Esperança (som de pas)

Fes teu un breu silenci
i respira’l;
abraça’l amb les flors
que espongen el teu cor,
estreny-lo i acarona’l
com un moment únic
i digues al temps
que viuràs cada instant.

Fes que els carrers
no et semblin inhòspits,
caminant amb fermesa
i somrient al destí,
perquè si ets vianant
de camins impossibles
un bon dia has d’aprendre
que no és temps de potsers.

Fes del matí
una nova esperança,
fes de la nit
racó dolç de tresors,
amanyaga les hores,
acaricia el moment
i estreny el nou dia
com regal resplendent.

Busca temps per sembrar
i recull utopies,
busca temps pel silenci
i trobaràs el teu cor.

I encara que el teu cor
massa sovint no entenguis
fes que la seva llum
t’il·lumini passions,
perquè aquells sentiments
que insolents es presentin
et permetis de viure’ls
abans siguin records.

La vida et portarà ideals
que lluitaran contra el temps,
i també et donarà la fe
que aprendràs a escoltar,
quan facis teu un breu silenci
que et faci prou conscient
que la vida és un instant
únic i fràgil
on potser, només,
hi som de pas.

Maria-Josep Hernàndez