Al número de desembre hi havia un article d’en Jesús Lanao parlant del tema, i al de febrer una puntada de la Laia Serra. Bons amics tots dos, però dels quals em permeto discrepar en una cosa en què semblen estar tots dos molt d’acord. I és en això de que l’apostasia significa desvincular-se de l’Església i no té res a veure amb renunciar o no a la fe de Jesucrist. I és que jo penso que creure en Jesucrist vol dir formar part de la comunitat dels seus seguidors.
Certament que un pot dir-se cristià com podria dir-se, per exemple, gandhià, és a dir, en el sentit que un troba en Jesucrist un estil de viure i d’entendre el món que l’atreu, com el podria atreure la manera de viure i d’entendre el món de Gandhi. Però d’això, que evidentment és una possibilitat perfectament legítima i defensable, jo no en diria fe cristiana.
La fe cristiana, almenys tal com l’entenc jo, comporta -amb tots els dubtes i incoherències, certament- tenir Jesús com a punt de referència de la vida, reconèixer en ell la plenitud humana que és Déu, i incorporar-se a la comunitat dels seus seguidors, és a dir, a l’Església. De manera que l’Església no és l’entitat que controla la vida dels cristians, sinó que és, simplement, la comunitat que formen tots aquests cristians. I el més important d’aquesta comunitat no és el que pugui dir o fer la seva jerarquia, o el que els mitjans de comunicació vulguin ressaltar-ne, sinó que el més important és el fet que aquests cristians es trobin, comparteixin la seva fe, la celebrin, s’ajudin mútuament en el seu camí de seguidors de Jesús... Entenc que hi hagi qui es trobi tan malament amb la imatge que dóna la jerarquia de l’Església que opti per trencar amb l’Església sencera. Però em sembla una llàstima. Jo crec que és coherent apostatar si un no creu en Jesucrist. Però fer-ho per l’actuació de la jerarquia em sembla, ho torno a dir, una llàstima. Josep Lligadas
Publicat a l'abril de 2006
Certament que un pot dir-se cristià com podria dir-se, per exemple, gandhià, és a dir, en el sentit que un troba en Jesucrist un estil de viure i d’entendre el món que l’atreu, com el podria atreure la manera de viure i d’entendre el món de Gandhi. Però d’això, que evidentment és una possibilitat perfectament legítima i defensable, jo no en diria fe cristiana.
La fe cristiana, almenys tal com l’entenc jo, comporta -amb tots els dubtes i incoherències, certament- tenir Jesús com a punt de referència de la vida, reconèixer en ell la plenitud humana que és Déu, i incorporar-se a la comunitat dels seus seguidors, és a dir, a l’Església. De manera que l’Església no és l’entitat que controla la vida dels cristians, sinó que és, simplement, la comunitat que formen tots aquests cristians. I el més important d’aquesta comunitat no és el que pugui dir o fer la seva jerarquia, o el que els mitjans de comunicació vulguin ressaltar-ne, sinó que el més important és el fet que aquests cristians es trobin, comparteixin la seva fe, la celebrin, s’ajudin mútuament en el seu camí de seguidors de Jesús... Entenc que hi hagi qui es trobi tan malament amb la imatge que dóna la jerarquia de l’Església que opti per trencar amb l’Església sencera. Però em sembla una llàstima. Jo crec que és coherent apostatar si un no creu en Jesucrist. Però fer-ho per l’actuació de la jerarquia em sembla, ho torno a dir, una llàstima. Josep Lligadas
Publicat a l'abril de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada