29 de nov. 2008

Coloquios nocturnos en Jerusalén

Carlo M. Martini i Georg Sporschill. San Pablo, Madrid 2008.
El recull de diverses converses entre el cardenal Carlo Martini, ex arquebisbe de Milà, i un company seu jesuïta. Martini, ja jubilat, viu a Jerusalem, i mena una vida tranquil·la volgudament en un lloc conflictiu, epicentre de moltes de les confrontacions dels nostres dies. M’ha impressionat la pau que transmet i la confiança en la gent, en els joves, en la gent que pateix, en la mateixa Església, en les persones no creients o d’altres creences. No és una confiança estúpida, és el convenciment que Déu és més gran i, si ens hi llancem a fons, encara que sigui des de perspectives diferents, ens fa lliures, solidaris i feliços, transformant la nostra pròpia mancança i infidelitat. Parla sense agror de les coses a canviar dins l’Església, i també es mostra capaç d’entendre les necessitats dels homosexuals, els canvis en les famílies… Sembla que li preocupa molt més la influència desmobilitzadora del consum en els joves que els seus costums sexuals. Es nota que és un arquebisbe que tota la vida, abans i durant el seu ministeri, ha visitat presos i drogaaddictes, ha pres part en negociacions difícils amb terroristes i ha estat en contacte amb joves. En els temps que corren, aquest llibre és terapèutic. Mercè Solé

27 de nov. 2008

Vivir y pensar en la frontera. El blog de Juan Masiá Clavell

És el blog d’un jesuïta, autoritat reconeguda internacionalment pel seu treball en bioètica (reconeguda també per la jerarquia de l’Església, a la seva manera, quan el van fer plegar de les seves responsabilitats en una universitat eclesiàstica espanyola; tal com està el pati vol dir que diu coses interessants i fonamentades, cosa que no significa que sigui dipositari de la veritat absoluta, que ell no sembla pretendre pas). Juan Masiá viu al Japó i és des d’allà que va compartint les seves reflexions, des de l’evangeli del dia fins a la classe d’Educació de la Ciutadania. Va bé sentir parlar de l’Església des d’un entorn on és minoritària. Mercè Solé
Trobareu el blog enllaçat amb aquest blog de l'Agulla...

25 de nov. 2008

Joan XXIII, cinquanta anys

El 28 d’octubre de 1958 va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII. Ara fa just cinquanta anys. Quan va ser elegit ell en tenia 76, i tothom va entendre que, després d’un papat tan llarg i de tanta altura com el de Pius XII, els cardenals havien optat per un home gran, que durés poc temps i servís com de vàlvula de descompressió. Un papa de transició, es deia. Però ves per on, resulta que aquell papa de transició va capgirar l’Església. Mai no sabrem fins on pensava que calia canviar les coses, ni si tenia previsions gaire concretes, però sí que sabem que no va arribar al papat per sorpresa i sense saber que potser li tocaria aquesta tasca. I també sabem que era un home que creia que calia provar camins nous per anar endavant, tal com ja va escriure en el seu diari quan encara era seminarista, un dia de Sant Esteve: admirava aquell primer màrtir perquè havia estat capaç d’entendre que la comunitat cristiana s’havia de deslligar del judaisme i encetar una cosa nova, oberta a tothom... Ara que estem en evidents temps d’involució, en què els profetes de calamitats que tanta angúnia li feien al papa Roncalli sembla que estiguin ocupant cada cop més l’espai eclesial, haurem d’agrair-li a Déu que ens vagi donar aquell home que va posar en marxa un procés de canvi irreversible. Perquè, per molta involució que ens vingui, algunes coses ja estan definitivament adquirides, com ara la capacitat de pensar i opinar diferent de les doctrines més o menys oficials... Josep Lligadas

23 de nov. 2008

Contrastos

Aquest estiu vaig ser un parell de dies a Brussel·les i, amb l’Ernestina, veterana de la JOC, vam voler anar a visitar la tomba de Cardijn. Està enterrat en una església, lluny del centre, que és on hi ha enterrats els belgues il·lustres i això vol dir que també hi ha enterrats els reis belgues (els reis són il·lustres per definició). La casualitat va fer que s’escaigués que aquell dia feia anys que havia mort el rei Balduí i s’hi celebrava un funeral, al qual van assistir el rei i la reina actuals, la vídua del rei Balduí i tota la família reial. Nosaltres vam arribar moments abans que ho fessin els reis i a la porta ningú no ens va dir res ni ens van regirar la motxilleta.
Vam entrar, vam trobar l’espai dedicat al fundador de la JOC: una pedra senzilla, una fotografia, la frase en francès i en neerlandès «Una jove treballadora, un jove treballador, val més que tot l’or del món» i unes flors. Era en un lateral a prop de l’altar major i allà ens vam quedar. La missa no la va presidir cap bisbe ni cap cardenal, sinó un canonge (ens van dir), que després vam veure a la TV en camisa i corbata parlant de l’acte. Acompanyant els celebrants hi havia dues acòlites, que no eren pas criatures sinó dues dones joves. Això sí, hi havia un cor i un grup de cambra que van interpretar fragments del Rèquiem de Mozart. I la celebració va ser tota celebrada en francès i en neerlandès, sermó inclòs. Sortint no vaig poder evitar de fer comparacions amb el nostre Estat espanyol. Josep Pascual

21 de nov. 2008

Mitjans de comunicació i mercat

Fa uns quants dies una persona força vinculada als mitjans de comunicació em comentava la situació greu que pateixen els mitjans públics de comunicació. Afirmava que amb la potència del mercat els “productes culturals” d’una certa qualitat estan en perill de desaparició per la pressió econòmica. I que això no depèn de la persona que sigui directora d’un mitjà radiofònic o televisiu perquè es troba immersa en aquest món mercantilitzat inevitablement (la roda fatídica: audiència-publicitat- programa). Tot això venia a tomb d’un cas concret, que fa pensar: un no renovament de contracte amb una “estrella” radiofònica d’un programa de gran audiència a Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del tema i de les formes (més o menys encertades) de no renovar el contracte, resulta que aquest programa el fa (més ben dit, el feia) una empresa privada, que el ven a l’emissora pública, amb el ganxo del professional, que podrà viure tota la vida amb el que ha guanyat aquests anys amb l’esmentat programa… Els tertulians que hi participaven també poden viure (si no tenen grans despeses) amb el que cobren per estar una o dues hores comentant l’actualitat dins el programa. Probablement això està dins la “lògica” del mercat però crec que: 1) Cal donar-ho a conèixer (als radiooients que es lamentaven de la pèrdua… i a tots els ciutadans que paguem una part de les despeses dels mitjans públics); 2) Cal demanar una certa coherència als professionals “progres”, capaços de qüestionar polítics i pressupostos… menys el seu, és clar. Jesús Lanao

19 de nov. 2008

Frivolitat

Com si no fos prou terrible la notícia de l’avió estavellat a Barajas, ens hem d’assabentar que alguns dels que van accedir al lloc de l’accident a socórrer els damnificats van gravar amb els mòbils imatges de vídeo per després intentar vendre-les als mitjans de comunicació. Com si no fos prou lamentable que cada dia hi hagi persones que fugin de la realitat drogant-se o emborratxant-se, llegeixo al diari que dos treballadors d’ambulàncies de Barcelona van despullar i van abusar d’una jove de 20 anys en coma etílic, això sí, gravant les imatges amb el mòbil i mostrant-les amb fanfarroneria als companys de feina.
Només són dos exemples de la frivolitat amb què actuen persones sense escrúpols, persones adultes que suposadament haurien de ser responsables humanament i professionalment parlant. I en relació amb això, em ve al cap que en molts entorns laborals ser persona i actuar amb ètica... no és precisament un fet que puntuï gaire per accedir o ascendir en un lloc de treball, o per caure socialment “simpàtic”; de vegades és més aviat el contrari: els elements més impresentables, i fins i tot malèvols, són els “ben vistos”, el “graciosos”, el “trepes”... (o potser el que fa por als insegurs com ells). I estem parlant del món dels adults, no d’adolescents malcriats. Com combatre tot això? Maria-Josep Hernàndez

17 de nov. 2008

Avantatges socials injustos?

