17 de gen. 2009

L'Eucaristia, tot un repte (II)

Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...
Josep Lligadas

14 de gen. 2009

Laudes i vespres

Laudes i Vespres. Col·lecció Celebrar. CPL. Barcelona 2008
Cada cop conec més persones laiques que volen seguir la Litúrgia de les Hores. Per a mi té molt d’encant. D’una banda et permet conèixer millor els salms, seguir el temps litúrgic i tot plegat l’estructura reiterativa t’ajuda a anar aprofundint en allò que cantes o que llegeixes. De l’altra banda, a mi m’agrada aquesta sensació de “batec” eclesial universal.
Però la Litúrgia de les Hores presenta algunes dificultats pràctiques. Laics i laiques –i, pel que conec, alguns capellans i religiosos als quals he enganxat “in fraganti”– no ho resen pas en una capella o en un lloc tranquil i plàcid. Sovint arrosseguen el llibre corresponent, que té un pes i un volum considerables, amunt i avall. El tren, el metro i el bus són un espai utilitzat sovint, cosa força incòmoda per cert. Però per a mi la dificultat principal és que per als no iniciats la Litúrgia de les Hores és una mena de gimcana inacabable on, si l’encertes, l’endevines. No és gaire greu equivocar-se, però posats a fer més val anar sobre segur.
Per això em semblen tan útils els llibres de la col·lecció Celebrar que acaba de publicar el CPL: són llibres de butxaca, en un format agradable, en diversos volums segons els temps litúrgics (acaben de sortir Advent, Nadal i una part del Temps de durant l’any i s’estan preparant Quaresma, Setmana Santa i Pasqua), on tota la litúrgia resulta realment fàcil de seguir.
Finalment, només voldria assenyalar que el recentíssim sínode sobre la Paraula de Déu celebrat a Roma recomana amb entusiasme la difusió d’aquesta forma antiquíssima de pregària. He de confessar que em sorprèn profundament estar d’acord en alguna cosa amb els “grans jefes”. No sé si fer-m’ho mirar...
Mercè Solé

11 de gen. 2009

El silenci de les campanes

El silenci de les campanes. Jordi Albertí. Edicions Proa. Barcelona 2007.
Aquest és un llibre que cal llegir, per intentar entendre una mica més la nostra història i també moltes de les coses que estan passant ara. A mi m’ha impressionat. L’objectiu de l’autor és explicar la persecució religiosa que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil. Per fer-ho, dibuixa primer la doble història de l’anticlericalisme i de l’actuació de l’Església en els anys anteriors, des del segle XIX; un dibuix que a mi em sembla massa esquemàtic, però que en tot cas és una introducció útil. Després, ja més àmpliament, situa l’ambient antireligiós que es vivia en un ampli sector de la societat. I finalment, detalla com es va esdevenir la persecució als diferents llocs.
Tot plegat fa adonar que darrere tantes morts de clergues, religiosos i laics, hi havia un convenciment present en molts dirigents socials i polítics, que consideraven que la religió era, simplement, un mal social que calia eradicar. I que aquest convenciment estès, esdevenia justificació ideològica i anímica per a tantes actuacions tràgiques i sovint volgudament cruels.
També fa adonar, alhora, que aquest convenciment era conseqüència d’un altre convenciment: el dels dirigents eclesiàstics, que consideraven que l’Església tenia el dret de dirigir la vida de la gent, i no imaginaven que fos acceptable una societat sense aquest seu paper dirigent.
I finalment, fa adonar de la fe tan profundament arrelada i senzillament viscuda de molts dels que foren assassinats. Si enmig de tanta desgràcia s’hi ha de trobar alguna cosa positiva, sens dubte deu ser aquesta. I el que més fa pensar és veure com aquella fe en la majoria dels casos tan autèntica va ser vista com un enemic a combatre i a eliminar. I un pensa que això no hauria hagut de ser mai així, i caldria fer que no ho fos, ni ara ni en el futur. Però, mirant com van ara les coses, no sembla fàcil aconseguir-ho...
Josep Lligadas

8 de gen. 2009

Normes i ciutadans

Aquests dies, arran de la polèmica de si fer pagar o no les bosses de plàstic, he llegit alguns comentaris als diaris molt contraris a la progressiva normativització de la societat: tot ho paguen els ciutadans, de tot els fem culpables. I posaven com a exemple la limitació de velocitat a 80 km. Potser cal fer més pedagogia. Però em sembla una evidència que és un bé comú reduir la mortalitat a les autopistes, encara que això ens comporti l’increïble i enorme esforç i limitació a la nostra llibertat individual de pitjar amb menys entusiasme l’accelerador. Si no som capaços ni de fer això és que som una civilització certament estúpida i suïcida.
Mercè Solé

5 de gen. 2009

Sobre eleccions i referèndums


Tenint en compte la complexitat de la nostra societat, la quantitat de qüestions que en una localitat, nació, continent o a tot el planeta se’ns plantegen, i la voluntat de moltes persones, associacions i moviments de desenvolupar la democràcia en una orientació de molta més participació que en les eleccions, em pregunto com és que no es fan passos per introduir el vot a través dels mitjans i tècniques que ens permet avui dia la informàtica.
De fet internet amb tots els instruments que van sortint de xats, blogs, planes web, signar i adherir-se a manifestos, demandes... permet unes possibilitats enormes de participació. Ja sé que cal mesurar molt la manera de fer referèndums per fer preguntes a la població, per tal que no hi hagi trampes, corrupció i per tant cal controlar bé aquesta tipus de participació, i que cal mirar també la dimensió jurídica del tema i potser canviar algunes lleis. ¿Però no serà que no hi ha voluntat política per la por que fa aquest tipus de participació que no surti a l´inrevés del que ha previst el govern de torn, i que això creï precedents que podrien anar molt enllà, fins i tot a votar el president dels EUA, o un govern continental, o planetari directament? Altres factors hi deuen jugar, com és la minsa cultura informàtica dels polítics i de molts sectors de la població, i també les dificultats tècniques a resoldre, i que es tenen altres prioritats. Però tot això pot superar-se si hi hagués autèntica voluntat d´avançar vers una democràcia més popular, real, i quotidiana.
Un barri, carrer o districte podria votar si vol aquella obra, ara o en un altre moment, o com la vol, si vol aquella escola, pis de disminuïts, centre de salut o altres equipaments... Es podria exposar en els televisions locals, en els bars, a les cases, entitats del barri i s´obririen debats en què la consciència democràtica creixeria. A les famílies i a les escoles també es podria debatre més sobre totes aquelles qüestions que afectessin els ciutadans, properes o més llunyanes. Fins i tot es podrien fer vots ponderats per famílies segons el nombre de fills i, encara que fossin menors, ja aprendrien a participar a ser demòcrates i a veure’n els beneficis. Ara bé, tot això segur que és complex, demana temps, dedicació...i també deu ser “perillós”... però no hauríem d`avançar en aquesta senda?
Quim Cervera

2 de gen. 2009

Pirates de terra endins


Imagineu-vos que sou de viatge a Nova Zelanda. Us heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment geològic molt important. No podíeu pas renunciar a una oportunitat tan desitjada encara que us portés lluny de casa per una temporada llarga. Durant la vostra absència un fet inesperat ha obligat la vostra família a abandonar la casa pairal on vau néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre patrimoni intangible de records... A la tornada us trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare intenta explicar-vos per què es va haver de prendre aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta perduda, absent...
Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el patrimoni sentimental o material de les persones. La major part de les decisions responen a una raó mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat que som els amos i senyors de tot el que posseïm, és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar legítimament d’allò que podem pagar!
Una comunitat que se sent legitimada a través del preu de les coses, a la vista que una coordenada tan temporal com aquesta deixa fora les generacions futures que per no ser-hi presents no poden licitar pels recursos naturals materials i energètics, és un món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del petroli és la causa per la qual aquesta generació ha consumit en cent anys la meitat de les reserves planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a consumir la segona meitat. Les conseqüències per a les generacions futures no son només escassesa energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates hagués assaltat una flota que encara no ha nascut privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps tranquil·litza la seva consciència proclamant que el coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si no és així?
Salvador Clarós