Recursos humans

En l’àmbit laboral estan proliferant arreu les pràctiques d’alt rendiment en els recursos humans. Les empreses ofereixen des de fa uns anys formació dirigida a canviar l’actitud i la motivació dels seus empleats i directius: aprendre a organitzar el temps, tant el de treball com el personal; aprendre a relacionar-se millor amb les altres persones, a ser més empàtics, a conèixer-se millor i augmentar l’autoestima; fins i tot hi ha formació per aprendre a menjar més sa i dormir bé. També s’organitzen excursions i convivències, encara que amb altres noms més adequats a l’entorn de l’empresa (convencions internes, per exemple). Per què aquest inesperat interès des del món de l’empresa per la persona i la seva emocionalitat més que no pas pels coneixements i les habilitats tècniques dels treballadors? I una altra pregunta: per què la persona sembla haver passat a ocupar ara un lloc important en el context de la producció, tot i continuar classificada com un recurs, per bé que humà?

De l’antic departament de personal o de la gent, per dir-ho clar, es va passar a considerar la persona com a recurs, i darrerament s’ha acabat elevant l’individu a la categoria de col·laborador en el negoci. Per més que el nom no fa la cosa, es tracta d’anades i vingudes força reveladores.

En el capitalisme, el capital humà sempre ha estat la base de la riquesa. En altre temps es buscava la productivitat en la producció d’escala i l’automatització dels processos, fet que incidia en una organització del treball a partir de la cadena jeràrquica de comandament. Això continua sobretot a la indústria ara deslocalitzada, mentre que en el nostre entorn, a les empreses ara més terciàries, hi ha exèrcits d’empleats que cal animar i motivar perquè aportin valor al negoci en un entorn extremadament competitiu. I l’organització recau ara en sistemes de treball més horitzontals, amb una recerca constant del talent tant en el virtuosisme i els coneixements com també en les capacitats humanes de la gent.
Sí que ha costat que els empresaris s’adonin que el millor empleat és aquell que és bona persona, que comprèn els altres, que es compromet, té idees i opinió i sap liderar, en comptes del que és dòcil, conformista, espantadís i poc creatiu. Els ho ha hagut de dir la globalització. Visca doncs la globalització! Encara que no és del tot segur que s’ho hagin cregut.
Salvador Clarós