30 d’abr. 2008

Blogosferes, comunitats virtuals

L’Agulla ja fa uns quants mesos que té un blog, un espai a internet on anem penjant els articles de cada revista que surt i, també, dels números endarrerits. Aquest espai, de funcionament molt senzill, permet que la gent que el llegeix, subscriptora o no, simpatitzant o detractora, hi faci els seus comentaris. Al blog s’hi pot accedir posant-hi directament l’adreça (http://punxo.blogspot.com) o bé, a través de la Blocsfera cristiana, un “invent” de la revista Foc Nou, que permet agrupar blogs cristians, en aquest cas, que ens visitem mútuament amb gran facilitat. De fet, hi ha uns quants subscriptors de l’Agulla que tenen blog propi en aquesta blogosfera. Al principi resulta una mica estrany i una mica fred, però de mica en mica vas descobrint que es va fent una mena de comunitat amb molta gent amb qui segurament mai no tindries cap contacte, gent de totes les edats que pot manifestar-se sorpresa agradablement davant del que escrius o tot al contrari. Jo hi veig un reflex de l’Església universal. I de blogosferes n’hi ha moltes, com les polítiques, per exemple, que en general trobo més ensopides, perquè sembla que la gent se senti obligada a fer campanya permanentment. Però la percepció varia quan vas coneixent, a poc a poc, els blogs que t’envolten. Mercè Solé.

29 d’abr. 2008

La simfonia de les lamentacions. Górecki


Górecki és un compositor polonès contemporani, que ha escrit molta música religiosa. La tercera de les seves simfonies, amb veu de soprano incorporada, va ser escrita per commemorar el 50è. aniversari de la invasió de Polònia per part de Hitler, i cadascun dels seus tres moviments vol expressar una lamentació pel patiment inútil de la gent en diverses èpoques. Especialment emocionant és el segon temps. Parteix de la inscripció trobada en un mur d’una presó de la Gestapo a Zakopane en què una noia de 18 anys fa una pregària a la Mare de Déu. De veritat que val molt la pena. N’hi ha moltes gravacions i és fàcil de trobar. Mercè Solé.
Si teniu un moment, us hi podeu aproximar amb aquest video de la interpretació del segon moviment d'aquesta simfonia, gravat a Auschwitz.

28 d’abr. 2008

Un homenatge

El 15 de febrer va tenir lloc a Viladecans un homenatge ciutadà a mossèn Celestí Bravo, amb motiu dels 50 anys de la seva arribada a la ciutat. Havia nascut a la província de Guadalajara, va estudiar al seminari de Barcelona, es va ordenar capellà el 1954 i quatre anys després, a causa de la malaltia en un ull, el van fer capellà de l’hospital de Viladecans, gairebé com un retir. Però resulta que el barri entorn de l’hospital va començar a créixer, es va crear el “Poblat Roca”, un munt de blocs de pisos on la fàbrica Roca allotjava els seus treballadors, i allà van fer-hi una parròquia nova i a ell l’en van fer rector. I va començar a fer feina. Era una parròquia de gent senzilla, i es va inventar una cosa anomenada Fraterna Ajuda Cristiana, una caixa comuna a la qual la gent aportava una petita quota i de la qual se’n treien ajudes en cas de malaltia, ja que de subsidi n’hi havia molt poc. I sobretot, el que més es recorda d’ell és la seva actuació en les vagues de la Roca dels anys 1971 i 1976, quan la parròquia va esdevenir el lloc de referència, de distribució d’ajuda, de reunió dels vaguistes... I després, quan ja no ha calgut aquesta actuació tan directa i implicada, ha continuat essent algú que, com van escriure uns feligresos, “usted nunca ha venido a condenar-nos, sino a mostrarnos como ser mejores personas: gracias por no habernos asustado jamás”.
Diversa gent de les entitats veïnals va promoure l’acte, a instàncies d’alguns cristians que van donar la idea. I l’ajuntament finalment també hi va donar suport. I vaig pensar el mateix que quan l’ajuntament de Mataró, el març de l’any passat, va decidir dedicar una plaça a la carmelita Cristina Kaufmann, morta feia pocs mesos: que, perquè les bones realitats cristianes siguin valorades civilment, cal que hi hagi gent que faci coses valuoses, i cal alhora que hi hagi cristians ficats en la vida civil que ajudin a fer adonar d’aquestes coses valuoses. No és reivindicant no sé quins drets que l’Església serà tinguda en compte... Josep Lligadas

27 d’abr. 2008

Descoordinacions

La negligència judicial i policial en la mort d’una nena a mans d’un pederasta està aixecant molta polseguera, però el cert és que hi ha moltes situacions delicades que requeririen una especial coordinació per part dels serveis públics que no existeix. No sé si les coses han canviat, però fa uns deu anys, en la meva feina com a treballadora social, vaig poder veure alguna d’aquestes situacions. Recordo uns infants que consideràvem en risc. Havien perdut la mare i el pare era a la presó. En tenia cura un avi sol, amb moltes dificultats. No és exactament que estiguessin maltractats, però sí que necessitaven suport psicològic, educatiu i econòmic. Quan l’avi va decidir traslladar-se a Sevilla, al poble d’origen, no hi va haver manera de traspassar la situació als Serveis Socials del lloc on anaven a viure. No hi havia cap protocol previst i la resposta dels serveis va ser que ja se n’ocuparien si la família els anava a veure. Això deuria comportar tornar a començar de nou amb uns menors que ja n’havien vist de tots colors. Penso sovint en una altra noia, també. La vaig conèixer quan acabava de morir la seva mare de sida, el pare l’havia abandonada i no se’n feia càrrec. Els avis tampoc. L’oncle era pederasta, la germana feia el carrer i el germà era a la presó. La lentitud administrativa va fer impossible que als 17 anys, sola, pogués trobar una acollida. I un cop complerts els 18, ja se la va considerar totalment independent. Tot plegat és difícil, però els infants i joves maltractats continuen estant lluny de ser una prioritat, per més que els responsables institucionals s’esquincin les vestidures davant la seva pròpia actuació. Mercè Solé

26 d’abr. 2008

Dia del seminari

“... Em preocupa la formació dels joves seminaristes: per alguns que he conegut, em fa por que −en general i segons a mi em sembla− no es formin prou com a persones, amb profunditat; surten capellans formats com si fóssim encara en els anys quaranta. No tots, gràcies a Déu! El capellà no és algú a qui has de lloar perquè et fa un servei: és ell que ha d’estar agraït de ser cridat a fer aquest servei i a ser un entre molts. Ens falta encara perspectiva per jutjar, però n’he conegut uns quants que em fan por, perquè un dia es trobaran amb un daltabaix gros i no en sabran sortir. Ara tornen a anar vestits de negre, o de color fosc, amb el collet propi, ja abans de ser diaques −cosa que ja no es feia perquè creava distàncies−, defensen doctrines retrògrades, s’interessen per unes coses que no interessen a ningú, o a molt pocs, i el poble se n’allunya; penso que hem anat enrere. No hem sabut presentar allò que és fonamental en el cristianisme i que tots necessitem. La gent té fam i set de Déu, de vida...” Quina visió, quina perspectiva, quina llibertat d’esperit per parlar... Aquestes paraules són d’una dona de setanta-cinc anys, monja d’un monestir de carmelites. I parlant de seminaristes, recordem qüestions molt serioses que haurien de viure un debat ric i divers: l’opcionalitat del celibat, l’obertura de tots els ministeris i serveis als batejat i batejades, la manera com estan “professionalitzats i clericalitzats” els ministeris... Josep Pascual

25 d’abr. 2008

Gràcies, Fragmenta editorial

Vull alegrar-me públicament del creixement d’aquesta jove editorial i de l’interès de les obres que publica. Manifesten una manera oberta i seriosa (sense apologètiques ni proselitismes) d’acostar-se al fet religiós. Respiren una alenada d’aire fresc. Fent servir una “vella” terminologia diria que reflecteixen amb les seves obres una encertada atenció als “signes dels temps”. Sovint veient les novetats penses “això calia” o “quin encert”... També fa goig veure que els autors, investigadors i estudiosos del país troben una plataforma per donar a conèixer la feina que fan i permetre’ns compartir-la. I res més, us convido a entrar a www.fragmenta.cat i podreu llegir l’ideari que els mou i veure la catorzena de títols que ja han publicat aplegats en tres col·leccions. Ah, i sobretot llegiu el que més us interessi! Josep Pascual

24 d’abr. 2008

Associació Àkan de Girona


Som una associació de caire voluntari, d’inspiració cristiana, que es dedica a l’acollida de persones immigrades en situació especialment difícil. L’associació desenvolupa els seus programes a Girona i a Salt des de l’any 2003. A primera fila ens agrada proclamar que no girem la vista per no veure el dolor, ans al contrari, ens el mirem frontalment i intentem trobar totes les escletxes per on es pot filtrar una mica de curació... I que aquest passar per sota de les portes, com fan les formigues, i no poden fer els elefants, produeix en la persona, en qui ho rep i en qui ho produeix, una alegria que omple de sentit tota la vida. És un convit que fem a mirar-se el món i veure què es pot fer per avançar en la justícia i en la dignitat.

L’associació Akan

La immigració té unes causes concretes en la dura situació de pobresa de moltes parts del món i en els conflictes bèl·lics. Per aquest motiu com a associació ens proposem: Ajudar en la incorporació, adaptació i integració de la persona immigrada a la societat d’acollida i conscienciar la població sobre les desigualtats mundials i les problemàtiques que se’n deriven, promoure reflexió i diàleg.

Atenció a la dona
En el nostre contacte amb la dona immigrada hem anat constatant la necessitat d’un projecte destinat a ella en especial, perquè pateix d’una manera més intensa les conseqüències de la pobresa. Ens proposem: Atendre les dificultats de la vida de dones immigrades i donar instruments perquè puguin progressar de forma autònoma en les seves vides. Dignificar la vida de les dones a través d’un taller creatiu, setmanal, d’elaboració de productes artesanals.

Activitats
• Classes de Llengua Catalana, cada dilluns, dimecres i divendres, de 6 a 2/4 de 8, a la Casa de Cultura de Girona
• Ajuda en altres tipus de cursos de formació (informàtica, alfabetització, ...)
• Coral
• Documentació
• Sanitat
• Assessorament laboral
• Lleure
• Casa d’acollida i seguiment d’habitatges
• Taller de dones
• Xerrades formatives i de sensibilització
• Grup de joves immigrants

Hi pots col.laborar:

Pots fer-te voluntari de Dar Àkan. Pots col·laborar en diverses tasques segons els teus interessos, capacitats, temps... Llegeix els diferents perfils de voluntaris i troba allò en què t’agradaria participar. Es valora qualsevol participació/aportació que es pugui fer, per petita que sigui. Pots donar suport econòmic fent-te soci-col.laborador, amb l’aportació mensual / trimestral que decideixis, o fent aportacions puntuals.

La casa de Dar-Akan

Una de les realitats mundials més dures són les confrontacions per motius d’identitat o d’interessos diversos. La casa comunitària Dar-Àkan és una casa en què viuen persones de religions, cultures, freqüentment contraposades. El projecte de la casa s’inscriu en la cultura de la pau, per això ens proposem: Compartir la quotidianitat per formular junts les condicions necessàries per construir la civilització de la convivència i experimentar el respecte i la responsabilitat cap a l’altre, sigui qui sigui, procedeixi d’on procedeixi.

Contacta:

La junta directiva de l’Associació Àkan està formada per Lluïsa Geronès, Susanna Bosch, Santi Thió, i Milós González. Per posar-t’hi en contacte, pots anar a la seu de l’Associació:
C/Vista Alegre 7 A – Girona 17004. Telèfons 650 109 133 – 667 722 956. Web: http://akan.puntdesuport.net
E-mail: akan@puntdesuport.net

23 d’abr. 2008

Esperança (som de pas)

Fes teu un breu silenci
i respira’l;
abraça’l amb les flors
que espongen el teu cor,
estreny-lo i acarona’l
com un moment únic
i digues al temps
que viuràs cada instant.

Fes que els carrers
no et semblin inhòspits,
caminant amb fermesa
i somrient al destí,
perquè si ets vianant
de camins impossibles
un bon dia has d’aprendre
que no és temps de potsers.

Fes del matí
una nova esperança,
fes de la nit
racó dolç de tresors,
amanyaga les hores,
acaricia el moment
i estreny el nou dia
com regal resplendent.

Busca temps per sembrar
i recull utopies,
busca temps pel silenci
i trobaràs el teu cor.

I encara que el teu cor
massa sovint no entenguis
fes que la seva llum
t’il·lumini passions,
perquè aquells sentiments
que insolents es presentin
et permetis de viure’ls
abans siguin records.

La vida et portarà ideals
que lluitaran contra el temps,
i també et donarà la fe
que aprendràs a escoltar,
quan facis teu un breu silenci
que et faci prou conscient
que la vida és un instant
únic i fràgil
on potser, només,
hi som de pas.

Maria-Josep Hernàndez

22 d’abr. 2008

Jesús. Aproximación histórica

Un llibre de José Antonio Pagola. Editorial PPC, Madrid 2007.
Aquest llibre, que ja s’esmentava en una “puntada” en el número passat, ofereix, exactament, això que diu el títol: una aproximació històrica a la persona de Jesús. Amb els coneixements de què es disposa en el moment actual, i amb una mirada atenta i afinada, l’autor presenta les dades que podem conèixer de la seva vida, i sobretot mostra quins eren els seus interessos, les seves preocupacions, les seves prioritats... quines coses considerava importants de cara a la vida i l’actuació de les persones, com realitzava ell mateix aquestes coses importants... i com vivia, entenia i presentava Déu i el projecte de Déu. I tot plegat, culminat en la seva vivència de la mort, primer com a amenaça i després com a fet ineludible, i la posterior experiència de la seva resurrecció per part dels deixebles.
És un llibre atractiu, ben escrit, que ens mostra un Jesús que el que busca és que tothom pugui viure amb plenitud i que ningú no sigui exclòs d’una vida digna i plena, i que transmet el seu convenciment que precisament aquesta és la voluntat de Déu. I un llibre, d’altra banda, que ajuda a entendre que el fet que diguem que Jesús és Déu fet home, no ha de voler dir que Jesús fos un personatge que tingués cap avantatge respecte a les incerteses i perplexitats de la condició humana: l’afirmació cristiana de la fe no diu que Jesús sapigués més coses que l’altra gent, sinó que diu que, en la seva manera de viure la vida humana, nosaltres hi veiem reflectit plenament Déu i el projecte de Déu. Josep Lligadas

21 d’abr. 2008

Les senyoretes de Lourdes

Pep Coll. Proa, Barcelona 2008. Premi Sant Jordi 2007.
Una més que interessant aproximació històrica, novel·la-da, als fets de Lourdes i a Bernardeta Soubirous. El llibre està molt ben documentat i descriu perfectament l’entramat d’interessos i d’expectatives sorgit al voltant de les aparicions a la cova de Massabielha i els diversos intents de manipulació, civils i religiosos, de Bernardeta. La volguda distància respecte al catolicisme, de Pep Coll, m’ha semblat un al·licient i una novetat, perquè malgrat algun estirabot, manté un gran respecte per la protagonista del llibre i pel fenomen mateix del que s’esdevé a la cova. D’altra banda, m’han encantat la manera d’escriure i la fina ironia de l’autor. Mercè Solé

20 d’abr. 2008

Truita rostida

La truita de patates, juntament amb la paella, ha esdevingut un dels plats típics de la cuina espanyola. El seu origen és molt humil. El conreu de la patata no es va estendre en el nostre país fins a finals del segle XVIII. En algun moment fins i tot es va considerar una planta verinosa. Era molt poc valorada culinàriament però va ser molt útil durant els terribles períodes de fam de l’època. Per això hi ha qui diu que ha salvat més vides que la mateixa penicil·lina. El cas és que aquest plat ha estat adoptat per la majoria de llars. Avui li volem donar a la truita “espanyola” un to diferent. Aquesta recepta és un tresor de família que afegeix a la tradició uns tocs de regust oriental. No deixeu perdre l’oportunitat i deixeu-vos sorprendre.

Ingredients:

Per a la truita: patates; ceba; ous.
Per a la salsa: una ceba grossa; dos grans d’all; dues fulles de llorer; salsa de tomàquet; comí en pols; safrà; pebre vermell.

Preparació

Es prepara una truita de patata i ceba gruixudeta tal i com tenim per costum. La reservem en una plata fonda que pugui anar al forn.
En una paella hi posem oli d’oliva i sofregim, a foc molt lent, la ceba i els alls tallats molt finament. Hi afegim un pessic de pebre vermell (recordeu que s’ha d’apartar la paella del foc per tal que no es cremi) i un pot gran de salsa de tomàquet. Hi donem unes quantes voltes i hi afegim el llorer, mig got d’aigua, el safrà i unes tres cullerades soperes generoses de comí en pols. Sempre a foc molt lent deixem que faci una mica de xup-xup. Rectifiquem de sal.
Aboquem aquesta salsa sobre la truita de patates i fiquem la plata al forn durant uns deu o quinze minuts, a uns 180º.

Tere Jorge

19 d’abr. 2008

Recursos humans

En l’àmbit laboral estan proliferant arreu les pràctiques d’alt rendiment en els recursos humans. Les empreses ofereixen des de fa uns anys formació dirigida a canviar l’actitud i la motivació dels seus empleats i directius: aprendre a organitzar el temps, tant el de treball com el personal; aprendre a relacionar-se millor amb les altres persones, a ser més empàtics, a conèixer-se millor i augmentar l’autoestima; fins i tot hi ha formació per aprendre a menjar més sa i dormir bé. També s’organitzen excursions i convivències, encara que amb altres noms més adequats a l’entorn de l’empresa (convencions internes, per exemple). Per què aquest inesperat interès des del món de l’empresa per la persona i la seva emocionalitat més que no pas pels coneixements i les habilitats tècniques dels treballadors? I una altra pregunta: per què la persona sembla haver passat a ocupar ara un lloc important en el context de la producció, tot i continuar classificada com un recurs, per bé que humà?
De l’antic departament de personal o de la gent, per dir-ho clar, es va passar a considerar la persona com a recurs, i darrerament s’ha acabat elevant l’individu a la categoria de col·laborador en el negoci. Per més que el nom no fa la cosa, es tracta d’anades i vingudes força reveladores.
En el capitalisme, el capital humà sempre ha estat la base de la riquesa. En altre temps es buscava la productivitat en la producció d’escala i l’automatització dels processos, fet que incidia en una organització del treball a partir de la cadena jeràrquica de comandament. Això continua sobretot a la indústria ara deslocalitzada, mentre que en el nostre entorn, a les empreses ara més terciàries, hi ha exèrcits d’empleats que cal animar i motivar perquè aportin valor al negoci en un entorn extremadament competitiu. I l’organització recau ara en sistemes de treball més horitzontals, amb una recerca constant del talent tant en el virtuosisme i els coneixements com també en les capacitats humanes de la gent.
Sí que ha costat que els empresaris s’adonin que el millor empleat és aquell que és bona persona, que comprèn els altres, que es compromet, té idees i opinió i sap liderar, en comptes del que és dòcil, conformista, espantadís i poc creatiu. Els ho ha hagut de dir la globalització. Visca doncs la globalització! Encara que no és del tot segur que s’ho hagin cregut.
Salvador Clarós

18 d’abr. 2008

Un capellà rebel, una comunitat oberta


El to creixent d’intransigència dels bisbes espanyols, que ha culminat amb el nomenament de Rouco Varela com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, ha provocat un esclat de reaccions. La nota dels bisbes del 30 de gener va ser la gota que va fer vessar el got, quan van entrar en campanya a favor del PP insistint en aquells aspectes que han configurat el discurs dels populars, com ara el suposat trencament de la solidaritat interterritorial, el «perill» dels drets nacionals i la negativa al diàleg per la pau amb ETA i la llei de matrimonis homosexuals. Les respostes als bisbes –perquè hi ha creients de totes les opcions polítiques– van sorgir de col·lectius de laics, de capellans i de religiosos i van culminar el 29 de febrer, quan 32 entitats cristianes van presentar a Barcelona el document Una altra veu d’Església.


Però la mateixa nit que es va fer pública la nota dels bisbes i abans de tot l’esclat de reaccions, un capellà va penjar al web parroquial una resposta contundent i clara, predestinada a aixecar tanta o més polseguera que tot el reguitzell de manifestos a punt de fer-se: Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l’avortament, que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l’escola, que hi hagi assignatura de cultura religiosa per a tothom, que hi hagi l’assignatura d’educació per a la ciutadania, crec amb un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica… i no estic d’acord amb molts bisbes (R.M. seguidor de Jesús). Era del rector de la parròquia de Poblenou, de Pineda de Mar, Ramon Masachs, capellà del Fòrum Joan Alsina de Girona, que aplega uns 80 capellans que s’han definit sobre aspectes polèmics a l’Església, com ara obrir el sacerdoci a les dones, que els divorciats no siguin exclosos de la comunió, que el Vaticà no sigui un Estat i que el celibat sigui opcional.


En aquest cas, el capellà no s’escudava en sigles col·lectives i donava la cara, sabent que la seva declaració seria polèmica i que la seva persona podia ser atacada.La crítica cou especialment a la jerarquia quan se sumen dos factors: si arriba de capellans i si, alhora, surt als mitjans de comunicació. En aquest cas se n’hi va afegir un altre: el grup parroquial Paraula i Acció, ocupat habitualment de temes solidaris, es va afegir a la declaració i van començar a recollir signatures de suport al text. Va ser aquí quan es va acabar de generar la notícia, que va sortir a totes les edicions del diari El Punt. La informació de la periodista Teresa Màrquez va fer que es mobilitzessin a continuació les agències de notícies i en dos dies havia sortit a mitjans d’arreu de l’Estat i es debatia a fòrums i blocs d’internet.A la parròquia de Poblenou, la web i el correu electrònic han bullit de visites i missatges, i la comunitat, gens habituada a veure’s reflectida als mitjans, ho ha viscut amb preocupació moderada.


La gran majoria han estat missatges de suport i comentaris constructius. Però també hi ha hagut, encara que poques, paraules properes a l’insult, a l’amenaça o la manipulació descarada de la breu declaració del rector. Algunes, molt malintencionades, acusant-lo d’avortista, quan el que diu és que està a favor de la legislació de l’avortament, no pas «de l’avortament lliure» i, per tant, defensa que no es condemni –ni legalment ni moralment– aquella dona que malauradament s’hi veu abocada en determinades circumstàncies que preveu la llei, com per exemple una violació, una malformació greu del fetus o el perill per a la vida de la mare. No seria la comprensió cap al seu dolor i la seva circumstància l’actitud més evangèlica? A més, cal remarcar que aquesta no ha estat la única veu en aquest sentit: recordem el pare Cassià M. Just, mort fa pocs dies, responent al Vaticà quan no se’ls va acudir altra cosa que alliçonar les dones cruelment violades en la guerra de Bòsnia dient que no era lícit avortar. “Però, viuen a la lluna? Aquestes dones el que necessiten és una paraula de confort” O unes declaracions del capellà Manel Pousa de Barcelona (El Periódico, 21-2-08), explicant que ell mateix reconeixia haver pagat diners per ajudar a avortar en alguna circumstància, o de l’escolapi Enric Canet (El Periódico 29-2-08) dient: “Recomano a aquests bisbes que surtin al carrer i coneguin la realitat de les dones que es veuen forçades a avortar”. També hi ha l’acusació d’estar fora de l’Església per haver defensat el matrimoni homosexual, mentre la jerarquia els recomana, amb paternalisme ranci, la castedat com a única opció. Com gosen condemnar-los mentre hi ha tants casos públics d’homes d’Església que han arribat a abusar de criatures? No és el matrimoni una opció lliure de dues persones adultes que s’estimen? D’altra banda, sobre el diàleg amb ETA hi ha bisbes que han participat en taules negociadores i que ho han reconegut públicament i a Irlanda la via del diàleg va funcionar, curiosament, amb l’ajut d’un capellà. Què recomanaria Jesús? Mentrestant, el Poder-Estat Vaticà es va desacreditant, dedicant més esforços a fer públics nous pecats que a predicar amb l’exemple i apostar per la justícia social en la línia de Pere Casaldàliga i tants d’altres.


Arran de la polèmica, la pregunta constant a la parròquia ha estat si s’esperen represàlies, perquè ni el capellà pensa plegar, ni els fidels apostataran. La resposta és fer pinya i manifestar que l’Església no són només els bisbes: també és Església la veu d’un rector, fins fa poc anònim, i la veu d’una comunitat senzilla, però de portes obertes. I demostrar que, malgrat pesi a una minoria, poden conviure en pau diferents formes d’entendre la fe, com passa a la parròquia de Poblenou i com hauria de ser al conjunt de l’Església.


Maria-Josep Hernàndez és periodista

17 d’abr. 2008

Manifest del Col·lectiu de Dones en l'Església


Perquè hi som,



  • Voldríem en l’Església Catòlica una revisió dels ministeris ordenats, adaptats a les necessitats actuals.


  • Demanem una nova visió de les relacions en l’Església. Caldria que fossin horitzontals i paritàries, on la dona no sigui mai exclosa per raó de sexe.


  • Exigim un llenguatge inclusiu i nous símbols que ens visibilitzin, perquè hi som, donant testimoni de servei diaconal i ajudant a que la societat evolucioni cap a formes menys patriarcals.


  • Desitgem que dins l’Església sigui realitat la proclamació que Jesús ens va ensenyar: una relació gratuïta d’amistat amb Déu i entre nosaltres. (Jn 15,13 ss).

25 de març del 2008

16 d’abr. 2008

El Moviment Mundial de Treballadors Cristians

Després de la segona guerra mundial, quan ja molts militants de la JOC havien format moviments d´adults, es plantejaven la seva responsabilitat internacional: no n’hi havia prou amb quedar-se sols amb la resposta als problemes i situacions locals, calia pensar en tots els treballadors del món, perquè la consciència obrera sempre ha estat internacionalista.Alguns militants suïssos, francesos, belgues, alemanys... van recórrer països d´Amèrica, Àfrica i Àsia a fi d´agrupar militants adults provinents de la JOC o coincidents amb el sentit de buscar Déu a partir de la vida i comunicar-nos d´alguna manera les nostres preocupacions, dificultats i avanços fins a establir l’estructura del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, el MMTC. I des de llavors, el MMTC cada quatre anys agrupa militants enviats per tots els moviments membres en un seminari, l´últim dels quals va tractar sobre el “dret a un treball digne”.El més important per a mi és el contacte humà i amb les situacions que es presenten en cada país. Un africà deia: ”S´hauria de regular el treball a l´interior de la família” (és en família on s´organitza el treball en molts llocs); un altre deia: “S´hauria de regular el treball informal” ( molts no poden accedir a cap altre tipus de treball i cal subsistir); un asiàtic deia: “Ens van envair i colonitzar, ara nosaltres tenim el dret d´anar a viure als seus països”; una nicaragüenca explicava l´efecte de l´aplicació d´uns productes químics per abonar els camps i que van produir gran quantitat d’afectacions a la salut i fins un mort, als que hi van estar en contacte, i de la dificultat que tenien per fer progressar les seves reclamacions a l´empresa productora.Els moviments membres de cada continent es reuneixen en trobades continentals, en el cas d´Europa pren una certa entitat i s´anomena Moviment de Treballadors Cristians d´Europa (MTCE). Últimament s´ha fet una enquesta/estudi sobre la Seguretat Social a Europa i s´ha publicat un resum en un fulletó que s´ha anomenat “Llibre Blanc”, i s´ha presentat al Parlament Europeu, a partits i sindicats de cada país. Constatem que la Unió Europea no te política social comuna, que s´hauria d´avançar en aquest terreny i establir un sistema d´impostos equitatius per disminuir la competitivitat entre països. Que els impostos amb finalitat de portar recursos a la Seguretat Social no haurien de gravar solament les rendes del treball, sinó tota mena d’ingressos, siguin de beneficis o de capital. Que cal lluitar contra la tendència a la privatització de la Seguretat Social i a disminuir-ne les prestacions.Constatem, malgrat la diversitat de procedències i d´ideologies, que el sistema neoliberal que es vol imposar, rebutja la solidaritat i no respecta la dignitat de les persones.El proper mes de maig es celebra a Barcelona un Consell Executiu del MMTC i seguidament el Seminari del MTCE que versarà com el de l´any passat a Sevilla sobre l´emigració. Allà, en la declaració final, es va dir:“El MTCE aposta per una positiva cultura de la integració a Europa i s’oposa a les concepcions d’Europa com a “plaça fortificada”. La Unió Europea i els seus estats membres estan obligats a combatre eficaçment, en el context d’una comunitat mundial internacional, les causes de l’emigració, la fuga i l’exili forçat. Un element essencial per a obtenir-ho és la lluita mundial contra la pobresa en ordre a obtenir una justícia global. La política, els usuaris i els productors d’Europa tenen una especial responsabilitat en un desenrotllament ecològic sostenible, que condueixi a la conservació per a les generacions futures d’un medi ambient intacte i digne de ser viscut.La Unió Europea està obligada a concebre una política unitària sobre asil, emigració i visats, que respongui a les exigències de la dignitat humana. Les futures reglamentacions europees sobre política de fronteres i d’emigració en cada país no es poden col·locar en el nivell més baix, sinó que han d’obrir-se a progressos seriosos. La convenció de Ginebra sobre els refugiats s’ha de convertir en dret il·limitat i judicialment exigible. S’hauria de desenvolupar de manera que, per exemple, la persecució específica per raó de sexe fos reconeguda en tot Europa com a motiu d’asil. El comerç amb persones i la prostitució forçada han de ser combatuts eficaçment per cada país.”Aquest any es vol prendre contacte amb realitats del nostre país en relació a la convivència entre persones de les diferents cultures, experiències de relació i de codesenvolupament.

Josep Sánchez Bosch és militant d´ACO i del grup de coordinació del MTCE

15 d’abr. 2008

Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa



El llibre “Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa” és sobretot un llibre d’entrevistes i reflexió sobre el tema de com s’hauria de tractar el tema de la religió a l’escola d’aquest país. Els autors hem recollit l’opinió de diferents persones, persones atees, agnòstiques, jueves i musulmanes i pel que fa al cristianisme, cristians de missa i cristians que fa temps que no hi van, cristians compromesos en el món social o polític i cristians compromesos amb la vida del dia a dia, cristians de tradició evangèlica i cristians que mai no han trepitjat una església protestant, i cristians que són sacerdots i cristians laics que es miren el món clerical de reüll. Crítics amb la postura dogmàtica i intransigent de la jerarquia catòlica espanyola i també la catalana, que amb una aparença més flexible i aprarement dialogant, no contradiu, ni matisa seriosament, cap de les opinions de la Conferencia Episcopal Espanyola, que diguem-ho de pas, mantenim entre tots els catòlics d’Espanya i també de Catalunya.Totes les persones entrevistades, comparteixen un punt comú: si avui la religió no encaixa a l’escola, és motiu de conflicte, divisió i segregació, és degut a la por que tenen els bisbes a perdre no se sap massa quina parcel·la de poder i s’aferren a uns acords, gairebé preconstitucionals, entre l’Estat Espanyol i l’Estat del Vaticà, uns acords d’alta política internacional, que res tenen a veure amb la pastoral i l’evangeli, i aconsegueixen, en realitat, desacreditar-se i ser cada dia menys valorats pel conjunt de la societat i per molts cristians i cristianes, molts més dels que ells volen i diuen, compromesos, moltes vegades, fins al coll.El tema no tindria més transcendència, si no fos per tot el que perdem pel camí, tot allò que els nostres joves deixen de rebre i comprendre, tot allò que es podria ajudar a construir des d’una Classe de Cultura Religiosa, plural i no confesional. Descobrir com maneres diferents de pensar i viure es poden entrellaçar, les unes amb les altres, fecundar i fer-ne néixer de noves, potser millors, és un goig. La globalització i la immigració han col·laborat a fer evident aquesta diversitat, però no l’han configurat, cap societat no ha estat mai homogènia, precisament parlar de democràcia és parlar de gestió de la diversitat, és parlar de respecte a l’altre, compartir espais comuns, és parlar de convivència, cohesió social.Cap de les creences, religions, cosmovisions que conviuen entre nosaltres són fruit únicament del fet migratori, sinó sobretot de la democràcia, que ens permet expressar-nos lliurement, en igualtat de drets i deures, en tots els àmbits de la vida, també el religiós. Certament que una societat cada vegada més plural i diversa és una societat més complicada de gestionar, la repetició automàtica de models, ja no funciona. No tenim referents únics, iguals per a tothom. La gestió de la convivència no es una tasca senzilla, lliure de dificultats i conflictes. La temptació d’enyorar el passat i mirar enrere, com si el que havíem viscut fos millor, és una actitud comprensible, però infecunda, retardarà alguns canvis, però no els frenarà.Ens cal aprendre a conviure en la diversitat i el canvi permanent. Aprendre a viure, aprendre a escoltar, parlar, dialogar amb el que pensa i viu amb uns valors diferents als meus, als nostres, a no considerar-nos superiors, a trencar amb els prejudicis i les pors. Fer-nos conscients que res del que passa al nostre entorn m’és aliè.En aquest marc, ser educat en bona part vol dir aprendre a viure amb els altres i estar disposat a aprendre sempre de nou. Les capacitats cognitives han deixat de ser les úniques capacitats que preocupen als educadors i a l’escola, els valors morals, socials, afectius, esdevenen bàsics en qualsevol procés de creixement personal. En aquest marc parlar de religió com a cultura té un sentit positiu, que no podrem compartir degut que uns senyors, mai més ben dit, prefereixen fer veure que manen i això, ho consideren molt més importat que totes les altres coses.Deixeu-nos acabar, aquesta breu ressenya, compartint una confessió. Obre el llibre una entrevista al pare Cassià Maria Just. Fa un mes, el pare Cassià ens va trucar per comunicar-nos que no havia pogut venir a la presentació del llibre i que, potser, ja no ens veuríem més: el càncer diagnosticat solament rebia un tractament pal·liatiu. Ens va demanar que no defallíssim en el treball cap a una nova església, acollidora i oberta. Un compromís que volem compartir i estendre a totes les amigues i amics de L’Agulla.


Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca són els autors del llibre “Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa” (Viena Edicions).

12 d’abr. 2008

Una altra veu d'Església


Hola. Sóc la Marta, tinc 35 anys i provinc de la JOC, quan era jove, i ara d’adulta sóc a l’ACO (Acció Catòlica Obrera).La meva vivència eclesial sempre ha anat lligada a fer Revisió de Vida en grup i fer Estudi d’Evangeli. Abans a la JOC i ara a l’ACO m’han educat a una mirada profunda de la Vida. M’ha configurat com a dona, dona creient i dona creient i obrera.En aquest camí de militància m’he ennuegat (“me he atragantado”) sovint amb la Jerarquia (no tan sols amb la Conferència Episcopal Espanyola sinó també a nivell local, amb aquells que parlen català també en la intimitat). Com a dona creient m’he sentit i m’hi sento més ignorada i jutjada que no pas acompanyada.Fa un any i mig em vaig divorciar de l’Església-Institució. Se’m feia molt feixuc ser còmplice de la mirada i el discurs masculí, masclista i heterosexista de la gran majoria dels senyors responsables de l’Església.Ara, sentint-me molt més lleugera, m’encanta aprendre de les teòlogues feministes que tenim a la nostra Església. M’encanta aprendre de dones i homes profundament creients. M’encanta sentir-me en comunió amb companyes i companys no creients que treballem conjuntament pel Regne de Déu. M’encanta quan responsablement decideixo viure el meu cap, el meu cor i el meu cos com vull. No necessito els seus criteris “salvadors”. No necessito els seus codis morals.I malgrat aquest emprenyament crònic em resisteixo a deixar de creure en el Déu-Mare-i-Pare creador. Tot i el meu sentiment anticlerical, tot i així, em sento estimada per Déu. Em sento compresa per Ell.
Marta Digón és militant d’ACO. Text llegit el passat 29 de febrer a l’acte que amb el títol de “Una altra veu d’Església” tingué lloc a l’església dels Jesuïtes de Casp.

11 d’abr. 2008

Consumidors de vots


Em pregunto si les campanyes electorals a la pràctica no actuen com un element desqualificador i desmotivador de la política en general. El que podria ser ocasió de posar damunt la taula el què i el perquè de l’actuació dels partits acaba convertint-se en una mena d’operació de venda on els assessors d’imatge del candidat o candidata tenen molt més pes específic que el contingut de la vida política en si mateixa. La superficialitat de la majoria de missatges, el fet que els lemes sovint siguin intercanviables o ja intercanviats, i sobretot una pre-campanya fustigadora, no ajuda gens a fer pedagogia de la política. També el fet que tota l’atenció recau en el candidat principal, i no en l’equip de gent que pot haver-hi al darrere. Són matèria sensible com parla, com es mou, com es vesteix, com es pentina, la seva agilitat i agudesa en els debats, l’apel·lació a la “víscera” (anticlerical, nacionalista, racista… hi ha un ample catàleg) i, darrerament, les mesures “sorpresa” en pla oferta de supermercat. La manca de diàleg (per més debats que es facin), la desqualificació de l’adversari, la simplificació de les propostes o el recórrer als caps de turc (alerta, que en les darreres eleccions, dos partits que van créixer, com el PP i CIU, explotaven el tema de la immigració amb demagògia!) són actituds esgrimides per una gran part de candidats. Molts mitjans de comunicació contribueixen a banalitzar el tema i a fer que estiguem pendents de coses que a la pràctica són irrellevants: com es mesura qui guanya o perd un debat? guanyar o perdre un debat té res a veure amb les mesures polítiques que s’adopten? D’altra banda, les campanyes costen molts diners. Ens costen a la gent, perquè els diners que hi aboquen els partits provenen sobretot del finançament públic, cosa que no es diu gaire, però que és. I encara una altra cosa, els militants dels partits solem quedar-nos el paper de comparsa, de vegades enarborant la bandera que ja trobes posada al seient i somrient (pobres joves, sempre els toca) darrere el líder de torn. Això genera un cert cansament, en els mateixos partits. A la meva ciutat, per exemple, dos dels actes electorals que es van fer estaven anunciats com a “acte públic” i “acte electoral”. De fet no s’hi deia ni de què es parlaria. La sensació és que es fa per cobrir l’expedient més que per una altra cosa. D’altres partits ni van fer res. La nostra acció en el nostre entorn sol esdevenir poca cosa, per molt que ens hi escarrassem, al costat del pes de les campanyes mediàtiques, i els militants són pocs. Per què haurien de ser més, si ja no fan falta ni per enganxar cartells ni per finançar els partits ni per participar en la presa de decisions? Només a les eleccions municipals això troba un altre tipus de resposta, i encara en ciutats d’una mida raonable. Penso que d’això en som una mica responsables tots plegats. Els partits, però també la gent que s’estima més la llei del mínim esforç, la cultura dels mass media quan és acrítica i els mitjans de comunicació. A mi m’agrada la política, estic afiliada a un partit que em sembla honest en els seus plantejaments, que no és perfecte com jo tampoc no ho sóc, però on m’hi trobo bé, i penso que tot i la duresa de la crítica de més amunt, una solució passa per un apropament més gran de la gent als partits i a la complexitat de la vida col·lectiva. Passa per promoure el debat sobre els temes polítics en els llocs on som, en no delegar la veu en l’expert o en el polític professional. I en evitar actituds de “a veure qui la diu més grossa”. Mesures petites per evitar ser vistos com a objecte de consum. Com un vot, i prou.


