la família. Però, està veritablement la família en crisi? En absolut. S’ha qüestionat un model familiar, però la família és més valorada que mai. Resulta simptomàtic, en aquest sentit, la forta persistència dels lligams de parentiu i la major importància que estan adquirint les relacions entre generacions a la societat actual. Mai en la història un nen en néixer haurà tingut tan pocs germans i cosins i mai un nen haurà tingut tants avis i besavis vius i això, lògicament, condiciona una visió familiar molt diferent.
A principis del XXI sabem que un bon nombre de matrimonis acabaran en divorci, que moltes parelles no es casaran, però sabem també que amb l’allargament de l’esperança de vida les relacions entre diverses generacions s’incrementen i que la majoria dels joves desitja tenir fills. La contradicció actual és que, mentre que les parelles es tornen més fràgils, les relacions de filiació són més estretes que mai, els fills són tots el producte del desig i no de l’atzar i mares i pares reivindiquen la seva paternitat. No hi ha, doncs, onades d’individualisme i d’egoïsme en les relacions familiars. De fet, la família és percebuda com una mena de refugi davant dels canvis constants del nostre món, davant de la globalització i d’un món cada cop més competitiu i poc solidari. Avui en dia es reivindiquen i fins i tot reinventen models familiars ben diversos, resultat de les opcions i oportunitats de cadascú. Són opcions que no només cal respectar, sinó fer possibles perquè aquesta diversitat és la millor mostra i garantia de la importància que continua tenint la institució familiar.
Xavier Roigé (Publicat en el número 32, el desembre del 2002)Quan parlem de família sovint pensem només en un model “tradicional” de família (la parella amb fills, amb una diferenciació dels rols de l’home i la dona) però de fet l’antropologia ens ensenya que és el model occidental de família el que és diferent a la resta. I si això és així és perquè a partir del segle IV va desenvolupar-se a Europa una concepció original de la família respecte a les que fins llavors s’havien conegut. La seva aparició i expansió té a veure precisament amb el concepte de família que l’Església va estendre durant segles. Es va configurar així una concepció de la família cristiana que es basava en la igualtat dels cònjuges (en contraposició a l’estricta separació dels sexes i l’exclusió total de la vida pública de la dona al món clàssic), i en un matrimoni basat en el lliure consentiment (els nuvis podien casar-se independentment de l’autorització dels seus pares, quelcom impensable en la majoria de cultures). Així mateix, les regulacions eclesiàstiques insistiren en la importància de la parella conjugal (en oposició a la poligàmia i a les famílies de llinatges), en la indissolubilitat del matrimoni (el divorci s’admet en la major part de cultures) i en el fet que la família occidental fos bilateral (és a dir, que es reconeixen tant els parents del pare com de la mare). Però l’Església predicà també una visió del matrimoni que tenia com a única funció la reproducció (cosa que no es justifica en cap text bíblic) i en la qual l’amor conjugal només tenia un paper secundari, admès com un mal menor. Aquesta idea de la família, que tot i anar suavitzant-se no es varià radicalment fins al Vaticà II, afectà durant segles a la concepció de la família occidental.
El que considerem com a model de família tradicional va acabar de configurar-se ja pràcticament a finals del XIX i per l’extensió del model de família que la burgesia va difondre. Va ser llavors quan la família va revaloritzar-se sobre la base del matrimoni per amor –no sempre junts fins llavors- i de la separació dels rols conjugals: l’home dedicat al treball extern i la dona entregada a les tasques domèstiques i a la maternitat, amb una forta autoritat masculina. Aquesta nova idea de la família va anar estenent-se fins a convertir-se en hegemònica als seixanta del XX, els anys de la “família conjugal triomfant”, uns anys de forta natalitat i de protecció de la família.
Fou precisament aquest model el que començà a qüestionar-se als setanta. És llavors quan començà a parlar-se de la crisi de la família. La mort de la família ha estat repetidament anunciada des de fa anys i celebrada pels uns com un símbol d’alliberament, mentre que d’altres ho han denunciat com al símptoma d’un enfonsament dels valors socials. L’increment del divorci, el decreixement del nombre de matrimonis, el descens de la natalitat i el major nombre de famílies monoparentals i de persones que viuen soles ha fet que molts hagin pronosticat la fi de la família. Però, està veritablement la família en crisi? En absolut. S’ha qüestionat un model familiar, però la família és més valorada que mai. Resulta simptomàtic, en aquest sentit, la forta persistència dels lligams de parentiu i la major importància que estan adquirint les relacions entre generacions a la societat actual. Mai en la història un nen en néixer haurà tingut tan pocs germans i cosins i mai un nen haurà tingut tants avis i besavis vius i això, lògicament, condiciona una visió familiar molt diferent.
A principis del XXI sabem que un bon nombre de matrimonis acabaran en divorci, que moltes parelles no es casaran, però sabem també que amb l’allargament de l’esperança de vida les relacions entre diverses generacions s’incrementen i que la majoria dels joves desitja tenir fills. La contradicció actual és que, mentre que les parelles es tornen més fràgils, les relacions de filiació són més estretes que mai, els fills són tots el producte del desig i no de l’atzar i mares i pares reivindiquen la seva paternitat. No hi ha, doncs, onades d’individualisme i d’egoïsme en les relacions familiars. De fet, la família és percebuda com una mena de refugi davant dels canvis constants del nostre món, davant de la globalització i d’un món cada cop més competitiu i poc solidari. Avui en dia es reivindiquen i fins i tot reinventen models familiars ben diversos, resultat de les opcions i oportunitats de cadascú. Són opcions que no només cal respectar, sinó fer possibles perquè aquesta diversitat és la millor mostra i garantia de la importància que continua tenint la institució familiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada