L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”? De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme? Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses. L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”. Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat. Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”. Bona ruta i sempre a punt!Josep M. Alcalde és advocat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada