11 d’abr. 2008

Consumidors de vots


Em pregunto si les campanyes electorals a la pràctica no actuen com un element desqualificador i desmotivador de la política en general. El que podria ser ocasió de posar damunt la taula el què i el perquè de l’actuació dels partits acaba convertint-se en una mena d’operació de venda on els assessors d’imatge del candidat o candidata tenen molt més pes específic que el contingut de la vida política en si mateixa. La superficialitat de la majoria de missatges, el fet que els lemes sovint siguin intercanviables o ja intercanviats, i sobretot una pre-campanya fustigadora, no ajuda gens a fer pedagogia de la política. També el fet que tota l’atenció recau en el candidat principal, i no en l’equip de gent que pot haver-hi al darrere. Són matèria sensible com parla, com es mou, com es vesteix, com es pentina, la seva agilitat i agudesa en els debats, l’apel·lació a la “víscera” (anticlerical, nacionalista, racista… hi ha un ample catàleg) i, darrerament, les mesures “sorpresa” en pla oferta de supermercat. La manca de diàleg (per més debats que es facin), la desqualificació de l’adversari, la simplificació de les propostes o el recórrer als caps de turc (alerta, que en les darreres eleccions, dos partits que van créixer, com el PP i CIU, explotaven el tema de la immigració amb demagògia!) són actituds esgrimides per una gran part de candidats. Molts mitjans de comunicació contribueixen a banalitzar el tema i a fer que estiguem pendents de coses que a la pràctica són irrellevants: com es mesura qui guanya o perd un debat? guanyar o perdre un debat té res a veure amb les mesures polítiques que s’adopten? D’altra banda, les campanyes costen molts diners. Ens costen a la gent, perquè els diners que hi aboquen els partits provenen sobretot del finançament públic, cosa que no es diu gaire, però que és. I encara una altra cosa, els militants dels partits solem quedar-nos el paper de comparsa, de vegades enarborant la bandera que ja trobes posada al seient i somrient (pobres joves, sempre els toca) darrere el líder de torn. Això genera un cert cansament, en els mateixos partits. A la meva ciutat, per exemple, dos dels actes electorals que es van fer estaven anunciats com a “acte públic” i “acte electoral”. De fet no s’hi deia ni de què es parlaria. La sensació és que es fa per cobrir l’expedient més que per una altra cosa. D’altres partits ni van fer res. La nostra acció en el nostre entorn sol esdevenir poca cosa, per molt que ens hi escarrassem, al costat del pes de les campanyes mediàtiques, i els militants són pocs. Per què haurien de ser més, si ja no fan falta ni per enganxar cartells ni per finançar els partits ni per participar en la presa de decisions? Només a les eleccions municipals això troba un altre tipus de resposta, i encara en ciutats d’una mida raonable. Penso que d’això en som una mica responsables tots plegats. Els partits, però també la gent que s’estima més la llei del mínim esforç, la cultura dels mass media quan és acrítica i els mitjans de comunicació. A mi m’agrada la política, estic afiliada a un partit que em sembla honest en els seus plantejaments, que no és perfecte com jo tampoc no ho sóc, però on m’hi trobo bé, i penso que tot i la duresa de la crítica de més amunt, una solució passa per un apropament més gran de la gent als partits i a la complexitat de la vida col·lectiva. Passa per promoure el debat sobre els temes polítics en els llocs on som, en no delegar la veu en l’expert o en el polític professional. I en evitar actituds de “a veure qui la diu més grossa”. Mesures petites per evitar ser vistos com a objecte de consum. Com un vot, i prou.


Mercè Solé és treballadora social

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una reflexió prou encertada. De fet, un bon repàs a les mancances i defectes de tot el procés.
En una cosa no hi estic d'acord: el tractament del tema de la immigració per part de CiU el trobo força seriós, respectuós per a tothom i lluny de fer "volar coloms".

El mosquit i el camell ha dit...

Hola, xiruquero,
Amb això de CiU feia referència als cartells de Duran Lleida que venien a dir "La gent ve perquè té fam, però aquí no hi cap". Jo crec que dir això no ajuda gaire, perquè expressa un recel i no una solució pràctica.
Tampoc no m'agrada, perquè un partit que s'identifica com a cristià fa una afirmació que no lliga gens amb l'Evangeli. Si pensem que passen fam, no n'hi ha prou a tancar la porta i dir que no ens hi caben. De fet, a mi em sembla que encara n'hi caben molts. Jo faig de voluntària en una borsa de treball per a sense papers i veig que realment hi ha molta demanda, en aquest cas, pel treball a domicili que no es cobreix amb gent del país, i de fet molts empresaris reclamen més facilitats per a la contractació. I encara penso que hi ha una certa tendència en els polítics a dir que els immigrants sobren, però els és impossible articular respostes a això, perquè a la pràctica els poden fer la vida impossible, però no els poden expulsar perquè resulta inviable com a mínim econòmicament. Em sembla que una actitud menys recelosa i més realista respecte a la immigració facilitaria més la cohesió social i ens passarà menys factura d'aquí uns anys. En fi, la qüestió és complexa. No volia ofendre els convergents, però penso que s'hauria de filar més prim en aquests temes.