Mercè Solé és treballadora social

10 d’abr. 2008

Fer classe d'educació per a la ciutadania



Quan el juny de l’any passat la Junta directiva de l’institut de Barcelona on treballo va proposar-me impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania vaig sentir-me afalagada. Li estaven proposant a una professora de l’àrea de ciències i amb una militància a ICV ben coneguda, per tant donaven per suposada la meva capacitat i voluntat de donar l’assignatura sense fer proselitisme i amb una actitud oberta, cosa que significava un reconeixement personal i professional. L’assignatura provocava reaccions diverses entre els alumnes que es movien entre “una altra maria” o “quin rotllo” però en tot cas en la majoria de casos la predisposició no era bona. D’altra banda la jerarquia de l’Església i el PP havien posat el crit al cel i donaven per suposat que en aquesta assignatura s’adoctrinaria els alumnes en principis contraris a la ideologia de l’Església. Respecte a aquesta actitud de l’Església penso que ho donen per suposat perquè ells porten molts anys fent exactament això, utilitzar les aules per impartir moral catòlica i principis a vegades contraris a les lleis vigents. Després d’analitzar el programa de l’assignatura i els diferents llibres de text vaig veure que l’assignatura tenia diferents objectius. Per una banda donar coneixements a l’alumnat sobre el sistema democràtic i les grans lleis de què ens hem dotat per al seu funcionament a l’estat espanyol i a Catalunya. Això pot semblar molt bàsic i es pot pensar que hauria d’estar assumit per l’estudi d’altres matèries o pel propi funcionament de la societat, però, quan t’adones que la majoria dels nois i noies pensen que les lleis les fan els jutges o els propis policies, o que a cada taula d’un col·legi electoral s’hi va a votar un partit diferent, veus que és absolutament imprescindible.D’altra banda l’assignatura ha de fer reflexionar els nois i noies sobre com és el món que hi ha més lluny del seu melic, quins són els problemes de fons, els desafiaments i les grans idees que hi pretenen aportar solucions. I quan es treballa tot això a classe no actuo d’una forma imparcial, perquè no podem ser neutrals quan analitzem els drets humans, els casos en què es conculquen o els drets que té un ciutadà per llei, però sí que intento recollir tots els corrents que pretenen donar-hi resposta. Sorprèn moltes vegades la lucidesa dels nois i noies, com quan els demanes que reflexionin sobre els problemes de fons del món actual i després de donar-hi voltes una estona la majoria escriu que són la pobresa i la contaminació del medi ambient. En els debats sobre qüestions polèmiques és important treure visceralitat a les intervencions, a tots ens costa, i un bon camí es demanar-los que pensin arguments de les postures contràries. Tots ells reconeixen que tenen més elements després per fonamentar la seva opinió.Però hi una cosa encara més important que tot això, i és que aquesta assignatura pot servir per lluitat contra l’actitud de derrotisme, de que no es pot fer res per canviar les coses, del “tots els polítics són iguals”. Es pot fer perquè dóna l’oportunitat d’estudiar casos en què no ha estat així, en què hi ha situacions que canvien, des de la segregació racial als EUA fins a la transició espanyola, i que aquests situacions s’han donat perquè hi ha hagut persones que s’hi han implicat. Voldria acabar explicant dos moments lligats a l’assignatura que per a mi van ser molt gratificants. Un dia treballant els deures dels ciutadans va sorgir el tema del diner negre. Vaig proposar que a la sessió següent es discutís, argumentadament, què farien ells si els oferien pagar una reparació a casa sense factura; el nivell del debat i la profunditat del arguments feia pensar. Per una altra banda, coincidint amb la campanya electoral, es va organitzar una taula rodona amb representants de totes les organitzacions polítiques juvenils amb representació parlamentària. L’alumnat de tercer i quart d’ESO hi assistia i preparava les preguntes amb anterioritat. El nivell i la concreció de les preguntes, l’interès dels nois i noies i el respecte amb què s’escoltaven i debatien totes les opcions, per molt llunyanes que els semblessin, va ser una lliçó de ciutadania que potser el Parlament Espanyol hauria d’aprendre.


Margarida Prats és professora d’institut

9 d’abr. 2008

Altres veus d'Església

No fa ni un mes i mig que el cardenal Rouco Varela va tornar a ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola, i ja sembla que faci una eternitat. Després ha vingut la reelecció de Zapatero per a la presidència del govern espanyol, i també això que sembla un cert viratge del PP cap a posicions menys agressives. Caldrà veure, amb aquest nou panorama, quines posicions prenen els bisbes i quina mena de presència col·lectiva volen tenir.Però mentrestant, l’important deu ser fer que, cada cop més, se sentin altres veus. En aquest número de L’Agulla una subscriptora explica la seva bona experiència com a professora d’Educació per a la Ciutadania; una altra parla de la seva situació de “divorci” amb la institució eclesial, cosa que no li impedeix continuar sentint-se membre de la comunitat cristiana; també se’ns presenta l’actitud decidida d’un capellà que ha manifestat públicament el seu acord amb tot de mesures socials que acostumen a ser objecte de blasme episcopal; i finalment, els autors del llibre “Religió, escola i poder” expliquen la possibilitat, ben real, d’una educació del fet religiós a l’escola que no sigui confessional ni doctrinari. Són veus representatives de tants i tants creients que volen viure una fe positiva, arrelada en el món, portadora de bona nova, fidel a l’estil de Jesús. És el que ara ens cal. Fer sentir, tant com sigui possible, totes aquestes veus d’Església que no volen la confrontació amb els plantejaments socials que pretenen una vida més digna i feliç per a les persones sinó que, tot al contrari, creuen fermament que l’Evangeli de Jesús és una bona empenta per a enriquir i fer més sòlids aquests plantejaments. Segur que cada cop es faran sentir més, aquestes veus. I caldrà que tots, tant com puguem, hi aportem el nostre gra de sorra.

8 d’abr. 2008

Tabús de la transició

Aquestes darreres setmanes a la premsa de l’Estat (des de La Razón i ABC fins a El País) es parla amb tota naturalitat (com no pot ser d’altra manera) de noves edicions de diccionaris i gramàtiques que tenen en compte totes les terres de parla castellana d’Europa i d’Amèrica; és imprescindible per estar al dia, per mantenir una llengua viva, variada, però sense fragmentar-la. Pel que fa a la llengua catalana, encara som ben lluny d’aquesta naturalitat i la llengua va vivint calcada cada cop més del castellà en cada territori i sense una interrelació normalitzada entre tot l’espai lingüístic comú. De la transició ençà no s’ha avançat en aquest camp o s’ha avançat ben poc, l’ombra destructora de la llengua (element fonamental d’una cultura) continua planant: un nou estatut no es pot plantejar amb tota naturalitat que la llengua no és solament principatina i que s’ha de normalitzar alhora i entre tots en tots els territoris. Josep Pascual
Publicat el desembre de 2006

7 d’abr. 2008

Les prioritats de TV3

Aquest escrit es va publicat fa un any i mig. Però, potser amb d'altres protagonistes, continua sent d'actualitat.
El 19 de novembre passat va morir el pare Ireneu Segarra, director durant quaranta-quatre anys de l’Escolania de Montserrat, l’escola de música en actiu més antiga, crec, d’Europa. A l’antiguitat s’hi uneix en aquest cas la innegable qualitat d’una institució que, a més, es troba al rovell de l’ou de Catalunya i s’hi uneix igualment l’àmplia difusió que ha tingut el mètode de pedagogia musical del pare Ireneu. Vaig estar esperant la notícia a TV3 sense cap èxit. No vaig aconseguir veure’n cap informació ni cap ressenya al telenotícies. Potser sí que ho van dir, però en qualsevol cas la notícia no va tenir cap mena de ressò i més si la comparem amb la darrera gesta d’en Dani Pedrosa o amb tots els comentaris de tots els jugadors del Barça que ens són servits puntualment dia a dia a cada edició informativa. Potser el pare Ireneu no prenia Cola-Cao. Potser els prop de vuit-cents anys de l’Escolania no són comparables als cent i escaig del Barça. Potser la música que no sigui del Gerard Quintana i de la Beth no té gaire valor o importància. Tant de soroll amb l’Estatut i sembla que no hi ha cap interès a parlar de coses que no siguin clarament mediàtiques i comercials. Quina Catalunya és aquesta? La “mediacitat” de la gent es veu que és el veritable criteri. I així personatges com Jaime Peñafiel o la suposada amant d’Arafat es passegen pel club de l’Albert Om. I, posats a repetir sèries ja emeses, no s’opta pels Borja o per la història de les sufragistes angleses sinó per emetre de nou El cor de la ciutat al canal de televisió digital.Una pena. Mercè Solé.

Publicat el desembre de 2006

6 d’abr. 2008

Apostasia, fe cristiana i Església

Al número de desembre hi havia un article d’en Jesús Lanao parlant del tema, i al de febrer una puntada de la Laia Serra. Bons amics tots dos, però dels quals em permeto discrepar en una cosa en què semblen estar tots dos molt d’acord. I és en això de que l’apostasia significa desvincular-se de l’Església i no té res a veure amb renunciar o no a la fe de Jesucrist. I és que jo penso que creure en Jesucrist vol dir formar part de la comunitat dels seus seguidors.
Certament que un pot dir-se cristià com podria dir-se, per exemple, gandhià, és a dir, en el sentit que un troba en Jesucrist un estil de viure i d’entendre el món que l’atreu, com el podria atreure la manera de viure i d’entendre el món de Gandhi. Però d’això, que evidentment és una possibilitat perfectament legítima i defensable, jo no en diria fe cristiana.
La fe cristiana, almenys tal com l’entenc jo, comporta -amb tots els dubtes i incoherències, certament- tenir Jesús com a punt de referència de la vida, reconèixer en ell la plenitud humana que és Déu, i incorporar-se a la comunitat dels seus seguidors, és a dir, a l’Església. De manera que l’Església no és l’entitat que controla la vida dels cristians, sinó que és, simplement, la comunitat que formen tots aquests cristians. I el més important d’aquesta comunitat no és el que pugui dir o fer la seva jerarquia, o el que els mitjans de comunicació vulguin ressaltar-ne, sinó que el més important és el fet que aquests cristians es trobin, comparteixin la seva fe, la celebrin, s’ajudin mútuament en el seu camí de seguidors de Jesús... Entenc que hi hagi qui es trobi tan malament amb la imatge que dóna la jerarquia de l’Església que opti per trencar amb l’Església sencera. Però em sembla una llàstima. Jo crec que és coherent apostatar si un no creu en Jesucrist. Però fer-ho per l’actuació de la jerarquia em sembla, ho torno a dir, una llàstima. Josep Lligadas
Publicat a l'abril de 2006

5 d’abr. 2008

Resposta a Jesús Lanao: apostatar és fàcil

Des de fa uns cinc anys, sóc apòstata, orgullosa i militant d’aquesta opció, que no té res a veure amb la fe tal com molt bé ressalta en Jesús Lanao en el seu article al número passat de l’Agulla. Per apostatar l’únic que has de fer és enviar una sol·licitud d’apostasia (que pots fer a mà) al bisbat, una fotocòpia de DNI i indicar el lloc on et van batejar (encara que no recordo si és imprescindible). Un cop feta la petició se us convidarà a “dialogar” sobre el tema amb el secretari general, encara que no és “obligat” anar-hi per fer efectiva la petició. Personalment, recomano que si s’apostata com a acte de protesta, a la sol·licitud de renúncia s’escriguin tots els motius que es tinguin i que es vagi a la reunió. Jo ho vaig fer així i en vaig sortir més reafirmada de les meves conviccions. Laia Serra
Publicat al febrer de 2006

4 d’abr. 2008

Donar-se de baixa. L'apostasia per internet

La jerarquia romana i espanyola no acaba d’empassar-se la separació entre el poder civil i eclesiàstic al nostre país. No vol perdre el poder i els privilegis de què ha gaudit durant els anys del franquisme i del postfranquisme... i sota arguments de llibertat (sic) ha plantejat una batalla frontal al govern de Madrid.
Una d’aquestes batalles ha estat no acceptar la llei civil de matrimoni entre persones del mateix sexe, posant com a argument la “defensa de la família”. Com si la crisi del “model tradicional” de convivència tingués a veure amb el dret d’igualtat de dues persones a compartir la seva vida...
Segons estadístiques fiables una majoria d’espanyols es declara creient (és a dir, acceptador d’una transcendència, de la figura de Jesucrist i dels valors predicats a l’evangeli); d’aquestes persones un percentatge son homosexuals. I dins d’aquest grup un nombre reduït són militants convençuts dels valors evangèlics, que han intentat “fer forat” dins les comunitats cristianes per tal de ser acceptats. Després de la marginació (descarada o encoberta) a què han estat sotmesos per part de la jerarquía i davant la darrera batalla contra la llei civil de parelles s’han plantejat donar-se de baixa de l’Església... precisament perquè no segueix la línia de Jesucrist pel que fa a l’acollida, no discriminació, independència del poder civil, etc. I s’han trobat (i es troben) amb una mena de “calvari administratiu” un xic kafkià.
Per a fer la sol·licitud caldrà signar un paper “d’apostasia”... que te’l facilita el bisbat però que ha de signar-lo també el capellà de la parròquia on es va fer el bateig. Aquest capellà voldrà tenir una entrevista prèvia amb la persona per tal de veure les raons de l’esmentada apostasia...
Aquí ens trobem amb una primera “contradicció” o confusió seriosa: La fe i la pertinença a l’Església catòlica es considera intrínsecament vinculada; per tant, “donar-se de baixa” dins la comunitat oficialment constituïda significa la renúncia a la fe en Jesucrist...
Segona “contradicció”: Per batejar un infant no hi cap problema... solament cal que ho demanin els seus pares... Per renunciar a aquesta pertinença jurídica al grup “Església catòlica”... es posen traves i dificultats.
Tot això ha dut a grups organitzats a fer una campanya per a informar i propagar aquesta protesta contra l’Església catòlica a través d’Internet, de manera que hom pugui donar-se de baixa per correu. Es veu que aquesta campanya està esverant alguns bisbats, que intenten silenciar-la al màxim, puix es troben davant d’una allau de peticions d’apostasia...
Davant d’això em venen dos pensaments al cap:
Primer, una pregunta: serà que les “forces malignes” estan dins el nucli dur de la jerarquía movent els fils d’una pràctica tan antivangèlica com la que estan duent a terme una bona part dels bisbes de l’estat espanyol?
I segon, el record del famós article de Joan Maragall titulat L’església cremada, en què es planyia de que la revolta contra la institució eclesial de principis del segle XX fos encapçalada precisament pels primers destinataris del missatge de Jesús... perquè els “representants oficials” d’aquell missatge l’havien trait...
Jesús Lanao és jesuïta
Publicat el 2006.

3 d’abr. 2008

Ep, famílies. Compartim i eduquem la vida i la fe en Déu

Som una família del Poblenou i hem pogut experimentar moments encisadors de compartir la fe amb altres famílies que com nosaltres tenen fills.
Aquesta experiència va néixer fa uns quants anys, quan unes famílies després d’haver estat a Taizé van sentir l’exigència de compartir la fe amb altres famílies amb fills i que complementa les experiències que vivim en les nostres parròquies.
Recordem aquell vespre quan a la sala de Santa Maria pensàvem entre tots un nom que identifiqués aquell grup que s’estava formant, però que no fos excloent per ningú. “Ep, famílies!” fou la solució.
Som famílies del barri del Poblenou que volem compartir la fe. Cadascú a partir de la seva experiència, de parròquia o de moviment, tothom pot trobar el seu lloc, en un clima acollidor i sense grans pretensions. Entre tots ho fem tot.
Aquesta inquietud ha portat a buscar noves formes d’explicar de manera entenedora la fe als nostres fills. Fem trobades matinals, on exposem temes, fem xerrades, col·loquis, fem berenars o excursions, preguem junts, grans i petits. Celebrem el Nadal o la Vetlla Pasqual treballant de forma activa les celebracions. Compartim, en aquests moments puntals, les nostres vides, els adults i els infants. Ho fem involucrant a grans i petits, amb horaris adaptats a les famílies amb fills, captant l’atenció dels infants i amb ganes de fer nous amics.
Al llarg d’aquests anys s’ha anat consolidant un cicle anual d’activitats:
- Sopar d’inici de curs on es presenta la proposta d’objectius i activitats del curs i es reparteixen les responsabilitats.
- Sortida de cap de setmana per celebrar la castanyada a la casa de colònies del Bagís.
- Trobada de Nadal.
- Missa “del pollet”.
- Col·loqui i missa familiar.
- Taller de Pasqüetes.
- Participació a la romeria de Montserrat de l’Arxiprestat.
- Sortida de final de curs i valoració del grup.
De cada trobada en podríem recollir un bocí d’humanitat, un gest, una paraula, un comentari d’un fill, uns colors... es fa difícil explicar els sentiments del cor amb les paraules. En Jordi T. ens va regalar aquest poema on recollia algunes de les seves vivències a la darrera romeria de Montserrat de l’Arxiprestat del Poblenou:

