Descoordinacions

La negligència judicial i policial en la mort d’una nena a mans d’un pederasta està aixecant molta polseguera, però el cert és que hi ha moltes situacions delicades que requeririen una especial coordinació per part dels serveis públics que no existeix. No sé si les coses han canviat, però fa uns deu anys, en la meva feina com a treballadora social, vaig poder veure alguna d’aquestes situacions. Recordo uns infants que consideràvem en risc. Havien perdut la mare i el pare era a la presó. En tenia cura un avi sol, amb moltes dificultats. No és exactament que estiguessin maltractats, però sí que necessitaven suport psicològic, educatiu i econòmic. Quan l’avi va decidir traslladar-se a Sevilla, al poble d’origen, no hi va haver manera de traspassar la situació als Serveis Socials del lloc on anaven a viure. No hi havia cap protocol previst i la resposta dels serveis va ser que ja se n’ocuparien si la família els anava a veure. Això deuria comportar tornar a començar de nou amb uns menors que ja n’havien vist de tots colors. Penso sovint en una altra noia, també. La vaig conèixer quan acabava de morir la seva mare de sida, el pare l’havia abandonada i no se’n feia càrrec. Els avis tampoc. L’oncle era pederasta, la germana feia el carrer i el germà era a la presó. La lentitud administrativa va fer impossible que als 17 anys, sola, pogués trobar una acollida. I un cop complerts els 18, ja se la va considerar totalment independent. Tot plegat és difícil, però els infants i joves maltractats continuen estant lluny de ser una prioritat, per més que els responsables institucionals s’esquincin les vestidures davant la seva pròpia actuació. Mercè Solé