La nostra societat ofereix una sèrie d’avantatges i/o serveis a determinats col·lectius, com és el cas de pensionistes i jubilats, que d’entrada són d’agrair. Tanmateix la universalitat d’aquests avantatges o serveis pot ser injusta. Avui em vull referir, en concret, als dels transports urbans de Barcelona i rodalies. Una persona, jubilada, més gran de 65 anys, té dret a la tarifa reduïda (T-4), independentment de la pensió que cobri. Això si gestiona el seu carnet de pensionista a través dels Ferrocarrils de la Generalitat. En canvi, si ho fa per mitjà de l’Ajuntament de Barcelona, solament pot obtenir la reducció si cobra menys de 1.000 € al mes. Penso que hi ha dues incongruències bastant notables: primera, la diferència de criteris entre la Generalitat i l’Ajuntament; segona, que l’avantatge el tinguin pensionistes amb jubilació alta i, en canvi, no hi hagi cap reducció per a aturats, immigrants sense feina, etc. En aquest sentit hi veig una gran injustícia. És clar que aquests col·lectius més fumuts no acostumen (o no poden) anar a votar… Jesús Lanao

15 de nov. 2008

Apostasia i bases de dades

Darrerament s’ha format un cert enrenou a propòsit de si es podia, o calia, esborrar, dels llibres de baptisme, els qui han apostatat. I la cosa s’ha plantejat com si els llibres de baptisme fossin els fitxers, o el cens, o la base de dades, on consten els “afiliats” a l’Església catòlica. I això és un error de plantejament. L’Església catòlica, almenys a Espanya, no té cap base de dades dels seus membres. Els llibres de baptisme no són tals bases de dades, són només la constància de la gent que ha estat batejada, amb la data de naixement i els noms de pares i padrins. Però no tenen cap valor estadístic per saber quants catòlics hi ha: per exemple, quan un dels batejats es mor, continua el seu nom al llibre, i no s’hi posa cap nota dient que s’ha mort. De manera que, si comptéssim els catòlics en funció dels que consten als llibres, la xifra seria immensa, perquè comptaríem vius i morts. O sigui que anotar-hi una apostasia, o fins i tot esborrar (ratllant-la degudament perquè no es pugui llegir) una inscripció, no fa variar el recompte d’”afiliats” catòlics. I la pregunta seria: doncs com el compten, el nombre de catòlics? I la resposta seria: doncs deu ser més o menys a ull, segons criteris que no s’acaben de saber... A Alemanya, per exemple, és diferent, perquè allà sí que tenen un fitxer de catòlics, a més del llibre de baptismes: tothom està apuntat a la seva Església i hi paga la quota corresponent, per rebre’n els serveis que demani; i si vol, se n’esborra.
Les apostasies, certament, s’han d’anotar als llibres de baptisme. És una obvietat, un dret, fer constar si un no vol continuar en aquell grup on va ser incorporat pel baptisme. Però això no té cap conseqüència a l’hora de comptar el nombre de catòlics... Josep Lligadas

13 de nov. 2008

L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes)

Curiosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses...
És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà...
Salvador Clarós

11 de nov. 2008

Risotto de bolets

Al final de l’estiu i principis de la tardor, sovint es diu que és l’època dels bolets, bé, millor dit, el temps dels “caçadors de bolets”, ja que és el període en què resulta més fàcil trobar-ne. Els que no tenim el do de trobar bolets ens queda l’opció del mercat. En aquest moments de “desacceleració”, en el qual la nostra butxaca pateix, cal tenir els peu ben enganxats a terra i “amagar-se” una mica, com fan els bolets, pregant que passin els “caçadors dolents” i no ens vegin, ni ens tallin sense contemplacions, per pur plaer. Enguany us ofereixo una recepta ajustada als temps que vivim, molt bona però en què no calen uns bolets ben macos (que són més cars) sinó que podem utilitzar bolets a trossos o fer la barreja que la nostra butxaca ens permeti amb bolets més petits que pesen poc i per tant donen per més.

Ingredients (per a 4 persones): 400 g. d’arròs bomba; 300 g. de bolets (barrejats: pinetells, rovellons, rossinyols, xampinyons, escarlets, ceps, siurenys, cama-secs, ous de reig...); 1 ceba grossa; 1 cullerada de mantega; sal; oli; pebre; 1,5 litres de brou de verdures (ceba, pastanaga, porros...); 150 g. de formatge parmesà (ratllat ben fi); 1 gra d’all.

Preparació: Poseu a bullir el brou de verdures. Quan hagi fet el primer bull, poseu-lo a foc lent. (cal posar-hi uns 2,5 litres d’aigua ja que s’evapora bastant).
Poseu en la cassola per fer l’arròs, la ceba tallada ben petita amb una cullerada de mantega. Feu-la primer a foc ben fort, i tot seguit abaixeu el foc i feu-la a foc lent (uns 30 minuts)
En una paella, saltegeu el bolets (tallats petits) amb una mica d’all picat i amb poc oli, primer a foc ben fort i després a foc lent (uns 5 minuts); abans de retirar-los, afegiu-hi la sal i el pebre.
Un cop estigui la ceba ben rossa, afegiu-hi el bolets saltejats i barregeu molt bé. Aquí es pot posar una mica de tomàquet fregit i un raig de vi blanc. Al cap de 10 minuts, apugeu una mica el foc i afegiu-hi l’arròs. Ho barregeu molt bé durant uns 5 minuts. Un cop s’enganxin els grans d’arròs a la cassola, hi tireu el brou de verdures, prèviament colat (aproximadament 1,5 litres).

El secret del risotto és respectar el temps de cocció. Ha d’estar 7 minuts exactes a foc fort, i tot seguit 7 minuts exactes a foc lent. Quan quedin un parell de minuts, hi afegiu el parmesà ratllat, i ho barregeu una mica (no gaire, que no es pasti l’arròs). Si durant el procés, veieu que encara no està l’arròs i falta aigua, n’hi afegiu més (hauria de quedar una mica caldós).
Un cop han passat els 14 minuts, ho traieu del foc i ho poseu al forn a uns 180º durant 3 o 4 minuts (hi podeu afegir una mica més de formatge parmesà si voleu que faci crosta).
Tere Jorge

9 de nov. 2008

Associació cristiana de gais i lesbianes de Catalunya (ACGIL)

Qui som?
L’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL) és un espai de trobada ecumènica per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, fomentant el creixement integral de l’ésser humà.
L’ACGIL va néixer l’any 1991 i té personalitat jurídica pròpia. L’associació, sense ànim de lucre, està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Té la seu al Casal Lambda de Barcelona. Pertany a la Federació Coordinadora Gai-Lesbiana. És membre dels Consells Nacional i Municipal de Barcelona en temes homosexuals; del Fòrum Europeu de Grups Gais, Lèsbics, Transexuals i Bisexuals Cristians; i de la Federació Catalana d’ONG pels drets humans.

Què volem?
  • Aprofundir en la fe i en el missatge de l’Evangeli tot reflexionant a la llum de la paraula de Déu.
  • Ser presents de forma activa en les esglésies cristianes de Catalunya per obrir-les a la realitat de l’home/dona i al món que l’envolta. Volem fer desaparèixer els tòpics que existeixen sobre el fet homosexual dins l’entorn de les esglésies.
  • Normalitzar el fet cristià dins l’àmbit homosexual.
  • Ser presents de forma activa i compromesa a la societat per donar-hi testimoniatge de la nostra realitat, amb actitud de servei. ser crítics amb el món que ens envolta i participar a la lluita per a la igualtat de drets per a tots i totes sense cap mena de discriminació.
L’ACGIL és un espai d’acollida i de convivència, on tothom pugui expressar-se i acceptar-se amb respecte, tot fent compatible homosexualitat i cristianisme.

Els nostres serveis:
  • Oferir un espai de trobada
  • Sopars | Dinàmiques de grup i d’esbarjo | Tallers de Teologia | Sortides de cap de setmana | Grups de reflexió.
  • Compartir la fe
  • Pregària: Un cop al mes ens trobem per a meditar i pregar a Déu | En moments especials de l’any celebrem l’Eucaristia en un ambient ecumènic i lliure | Recessos de cap de setmana.
  • Normalitzar el fet homosexual dins l’entorn cristià i alhora, donar a conèixer el fet cristià dins el col·lectiu homosexual
  • Comunicació mitjançant el web i el correu electrònic | Edició i distribució de publicacions i documentació sobre homosexualitat i cristianisme | Xerrades a col·lectius, a moviments cristians, a associacions... | Assessorament sobre educació a qui ho sol·liciti | Col·laborar amb l’Administració Autonòmica i Local | Participació en Esdeveniments Socials.
  • Eixamplar horitzons
  • Trobades amb altres grups GLTB d’arreu | Testimoniatges de vivències personals | Xerrades sobre temàtica gai i lèsbica | Conferències o testimoniatges sobre altres tradicions cristianes o altres religions.
Servei d’acollida
Disposem d’un servei d’acollida que funciona cada dilluns, de les 7,30 a les 9 del vespre. Les persones que el formen (entre les quals un consiliari i un agent pastoral) t’explicaran personalment què és la nostra associació, com funciona, què pots trobar-hi, quin és el nostre tarannà... Podràs fer totes les preguntes necessàries per tal d’aclarir els teus dubtes. Assessorament personalitzat quant a la fe i la homosexualitat. Orientació.

Per col·laborar o asociar-se a l’ACGIL us podeu adreçar a: T. 933 195 550 / T. 900 601 601 / F. 932 980 618 / www.acgil.org / info@acgil.org / Verdaguer i Callís 10, 08003 Barcelona

6 de nov. 2008

Pensaments al caliu de l'escoltisme


L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”? De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme? Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses. L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”. Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat. Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”. Bona ruta i sempre a punt!Josep M. Alcalde és advocat

1 de nov. 2008

El bisbe Carrera



El bisbe Carrera era un home amb qui es podia parlar de tot, i que era capaç d’entendre, des de dintre, la realitat del món. No semblava pertànyer a un món diferent del món normal. I sabia explicar-se, i sabia escriure, i deia coses ben dites, i era fàcil sintonitzar-hi. I era un home senzill, que no reivindicava precedències per raó del càrrec. O sigui que tenia l’estil personal i democràtic que hom creu que hauria de ser propi de qualsevol bisbe i que de fet acostuma a ser-ho tan poc.
A vegades, tot sigui dit, hom hauria desitjat trobar en ell una mica més de decisió i gosadia. Però el fet és que, malgrat això, el bisbe Carrera quedarà com un símbol eclesial definitivament valuós. Perquè en el fons de la seva manera de fer i de ser hi havia tota una història: el treball de base en el món obrer en els anys durs de la dictadura, la contribució a crear estructures culturals democràtiques i catalanes, la lluita directament o indirectament política, la capacitat de mostrar a través de tot això un rostre eclesial creïble... El dia del seu enterrament, es notava que la gent se l’estimava.
En aquests temps d’hivern, la seva mort ens fa adonar que cada cop ens queden menys figures que representin l’Església que ens cal i que volem. Caldrà fer-les sorgir.
Josep Lligadas és escriptor