26 d’abr. 2008

Dia del seminari

“... Em preocupa la formació dels joves seminaristes: per alguns que he conegut, em fa por que −en general i segons a mi em sembla− no es formin prou com a persones, amb profunditat; surten capellans formats com si fóssim encara en els anys quaranta. No tots, gràcies a Déu! El capellà no és algú a qui has de lloar perquè et fa un servei: és ell que ha d’estar agraït de ser cridat a fer aquest servei i a ser un entre molts. Ens falta encara perspectiva per jutjar, però n’he conegut uns quants que em fan por, perquè un dia es trobaran amb un daltabaix gros i no en sabran sortir. Ara tornen a anar vestits de negre, o de color fosc, amb el collet propi, ja abans de ser diaques −cosa que ja no es feia perquè creava distàncies−, defensen doctrines retrògrades, s’interessen per unes coses que no interessen a ningú, o a molt pocs, i el poble se n’allunya; penso que hem anat enrere. No hem sabut presentar allò que és fonamental en el cristianisme i que tots necessitem. La gent té fam i set de Déu, de vida...” Quina visió, quina perspectiva, quina llibertat d’esperit per parlar... Aquestes paraules són d’una dona de setanta-cinc anys, monja d’un monestir de carmelites. I parlant de seminaristes, recordem qüestions molt serioses que haurien de viure un debat ric i divers: l’opcionalitat del celibat, l’obertura de tots els ministeris i serveis als batejat i batejades, la manera com estan “professionalitzats i clericalitzats” els ministeris... Josep Pascual