D'on ve la nostra idea de Déu (1)

Servidor, ho aclareixo d’entrada, no és ni antropòleg, ni sociòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap dels altres títols més o menys acadèmics que poden donar un cert dret a parlar en global de temes referits a la religió en la història humana. Però malgrat això, he pensat que en aquest repàs sobre temes de fe a què està dedicada aquesta última pàgina de L’Agulla, podria ser interessant de veure, en pla aficionat, la història de la idea de Déu al llarg del temps i fins arribar a nosaltres. No amb la pretensió d’una mirada neutra i objectiva, suposadament científica, sinó amb una mirada confessadament cristiana. Vull dir que quan parlo de la “nostra” idea de Déu, em refereixo a la idea del Déu en què jo com a cristià crec i en què bona part dels lectors de L’Agulla també creuen. Aquest serà, doncs, el tema que tractarem al llarg dels cinc números de L’Agulla d’aquest curs. I bé. Anem cap a un munt de segles enrere. Com neix la idea de Déu en els éssers humans? Cap de nosaltres no hi era, ni tenim documentació sobre aquells inicis, però no costa gaire de pensar, per tot el que ens ha arribat després, que en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors que es trobaven davant seu, la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdevenimens tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions, la paraula “religió”: la religió és el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.Alguns, d’aquesta història que aquí hem mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...

Josep Lligadas

CUPA

CUPA (Candidatura Unitària Popular d’Arbúcies): la política sl servei del poble. Aproximació a trenta anys d’història. Diversos autors. CUPA. Girona, 2008.L’Edmon Ribatallada i la Carme Torelló, subscriptors de l’Agulla, ens han fet arribar aquesta publicació, que recull una experiència singular a Catalunya. Singular per la seva trajectòria. Singular per la seva durada. Singular per garantir una participació molt més real del que és habitual. Singular per saber conjugar amb força i coherència la tasca municipal amb la solidaritat internacional. Singular per atrevir-se a fer política sense “padrins”, sense el suport “dels meus” al govern o a la Diputació. Una manera de fer que es reconeix arrelada a la cultura popular, a l’escoltisme, a l’Assemblea de Catalunya, al sindicalisme... La CUPA va obtenir majoria absoluta a Arbúcies els anys 1979, 1983, 1987, 1991, 1995, 1999. El 2003 perd la majoria absoluta i passa de 6 a 3 regidors. El 2006 s’escindeix i el 2007 obté només 2 regidors.Vist així impressiona. Perquè certament hem viscut col·lectivament molts canvis: entomar el llegat dels ajuntament franquistes, amb pocs recursos (un dels punts de fricció més importants de la CUPA amb els empresaris d’Arbúcies va ser justament el cobrament d’impostos municipals); diverses crisis econòmiques, canvis en la vida ecònomica i industrial, una davallada de la participació, una certa identificació del nacionalisme català amb la dreta; l’arribada de treballadors immigrants; la progressiva institucionalització de la política i un pes creixent i abassegador dels mitjans de comunicació... entre moltes altres coses. A part del desgast que el govern sempre comporta.No sé si el llibre és fàcil de trobar. Però si podeu accedir-hi, us en recomano vivament la lectura. Tal com hi diu Ignasi Riera, “l’exemple d’Arbúcies és el d’una política municipal participativa, solidària –amb sensibilitat internacionalista– i d’esquerres (sense trampes). Ens hi aturem?” Mercè Solé

De Cotlliure a Portbou pel Coll dels Belitres

Un viatget per fer un sol dia o, si voleu, més. Aquesta proposta de viatge no és cap gran novetat, òbviament. Però és d’aquells recorreguts senzills que hom pot tenir al sarró per un dia lliure que convidi a sortir a escampar la boira.S’agafa l’autopista de la Jonquera i, arribats a França, se surt pel Voló, en direcció Portvendres. Ja dins de l’autovia, se surt per la primera sortida que indica Cotlliure, i això permet un recorregut per la carretera de la “Corniche”, que ofereix unes esplèndides vistes sobre el mar, amb l’església de Cotlliure al fons. A mig camí, abans d’arribar al poble, serà bo de desviar-se pel camí de l’ermita de la Consolació, un espai pacífic, amb un curiós hotel amb pinta monàstica i zona per fer-hi costellades. Si hi ha més humor, també es pot pujar fins a la torre de la Madeloc. I després, cap a Cotlliure, on potser tindrem problemes per aparcar, perquè allò sempre bull de gent. En tot cas, recórrer aquells carrers, estar-se vora el mar, mirar l’esplèndida llum mediterrània, és un plaer impagable. Seguidament, s’agafa la carretera de Portvendres, Banyuls, Cervera... i es contempla el mar, les vinyes, els pobles endreçats i agradables... Val la pena puntejar el recorregut amb alguna aturadeta.I després, a enfilar el Coll dels Belitres, en un paratge obert a tots els vents. Allà, des d’aquest any, ens podem aturar a visitar el memorial del pas dels republicans que per allà van anar cap a l’exili: una instal·lació molt ben feta, que, tot sigui dit, fa patir una mica perquè, si no es cuida, aviat es farà malbé.I després, la baixada cap a Portbou, amb la nova vista, igualment esplèndida, de la Costa Brava. Per cert, que Portbou podria estar més endreçat. I de Portbou, es pot triar: seguir la Costa Brava, visitar Cadaqués, tornar a la vida urbana que es pot trobar a l’amable ciutat de Figueres... Josep Lligadas

Milletades

La corrupció que s’ha destapat en el cas Millet posa de manifest, no només que l’estil “xoriço” afecta també la sacrosanta burgesia catalana, sinó que gens desinteressadament la classe política “cola el mosquit i s’empassa el camell”. Perquè les administracions públiques han fet molts esforços per mirar a l’altra banda: fent cas omís dels avisos anònims a Hisenda (2002!) sobre el diner negre que circulava al Palau; “passant” dels advertiments dels organismes oficials de control econòmic que alertaven d’irregularitats; desviant diners destinats a la cultura catalana a la fundació del partit de l’aleshores govern (CDC) en operacions legals però èticament il·legítimes; permetent que les empreses auditores estiguessin vinculades familiarment als auditorats; tolerant amb coneixement de causa que el muntatge del “holding” Millet impedís una total transparència; trobant normal que algú s’autoatribuís un sou d’un milió d’euros pagat amb diners públics. I amb uns patrons que suposo que es limitaven a fer ostentació del càrrec però que pel que es va veient: a) no estaven al cas dels temes econòmics; b) tampoc no ho estaven de com es gestionava la música; c) de potenciar la cultura catalana i la “cantera” del Palau o sigui l’Orfeó, res de res. Una immensa Fira de Vanitats que m’ha recordat les declaracions de la presidenta de Gescartera en el seu moment: “a mi que m’expliquen, jo només signava!”. Mercè Solé

Un sistema bipolar?

El capitalisme és un sistema bipolar. Les etapes del seu procés s´ubiquen entre fases eufòriques i fases de crisis. És un sistema més, que dualitza les situacions, els fets, les activitats, la realitat social. Separa, desiguala entre dos pols: treballadors-empresaris, rics-pobres, urbà-rural, privat-públic, progressistes-conservadors, dreta-esquerra... La introducció de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació que es basen en el sistema matemàtic binari (0-1, positiu-negatiu) reforcen aquesta dualització. La bipolaritzaciò va prenent camp en la política (dos grans partits que pretenen ser suficients i desmarquen els altres), en la geopolítica (abans URSS-EUA, ara davant de la realitat més multipolar es fa més díficil però s´intenta entre Occident i Islam, amb reduccions falsament culturals i religioses), en el teatre (dos actes amb descans intermedi, quan tradicionalment són tres actes: presentació, nus i resolució), i en la simplificació de molts molts conflictes de caire familiar, de barri, de nació, entre nacions...; en la llengua: bilingüisme... i així podríem anar exposant diferents camps de la realitat.Però sempre la realitat és més complexa, més diversa, sempre hi ha “el tercer” en qüestió (el tercer partit, la tercera posició, la tercera nació, la tercera persona, la via nova...) que interpel·la la bipolarització. De tal manera que sempre “el tercer” o el “quart” o el “cinquè” discuteix fins i tot el plantejament de base, els conceptes de la dualització, ja que no ens serveixen per analitzar el que passa (per exemple, els conceptes de privat i públic aplicats a l´escola). El dinamisme de la realitat és ternari (tesi, antítesi, síntesi) i trinitari, ja que està amarada d´un Amor que és donar (Pare), rebre (Fill) i donar i rebre (Esperit Sant). Ens convindria molt que des de l´esquerra plural (no n´hi ha una, ni dues, sinó com a mínim també tres) en el Gran Teatre del món, no ens deixéssim portar per les bipolaritzacions i ens conduíssim pel camí del plantejament, nus i resolució, sigui pel finançament, l´Estatut, o la gestió esquerrana de la crisi. Quim Cervera

Mossos

D’un temps ençà aquest cos policial català ha estat noticia: judicis, condemnes, actuacions exagerades i qüestionades, discrepàncies dins el mateix govern de la Generalitat… Als primers anys de la democràcia hom demanava el retorn d’aquesta institució com a alternativa a la “policia franquista i repressora”. Per desgràcia, sembla que tots els cossos policials del món són repressius, ja que formen part del sistema de domini de tot poder polític (normalment, braç del poder econòmic). Tanmateix hom esperaria que la principal missió fos de servei a la societat, a nivell de vigilància, prevenció, auxili, seguretat.De totes maneres, avui solament voldria apuntar dos aspectes relatius a la formació de les persones que volen ser membres d’aquest cos policial i que em resulten sorprenents (per no dir escandalosos):1. Els requisits previs per accedir a l’examen d’admissió. Copio directament de la plana web de la Generalitat: “Posseir el títol de graduat/da en educació secundària, de graduat/da escolar, formació professional de primer grau o equivalent, o qualsevol altre de nivell superior”.2. La preparació dins l’Escola de Policia: Durada 1 any (¡!)Amb el grau mínim de formació (ESO o FP de primer grau) ¿cóm es poden preparar unes persones, només amb un curs (1.200 hores lectives + 1.680 hores de pràctiques), per a ser “agents de l’autoritat”? Poden aprendre el mínim exigible sobre dret, legislació (general i catalana), defensa personal, psicologia, relacions humanes? Com podem encarregar l’ordre, el servei a la gent, la vigilància i altres tasques que corresponen a aquest cos? Com podem exigir un mínim de qualitat en una tasca tan important i delicada, amb aquests recursos formatius? Jesús Lanao

Pensar en negatiu

¿Heu pensat mai com seria si, en voler accedir a un lloc de treball, us mesuressin per allò que no sou capaços de fer en lloc de fer-ho per les vostres potencialitats? I si a més us passés amb la família? O si algú decidís sempre per vosaltres: el color dels mitjons, el lloc on heu d’anar, quins han de ser els vostres amics? O si s’arribés al consens general que no podeu tenir vida sexual ni parella?Doncs aquesta és la vida que sovint amb la millor de les intencions fem viure a les persones amb discapacitats. Perquè acompanyar i ajudar no és sinònim de minusvalorar o de decidir per l’altre.Ens ho feia notar Tomás Castillo, un psicòleg de la Fundació Amica, de Cantàbria, en una jornada de la Fundació Caviga de Viladecans. Mercè Solé

El Poblenou amb Palestina

L’exposició de festa major d’aquest any al barri del Poblenou de Barcelona ha estat dedicada a Palestina. A Gaza, bàsicament. L’he visitada i he assistit a un acte amb Alberto Arce, un dels poquíssims periodistes occidentals testimoni dels fets del gener passat.Una impressió: només fa nou o deu mesos de la desproporcionadíssima represàlia israeliana i que lluny que em quedaven els fets!Recuperació de memòria: Gaza assetjada i aïllada prèviament perquè no hi haguessin testimonis del que hi farien; arrasament de la plaça (!) de la Pau Gaza-Barcelona (pagada pel nostre ajuntament), l’únic gran espai de lleure d’infants, joves i adults de l’amuntegada població de Gaza; destrucció de dipòsits d’aliments de l’ajuda internacional de les Nacions Unides; bombardeig d’hospital; la immensa majoria del prop del miler i mig de morts són civils...Exemple de notícies que costa que arribin al gran públic: 3 de setembre, el banc central noruec retira fons d’empreses que col·laboren en el mur de l’apartheid; 5 de setembre, Ken Loach, Naomi Klein, Jane Fonda, David Byrne... denuncien que Israel es renta la cara al Festival de Toronto; 7 de setembre, Naomi Klein i Yael Lerer pel BDS (boicot, desinversions i sancions) a Israel; 17 setembre, els sindicats britànics en congrés voten a favor del boicot a Israel...Una recomanació: vegeu el documental Borrados del mapa / Erased, wiped off the map (www.wipeoffthemap.com/erased_spanish.html), que es va passar a Documentos TV el 30 de juny passat (un dia que La 2 feia un altre programa a Catalunya), el breu documental Barcelona-Gaza Peace Park (http://www.ambpalestina.blip.tv/) i Diario de guerra de un payaso (www.youtube.com/watch?v=M3OVLMPsU7U). També podeu entrar al web de palestina.cat i al bloc d’Alberto Arce. Josep Pascual (23.09.09)

Arcadi Oliveres: “Estem davant una crisi dels països rics que té clarament l’origen en l’especulació financera”

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és doctor en Ciències Econòmiques, professor d’Economia Aplicada de la UAB, president de Justícia i Pau i president de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès. Persona compromesa i coherent amb els valors que defensa, és expert en relacions nord-sud i deute extern. La seva capacitat de parlar de la realitat del món de forma valenta i entenedora queda plenament reflectida als seus llibres, entre els quals destaquem “Un altre món” (Angle Editorial) i el darrer, “En qué mundo vivimos” (Icaria). Ens hem trobat a la seu de Justícia i Pau i hem compartit conversa i entrevista, perquè ens ajudi a entendre el moment de crisi que vivim.
Quan sent qualsevol notícia relacionada amb la crisi econòmica, quina és la primera reflexió que li ve al cap?
Que estem davant d’una crisi dels països rics, però que hi ha una quantitat enorme de països del Tercer Món que pateixen una crisi molt més important, més llarga i de més difícil solució: la crisi de la manca d’accés als aliments, a l’aigua potable i als medicaments. Amb això no vull restar importància a la crisi que estem patint aquí i que afecta molta gent.
I que ens diuen que podem solucionar consumint més.
Un gran error. Perquè potser l’única sortida és plantejar-nos el que ara anomenen decreixement, encara que el mot no m’agradi. El planeta és limitat i cal canviar el model de creixement continu cap el model de decreixement del consum de béns materials.
D’on ve la crisi que afecta Occident?
Té clarament l’origen en l’especulació financera. S’ha inflat la bombolla mobiliària i immobiliària, s’ha volgut guanyar diners d’una manera fàcil a través d’una pujada de preus, a causa de la demanda. Es va estar especulant damunt de determinades accions i pisos que s’anaven encarint... però no és que tinguessin més valor, sinó que hi havia més demanda i pujaven els preus. Quan la demanda s’ha vist afectada, els preus han baixat, la bombolla s’ha desinflat i les accions han baixat de preu. Llavors els bancs han reaccionat restringit el crèdit, mentre s’han trobat també que moltes hipoteques no les cobren. I un tercer factor és que les banques havien rebut diners de Fons Sobirans, és a dir, diners de països molt rics en divises, com Xina, Japó i Aràbia Saudita, que han de retornar. I els bancs, entre les accions que han baixat, les hipoteques que no cobren i els Fons Sobirans que han de retornar, es troben amb dificultats de tresoreria.
Han rebut ajut públic.
Sí, però no ha anat canalitzat a donar crèdit als ciutadans, sinó a tapar els seus propis forats. En no donar crèdit han traslladat la crisi financera cap al món real. Si no donen crèdit, l’empresa no pot vendre perquè en facturar ningú no li avança els diners, i aquell que vol comprar no pot, perquè tampoc ningú no li fa un préstec. Ni l’empresari ven, ni el comprador compra. Això comporta un estancament a l’economia que acaba afectant empreses, moltes redueixen plantilla i acaba gent a l’atur; altres apliquen expedients de regulació perquè no tenen més remei; i altres, aprofitant que es parla de crisi i sense tenir-ne necessitat, també apliquen expedients de regulació.
Com ara?
Jo estic escandalitzat per la posició del tot inacceptable de la SEAT, l’empresa més emblemàtica de Catalunya que ara redueix milers de llocs de treball quan, encara que l’any 2008 cal reconèixer que ha perdut diners, els anys 2007, 2006, 2005, 2004, 2003... ha estat guanyant diners, que han anat a parar als seus accionistes sense que es fes cap previsió de reserves comptables. I quan el 2008 han perdut diners envien els treballadors al carrer. I atenció, ho fan legítimament, perquè el capitalisme funciona així: privatització de beneficis (per als accionistes) i socialització de pèrdues (treballadors al carrer i a carregar tots amb el mort).
Un mite del capitalisme que vostè desmunta en poques paraules en un dels seus llibres és el del mercat lliure. Ens ho explicaria amb un exemple?
Abans hi havia una única empresa distribuïdora de benzina, la Campsa. I ens deien: amb el mercat lliure li obrirem la porta a més empreses i la competència farà baixar preus. Però aquestes acaben pactant entre elles un preu. I abans, quan això era un monopoli de l’Estat, els beneficis eren, almenys, per a una empresa pública, i per tant, els guanys podien repercutir en tots els ciutadans. Però ara, en aquest cas, el benefici és més gros i queda en mans de propietaris i accionistes. El mercat seria lliure si tots intervinguessin en igualtat de condicions.
Davant l’obsessió pel creixement, un signe de canvi és que es parli del decreixement, però com explicar-ho a una societat tan abocada al consum?
Molt senzill: els anys 72, 82, 92 i 2002 Nacions Unides ha celebrat la Conferència Mundial del Medi Ambient. I en la darrera, es va posar de manifest que al planeta hi viuen 6.300 milions de persones (a hores d’ara són 6.700). Si totes volguessin consumir el que consumim els 1.200 milions de persones privilegiades que vivim al Primer Món, farien falta tres planetes.
Però només en tenim un.
Això vol dir que l’hem de repartir, primer perquè els que estan al Tercer Món puguin tenir accés a una vida digna, i segon, perquè les generacions que vindran darrere nostre no es trobin un planeta destrossat i puguin viure dignament. Cada dia moren unes 50.000 persones de fam al món. I encara diem que aquest és un planeta que funciona? Un planeta que s’emporta aquestes vides humanes quan té recursos per alimentar-les, només perquè alguns tenim l’egoisme d’acumular molt, no és un planeta que funcioni.
La injustícia econòmica mundial té molts noms propis i vostè n’anomena alguns al seu llibre “Un altre món”. Però, fins a quin punt ens podem convertir tots en còmplices d’aquestes injustícies socials i econòmiques?
En som, voluntàriament o involuntàriament. Al cent per cent no podem evitar de ser-ho, perquè estem en un món on encenem cada dia el llum (i donem beneficis a Endesa)... en la mesura que vivim en un món real som partícips d’aquestes injustícies. Ara bé, podem mirar de minimitzar-ho: per exemple, consumint menys, pensant a qui estem donant els nostres diners, no fos cas que estiguéssim en contra de les guerres i tinguéssim els diners en bancs que alimenten la indústria de l’armament. Quan comprem productes, val la pena que sapiguem quines empreses tenen un millor comportament amb els treballadors, salaris dignes, igualtat amb la dona, menys contaminació...
Posi’ns-en un exemple concret.
Hauríem d’eradicar d’aquest món allò que diuen “fons de pensions”, perquè suposen diners que tenen els bancs i que inverteixen en moltes empreses amb comportaments deplorables. No pot ser que jo digui que estic en contra dels patiments de la gent de Bolívia i que tingui diners en accions de Repsol, que ha estat acusada d’endur-se petroli de Bolívia sense pagar. Les pensions han de ser dignes, però les ha de pagar el govern.
I si el govern no té prou diners per pagar les pensions?
Que els busqui fent desaparèixer el frau fiscal. No mancarien diners per aquesta i altres coses.
I de la despesa en armes?
Naturalment. Aquesta és la segona part. Primer, l’Estat ha de buscar els diners, i després, a veure com se’ls gasta. I se’ls gasta molt malament: cada dia la despesa militar a Espanya és de 51 milions d’euros, una despesa inútil i perversa. Aquests diners estan repartits en despeses de diversos Ministeris: són despeses militars camuflades en altres partides, a banda del de Defensa, que té una despesa d’uns 25 milions d’euros diaris.
Fa poc, esgarrifava un anunci de TV que presentava les forces armades com una ONG.
Enganyen a la gent i això és un delicte. Si mirem el que acorda el propi Parlament, només 7.000 soldats dels 140.000 que hi ha a Espanya estan autoritzats a sortir a fora a fer tasques humanitàries. I encara més, tampoc trobo acceptables les tasques humanitàries que fan, que quan han estat analitzades veiem que d’humanitàries no en tenen res de res.
Parlem del món del treball, ja que planteja molts interrogants amb la crisi d’Occident. Quines propostes faria?
Primer, cal repartir el treball. El problema principal de les societats avançades és el de l’atur. Avui no hi ha forma de crear 50.000 llocs de treball a Catalunya per fer front a l’atur, l’única manera de donar feina als aturats és repartir el treball que tenim. Hem de treballar menys perquè qui no té feina en tingui. Recordem que el primer ministre francès Lionel Jospin va reduir a França la jornada laboral de 40 a 35 hores setmanals amb aquesta idea...
Però ara sentim notícies de propostes de 65 hores setmanals de treball.
Una barbaritat. Els que fan aquestes propostes viuen d’esquena a la realitat, de cara als interessos d’uns pocs i no pas als interessos de la majoria de la gent.
Parlem del finançament de Catalunya. Tenim o no un bon finançament?
El problema no quedarà resolt fins que Catalunya i totes les autonomies tinguin un finançament com el del País Basc i Navarra: el concert econòmic. Es tracta que cadascuna recapti els seus propis impostos i d’aquests pagui a Madrid una mena de “lloguer” (ens agradi o no) de l’Estat espanyol. I també hem dit des de Justícia i Pau que si ara Catalunya disposa de més recursos és obligat que repercuteixin a dins de Catalunya en les classes socials més desfavorides, i a fora de Catalunya en la cooperació al desenvolupament.
I parlant de política, quina és l’arrel del problema de l’abstenció?
Diria que n’hi han dues, d’arrels. Una és la societat massa individualista en què hi ha poc interès per la cosa pública. I l’altre, evidentment, és que els polítics han fet sovint mèrits perquè la gent se’n desentengui. Recordem les eleccions europees... els temes més importants, ni els van tractar.
Com veu el món de la informació?
Depèn dels mitjans. Jo sóc més partidari dels mitjans de proximitat, els que no tenen poderosos accionistes al darrere i et poden explicar la veritat. Però malauradament, el que acaba provocant opinió pública és el que diuen les grans cadenes mediàtiques amb una manipulació absoluta de la informació i també de provocar la imbecilització progressiva de la societat.
I també dels infants i adolescents, contaminats amb molta violència.
És ben cert. Ara venen un videojoc que en un moment donat diu: “crema la vella vagabunda dins del caixer automàtic”. Els fabricants que són capaços de fer això i les botigues que ho venen han de ser processats. I en la mesura en què no denunciem això, no evitarem que aquestes formes de violència es continuïn donant. I si als pares no els importa el que miren els seus fills, de què s’escandalitzen després?
En aquests moments, quins són els principals eixos de treball de Justícia i Pau?
Bàsicament, en quatre eixos principals: Drets humans (amnistia de presos polítics, contra la pena de mort... com vàrem començar, però traslladant-ho aquí a la realitat actual, com ara la situació dels immigrats); Desarmament i pau (denunciant despesa militar, compra d’armes, la participació d’Espanya a l’Otan, la participació en guerres com la de l’Afganistan, l’objecció fiscal); Tercer Món i pobresa (campanyes del 0,7, Catalunya Solidària, Deute Extern...) i un quart aspecte, dedicat a la pobresa i marginació (reclamant habitatge digne, denunciant esclavatges, pensions febles...)
És creient?
Em defineixo com a creient i cristià. I com a cristià un pèl heterodox, en el sentit que dubto de certs dogmes i discrepo també amb certes recomanacions d’algunes jerarquies. Però sí que crec en el missatge evangèlic, en les Benaurances. Crec que la fe pot aportar quelcom de positiu, però també es pot viure sense fe i fer molt de bé a la societat.
Com veu l’Església, com a institució?
Em fa patir molt les actituds institucionals que tenen, les contradiccions lamentables que hi veig... però no ens hi hem de capficar. A Justícia i Pau diem que hem de dedicar els esforços cap a altres qüestions.
Les religions, què poden aportar de positiu al nostre món?
Totes les religions haurien de sumar esforços per ampliar la dignitat de les persones. Podrien ser una magnífica eina en favor dels pobles si es deixessin estar de rivalitats, de monopolis de la veritat i d’enveges. Hi ha molta gent en el món de les creences que caminen en aquesta direcció, i naturalment, també molta gent que es declara agnòstica. Hem de treballar plegats, creients i agnòstics, per la dignitat de l’ésser humà.

Maria Josep Hernández

Diguem que parlo de Madrid

Ara que sabem que Madrid no serà seu olímpica, em vénen unes quantes preguntes sobre les raons materials i passionals que mouen l’embogida campanya que porta una ciutat a disputar l’organització d’una olimpíada. Sembla que els instigadors són les camarilles. Aquells que ocultament influeixen sobre el poder. Els polítics son fàcils de convèncer perquè la vanitat tot ho pot. Finalment, els ciutadans sempre entusiastes i identificats amb la nostra petita pàtria urbana acabem per justificar l’epopeia. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, i aquest sentiment acaba per contagiar-ho tot.

Qui promou aquests “tinglados” no son mai els ciutadans sinó grups empresarials i de negocis amb l’ajut del poder polític. Se sol dir que l’organització d’uns Jocs és l’excusa per a millorar la ciutat. A Barcelona, gràcies als Jocs es van fer les rondes, és veritat, però la Vila Olímpica que és una promoció d’habitatges de renda lliure s’hauria fet de totes maneres perquè es finançava sola. Les instal·lacions esportives, a la llarga queden infrautilitzades perquè son massa grans i poc adaptades pel dia a dia, i a més molt cares de mantenir. Hi ha molta obra que és flor d’un dia. A més, en el cas de Barcelona, el Holding Olímpic que es va encarregar d’executar les inversions va perdre diners i va acabar al jutjat. És veritat que es fan obres i es creen temporalment llocs de treball però alguns hi guanyen molts diners amb la justificació del bé col·lectiu, que no és tant.

Hi ha llocs on la gent això ja ho sap. A Tòkio i a Chicago una part important dels ciutadans pensen que els Jocs faran augmentar els impostos i acabaran per perjudicar-los. Vet aquí el poc entusiasme que han aixecat aquelles candidatures. No és el cas de Madrid. Els promotors van prometre una inversió de 18.000 milions i 300.000 llocs de treball, dels quals el 60% a la construcció i la resta a serveis relacionats majoritàriament amb el turisme. La construcció i el turisme. Caram! quin model de negoci més poc engrescador i tronat pels temps que corren. Estic segur que no és pas el tipus d’inversions que el president Zapatero creu que s’han de fer en els propers anys a Espanya, i menys encara a Madrid. Ben mirat potser és una sort que no es facin els Jocs del 2016 a Madrid, i s’inverteixin els diners en una indústria més productiva i de futur.

Salva Clarós

Pebrots farcits de còctel de verdures

La tardor és el començament de la rutina en la majoria de països, fins al punt que en psicologia es parla de “síndrome post-vacacional”. Antigament s’anomenava l’estació de la malenconia. Donem per acabada, amb més o menys èxit, l’operació biquini i les vacances esdevenen aquell llunyà record d’un temps que ha passat massa depressa. Tot i que la tardor s’associa a una certa tristor, avorriment i nostàlgia, podem intentar mantenir un saludable equilibri dels nostres “humors” i gaudir de la varietat de tonalitats que ens ofereix la natura pràcticament irrepetibles en altres èpoques de l’any. I per contribuir a aquest saludable equilibri us proposo una recepta fàcil d’elaborar, plena de sabor i colors que ens ajudaran a trencar amb la tant repetida frase d’aquests dies: “Ja ho veus, aquí, tornant a la rutina”.
Ingredients: un pebrot vermell per persona; cebes; alls; bolets (poden ser xampinyons o barreja de bolets en conserva); verdures (pastanaga, mongeta tendra, pebrot vermell, ceballots, porro...); un got de vi blanc; formatge ratllat.

Preparació: Es renten els pebrots i es col·loquen en una plàtera de forn, es reguen amb una mica d’oli. S’introdueixen al forn a 200º, una mitja hora. Una vegada s’hagin refredat, es pelen.

Mentre es fan els pebrots, s’elabora una salsa que farem fregint en una cassola una mica d’oli, ceba i dos alls tallats finament. Hi afegim els bolets, hi posem vi blanc i una mica d’aigua. Es cuina tot durant 10 minuts i ho passem per la batedora.

Per al farciment, es piquen en juliana fina ceballots, porro, pebrots verds i mongetes tendres, així com pastanagues tallades en tires fines. En una paella amb oli, es posen a daurar dos alls en làmines, s’hi afegeix la verdura i es cuina. Barregem la juliana de verdures amb la salsa de bolets i farcim els pebrots. Els col·loquem en una plàtera de forn, ho cobrim amb formatge ratllat i els introduïm uns cinc minuts al forn a 190º.

Tere Jorge

La Fundació Ared

Ared (para la reinserción de mujeres) en una Fundación que nace en 1994,en los sótanos del Centro Penitenciario de Mujeres de Barcelona –Wad Ras–, por la iniciativa de cinco mujeres privadas de libertad, una voluntaria y su monitora de confección, María Teresa Rodríguez, hoy presidenta de la fundación. Convencidas que la formación humana y la capacitación laboral las conduciría a mayores niveles de autonomía y libertad, pusieron manos a la obra.
La misión de la fundación gira alrededor de los valores de la formación ocupacional, el acompañamiento social y la inserción laboral, ofreciendo oportunidades a personas, fundamentalmente mujeres provenientes de centros penitenciarios, excluidas o en riesgo de exclusión social. Creemos en una acogida amplia sin restricción de perfiles, porque hemos experimentado a lo largo de 15 años, que no existen personas irrecuperables, aunque sí vemos que los procesos de rehabilitación de la dignidad humana son muy diversos en sus características y en sus tiempos.

Actualmente capacitamos a personas en cuatro especialidades formativas: confección industrial, restauración y cocina, artesanía y cuidadoras de personas dependientes, que vienen derivadas del Departament de Justícia, de las Oficinas del Departament de Treball, y de la red de Servicios Sociales. La mayoría son mujeres; hay un 50% de presencia de inmigrantes, y un volumen significativo de personas en diferentes grados penitenciarios. También acogemos en nuestros programas a personas que cumplen una medida alternativa al cumplimiento de condena en prisión, realizando un servicio a la comunidad.
Nuestro programa de acompañamiento social, con comedor para nuestras alumnas y trabajadoras, pisos de acogida temporal, tutorías individualizadas, formación complementaria impartida por voluntariado, acompañamiento en gestiones administrativas, contención diaria de situaciones de dificultad, recogida y distribución de alimentos y artículos de primera necesidad, junto con un programa de becas de ayuda al aprendizaje, aportan solidez a la formación y a la capacitación laboral.

El 8 de marzo –día de la mujer trabajadora– del 2006, la Fundación Ared ha promovido a Salta Empresa de Inserción, con la finalidad de crear oportunidades de inserción por el empleo a personas con perfiles especialmente vulnerables: actualmente están creados 26 puestos de trabajo en diferentes ámbitos laborales: confección, limpieza, mantenimiento, catering, transportista, artesanos. El programa de inserción laboral de Ared, desarrolla también el programa Incorpora: acogida de personas en búsqueda activa de empleo, y prospección de empresas que ofrecen diversos puestos de trabajo.

Las dos grandes áreas de trabajo, la educativa que conduce a la inserción, y la administración y gestión económica de la casa, son dirigidas por la directora y la gerente. Desde un co-liderazgo mantienen el difícil equilibrio entre la rentabilidad económica y la rentabilidad social. Los medios están al servicio de las personas. La financiación de la entidad proviene un 40% de fuentes de recursos públicos, un 35% de fuentes privadas y un 25% de la propia producción.
Trabajamos en red con otras entidades con misiones complementarias, ya que es la única forma de hacerle frente al complejo fenómeno de la exclusión estructural de nuestra sociedad que expulsa hacia fuera y hacia abajo a los colectivos más vulnerables.

A lo largo de 15 años de un constante e incansable trabajo vamos constatando un muy buen nivel de inserción laboral e integración social de alrededor de un 60%. Siendo que el punto de partida es de una notable vulnerabilidad, estos resultados alientan nuestro trabajo y nos motivan a continuar mejorando la calidad de los programas. Conseguimos un descenso significativo del porcentaje de regresión penitenciaria promedio en el estado, que oscila alrededor de un 37% y que en Ared no asciende del 5%.

Constatamos también la presencia de personas solidarias en nuestro entorno social, que encuentran la alegría de la gratuidad y comparten su tiempo o sus recursos con los que menos oportunidades han tenido: gracias a todos ellos, al esfuerzo de las personas que atendemos, y al buen trabajo del equipo técnico, la Fundación Ared hoy es un punto de referencia de calidad, en el ámbito de la inserción laboral.

María Elena Alfaro

Para contactar con nosotros:
www.fundacioared.org - 93 351 38 65
Carrer Zamora nº 103-105 bajos.
08026 Barcelona

Què passa a Itàlia?

Molts ens preguntem perquè Berlusconi continua guanyant les eleccions a Itàlia. Possiblement ha “embruixat”, ha mig “atontat” a mig país a través de la televisió i altres mitjans. No està passant això també al nostre país? Molta gent no solament no llegeix ni llibres, ni revistes especialitzades que poden augmentar l´esperit crític, sinó que tampoc llegeix els diaris que poden aportar un contrapunt a les informacions (les propagandes interessades, millor) televisives.
La divisió de l´equerra italiana entre el Partit Democràtic, la Refundació Comunista, Esquerra i Llibertat, Itàlia dels Valors i els Radicals, segur que també hi juga un paper. Gianni Vattimo va dir: “El dia que l´esquerra deixi de dividir-se per qualsevol ximpleria tornarà al poder”. Què se n´ha fet de l´alta qualitat i experiència democràtica dels italians? De la gran capacitat negociadora? I del pes específic del comunisme de rostre humà, gestat de fa anys des de Gramsci i Berlinguer?
Pels anys setanta esperàvem el compromís històric entre el PCI i la Democràcia Cristiana, i tardava... Ara que no solament s´ha produït sinó que en un mateix partit (PD) hi ha els comunistes i demòcrates cristians, a més de socialistes i altres forces, resulta que sorgeix el “tifó” Berlusconi i arrasa. És clar que el PD ha pres el costum “divisori” de les esquerres i ens trobem amb un ventall de partits que divideixen l´electorat conscient, sensible, humà, l´italià obert, tolerant i demòcrata de tota la vida.
Sembla que hi ha una esperança que té cara de dona. Debora Serracchiani, de 38 anys, jove, que pot recuperar el fil d´aquesta profunda tradició i unir el que estava dividit. Una dona que creu en els bases i en el poble. Una dona que pot unir els dos esperits: el comunista i el demòcrata cristià en un país difícil on a l´Església encara li costa acceptar la separació entre religió i política. Esperem que l´alè catòlic d´universalitat i unitat i l´alè comunista de fraternitat de tots els humans, es fecundin mútuament en l´evangélica comunió d´energies al servei del poble i n´aprenguem la lliçó.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

El mamut de Viladecans ja rutlla

Em permetreu que ho anunciï amb tota la satisfacció: el mamut de Viladecans ja rutlla! De moment, només va ser una gran reproducció penjada a la torre de guaita de Can Modolell, que és la seu de l’ajuntament, i una reproducció més petita escampada en infinitat de mocadors grocs que la gent prenia de les mans als qui els repartien. També, uns mamutets de xocolata que una pastisseria diu que va fer i que jo no he vist.
De moment, ja dic, només és això, però el cas és que ja existeix. Tot va començar quan, després d’anys de gemegar perquè la Festa Major de Viladecans era una festa sense personalitat i sense cap element significatiu i aglutinant, uns quants ens vam animar a engegar una cosa que tothom qui ho sentia, de Viladecans i sobretot de fora, deia que era una bestiesa: vam convocar una taula rodona amb els grups municipals representats a l’Ajuntament per parlar de la Festa Major. La taula, de fet, no va anar ni bé ni malament, però va servir, primer, per demostrar que és bona cosa que els partits parlin junts de temes ciutadans fora del marc de les campanyes electorals. I va servir, sobretot, per encendre un cert interès ciutadà. Petitó, però interès. De manera que els convocants i un parell d’entitats més vam trobar-nos a la sortida i vam quedar per parlar. I a la primera reunió un va dir que era important trobar un element que pogués ser considerat de tothom, que no se’l pogués apropiar cap grup, partit, sector social, etc., etc., etc. I ja va estar. Feia tot just un any que, tot construint una bassa de laminació, s’havien trobat a Viladecans (a tocar de Gavà, però dins el terme de Viladecans!) restes d’animals prehistòrics d’una certa importància, entre els quals hi havia restes de mamuts. I va quedar clar que faríem rodar la festa entorn d’un mamut.
Vam anar convocant més entitats, fins a ser-ne setze, vam engegar un blog que comença amb la troballa prehistòrica i va resseguint tot el procés que hem fet (podeu mirar-lo: http://elmamutdeviladecans.blogspot.com), i vam decidir anar amb una proposta a l’Ajuntament: per començar, aquest any, proposàvem que s’endarrerís la recepció oficial que es fa després del pregó, i en aquell moment es donés la benvinguda al mamut. Proposàvem aquest moment perquè aquest és, de fet, l’únic moment amb una certa consistència institucional de tota la festa. Però s’ha de dir que hi anàvem amb poc convenciment, perquè canviar coses que sempre s’han fet d’una determinada manera no és fàcil, i sobretot quan es tracta de l’administració pública. Però, per a sorpresa i alegria nostra, aquest cop no va ser així. Aquest cop vam trobar molt bona acollida, i totes les facilitats.
I vam tirar la cosa endavant. No hi havia temps ni diners per construir un mamut pròpiament dit, i això vam quedar amb la regidora que es deixava per a un any futur, però sí que hi havia temps per muntar tot un xou a la plaça a base d’exploradors que han pogut fotografiar el mamut i ens en porten la foto per penjar-la a la vista de tothom, i començar a donar la benvinguda a la bèstia amb una mica de gresca, i portar tots al coll un mocador amb la seva figura... Com que el muntatge de tot plegat ha estat molt col·lectiu, la barreja de la gresca de rebuda va ser tirant a inhabitual: primer uns balls de sevillanes i després el ball del Patatuf, que és una cosa típica de per aquests verals i que ara aconseguirem que sigui més coneguda...
Que per què serveix tot això? De moment, perquè entitats que mai no s’havien trobat juntes s’hi trobin, i a més ho facin sense cap convocatòria oficial, cosa que a Viladecans és una absoluta novetat. I després, perquè la Festa Major de Viladecans, que se celebra el 8 de setembre en honor de la Mare de Déu de Sales, sigui alguna cosa més que una suma d’actuacions musicals i actes esportius: la pobra Mare de Déu de Sales ha perdut gairebé tot protagonisme (tot i que alguna cosa caldrà fer per recuperar-la: és patrimoni col·lectiu!), però en tot cas Viladecans té tot el dret, i tota la necessitat, a tenir vida pròpia, elements de cohesió, protagonisme de tothom...
Ara, a veure què passa. Caldrà encertar el camí per desenvolupar aquesta llavor que acaba de néixer... De moment, però, i això és molt important, tota la gent que hi ha intervingut n’està contenta.

Josep Lligadas és escriptor

El final de la civilització del petroli

La revolució industrial va ser possible gràcies a dues condicions sense les quals no hauria mai proliferat una civilització tan intensament malversadora i fugaç. La primera, l’ús de fonts d’energia barata com el carbó, el petroli i el gas natural. La mà d’obra barata és la segona condició sense la qual no hauria triomfat el sistema productiu industrial. Des de la màquina de vapor fins a les turbines de gas de cicle combinat, passant pels motors de combustió dels cotxes, l’extraordinari poder energètic dels hidrocarburs ha proporcionat la força motriu que, en els darrers 150 anys, ha transformat la faç del planeta com no havia succeït en els 2 milions d’anys que fa que l’home l’habita.

Segons dades de 2007 de la petroliera americana Chevron, el 88% de l’energia primària del món prové del petroli, del carbó i del gas. El món consumeix 85 milions de barrils de petroli cada dia, o el que és el mateix, 160.000 litres per segon. Som petrolidependents. Aquesta civilització no sap viure sense els combustibles fòssils, i ha conreat la cobdícia, i ha tancat els ulls a les conseqüències devastadores de la cultura del carboni i del creixement fora de control. Els EUA no han ratificat l’Acord de Kyoto sobre canvi climàtic, tot i conèixer la seva responsabilitat. Per cert, la Chevron Oil encapçala la seva web http://www.chevron.com amb una exhaustiva informació sobre la responsabilitat social i el compromís corporatiu amb el medi ambient a Angola on la petroliera (això no ho diu la web) ha provocat un enorme desastre ecològic i humà. Costa una mica més de trobar a internet, però també està força documentada la relació amb la Chevron Oil de la senyora Condolezza Rice, secretària d’estat i del senyor Dick Cheney, vicepresident del govern dels Bush. Interessos econòmics en camps petroliers a la zona del mar Caspi i al Turkmenistan, una bona raó, més enllà de talibans i Al-Qaedas, perquè els EUA declaressin la guerra a l’Afganistan. (http://www.aztlan.net/oiltanker.htm), (http://www.corpwatch.org/article.php?id=2469)

El problema, al marge del canvi climàtic, que és el problema principal, és que el món es troba ara davant d’una crisi energètica sense precedents. La producció de petroli va caient cada dia perquè els camps on s’extreu el cru estan envellint, s’esgoten, i perquè el ritme de descobriment de noves reserves també es troba en franca caiguda des de fa decennis (veure Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics de la Universitat de Barcelona a http://www.fdacomin.org/esp/sem/sem_crisis.htm ). Això fa que cada vegada s’obtingui menys petroli per a una demanda que no para de créixer. Segons dades de l’Associació Americana de Geòlegs del Petroli (AAPG), el volum de les reserves de petroli descobertes està disminuint des dels anys 70 (primera crisi del petroli); en canvi, la corba de demanda mundial no ha deixat de créixer i ho continuarà fent. Es creu que el 63% de l’augment del consum previst per als propers anys vindrà dels països en vies de desenvolupament com la Xina, Índia i altres.
Durant els anys 80 es va produir el punt fatídic on es tallen la corba tendencialment descendent de les descobertes de cru amb la corba tendencialment creixent de la demanda mundial. A partir d’aquell moment la demanda de petroli supera les reposicions per nous descobriments. La conseqüència és que per satisfer la demanda cal recórrer ara a les reserves descobertes i encara no explotades, però fins quan duraran? Es parla del zenit del petroli (pick oil) en referència al punt a partir del qual decreixen indefectiblement les reserves totals. A partir d’aquí comença un compte enrere en què no importa tant quan trigarem a extreure el darrer barril perquè no depèn tant de les reserves existents com de la magnitud de la demanda, com el fet que ha arribat el final del petroli barat perquè s’acaba i comença una escalada progressiva del preu del petroli i derivats. S’ensorra una de les dues condicions sobre les quals s’aguanta encara la civilització industrial.
Segons l’Institute for the Analysis of Global Security amb el barril de petroli a 100$ (actualment està al voltant del 65$ i pujant), l’OPEP podria comprar la General Motors amb els beneficis de 6 dies i el Bank of America amb els beneficis de 2 mesos. Aquesta dada suggerent fa pensar sobre què va guanyar l’OPEP durant la primera meitat de 2008, quan el barril va arribar a 150$, i també permet imaginar en quina butxaca es troben els bilions de dòlars del forat econòmic dels països de l’OCDE, que va provocar la crisi financera de la qual encara no n’hem sortit.

Quan el 1973 es produí el zenit del petroli en territori dels EUA, entrant en declivi els seus jaciments, els americans van orientar la política exterior i militar cap a qualsevol racó del món on hi hagués reserves de petroli. Els Bush, uns imbècils lacais dels grans interessos petroliers, han defensat fins a l’estupidesa un model de civilització insostenible. El president Obama, s’ha trobat ara amb el zenit mundial del petroli i, és clar, no té altra opció que desarmar l’economia del petroli i construir una altra base energètica que sostingui el model industrial, que és la base de l’estil de vida d’occident. No n’hi haurà prou amb reprogramar la política americana per a la transició cap a una altra energia. El que cal refundar és l’estil de vida occidental. Cal entendre que el petroli que ara s’acaba no és substituïble per res igual sinó per una altra societat completament diferent.