Bona notícia
De dos dies, només,
guardeu uns glops de sol,
immensos i brillants, ataronjats,
fulard que a tots acaronava el coll.
I reteniu l’escalf
que us va poder tenyir el cor
de gust d’aplec, d’alè,
de sintonia amb l’Inefable.
I tot plegat,
-rostres, records, presències i taula-
no ho deixeu pas de respirar,
de retenir i, si s’escau,
de compartir-ho amb d’altres.
Va ser un regal del lloc,
dels anys i de la gent.
que no es pot pas guardar
a la bossa de plàstic de botiga
on no es ven res de tot això.
Deseu-ho amb cura al sarró personal,
el que estimeu com el més vostre.
I en arribar a casa,
endreceu-ho on creieu que fa més falta
-família, amics, feina, carrer-
o, si més no, deixeu-ho reposar
a la tauleta de les nits de vetlla
per poder reprendre-ho de tant en tant
quan prou us calgui
o, simplement, us abelleixi.
Hi ha trossos bells del viure
que cal guardar al disc dur
-suaus, però, quan els podem llegir
com ara, al paper o a la pantalla-
perquè esdevenen un programa més
que configuren, sòlids, el que som.
Sempre, després,
tingueu la fonda convicció
que certs moments
i llocs i gent i anys d’un llarg camí,
ningú,
ningú ni res,
mai no us els podran prendre.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres
Publicat el desembre de 2006

2 d’abr. 2008

Cal expropiar els habitatges buits?


La futura llei de protecció del dret a l’habitatge, actualment en tramitació, ha estat objecte de crítica per part de sectors del lobby immobiliari i de la dreta econòmica del país. Els crítics han embestit precisament contra aquell aspecte que, tot i no constituir el principal propòsit de la llei, és precisament la garantia necessària perquè es compleixi el que s’intenta regular: la necessitat d’expropiar el parc d’habitatges desocupats i que els seus propietaris no tenen cap voluntat de posar en el mercat.
Anem per parts: 1) del que es tracta és de retornar a l’habitatge la seva funció social, que ha anat perdent en favor d’un objecte especulatiu; 2) el que planteja fonamentalment la llei en projecte és que cal dotar d’instruments als ajuntaments per a l’adquisició de sòl per a fer-hi habitatge de protecció, d’una banda, i també regular una llarga sèrie de factors que facilitin l’accés a un habitatge digne per a tothom; 3) el govern, per mandat constitucional, ha de vetllar el dret a l’habitatge de tot ciutadà pel fet de ser-ho, i per tant té l’obligació de prendre les mesures necessàries i garantir que es compliran; 4) l’expropiació, que en el projecte de llei es planteja com a mesura de dissuasió semblantment a la funció d’una multa per a qui no respecta les normes de circulació, no és la finalitat de la llei sinó un mitjà per fer-la complir.
Alguns amb molt mala intenció han volgut fer sonar una certa alarma dient que l’expropiació que planteja el projecte de llei atempta contra el lliure mercat, contra els béns i el patrimoni, etc. És pur alarmisme. En primer lloc, el que es tracta és de fer que els habitatges buits o infrautilitzats recuperin la seva funció natural que és la de ser utilitzats per viure-hi i no pas com a instrument per invertir estalvis. La greu problemàtica que s’ha generat a casa nostra per l’enorme dificultat de nombrosos col·lectius per accedir a un habitatge, en especial els joves, ha fet que l’accés a l’habitatge passi a ser una prioritat social, que està per sobre de l’interès o del negoci privat. És en aquest sentit, que el govern insta les administracions competents a posar els mitjans, els recursos i els instruments legislatius necessaris per afavorir que aquells propietaris d’habitatges en desús, per la raó que sigui, els posin en el mercat, mitjançant fins i tot ajudes públiques. En cas de negar-se a fer-ho és quan es planteja l’expropiació.
Es tracta, com salta a la vista, d’articular mesures d’equitat i de justícia social per evitar que béns bàsics i de primera necessitat com és l’habitatge, però el mateix podríem dir de l’aigua o de la energia... siguin objecte de mercadeig quedant cada vegada més en mans d’un col.lectiu més reduït de persones. És clar que també sembla evident que la filosofia mateixa que hi ha en la base de la proposta projecta seriosos interrogants sobre el cada vegada més nombrós parc de segones residències que està envaint el nostre país, destruint el paisatge i el medi natural, que son també patrimoni universal de tots i no només d’uns quants. És sostenible la idea de les segones residències? Caldria regular-les també d’alguna forma? Llenço l’interrogant per si hi ha algun lector de L’Agulla que hi vol dir alguna cosa.
Salvador Clarós. Publicat el desembre de 2006

1 d’abr. 2008

Per aturar els accidents de treball


El gravíssim accident laboral produït el passat mes de novembre a Granada, on van morir sis treballadors de la construcció a l’autovia del mediterrani, ha fet saltar les alarmes després que en el període 2002-2004 s’havia reduït de manera sensible el nivell d’accidentabilitat i de mortalitat laboral.
Anualment es produixen aproximadament a Espanya 1.700.000 accidents de treball (un milió amb baixa laboral). D’aquest milió, uns 1.400 són mortals, i dels mortals, gairebé 500 es produeixen “in itinere”, o sigui en desplaçaments des de i cap al centre de treball. Tot plegat, una de les taxes d’accidentalitat més altes d’Europa.
Les principals causes dels accidents laborals, són les següents:
- la inobservància per part dels empresaris de la Llei de Prevenció de Riscos, una normativa estatal molt ambiciosa que es va aprovar ara fa 10 anys;
- el treball temporal i en precari, a preu fet, amb jornades diàries molt elevades, poca formació dels treballadors, etc...;
- la incidència cada vegada més alta de la contractació de persones estrangeres procedents de països on no hi ha pràcticament cultura en matèria de prevenció;
- la manca de transport col.lectiu als centres de treball;
- la deixadesa de la Inspecció de Treball tant per la manca d’anàlisi en profunditat de les causes dels accidents, com per la poca activitat inspectora preventiva;
- i finalment, l’abús cada vegada més indiscriminat de la subcontractació (especialment en el sector de la construcció).
¿Per què la subcontractació descontrolada en cadena està disparant els índexs d’accidentalitat laboral, espe-cialment en el sector de la construcció amb un 30% del total d’accidents, quan només representa un 12% sobre el total de treballadors?
Perquè introdueix més elements de plusvàlua empresarial en cada nivell de subcontractació, plusvàlua que va a càrrec de la precarització de la contractació (contractes temporals, nivell salarial baix, poca inversió en formació i en mesures de seguretat, etc...) i perquè la responsabilitat de l’empresa “mare” respecte de les empreses subcontractades és molt baixa (i menys en matèria de prevenció).
Al final d’aquesta cadena sovint hi ha empreses i treballadors estrangers (com ha estat el cas de Granada), de manera que, als elements indicats anteriorment, s’hi suma la dificultat de l’idioma per formar i instruir. Part dels treballs desenvolupats al viaducte es feien per l’empresa portuguesa “Douro Montedouro”, subcontractada per “Estructuras y Montajes prefabricados, SA”, subcontractada alhora per la Ute Plodez Azvi.
Per “rizar el rizo”, la famosa directiva europea “Bolkestein”, fomentada pel PP europeu, i que va ser rebutjada pel Parlament Europeu (esperem que ara no sigui imposada per la Comissió Europea), preveia que les empreses estiguessin sotmeses a la legislació del país on estiguin enregistrades, no en el que prestin els seus serveis, déu-n’hi-do. Imaginem-nos a Fomento o Ferrovial, enregistrant-se a Txèquia o Hongria!
En el procés de diàleg de la reforma del mercat de treball que s’està duent a l’Estat, les forces sindicals estan reivindicant la necessitat d’augmentar el nivell de responsabilitat solidària de les empreses de la cadena de subcontractació, una mesura que representaria un gran avanç per reduir la sinistralitat laboral.
En resum, cal una visió molt més socialitzadora del treball, renunciar a la competència salvatge, demanar de l’Estat la seva intervenció en el mercat de treball per posar fre al “dumping” econòmic i empresarial, i -per què no- demanar dels treballadors i treballadores més consciència del que ens estem jugant: la nostra vida.

Higini Pi és responsable del sindicat d’administracions públiques del Baix Llobregat de CCOO
Publicat el desembre de 2006