Salvador Clarós és sindicalista

Bòsnia i Herzegovina - agost 2009

A la Roser, la meva germana, no li va costar gaire de convèncer-nos que l’acompanyéssim a Bòsnia aquest estiu. La Roser té a Bòsnia una família i molts amics d’ençà del projecte de reconstrucció que la Plataforma Solidària del Maresme va impulsar a la comarca de Hadzici, a 15 km. de Sarajevo, entre el 1996 i el 2002. Aquella guerra i el moviment de solidaritat que va generar, especialment a Catalunya, ens va deixar molt lligats afectivament a aquest país dels Balcans.
I vam agafar les tres nenes i el cotxe, i cap a Bòsnia, que només són 3.000 kilòmetres! Sort del DVD de doble pantalla que vam adquirir especialment per aquest viatge!
Sabíem que Bòsnia és molt bonic perquè n’havíem vist moltes fotografies, i també sabíem que la família de la Roser ens esperava amb els braços oberts. Però les nostres expectatives s’han vist superades amb escreix en tots els sentits. L’acolliment que hem rebut per part de les famílies bosnianes amb les quals hem conviscut ha estat emocionant, i els llaços que hem creat amb ells tenen vocació de durar per molt temps.
Pel que fa a la realitat social, política o econòmica, amb dotze dies de ser-hi no tenim prou coneixement per fer-ne una anàlisi veraç. Sabem que hi ha un índex molt elevat d’atur, que el territori de Bòsnia està governat per tres administracions ètnicament diferenciades, que governar i tirar endavant un país d’aquesta manera és molt difícil... però nosaltres vam tornar enamorats de Bòsnia i esperançats sobre el seu futur. El que passa és que a la tornada, un diari va publicar un article extremadament pessimista sobre Bòsnia d’un periodista bosnià que viu a Madrid, i això ens va deixar una mica consternats i desorientats. Si el voleu llegir, el trobareu a http://www.elperiodico.cat/envN.asp?p=46&i=CAT&n=641546&h=090902
En tot cas, nosaltres vam veure un país en què la destrucció causada per la guerra no és tan evident com ens imaginàvem. És clar que no vam ser a la part més trinxada de Mostar, però en general, als pobles la gran majoria de cases són noves o estan reconstruïdes. Per veure cases destruïdes i abandonades, que lògicament també n’hi ha, ens hi havíem de fixar, perquè en molts casos han anat quedant mig cobertes per la vegetació o tapades per construccions noves.
Sarajevo mereixeria un article sencer. Aneu-hi. La sensació és d’estar en un lloc únic, històric, transcendent, on encara és possible somniar amb la convivència pacífica entre cultures i religions. En canvi, de tornada a casa, en parlar de Bòsnia i dels bosnians amb amics i coneguts, més d’una vegada ens hem trobat justificant que els bosnians són musulmans però «són diferents dels altres», o «són musulmans culturalment però majoritàriament no són molt practicants», perquè és tan potent i tan estès el prejudici contra els musulmans al nostre entorn, que sembla que no pugui ser que hi hagi musulmans que siguin acollidors, familiars, carinyosos, senzills i entranyables com els bosnians amb els quals nosaltres hem tingut la sort de conviure durant gairebé dues setmanes i que ja formen part de la nostra vida.
A Bòsnia hem viscut amb una certa contradicció la nostra identitat cristiana, perquè si bé és cert que en aquell paisatge es combinen esglésies, mesquites i alguna sinagoga –moltes més mesquites que esglésies–, la guerra es va presentar al món com una guerra de religions. I en aquesta pretesa guerra de religions, els bosnians musulmans varen ser víctimes d’un intent brutal de genocidi per part del cristians. Des dels turons dels voltants de Sarajevo, els serbobosnians bombardejaven les mesquites però respectaven les esglésies, tant les catòliques com les ortodoxes.
Com a cristians, ens dol saber això i veure com també després de la guerra, avui mateix, al territori de Bòsnia sota administració croata, la creu de Jesús s’erigeix com a signe d’identitat en clara confrontació amb la identitat de la població musulmana. I si bé és cert que la identitat musulmana de la població de Bòsnia també s’ha reforçat com a conseqüència del conflicte, els nostres amics, bosnians musulmans, ens han transmès en tot moment un gran desig de pau per sobre de tot i malgrat tot: malgrat que el 49% del seu territori va ser segregat i està sota control de les repúbliques sèrbia i croata de Bòsnia, malgrat que les banderes de Sèrbia i de Croàcia són omnipresents en aquestes parts del territori de Bòsnia, malgrat que l’alfabet ciril·lic serbi sigui cooficial a tot el territori de Bòsnia... I si, malgrat tot això, ells desitgen la pau per damunt de tot, a nosaltres només ens queda pregar amb ells a Déu / Al·là perquè mai més cap altra guerra ètnica torni a esclatar en aquest petit país.

Marta Loire és militant d’ACO de Mataró

Quina crisi?

Hi ha signes d’estabilització dels preus dels pisos i repunt de les vendes. Revifa la venda de cotxes. S’entreveu, encara que no immediata, una tornada al consum. Per altra banda s’han iniciat les sessions preparatòries de la conferencia de les parts del conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que tindrà lloc el desembre pròxim a Copenhaguen. Mentre que per una banda, polítics i banquers ens diuen que cal que tornem a consumir perquè no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi resulta que, d’aquí a tres mesos encara no, el món haurà de prendre una de les decisions més transcendentals de la història per mirar de frenar el canvi climàtic, que inevitablement comporta, com sap tothom, consumir menys. De l’acord de Copenhaguen en matèria de canvi climàtic en dependrà que a partir de 2015 deixin de créixer les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que baixin ràpidament en un 40% abans de 2020 en els països més industrialitzats i que aquests prenguin compromisos per finançar els països empobrits perquè desenvolupin energies netes, aturin la deforestació, i s’adaptin a un canvi climàtic ja inevitable.
D’ençà de Kioto (1997), l’acord que ara serà substituït pel de Copenhaguen, queda palès que s’ha fet curt tant en el seu compliment, en algunes absències significatives com la dels EUA i també en les previsions. Ara s’ha vist que l’escalfament i el desglaç de l’Àrtic s’accelera i les conseqüències del canvi climàtic poden ser dramàtiques si no s’actua amb urgència. Les alarmes ja estan enceses però l’incentiu al consum, sobretot d’automòbils de gasolina, que són els principals responsables de l’escalfament global, o la construcció de noves autovies, aeroports, l’augment de creuers d’oci i de vols “low cost”, la pressió incessant per a comprar més electrodomèstics... és francament desconcertant. Mentre es deia al començament de la desfeta financera que aquesta crisi econòmica, sense precedents, faria canviar les regles del joc, és a dir dels mercats, i acabaria per sempre amb la societat del malbaratament i la disbauxa financera, els nostres polítics diuen que la salvació serà la represa del consum. Tindrà raó Franny Armstrong, la directora de la pel·lícula documental The Age of Stupid (l’Era de l’estupidesa) que acaba d’estrenar?

La bella molinera

Die Schöne Müllerin (La bella molinera). Franz Schubert. Matthias Goerne, baríton, Cristoph Eschebanch, piano. Harmonia Mundi, 2009.És el segon enregistrament que Goerne fa d’aquest cicle de vint cançons de Schubert. El lied és segurament un gènere musical molt minoritari i poc espectacular: no requereix grans veus ni grans proeses vocals. És lluny, doncs, de l’espectacle operístic, per dir-ho d’alguna manera. És una música d’una gran intimitat i proximitat (Schubert la feia pensant en la seva colla d’amics, que es trobaven periòdicament a casa de l’un o de l’altre per fer música). Demana intensitat i delicadesa a l’hora de cantar i, en aquest cas, té la gràcia de connectar amb melodies populars dins d’un moviment romàntic encara primerenc. Matthias Goerne ha cantat molt a Catalunya, per sort nostra. És un dels habituals de la Schubertiada de Vilabertran. I canta d’una manera extraordinària, al més pur estil d’un dels seus mestres: Dietrich Fischer-Dieskau. En fi, si us agrada Schubert, us agradarà. Si no coneixeu l’obra, és una magnífica introducció. Mercè Solé

Haissa

Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme. Emili Ferrando. Ediciones Carena, Barcelona 2009.

Semblaria una mica precipitat això de recomanar un llibre que no he tingut temps de llegir, només de fullejar. Però el cert és que Emili Ferrando, militant de la GOAC, mestre i historiador, em mereix tota la confiança. La Haissa era una empresa de Badalona que va patir un incendi el 17 de maig de 1974 en el qual van morir sis persones. Haissa no comptava amb cap mesura de seguretat per als treballadors, que es van trobar assetjats pel fum i per les flames sense possibilitat de trobar sortides. En el seu enterrament es va produir un intent de manifestació que va acabar amb càrrega policial. Tota una època, un moment d’efervescència sindical i política que donaria pas poc després a la transició democràtica. Ferrando reconstrueix la vida a la fàbrica i al barri a partir d’entrevistes amb familiars dels qui van morir, veïns i antics treballadors a part de la documentació recopilada.Un esforç important de recuperació de la memòria històrica dels treballadors i de la ciutat de Badalona. Que ens hauria de servir per recordar que encara avui Espanya és al capdamunt del “rànquing” europeu d’accidents laborals i que, per tant, cal aprofitar tots els mitjans sindicals i legals per garantir la seguretat dels treballadors. Mercè Solé

Votar Cal·lígula

És la sensació que em fan els electors italians, amb tots els respectes, que voten pel seu Berlusconi. Ja sé que comparar Cal·lígula i Berlusconi és una brutalitat potser injustificable. La veritat és que l’associació d’idees m’ha vingut per l’afició de Berlusconi a les orgies i a les excentricitats. Encara no ha fet cònsol el seu cavall ni el seu cotxe, però potser tot arribarà. I va fent mans i mànigues per obtenir tot el poder a base de comprar els grans “constructors” d’opinió (mitjans de comunicació i equips de futbol) i de canviar les lleis per fer-se-les a mida i poder continuar abusant del diner públic en benefici propi. Sedueix polítics europeus (gràcies a això hem pogut conèixer l’exprimer ministre txec “al desnudo”, que diuen) i s’aprofita de les ganes de pujar de les fèmines del seu entorn. Es fa seves causes que li resultin rendibles políticament i indolores econòmicament com la de la defensa (¿?) de la vida d’Eluana Englaro. Paguen les seves factures els immigrants i els pobres, l’educació, els jutges que intenten fer honestament la seva feina... I la gent el continua votant, cosa que em fa pensar que realment cap alternativa és capaç d’engrescar la gent i ni tan sols d’unir tots els partits amb voluntat democràtica per tal d’aconseguir una política mitjanament higiènica. Deu ser un reflex de com vivim nosaltres, d’allò que ens compromet i d’allò que ens motiva. D’allò que valorem i d’allò que passa desapercebut. Un reflex de la nostra mirada, dels nostres valors, dels nostres costums. Mercè Solé

El tren dels somnis

Un antic vagó de tren, ara restaurat, recull les vivències i objectes dels qui vam arribar a Catalunya als anys 50, 60, i 70 amb aquest mitjà de transport Entorn a mig milió de persones procedents d’altres punts d’Espanya, van fer servir el tren que els havia de portar a Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, per poder treballar. Al tren li dèiem el Sevillano, pel seu punt d’origen, i es convertia en el Catalán quan prenia rumb al Sud. Ara es pot visitar un dels vagons restaurat i que recrea en el seu interior com devia de ser, en aquells temps, a partir dels testimonis de les persones que van haver de viatjar cap a un destí que desconeixien i carregats la majoria de vegades amb les poques pertinences i el menjar i beguda que calia per passar vint-i-quatre hores i de vegades més i tot dins d’aquest vagons. Ara es pot visitar en el Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, ja que forma part de l’exposició permanent d’aquest senzill museu situat en una antiga masia dins el municipi de Sant Adrià del Besòs. No hi trobareu grans i originals obres d’art, però sí la part més humana i oblidada del que va representar, per a tants de nosaltres, l’èxode massiu i dur de la llarga postguerra a Espanya. Ernestina Ródenas

El Bou i la Mula

El pessebre és un món. Aquest és un dels lemes que guien el treball del col·lectiu pessebrista El Bou i la Mula. Un col·lectiu que el formem persones de procedència diversa que tenim en comú la fascinació i l’estima cap aquesta tradició nadalenca. El pessebre és un món i aquest convenciment ens va portar a crear, aviat farà 10 anys, el col·lectiu d’opinió, recerca i difusió del pessebre El Bou i la Mula. Va ser el 4 de setembre de 1999 al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius. Des d’aleshores hem portat a terme una llarga llista de projectes, tots ells dirigits a complir els objectius que, d’entrada, ens vam marcar.

El primer d’aquests objectius era promoure la recerca sobre el pessebre. El pessebre és una tradició molt arrelada a casa nostra, amb una llarga història al darrere, i que ha generat al seu voltant un important patrimoni cultural, artístic i etnològic; però malgrat això, pràcticament no existeixen estudis seriosos que aprofundeixin en els diferents aspectes d’aquesta tradició. El pessebre, pel seu caràcter familiar (tot i que amb una important dimensió social) potser ha quedat oblidat pels estudiosos davant d’altres tradicions amb menys seguiment. Per això el nostre col·lectiu ha promogut diversos treballs de recerca, entre els quals val la pena destacar la catalogació d’una col·lecció de figures de pessebre (prop de 3.000 peces!) dins de l’IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya).Un altre objectiu de la nostra entitat és fer difusió del pessebre. I difusió no només vol dir animar tothom a fer el pessebre, o donar-ne a conèixer la història, sinó sobretot mostrar totes les possibilitats que ens ofereix. Fer el pessebre no només és una magnífica oportunitat de realitzar una activitat que aplegui tota la família, sinó que té un gran potencial per treballar la fe en un grup de catequesi o reunir diverses generacions d’una entitat en un projecte comú. Al llarg d’aquests 10 anys hem recollit diverses experiències sobre el valor pedagògic del pessebre i per nosaltres ha estat molt important donar-les a conèixer. Ho hem fet amb diversos treballs (alguns dels quals han estat guardonats) i amb llibres com ara Fem el pessebre (Barcelona, La Galera, 2003) o Per Nadal, el pessebre (Barcelona, CPL, 2005). Dues fites del nostre col·lectiu que més ens satisfan són l’espai de ràdio sobre el pessebre que vam realitzar durant diverses temporades a Catalunya Cultura i el curs El pessebre: aspectes teològics, artístics, simbòlics i culturals que vam fer a la Universitat de Barcelona l’any 2006.

Tenim, també, l’objectiu de promoure el debat al voltant del pessebre. Si estimem aquesta tradició i volem que segueixi viva, cal saber-la renovar, repensar-la i donar-li nous llenguatges que l’apropin a la nostra societat. Ens entristeix veure com iniciatives engrescadores (i profundament tradicionals!) com eren els pessebres que fa uns anys es feien a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, van ser bandejades per polítics ineptes i per pretesos defensors de la tradició que l’única cosa que aconseguiran és quedar-se ells sols, fent el pessebre. I ens entristeix constatar com, en nom d’un mal entès laïcisme, es nega la possibilitat de fer el pessebre a algunes escoles. En la mesura de les nostres possibilitats hem intervingut en aquests i altres debats al voltant del pessebre i, en definitiva, hem fet articles, llibres, conferències... sempre amb l’objectiu de mostrar la riquesa del pessebre i d’avançar en el seu coneixement i gaudi.

I el darrer dels nostres objectius el formulem així: “Celebrar el pessebre”. És a dir, que tota la feina que fem com a col·lectiu no pot oblidar mai el seu component lúdic que, d’altra banda, és un dels trets intrínsecs del pessebre. Ens ho passem molt bé fent el pessebre, estudiant-lo i donant-lo a conèixer, i transmetre aquest “passar-s’ho bé” és una de les fites que ens marquem.Els darrers anys hem creat un espai a internet que incorpora, entre d’altres apartats, un bloc d’informació i opinió sobre el món del pessebre. I ens plau constatar com aquest espai s’ha convertit en la referència principal sobre el món del pessebre a Catalunya, on fins i tot s’hi adrecen les institucions oficials per a qüestions relacionades amb el pessebrisme!Ja haureu notat que som entusiastes del pessebre i que mai no pararíem de parlar-ne. Però cal cloure aquesta presentació i ho fem amb un fragment de la introducció del llibre Per Nadal, el pessebre: “Fer el pessebre és un moment per aturar-se, enmig dels atabalaments quotidians, i crear a casa, o al carrer, o a l’església, o en una residència de persones amb dificultats, o a qualsevol altre lloc, una presència amable i propera del Nadal. Amb tot el que té de força cristiana, i amb tot el que té, també, d’humanitat apta i comprensible per a tothom”.

Albert Dresaire
Ens podeu trobar a: http://www.elbouilamula.net/info@elbouilamula.net

A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Càritas

Diu que els budistes donen molta importància als pobres. Tan importants són els pobres per ells que la seva salutació en comptes d’un bon dia, és aquesta: “Has menjat?”. I a casa seva sempre tenen arròs fet i al portal de la casa un got i aigua per si passa un pobre. Els cristians als pobres també els donem una importància cabdal en la nostra atenció. Hi esmercem molts esforços en molts àmbits per atendre les seves necessitats.
Per què un menjador?
Des de Càritas ja feia un temps que ens anàvem plantejant quin tipus d’ajuda podíem fer a les famílies que no arribaven a final de mes. Avui, immersos en aquesta crisi econòmica i preveient que anava per llarg, i constatant que augmentaven les peticions d’ajuda i les angoixes entre els immigrants per no poder fer front a les despeses familiars, i que en segon lloc començaven a demanar ajuda algunes famílies de les que en diem “normalitzades” i que mai s’havien trobat en una situació d’atur i, per tant, en situació precària davant hipoteques, càrregues familiars, fills... ens va començar a angoixar el que nosaltres hi podíem fer.
Sabíem que en podíem fer una i era un menjador, però només pensar-ho ja ens venia pell de gallina sense que ningú s’atrevís a manifestar-ho.
Davant, però, el neguit que ens suposava atendre aquest augment d’angoixes, de demandes i davant la intensitat que anava prenent la crisi i per la durabilitat que podia tenir... ens vàrem tirar a dins l’olla i la vam començar a fer bullir.
Engegar la màquina
Poblenou és un barri que està situat al Maresme al costat de Calella i de Pineda. Sabíem que una cosa així no la podíem fer sols i vam proposar la idea a altres entitats del barri i dels voltants i també a possibles col·lectius d’immigrants que els podia interessar el menjador: així va néixer la idea amb les tres Càritas, dues comunitats musulmanes, tres associacions d’africans i evangelistes. Ens van passar moltes idees pel cap, des de fer bullir literalment l’olla cada dia a altres possibilitats. Una ens va anar bé: un càtering, per la seva senzillesa i la rapidesa amb què podíem posar-lo en marxa.
Posada en marxa
Comencem a donar veus que volem començar un menjador de Càritas i que necessitem voluntaris, apadrinament de dinars, col·laboracions de fleques... Comencen a ploure els voluntaris i ja no podem tirar enrere ni adormir-nos massa en aquest projecte. Ens hi posem de ple i al cap de tres mesos obrim el menjador. No només oferim menjar a qui pot passar gana sinó també a aquelles persones que viuen soles i els va bé una mica de companyia. A això ens hi ajuden aquelles persones voluntàries que venen a dinar al menjador ajudant a fer més “normal” i no “estigmatitzar” el menjador només en un tipus determinat de persones.

Després de tres mesos de funcionament

Els usuaris ens vénen derivats dels serveis d’acollida de tot tipus. Volem que els qui vénen estiguin connectats en algun dels Serveis per fer-los un seguiment. Ara ja passen de 25 persones a dinar cada dia. Som un equip de voluntaris per servir el menjador organitzats en cinc equips de treball de dilluns a divendres; tenim uns 70 apadrinaments de dinars (entre 5 i 40 euros mensuals); hi ha entitats que ens han fet donacions per col·laborar; unes 11 fleques que ens donen el pa, ens donen la fruita... i hem de dir que no hem tingut mai cap problema amb els usuaris.Ens en sortirem?Dificultats sempre n’hi ha: poder posar-nos d’acord tanta gent diversa i no sempre els mateixos servint el menjador; el compromís dels voluntaris que no defalleixi; acollir sense ser paternalista; poder finançar-nos a la llarga; ...tot un repte. Esperem que sí.

Ramon Masachs és capellà

parroquiapoblenou@telefonica.net

Esdevenir un altre Crist

Per al P. Chevrier (1826-1879), fundador del Pradó, ser deixeble i ser apòstol són inseparables. El camí que ens porta a ser veritables deixebles ens portarà a esdevenir “un altre Crist”, per tal que tothom pugui conèixer Jesucrist a través nostre, del nostre dinamisme vital. En altres paraules, tenir l’experiència de Pau, l’apòstol per excel·lència: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi “(Ga 2,20).

En definitiva, l’apostolat és alhora finalitat i conseqüència del discipulat.L’experiència original i la pedagogia espiritual de Chevrier, es fonamenta en el que s’anomena l’Estudi d’Evangeli. Si Jesucrist és el nostre Mestre i nosaltres volem ser els seus deixebles, podem aprendre-ho TOT contemplant el TOT que Ell va viure, va dir i va fer enmig de la gent senzilla del seu temps. I, Chevrier, posa també un accent especial en els tres misteris fonamentals de Jesucrist. Primer l’Encarnació –el Pessebre–, que suposa assumir la condició de l’home i triar-la en la pobresa i humilitat. Segon la Creu, viscuda com a expressió del lliurament total per amor al Pare i als homes i pas (pasqua) cap a la Vida. I tercer l’Eucaristia, possible per l’Encarnació i per la Pasqua, que és donació total com a expressió de l’Amor Gratuït de Déu. Chevrier deia als seus col·laboradors: “No pareu de repassar en el vostre cor aquests grans misteris de nostre Senyor: el Pessebre, la Creu i l’Eucaristia. En el Pessebre, aprendreu a despullar-vos de tot i a viure en la pobresa i l’oblit del món i de les coses de la terra. En la Creu, aprendreu a sofrir, a fer penitència i a morir a vosaltres mateixos: sofrir i morir amb nostre Senyor. En l’Eucaristia, aprendreu a conèixer la gran caritat de nostre Senyor, que ens dóna el seu cos, la seva ànima, la seva divinitat, i aprendreu a estimar els vostres germans i a sacrificar-vos per ells com Jesucrist”.

Els deixebles doncs, hem de tenir constantment els ulls fixats en Jesucrist per contemplar-lo i aprendre a viure estimant i servint els nostres germans: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13,15).

L’estiu de 1866, Chevrier va anar, com solia fer, a fer recés una casa de pagès a Saint-Fons, prop de Lió. Aquell cop va anar-hi amb dotze infants pobres acollits a la casa del Pradó i un d’ells, que esdevingué sacerdot, va explicar molts anys més tard com aquella casa plena d’eines del camp i destinada als animals es va transformar. Chevrier va triar la quadra per capella i van posar el nen Jesús en la menjadora dels animals. Després hi va fer unes inscripcions a la paret que encara avui podem veure i que constitueixen el que anomenem “Mural de Saint-Fons”. Allà sintetitza com aquests tres misteris de la vida de Jesucrist han de ser els trets definidors del veritable cristià, tant pel que fa a l’estil de fer com a la manera de ser, per d’esdevenir “un altre Crist”. En la tradició del Pradó, les tres etapes del mural de Saint-Fons són també expressió dels consells evangèlics viscuts al servei de l’evangelització dels pobres; vocació en la qual també els laics hi participen. La Pobresa es vincula amb el Pessebre, l’Obediència amb la Creu i la Castedat amb l’Eucaristia. Ara bé, quan Chevrier ho plasmà en la caseta de Saint-Fons, l’Eucaristia quedà situada en el centre – i una porta, sense porta, ens dóna entrada a la capella. La perspectiva fa que tant el Pessebre com la Creu convergeixin cap a l’Eucaristia, el sagrament de l’Amor. Així es dibuixa un camí de seguiment de Jesús, que no és voluntarisme ni exigència ideològica, sinó resposta lliure a la seva invitació i desig interior per “esdevenir bon pa” pels altres i deixar-se “menjar”, consumir, en el servei apostòlic. En definitiva, viure el dinamisme de l’Amor de Jesús que ens farà humils i senzills, capaços de descentrar-nos de nosaltres mateixos i de donar-nos del tot sense defugir les conseqüències del pecat del món. Ens anima la certesa de que si ens “mantenim en el seu amor” (cf. Jo 15, 9), si circula dins nostre aquesta saba vital i vigorosa com circula en un arbre de debò, donarem naturalment fruits bons, abundants i duradors arreu, com el Pare ens ha confiat de fer (cf. Jo 15, 16).“Que n’és, de bonic, però, si n’és, de difícil! Només l’Esperit Sant ens ho pot fer entendre! Que el puguem rebre abundosament!”

Pim Queralt i Capdevila és membre de l’institut secular del Pradó

La parròquia, lloc de vida cristiana

Només fa un any i mig que sóc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, i això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970: fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins el 2007 de rector: primer a la parròquia del Bon Pastor de Barcelona i després a les de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.

La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línia de futur però a la vegada la veus que es perd... podríem dir que com la vida mateixa.

Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida, i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tan antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida. Per això en la parròquia he trobat Jesús.

En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai no havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments, i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.

Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res si no aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això estar obert, i la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies... I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.

La parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, com més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò que he arribat a compartir; en definitiva, fer comunitat.

I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo l’experimento com enlloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi... I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar què em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles. Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai no he sentit que la parròquia en la qual jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú no pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur és que per a mi i per a les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquest és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Josep Soler Llopart és capellà

Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939).

Josep Benet. Edicions 62, Barcelona 2008. Josep Benet, cristià, catalanista, advocat, historiador, polític, el senador més votat a les primeres eleccions democràtiques... es-criu els seus records des de la infantesa a Cervera, passant per l’escolania de Montserrat, continuant per la Federació de Joves Cristians i acabant amb l’anada el front i la recuperació de les ferides que allà va rebre. I ho fa explicant què en pensa de les coses que van passant, i polemitzant, quan s’escau, amb altres versions amb les quals no està d’acord. Perquè el llibre té dos atractius simultanis: per una banda, la magnífica crònica dels fets que l’autor ofereix gràcies a la seva memòria, el seu arxiu i la seva capacitat de documentar-se; i per l’altra, l’esperit polèmic amb què va decidir escriure el llibre, pel seu desacord amb els plantejaments amb què es duen a terme les accions actuals de recuperació de l’anomenada “memòria democràtica”, especialment en el que es refereix al tractament dels molts esdeveniments lamentables que tingueren lloc en territori republicà. El llibre fa de molt bon llegir. I és una important aportació per a anar ampliant la mirada respecte al nostre complex i difícil passat. Josep Lligadas

Un "GIM" a Viladecans

No és un nou mètode gimnàstic ni una beguda. Un “GIM” és un “grup d’interacció multicultural”que neix com a conseqüència dels cursos de gestió multicultural que s’han dut a terme a la ciutat, organitzats per la Confederació d’Associacions de Veïns i promoguts pel Consell Municipal de la Convivència.De fet el primer curs va tenir una vuitantena de persones (alguns tècnics municipals, molts membres d’entitats, estudiants universitaris, persones interessades en general) formant-se un cop per setmana durant nou mesos. Això va permetre, a part de compartir experiències i d’adquirir coneixements, anar formant un grup cohesionat que no s’ha limitat a escoltar, sinó que ha intentat posar en marxa algunes de les iniciatives suggerides en el curs, amb els criteris apresos. Certament posar en pràctica allò que s’aprèn i amb les contradiccions, èxits i fracassos que comporta, és una bona manera d’avançar. La segona part del curs ha consistit en un seminari de cinc setmanes, sobre aspectes pràctics del treball multicultural, en què han participat unes vint persones ja formades anteriorment.

El pas següent, proposat per la CONFAVC ha estat organitzar-nos com a entitat, una entitat vinculada a la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans que actuï a la ciutat i que estigui coordinada amb altres “Gims” que han seguit un procés similar i que han nascut a diferents lloc de Catalunya per compartir experiències, reptes i recursos. Crec que la proposta conté elements ben interessants.

En primer lloc, és un luxe crear un grup de treball amb persones motivades i ja formades sobre un tema a voltes complex.Fins ara moltes d’aquestes persones col·laboraven amb el Consell Municipal de la Convivència, el qual té un ritme pausat, propi d’aquest tipus de consell, i depèn molt de la sensibilitat i bona disposició del consistori. Un canvi polític, de sigles o de voluntat, pot acabar amb aquest tipus d’activitat. Constituir-lo en entitat és d’entrada una pèrdua per al Consell, però a la llarga és una garantia d’estabilitat i de futur. Per a mi ha estat una bona tasca municipal, de les que prestigien la política, engegar un procés (fer que la gent es conegui, es formi i tingui iniciatives pròpies i independents) que es converteix en autònom i que a la llarga enriquirà el mateix Consell de la Convivència i contribuirà a cohesionar la ciutat. Això significa també una major maduresa del grup.De fet, llevat d’un parell d’excepcions, les associacions de veïns de Viladecans no han mostrat gaire interès pels temes multiculturals, o si l’han mostrat sovint ha estat d’una manera ben intencionada i políticament correcta però sense concreció. La vinculació amb el GIM i el suport de la CONFAVC sens dubte contribuiran, encara que sigui lentament o amb alguns desencontres, a anar situant de debò el tema multicultural dins del moviment veïnal.

Malgrat tot, les primeres reunions costen. Cal anar agafant confiança, resituar-se en un nou context. Però hi ha elements que ja de per si són molt positius com el fet que ja ara formen part del grup persones gitanes, marroquines, llatinoamericanes, un objectiu perseguit pel Consell de la Convivència però que fins ara no s’ha fet realitat. Tant de bo funcioni. Ja us ho explicarem.

Mercè Solé és treballadora social

Eivissa

Fa uns 20 anys que vaig a Eivissa la setmana de Pasqua. Hi viu en germà i la meva cunyada amb el seu fill que li sóc padrí i li porto la “mona”. El primer any hi vaig anar a l´estiu i el meu germà em va dir que per poder conèixer l’illa bé i amb tranquil·litat era millor una altra època. Com més fa que hi vaig més racons nous i bonics descobreixo i se’m fa més difícil descriure uns paisatges i una gent amb molta complexitat.

Eivissa és plena de platges, de cales grans i petites totes elles amb diferent encant. I es coneix menys l’illa muntanyosa, a l´interior, al nord, on descobreixes la gent més autòctona, més “normal” i paradisos tant o més bonics que els de la vore del mar. A tothom li sona a més de la ciutat d´Eivissa, Sant Antoni, la llarga platja d´en Bossa, i la pintoresca Santa Eulàlia, el “mercadillo” d´artesans d´Es Canar, abans més o menys hippies, ara cada cop més “turístic” i semblant als d´aquí. Molta gent coneix Eivissa, sobretot per les discoteques famoses (Pacha, Amnesia...), els hotels, les festes “desmarxades”, els discjokeis, les modes estranyes i esnobs, els espais cada cop més destrossats per les “colles” sobretot anglosaxones de “turisme tirat”, que no respecten ni els arbres (sovint els han de replantar).

Quan hi vaig, per l´abril, vas observant com els paletes, pintors i electricistes van restaurant, per a la temporada que ja s´obre (de maig a octubre), els apartaments, boleres, parcs, mini-golfs, bars, comerços de platja, agències, restaurants, etc., fets de cartró-pedra, per a poder seguir-los reparant l´any següent. Hi ha tota una part de l’illa que s´assembla al paisatge de les pel·lícules nord-americanes en ple desert on s´obren espais per al lleure, enmig de gasolineres, tallers, grans magatzems amb arquitectures que quasi no mereixen ni ser qualificades de “lletges”, perquè són una “taca” enmig de la bellesa natural.

Però, i l´Eivissa de les Salines (que donen identitat ja des dels fenicis i romans, i encara donen sal)? I la dels poblets del centre tan ben arreglats i agradables com són: Santa Gertrudis, Santa Agnès, Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Josep, Sant Joan, Sant Carles i el port i la muntanya de Sant Miquel, on et retrobes amb la flora de pins, alzines i fruiters de qualsevol poble de la Mediterrània? I les esglésies totes elles ben emblanquinades, la majoria del XVII que són a la vegada senzilles, i com “castells” ben fotogènics? I les cales de l´oest: Es Molí, Es Torrent, Tarida, Bassa, d´En Bou? I l´impressionant illot d´Es Vedrà on hi va fer “niu” el mig esbojarrat Pare Palau fundador de les carmelites missioneres? I el mercat artesà de les Dàlies? I el mirador al bell mar que hi ha a l´Ajuntament de la ciutat vella? I els carrerons de l´antiga ciutat on es van refent cases per part d´artistes i arquitectes, enmig dels habitants d´ètnia gitana?

El que és més curiós també a Eivissa són els diferents tipus de gent que hi conviuen: pagesos de sempre, turistes, obrers del serveis sobretot del turisme, artistes, aventurers que s´han passejat per tot el món i ha trobat en la illa el seu “paradís” perdut, hippies de 60 o 70 anys que, ja avis i àvies, segueixen empeltats en les flors i la natura, immigrants de temporada i els estables de tota cultura i religió... Tots troben encant en aquesta illa que “cap serpent”, ni ”cap verí” no hi ha pogut fer estada, gràcies a la protecció del déu “Bes” (d´on es creu que ve el nom d´Eivissa).

I obrint una finestra, per deixar que hi entri aire fresc d´esperança cal esmentar especialment les ganes que hi ha per part de cada vegada més gent de totes les edats, tant d’un color polític com d’un altre, de recuperar l’Eivissa màgica, acollidora, respectuosa amb la gent, amb l’entorn. És un moviment que va començar, enfront de tota la bogeria especuladora, amb el “Salvem ses Salines” de per allà els vuitanta i que s’ha anat consolidant fins a les darrers accions de “No volem autopistes” de fa poc mes d’un any (l’illa, per la prepotència dels Matutes, està oberta pel mig, com una ferida, amb una autopista inacabada). Mobilitzacions així no s’havien vist mai a Eivissa. Gent que demana una consciència mediambiental, estètica i sostenible per tal de fer l’Eivissa que enamora, més perdurable.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Imaginar la tarda...

Imaginar la tarda amb nous acords
i fer que el vers flueixi en pau
com el silenci, tan ric i necessari
i amb tants colors, si ets tu qui el vols.

Reconstruir els mots i cercar la pregària
que no confon, que clarifica,
que fa que el dolor propi que ens és incomprensible
ens renovi la mirada al qui pateix,
que fa que cada error que hem fet en el camí
sigui més comprensió per qui s’equivoqui avui.

Redreçar els camins fets, i, si cal, reinventar-los,
instar l’essència humana que tenim
a caminar malgrat els dubtes, a avançar
estimant sempre, somiant sempre
i a expressar sense cap por
el que sentim del cor endins.

Assuavir els dies i fer-los més plàcids.
Cicatritzar els vespres on hi ha hagut dolor.
I sentir pau
per donar pau.

Maria-Josep Hernàndez

El CO2 de la Champions

Segons s’ha informat, més de 15.000 persones van viatjar des de Barcelona cap a Roma en 65 vols “charter” per veure en directe la final de la “Champions” entre el Barça i el Manchester United. Se n’han escrit moltes pàgines de diari i moltes hores de ràdio i de TV. Sembla mentida que d’una cosa que només dura 90 minuts se’n pugui estar parlant tant i tant, repetint mil vegades el mateix sense cansar la gent. En canvi, no s’ha sentit parlar de la petjada ecològica que ha deixat l’esdeveniment, i això que aquest és una tema rellevant per al futur de tots plegats. Unes senzilles operacions aritmètiques permeten conèixer que els charter van emetre 3.300 tones de CO2 pel cap baix. No tindrien importància si no fos que hi ha una crisi climàtica provocada per un excés d’emissions de carboni a l’atmosfera. Que la crisi encara poc perceptible per la majoria de ciutadans es manifesta amb un provat augment de la temperatura mitjana del planeta, i que el transport amb mitjans mecànics, l’aviació molt especialment, n’és responsable màxim. Algú pensarà: vaja amb l’aixafa guitarres del canvi climàtic i els seus consells d’economia de guerra! Ja sé que hi ha determinades passions que no atenen a raons, i el Barça n’és una. Ignorar les raons és un caprici i un luxe que es permeten els satisfets, és a dir aquells que paguen els bitllets del seu vol “low cost” amb un crèdit ambiental que no podran retornar a les generacions futures: als seus fills i néts.

El metabolisme de les economies d’arreu ha convertit el turisme de masses en un gran negoci, obviant però la seva insostenibilitat des del punt de vista del flux energètic. Un Airbus A320 ple pesa 77.000 kg. Globalment mirat l’expedició blaugrana va elevar 5.000 tones a 10.000 metres d’altura i les va traslladar prop de 2.000 km (anar i tornar). En aquesta operació es va gastar energia en quantitats que el cicle natural trigarà uns quants milers d’anys per tornar a tenir disponible com a combustible, però el viatge es va fer en escassament 24 hores. Algú dirà “pecata minuta”, cada dia es veuen coses pitjors. Doncs qui no vulgui reflexionar-hi està en el seu dret. Tot sigui pel Barça! Salva Clarós

Una llei electoral per lluitar contra la distància entre polítics i ciutadans

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”. Segons l’últim Baròmetre d’Opinió Política, publicat el febrer del 2009, 7 de cada 10 catalans es mostren més aviat en desacord amb aquesta afirmació. El 48% de la població creu que cap partit no pot donar una resposta adequada als principals problemes que té actualment Catalunya. Les dades, extretes de l’enquesta que fa el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), quantifiquen l’allunyament de la ciutadania respecte a la classe política. Hi ha alguna manera de superar aquesta percepció generalitzada? Fer una nova llei electoral no serà una panacea, sens dubte, però pot ajudar a lluitar contra la desafecció dels electors respecte del sistema de partits, les institucions i la classe política. Però no una llei electoral qualsevol, òbviament. Un sistema electoral servirà per restaurar els ponts entre ciutadania i política a condició que:A condició que doni més capacitat de decisió als electors. Com? A través de llistes “obertes” o, per dir-ho tècnicament, llistes desbloquejades amb vot preferent. Es tracta que dins la llista d’un partit, els electors puguin triar els candidats que més els agradin.

A condició que fomenti la transparència, per mitjà d’una Sindicatura Electoral que reculli de manera fiable els compromisos electorals dels diferents partits i que disposi d’una base de dades accessible i ordenada on hi hagi tota la informació necessària per comprovar si aquests compromisos han estat complerts o no. Es tracta que els ciutadans puguin fer, per si mateixos, d’avaluadors de l’acció de govern i que aquests hagin de fer un millor rendiment de comptes.

A condició que fomenti la proximitat i la igualtat del vot. Es tracta que les circumscripcions siguin més petites, com per exemple, les vegueries. I que els vots de les diferents vegueries tinguin un valor similar (i no, com passa ara, en què els vots de les províncies més poblades valen la meitat que els de les províncies menys poblades).

A condició que intenti lluitar contra l’abstenció. Podríem tenir un Parlament que reflectís el grau de participació? Podríem tenir un Parlament amb una part dels escons variables, que creixés o disminuís en número d’escons en funció de la participació.

Totes aquestes són les idees que inclou la proposta de Llei electoral que promou Ciutadans pel Canvi. Idees que de fet es desprenen, en bona mesura, dels treballs que el propi govern i els propis partits han encarregat, els darrers anys, per intentar que Catalunya deixi de ser l’”anomalia”, l’”excepció”. En efecte, Catalunya és l’única Comunitat Autònoma i l’únic país del món que no disposa d’una llei electoral pròpia que reguli les eleccions al seu Parlament. Paradoxa: d’una banda, reivindiquem reiteradament més autogovern; de l’altra, no exercim una de les competències més importants de què disposem. Quina competència més important, per a una comunitat política, que dotar-se de les regles del joc bàsiques del sistema democràtic, és a dir, el sistema electoral? Han passat quasi 30 anys i no hem estat capaços de fer la nostra llei electoral.

Tanmateix, els partits no estan sent, per ara, capaços de culminar els seus propis treballs i elaborar la llei que el país té dret a tenir. Per això, des de CpC, hem decidit posar la ciutadania en acció: que siguin els propis ciutadans i ciutadanes els qui elaborin una proposta de llei electoral i que la proposin al Parlament. Per això, hem endegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP): si aconseguim un mínim de 50.000 signatures, el Parlament haurà de debatre aquesta proposta.

Els ciutadans, doncs, per mitjà de la ILP tenen l’oportunitat d’aprofitar la feina iniciada pels partits, i retornar-la al Parlament amb la legitimitat afegida que suposen les 50.000 (o més) signatures. És hora de reivindicar des de la ciutadania l’exercici de l’autogovern en una matèria que només depèn del nostre Parlament. Per reforçar la legitimitat del sistema polític cal una Llei Electoral de Catalunya. Si aquesta es presenta al Parlament en forma d’ILP evidenciarà la maduresa de la ciutadania: per recuperar la seva responsabilitat i actuar amb tots els instruments que té a l’abast, per millorar la qualitat de la democràcia, per restaurar els ponts, avui massa malmesos, amb la política.

Toni Comín i Oliveres és Responsable d’Acció Política de CpC i Sonia Cormenzana és Cap de comunicació de CpC

El Barça i TV3

Començo amb una declaració de principis: sóc del Barça i m’agrada molt que guanyi el Barça. I continuo amb una lloança: el Barça d’aquest any ha transmès a la gent una colla de valors positius, el primer dels quals és el fet mateix de tenir un entrenador civilitzat, raonable, capaç de fer servir el seu cervell de manera adequada. Però, després d’aquestes dues afirmacions inicials, he de dir que aquest any, per primer cop a la meva vida, no tenia del tot clar si volia o no que el Barça guanyés la Champions. I el motiu és molt simple: tota la campanya desmesuradíssima que els mitjans de comunicació, encapçalats per TV3, ens van estar muntant els dies previs al partit, histeritzant el personal, intentant fer-nos creure que ens hi anava la vida, posant en mans del Barça el futur de la pàtria... Ja em perdonareu, però TV3 va actuar amb el més pur estil franquista. I em sap greu per la Mònica Terribas, que quan la van nomenar directora vaig creure que era una sort tenir al capdavant de la televisió pública una persona culta i bona professional. Doncs es veu que no. Escalfar la gent d’aquesta manera no és propi d’una persona culta ni d’una bona professional. I que no em diguin que sóc un purità i que, com que això és el que vol la gent, no tenim dret a privar-los-en. Perquè, efectivament, a molta gent li agrada el Barça (i, ja ho he dit, jo entre ells), però una cosa és respondre a aquesta demanda, i una altra inflar-la fins a l’infinit, més enllà de tota raó. Quina pena, la nostra televisió pública! Josep Lligadas

Els salms, per mirar cap a Déu

Ara que som a final de curs, a punt d’iniciar l’estiu, aquesta pàgina final ve amb ganes de mirar cap a les coses fonamentals. I no hi ha cap altra cosa més fonamental que Déu, o sigui que mirarem cap a Déu. I ho farem des d’una eina específica que hi pot ajudar d’una manera especial: una eina que són paraules antigues de pregària, que fan posar els ulls i els sentiments en aquell que dóna sentit a tot.

Sabem prou que precisament, era aquesta mirada cap a Déu el que donava sentit a tot el que Jesús deia i feia. El que fa que Jesús parli i actuï de la manera com ho va fer, és perquè vivia tota la seva vida com un diàleg permanent amb Déu, intentant descobrir a cada pas quin era l’estil de persona que Déu volia. És a dir: que Jesús vivia la seva unió amb Déu com a fonament de tot, i a partir d’aquí anava descobrint els camins que calia seguir. I el seu missatge va ser fer-nos descobrir que els camins de Déu eren els de l’amor, els de l’alliberament, els de la recerca de la igualtat entre tothom... Altres creients, també omplerts de Déu, no han sabut descobrir aquests camins i han cregut que el que Déu volia eren coses que no resulten gaire humanes. Però a Jesús, aquest omplir-se de Déu li va portar a oferir-nos el més esplèndid projecte d’humanitat. Per això creiem en ell...Doncs bé. Dit tot això, jo el que voldria remarcar en aquesta pàgina és que, realment, és molt important omplir-se de Déu tal com Jesús n’estava ple. I a això pot ajudar-hi molt la pregària dels salms. De fet, aquesta era la pregària que tot bon israelita coneixia i feia servir, i per tant és la que feia servir Jesús mateix. O sigui que no estarà gens malament imitar-lo.

Els salms ens fan mirar cap a Déu. O bé perquè en dir-los ens hi adrecem directament (“Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”), o perquè parlen de Déu però fent-lo sentir molt a prop (“Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç aquell que s’hi refugia”). I ho fan amb un llenguatge poètic, que fa aixecar els ulls més enllà de la quotidianitat, del nostre camí a ras de terra, i fan veure que al cor de la vida, al cor d’aquesta quotidianitat, hi ha una presència intensa, profunda i viva.

A vegades, els salms expressen sentiments que són els nostres sentiments mateixos, i lliguen bé amb el que experimentem en aquell moment. En canvi, altres vegades expressen sentiments diferents (sentiments d’angoixa quan nosaltres estem contents, o al revés): no està gens malament, quan passa això, perquè així ens fem nostres els sentiments dels altres, de tots els que estan preocupats quan nosaltres vivim feliços, o dels que experimenten la joia quan nosaltres patim. De fet, la pregària va més enllà de l’estricta experiència personal...

I encara, de tant en tant, trobem en els salms un llenguatge que, en sentit estricte, no és gaire cristià: per exemple, malediccions contra els enemics, pròpies d’una època i una religió que Jesús ens va convidar a purificar. Però llavors es tracta d’entendre aquests “enemics” en un altre sentit: tot el mal que, de tantes maneres, fa malbé el nostre món o a nosaltres mateixos... O, per què no, qualsevol problema o dolor empipador que no sabem com resoldre.Una bona eina, sens dubte. La podem fer servir de per lliure, és a dir, agafant de tant en tant un salm i resant-lo, o bé de manera més organitzada, amb la pregària de Laudes o de Vespres que forma part del patrimoni eclesial i que es pot trobar en diverses publicacions. Però en tot cas, val la pena provar-ho i, a poc a poc, anar-hi entrant.

Josep Lligadas

¡Nena! ¡Que nos tiran las casas baratas!

La frase que dóna títol a aquest article ha estat pronunciada durant dècades pels veïns del barri del Bon Pastor de Barcelona. De fet un servidor, que ja supera la quarantena, ha sentit i viscut tot tipus de teories conspiratòries sobre el futur de les cases barates. Cada vegada que algun enginyer, topògraf o regidor del districte es passejava pels carrerons del barri el rumor s’estenia porta per porta com la pólvora: ¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates!

Jo m’he criat en una d’aquestes cases que superen per molt poc els 40 metres quadrats. Construïdes al 1929 per albergar els emigrants que van arribar a Barcelona per l’Exposició Universal i que malvivíen en unes barraques escampades per tota la ciutat. Es van construir diversos nuclis d’habitatges, i l’últim que queda en peu, no per molt de temps, és el del Bon Pastor. Són cases d’una sola planta agrupades en illes de 12 i amb uns carrers estrets que recorden els pobles andalusos. Són propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, sempre han estat de lloguer amb uns preus molt populars. En els anys setanta, el preu del lloguer era de “veinte duros”. D’aquí el sobrenom de “cases barates”. Tot i estar de lloguer, la gent se les va anar arreglant per compte propi. De fet el lloguer de les cases, s’ha anat heretant familiarment. En moltes d’aquestes cases han viscut famílies de fins a set membres. I tot, en els seus 40 metres.

Les mancances d’espai i higiene es van suplir amb molt d’enginy. La majoria van construir una terrassa al petit pati interior aconseguint un nou espai per estendre la roba i a sota un servei per poder encabir una dutxa fins aleshores desconeguda. Però el veritable espai vital era el carrer. Es vivia tant o més fora que dins. A l’estiu era habitual trobar famílies senceres sopant al carrer o prenent la fresca. Festes populars, revetlles, banderetes de paper liles, vermelles i grogues. Sí, molt vermell, molt obrer i sobretot molta gent humil. És aquesta senzillesa de la seva gent, la que va impregnar la meva infància i adolescència. La riquesa del compartir una sèrie de valors per uns carrers lliures de pors i perills. Això va crear un barri unit, reivindicatiu, que ha aconseguit tot el que té (inclòs el metro a punt per inaugurar-se) amb molt d’esforç i dedicació. El seu aïllament provocat per la deixadesa de les administracions i la seva situació geogràfica, envoltat de polígons industrials per tots cantons menys pel riu Besòs, han creat un caràcter de pertinença al barri que ha estat el seu segell d’identitat. Recordo amb afecte manifestacions per aconseguir semàfors, un ambulatori, un poliesportiu, un centre cívic, i tot el que fos necessari per a la millora col·lectiva. Això marca, i de quina manera! Ningú dels que conec i que s’han criat en aquest ambient, és indiferent a la injustícia i a l’arrogància. Ser del “Buenpas” et marca per tota la vida. A poc a poc la gent va anar prosperant i després d’arreglar-se la caseta amb molt d’esforç, van estalviar per comprar-se un cotxe. Els 600 i els 850 ens van robar l’espai vital de què gaudíem i uns anys més tard l’heroïna, ens va acabar de treure d’uns carrers que ja no eren lliures de pors i perills. Les portes es van començar a tancar, malgrat que durant molts anys la premissa era passar sense trucar. Tot i que la cosa ha millorat força, encara queden alguns carrers de les cases barates que s’han convertit en una mena de “guetos” d’ètnia gitana sovint vinculats a problemes socials i estructurals importants. Un equip de TV3 va retratar no fa gaires setmanes aquesta situació en un “30 minuts” dedicat a l’IES Cristòfor Colom ubicat en aquest sector. El seu títol tan desfortunat “Visc a les Cases Barates”, donant a entendre que la totalitat de tots els veïns de les cases i per extensió del barri vivien d’aquesta manera, ha provocat una onada d’indignació mai vista fins ara al barri. De sobte, aquell esperit de pertinença que semblava adormit s’ha despertat en forma de moviment unànim. La mateixa directora de TV3 Mònica Terribas es va veure en l’obligació, juntament amb el defensor del telespectador, de reunir-se amb l’Associació de Veïns del barri i demanar disculpes pel tractament informatiu. Aquest esperit combatiu, el sentiment d’orgull, la humilitat i la solidaritat, és l’herència que ens deixen les cases barates. Però les coses canvien, no sé si per bé o per mal, però canvien. La meva mare encara viu a la “seva” casa barata. Si tot va sobre el previst en menys d’un any es podrà mudar al seu nou pis. Evidentment que el barri ja no serà el que era, però la vida dels habitants de les cases tampoc. Abandonen la precarietat per passar a gaudir un pis que duen somiant molts anys. El preu que es paga, és acabar amb la vida de poble que comportava el tipus de construcció, però jo crec, sincerament, que fa temps que això ja s’havia perdut.Farà uns dos anys que mentre visitava a la meva mare, una veïna va treure el cap per la porta i va cridar: “¡Nena! ¡Que ens tiren les cases barates! “. Aquest cop sí que era cert. Les primeres van caure al carrer Bassella. No vaig poder evitar acostar-me a contemplar l’enderrocament. No era l’únic. Molts veïns que havien corregut per aquell carreró s’amuntegaven per fer fotos, vídeos o simplement mirar com queia la casa que els havia vist néixer.

Aviat la meva infància dormirà en els fonaments d’uns pisos que busquen millorar la vida dels habitants d’un barri que se senten orgullosos de la seva història.

Juanjo Sanchez treballa en un estudi creatiu de mitjans audiovisuals

Llistes enganyoses

Ja són molts els que diuen que el sistema de llistes tancades controlades pels aparells dels partits són un fre a la participació democràtica i impedeixen que la gent es pugui sentir més implicada en la vida política. Deu ser veritat. Però el que segur que és veritat és que, si a sobre de ser llistes tancades, s’amaguen els candidats que les formen, la cosa ja no ofereix dubtes: exigir a la ciutadania un acte de fe en uns determinats candidats sense dir quins són, és una esplèndida manera d’incitar al “ja s’ho faran” que cada cop està més estès entre la població.Perquè és així com han actuat, en aquestes darreres eleccions europees, igual com en altres d’anteriors, el PSC, ICV i ERC. Tu anaves a la taula on hi havia les paperetes dels partits, i et trobabes múltiples llistes, totes molt llargues, excepte les d’aquests tres partits, que incloïen poquíssims noms. Miraves la del PSC, i veies que l’encapçalava el López Aguilar i, en segon lloc, hi anava la Maria Badia. I enlloc no es deia que realment la Maria Badia anava quarta, de manera que, perquè sortís, abans havien de sortir dos candidats més, un dels quals era, per cert, la benvolguda Magdalena Álvarez. I això, per què? Doncs perquè els partits d’un àmbit determinat tenen dret a posar a la papereta només els candidats del propi àmbit. El PSC, tanmateix, encara, posen qui és el cap de llista. Perquè ICV, ni això. La llista l’encapçala el Raül Romeva, amagant que ell no és realment el primer de la llista, sinó que abans hi ha el Willy Meyer, d’Izquierda Unida. I a ERC sí que posen el cap de llista, perquè és seu, però en canvi amaguen gent d’altres partits d’altres llocs d’Espanya que també hi van. Ja em perdonaran, però d’això se’n diu enganyar la gent. I la gent, com més l’enganyin, més menysprearà la política. Per cert, cal dir que CiU, que també hauria pogut seguir el mateix criteri, no ho ha fet i ha posat la llista sencera: felicitats! Josep Lligadas

Consumint la vida

Immediatesa, excés i malbaratament. Són alguns trets del consumisme que s’ha apropiat de la nostra cultura, de la nostra forma de viure i d’entendre el món. Afectats per l’opulència –d’uns quants, no pas de tots– vivim dins uns quants miratges: que els nostres recursos són il·limitats, que ens mereixem tot allò que tenim, que els nostres desitjos són el mateix que les nostres necessitats i que allò que fem no té conseqüències, és a dir, no ens fem responsables de com això afecta la vida de moltes persones. Per acabar-ho d’arrodonir, descobrim que consumir desvetlla avidesa: mai no en tenim prou. Tot plegat ens fa més feliços? Més solidaris? Anem veient que no. Certament aquesta és una visió esbiaixada de tot plegat. Amb les nostres tendències consumistes conviuen també altres afanys: de justícia, de solidaritat, d’utopia, que s’expressen de moltes maneres a través d’organitzacions ben diverses. Però el consum s’ha convertit en una mena d’ideologia molt vivencial i poc formulada que comporta moltes contradiccions. D’una banda amb els seus valors ens hem embolicat en una crisi de dimensions desconegudes produint objectes de necessitat qüestionable amb un alt cost de recursos naturals i amb l’explotació i la precarietat de moltes persones, i endeutant-nos per obtenir-los. I de l’altra esperem del consum que ens en tregui amb mesures també immediates, excessives i que comporten un malbarament de recursos i un empitjorament de les condicions ambientals, com els ajuts públics a la compra d’automòbils, en el cas de Catalunya amb escassa sensibilitat pel medi ambient.Però potser el més greu és com el consum afecta la nostra manera de relacionar-nos amb les persones. Relacions d’un sol ús (per no dir d’utilitzar i llençar), enlluernadores en l’aparença, satisfactòries inicialment en el plaer i en la novetat però allunyades d’allò que ens acaba omplint de sentit. L’amor, l’amistat demanen temps per construir-se i per madurar, demanen gratuïtat i generositat, no eludeixen els moments de patiment, acompanyen sovint en la impotència, fan confiança, esdevenen fidels. I són a l’abast de qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat, procedència, situació, estatus social. Faríem bé de reivindicar-ho.

L'Eucaristia, tot un repte (i IV)

Acabarem aquesta sèrie sobre l’Eucaristia mirant una mica cap a la nostra realitat. Si aquesta mirada la fem des de fora, segurament que podrem concloure que la majoria d’elements que s’haurien de fer visibles en les nostres celebracions de l’Eucaristia, de fet queden bastant invisibles. Vull dir que difícilment, vist des de fora, les celebracions de l’Eucaristia poden ser percebudes com a moments intensos de trobada comunitària amb Jesucrist que empenyen a viure la fe i l’Evangeli en el món...

Les celebracions de l’Eucaristia porten a sobre segles i segles de recorregut, amb el desgast que això comporta. Un desgast que, en part, és inevitable: les coses, si han de perdurar, s’han d’institucionalitzar, i això els fa perdre frescor i proximitat. Però en part, també, aquest desgast podria corregir-se i redreçar-se força, si es volgués continuar en l’esperit de reforma que va encetar el Concili Vaticà II: tant en els textos i signes de les celebracions, com en l’estil d’Església que hi ha al darrera. El fet, però, és que el desgast hi és. I això podria portar, a qui no estigui gaire implicat en el camí eclesial, a considerar que són una cosa obsoleta i destinada a desaparèixer. Qui sap. Però el cas és que, en realitat, continua havent-hi molta gent que troba, en aquesta reunió setmanal, un punt de referència bàsic per a la seva vida cristiana. I no estic parlant només de gent “tradicional” o “conformista”. També hi ha prou gent seriosament cristiana i seriosament compromesa que, en aquest espai pacífic, en el qual potser no hi ha gaires emocions (a vegades sí, a vegades, en ocasions, un pot experimentar-hi molt de prop la força de la fe i la força de la vida comunitària), hi troba la manera quotidiana per anar-se alimentant de la Paraula que se’ns proclama, del pa i el vi en el qual hi reconeixem Jesús, de l’encontre amb els altres cristians i cristianes...

Perquè això pugui ser així, cal, certament, que la celebració tingui una mínima dignitat, que estigui feta amb ganes, que el capellà que la presideix vulgui transmetre fe i esperança encara que a vegades no li surti gaire bé, que amb la gent amb la qual ens trobem hi hagi una certa sintonia... Ja ho hem dit en números anteriors, que l’Eucaristia, com els altres sagraments, ens transmeten la presència de Jesús a través de paraules i signes: com més propers i significatius siguin els signes, i com més nostres ens sonin les paraules, més podrem viure allò que celebrem. De manera que sempre serà aconsellable buscar una celebració de l’Eucaristia que ens hi sentim mínimament còmodes. Sense pretensions de grans coses, ja ho he dit, però que no ens grinyoli innecessàriament. I si podem col·laborar-hi sortint a llegir o fent qualsevol altre servei, millor. I encara una altra cosa: si pot ser, no estaria gens malament que la gent més propera amb qui compartim la fe (els del grup de reflexió o de revisió de vida, per exemple) ens trobéssim a la mateixa celebració de l’Eucaristia...

I, assegurat en la mesura que es pugui tot això, aleshores del que es tracta és d’anar a la celebració de l’Eucaristia amb pau, amb ganes de trobar-hi allò que ens pot donar: un espai cristià de trobada col·lectiva amb Jesucrist, que ens arrela en tota la història mil·lenària de la nostra comunitat cristiana. És cert, també, que amb el nostre ritme agitat actual, aquesta trobada setmanal a vegades ve molt de trascantó. I, evidentment, els cops en què hi ve realment molt, no serà molt greu no d’anar-hi. Però més valdrà no prendre-s’ho gaire per costum. Perquè a l’Eucaristia ens hi trobem amb l’Església més quotidiana, més normal: amb la gent que, amb més o menys empenta, vol continuar el camí que van iniciar els primers seguidors de Jesús, i per això continua repetint la trobada que ells van iniciar...

Josep Lligadas

Cartes des de la presó

Cartes des de la presó. Dietrich Bonhoeffer. Editorial Pòrtic, 2a. edició, Barcelona, 2008.

Ha estat una bona lectura per a la Setmana Santa. Dietrich Bonhoeffer va ser un pastor i teòleg luterà que es va implicar fortament contra el nazisme i contra el model d’Església que aquest propugnava. Això li va costar la detenció, l’estada durant dos anys a la presó, i finalment, la mort a la forca l’any 1945.El llibre recull cartes escrites als seus pares i al seu amic, també pastor i teòleg, Eberhard Bethge. Commou la seva serenor, inquietud intel·lectual, profunditat, el seu interès per no preocupar encara més la família o per la situació dels seus companys de presidi, i la seva generositat. Escriure com ho fa ell enmig d’una guerra, amb bombardejos continuats i a la presó ja denota una qualitat humana extraordinària. Amb tot, alguns dels seus escrits són ben bé fruit d’una època. És una persona clarament d’ordre, que avui ens sembla conservadora (llegir la seva obra en clau feminista no és gens aconsellable!). La seva valentia i honestedat el van portar a la mort. Junt amb la seva forma d’entendre la fe, que situa el seguiment de Jesús enmig de la vida concreta i encarnada de les persones.

Mercè Solé

El lado oscuro del amor

El lado oscuro del amor. Rafik Schami. Editorial Salamandra. Barcelona, 2008.

No us deixéssiu espantar per les 825 planes d’aquesta magnífica novel·la de l’escriptor sirià resident a Alemanya Rafik Schami. Cristià catòlic va néixer a Damasc el 1946. Es va exilià a Heidelberg el 1971 i allí va obtenir el doctorat en Químiques. Des del 1982 es dedica plenament a la literatura.

Aquesta novel·la és una mena de mosaic, una història feta d’històries, que van confegint una història, la de debò, social, política, religiosa, de Síria i dels països àrabs durant la primera meitat del segle XX. Rafik parteix de l’odi i la rivalitat entre dues famílies cristianes, una d’ortodoxa i l’altra de catòlica, al bell mig del món àrab. I fa un retrat de costums, valors, formes d’entendre la vida... Té la gràcia que ho fa des del punt de vista sirià i amb coneixement de quins són els estereotips occidentals sobre el món àrab. És un llibre que estimula a llegir una mica més sobre la història de l’Orient Mitjà.

Mercè Solé

Les grans amistats

Les grans amistats. Raïssa Maritain. Col·lecció Torsimany 6. Claret, Barcelona 2003.

Traduït i introduït pel bisbe Joan Carrera, aquest llibre és una molt bona aproximació al pensament de Jacques i Raïssa Maritain, dos pensadors que van exercir –i continuen exercint– una gran influència en la configuració del pensament cristià del segle XX que s’expressà en el Concili Vaticà II.

El llibre és una autobiografia de Raïssa Oumançoff, nascuda a Rússia d’una família jueva, instal·lada després a Paris. Estudiant a la Sorbona, va conéixer qui hauria de ser el seu marit i junts van continuar aquesta recerca de la veritat, de l’ètica i del sentit de la vida, que els estudis universitaris no aconseguien satisfer. Va ser a través de “grans amistats” amb personatges com Bergson, Péguy, i Léon Bloy, que van acabar per convertir-se al cristianisme. Dir que van acabar, de fet, no és correcte. Mai no van deixar de preguntar-se, d’anar més a fons, de pensar, d’escriure, de comprometre’s... Com molt bé recordava, per cert, recentment Joan Rigol en la presentació de la publicació de la seva tesi doctoral, que acaba d’editar la Facultat de Teologia de Catalunya. Però, a diferència de Les grans amistats, ja és matèria per a persones especialment motivades per a l’estudi de la filosofia. Les grans amistats esdevé, en canvi, una obra de divulgació, un tastet del pensament dels Maritain.

Mercè Solé

Hem mort el llop... Només el llop?

El passat 17 d’abril va tenir lloc, al teatre Àtrium de Viladecans, l’estrena de l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà, en una adaptació impulsada per Calixto Bieito, dirigida per l’alemany Hasko Weber, i convertint en Manelic en un immigrant sense papers i l’amo Sebastià en un cap mafiós de barri. Ara, l’obra la fan al Romea. A mi em van oferir un parell d’entrades gratuïtes per a l’estrena viladecanenca i no les vaig voler. I no l’aniré a veure, aquesta obra, perquè, simplement, és un engany. Si Calixto Bieito té ganes de fer una obra teatral en què un mafiós vol muntar-li a la seva amant un matrimoni amb un immigrant que faci de tapadora de les seves relacions, a mi em sembla esplèndid. Però aleshores, que no en digui Terra baixa ni hi fiqui l’Àngel Guimerà pel mig. Si vol, que en un subtítol petitó digui que s’hi ha inspirat, però prou. Però que no vulgui apropiar-se de la fama dels bons escriptors per aconseguir els seus èxits. Guimerà va escriure l’obra que va escriure, amb una gran potència tant dramatúrgica com de contingut, i si algú vol representar Terra baixa ha de representar Terra baixa, no una altra obra. Alguna cosa caldria fer per impedir a tots els Calixtos Bieitos del món continuar pensant que els espectadors som tan idiotes que si no ens “actualitzen” els clàssics no serem capaços d’entendre’ls.

Josep Lligadas

Quan el Papa s'equivoca

La situació, certament, és insòlita. No sé jo si hi ha hagut un papa que hagi hagut de rectificar i demanar disculpes tantes vegades per les coses que ha dit i fet com ha hagut de fer el papa Benet XVI en els seus quatre anys de pontificat. Rectificacions i disculpes a vegades directes i explícites i a vegades matisades més o menys dissimuladament. Segurament que la rectificació més òbvia va ser quan va haver d’acceptar fer-se enrere en el nomenament del bisbe auxiliar de la diòcesi austríaca de Linz, el capellà Gerhard Wagner, el que deia que Harry Potter era una obra satànica i que l’huracà Katrina havia estat un càstig de Déu. I després, el reconeixement que si hagués mirat més Internet hauria vist el que pensava el bisbe lefebvrista Williamson. I la rectificació (sota capa de matisació) de la seva afirmació que els preservatius no servien per combatre la sida. I així successivament. Què deu estar passant al Vaticà? Evidentment, és bo que un papa reconegui errors. Però no ho és gens que faci tant la sensació que les coses es fan sense consultar, sense tenir la informació necessària, sense preveure les conseqüències del que es diu i de les decisions que es prenen... com si n’hi hagués prou amb tenir uns principis doctrinals suposadament sòlids i anar-los transmetent, independentment del que viuen els creients i del que viu el món. Potser el problema està en la suposada solidesa d’aquests principis...

Josep Lligadas

Canvi per refer ponts

Els resultats de les eleccions al Parlament Basc del passat u de març ens van deixar clar que el nacionalisme moderat, de la mà d’Ibarretxe, es mantenia com a primera força política, però perdent qualsevol possibilitat d’assolir el govern; és el que té portar deu anys alimentant estratègies de dinamitar ponts per aglutinar forces. El PSE-EE, portat pel seu compromís electoral de canvi, no pot renunciar a oferir-se com a alternativa, que es xifra en recuperar el valor que té l’Estatut de Gernika com a superior marc jurídic institucional, tan danyat en aquests temps, i guanyar espai per al diàleg i l’acord, on guanyi valor el pluralisme i la diversitat. Després de tant de temps que el nacionalisme s’esforçà en segmentar el País entre nacionalistes i no nacionalistes, els socialistes ens proposem construir ciutadania d’una altra manera, sense dicotomies estèrils. El contingut de l’acord amb el PP, titulat “bases pel canvi democràtic” no tan sols no suposa cap concessió al Partit Popular o un desistiment en aquest esforç, sinó que compendia i ressalta una part significativa del nostre propi programa electoral, oferint un panorama d’estabilitat al País que permet al socialisme basc regenerar relacions amb el món nacionalista; això sí, haurem de tapar les trinxeres que aquests van excavar. I pot portar-nos temps, això.

Óscar Seco (diputat del PSE-EE, membre de Cristians Socialistes)

Psicòlegs

Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom... però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg...

Salvador Clarós

Amanida de crisi

La pasta és un aliment complet, fàcil de preparar, molt creatiu i econòmic. Normalment els plats de pasta són saludables i ens aporten molta energia. Just els ingredients que necessitem en època de crisi.

Tot i que Itàlia es el regne de la pasta, tota la cultura mediterrània l’ha incorporada en els seus receptaris populars. Per tots aquests motius i perquè podem dir, sense por d’equivocar-nos gaire, que es tracta d’un aliment universal que a tothom agrada, avui oferim una combinació fresca i que admet molts tipus de variacions en el seus ingredients que ens permet fer un plat d’aprofitament o “amanida de crisi” al gust.

Ingredients (per a 4 persones): un carbassó; 100 gr. de xampinyons tallats a làmines; 3 penques d’api; 1/2 tassa de iogurt desnatat; 1/2 ceba; suc d’una llimona; 1/2 cullerada de curry en pols; 50 gr. de formatge rocafort; 500 gr. de pasta al gust (margarides, taurons, macarrons de verdures...); 1 pastilla de caldo.Preparació: Tallar a trossos el carbassó i l’api. Saltejar juntament amb els xampinyons fins que estiguin daurats. Bullir la pasta en aigua abundant afegint-hi una pastilla de caldo perquè li doni més gust. Afegir les verdures saltejades.

En un altre recipient barrejar el iogurt, la ceba ratllada, el suc de la llimona i el curry. Afegir-ho a la pasta. Abans de servir, abocar-hi per sobre el formatge rocafort esmicolat.

Tere Jorge

Drets humans i advocats defensors

Des del 1970, existeix com a comissió interna del Col·legi d’Advocats de Barcelona la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona. És l’única comissió col·legial creada per assemblea dels advocats. A més, per iniciativa del grup que constituïa el nucli més actiu de la Comissió de Defensa va ser creada el 1986 l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, associació sense ànim de lucre i constituïda exclusivament per advocats en exercici. Bé des de la Comissió de Defensa, dins del Col·legi d’Advocats, bé des de l’Associació, dins de la xarxa dels moviments socials, els advocats que hi pertanyem hem orientat la nostra professió a la defensa dels drets fonamentals de la persona, individuals i col·lectius, reconeguts en els diversos tractats i convenis internacionals constitutius del cos jurídic que anomenem drets humans. Entre la Comissió de Defensa i l’Associació existeix una total identificació d’objectius i plantejaments. L’activitat de la Comissió de Defensa incideix en reunions periòdiques, oferta de formació continuada al col·lectiu d’advocats barcelonins, i en especial, en el seguiment de l’actualitat legal i pràctica dels temes d’estrangeria i presons.En relació a l’exercici professional de l’advocacia, lluitem per la protecció i ampliació dels drets de la defensa davant de qualsevol instància judicial o administrativa, així com per la independència i el lliure exercici de la nostra professió.Estem atents a les reformes de la legislació en els àmbits penal, processal i social, amb especial dedicació a la legislació antiterrorista, a les qüestions penitenciàries i als drets i llibertats dels ciutadans estrangers. Igualment, ens ocupem de l’accés de tots els ciutadans a la justícia, en el marc de la defensa d’ofici.En tots aquests camps, el nostre objectiu és constituir un instrument eficaç de lluita contra les vulneracions dels drets fonamentals dels ciutadans i la promoció i defensa dels drets cívics i les llibertats democràtiques.Per assolir aquests objectius, celebrem actes públics d’estudi i debat; participem en la formació de l’opinió pública exposant les seves propostes i denúncies en publicacions, comunicats i rodes de premsa; la intervenció activa en els debats socials, com interlocutors amb les autoritats administratives, els partits polítics i els moviments socials de base, així com amb altres entitats i associacions que treballen en l’àmbit dels drets humans. En aquest sentit, l’Associació és membre actiu de la Federació d’ONG pels Drets Humans, i de la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes).Un aspecte especialment rellevant de la nostra activitat consisteix en l’exercici davant dels tribunals de l’acció popular en nombroses causes penals seguides per vulneració de drets humans així com la interposició de demandes contencioses contra actuacions lesives de l’Administració. Una activitat específica de l’Associació és l’aportació d’assessorament jurídic obert als ciutadans. En aquests moments, tenim establerts convenis de col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, consistent en la gestió jurídica de l’OND (Oficina per la No Discriminació), i amb els Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Gavà, pel que fa a les Oficines de Drets Civils d’aquests municipis. El servei d’assessorament està relacionat amb possibles actes discriminatoris o de vulneració dels drets humans.L’Associació és membre fundador de l’associació AED (Advocats Europeus Demòcrates; http://www.aeud.org/), que agrupa sindicats i associacions d’advocats dels diferents països de la Unió Europea, units en la defensa dels drets dels ciutadans, en la preservació de la independència dels advocats, i en la lluita per un dret europeu democràtic i progressista.Constatem que el sistema de garanties democràtiques i el respecte dels drets i llibertats dels ciutadans es veuen amenaçats per processos legislatius i pràctiques policials i judicials que progressivament redueixen l’àmbit de vigència dels drets humans fonamentals, tot prioritzant la lògica de la guerra permanent contra el terrorisme i la ideologia de la seguretat i el control com valors suprems. L’hegemonia de les tendències polítiques autoritàries i repressives és un fet present a tot Europa, que condiciona la realitat social i l’exercici de la nostra professió. Considerem que cal lluitar per consolidar el, ara en qüestió, sistema de drets i llibertats assolits a partir de 1945. En aquesta lluita, els advocats hi volem tenir un lloc.

Josetxo Ordóñez

Comissió de Defensa dels Drets de la Persona (Col·legi d’Advocats)

Carrer Mallorca, 283, 4a planta, 08037 Barcelona

Adreça electrònica: comissions@icab.catAssociació Catalana de Defensa dels Drets HumansCarrer Portaferrissa, 18, entl. 2a, 08002 Barcelona

Adreça electrònica: acddh@acddh.org

Quan l'autoritat dels bisbes funciona

Al bisbat de Sant Feliu l’Equip de Pastoral Obrera hem organitzat un parell de taules rodones sobre la crisi, una a Viladecans el 27 de març i una altra a Vilanova el 29 d’abril. En el moment d’escriure aquest article, ha tingut lloc només la de Viladecans.Hi ha pres part Agustí Cortés, el bisbe de la diòcesi, i un conjunt força variat de persones amb el denominador comú de viure la crisi des d’una forta implicació personal. La taula rodona tenia la voluntat d’arribar no només als cristians, sinó a persones amb sensibilitat i responsabilitats socials i polítiques. En aquest sentit, l’acte de Viladecans va assolir amb escreix els objectius: uns 120 assistents, entre els quals hi havia gent de parròquies, comunitats religioses, de Càritas, alguns regidors, el síndic de greuges local, persones significatives del món associatiu i polític... Creients, no creients, i alguna apòstata inclosa... També aquí hi havia un denominador comú: la inquietud per la crisi, les ganes de buscar-hi sortida, i una profunda actitud de diàleg i de respecte.A mi em va emocionar realment veure el conjunt de persones que s’hi havien aplegat. I encara em va emocionar més veure el to tant de la taula rodona com de les diverses intervencions dels assistents...Crec que això ha estat possible per diferents factors que no són habituals. Un d’ells el fet que l’acte s’ha publicitat a fora de l’Església tant com ha estat possible. És a dir, hem partit de la base que podia interessar realment l’altra gent i hem procurat arribar-hi. Sovint ens comportem com si allò que viu l’Església només afectés els cristians.Un altre, i molt important, és que la implicació personal del bisbe ha suposat per a cristians i per a no cristians, fer ús de la seva autoritat en el millor dels sentits. I que, en les seves intervencions, el bisbe no va pretendre en absolut fer valer aquesta autoritat a sobre de ningú. No va defugir els qüestionaments que des de la sala se li van fer en relació a l’Església i tampoc no va parlar amb prepotència. Això apropa, perquè no és habitual. En fi, cal continuar treballant per apropar persones, i per aprofitar el millor de nosaltres mateixos.

Mercè Solé és membre de l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

Un capellà rebel, un sacerdot lliure

Me l’he empassat d’una tirada. Amb els llibres de memòries de persones conegudes acostuma a passar així. Ens hi empeny el desig de conèixer més a fons l’amic, de saber allò que no coneixíem i segurament dirà. En aquest cas, això passa de manera destacada.L’estereotip ha fet d’ell la figura del “capellà lliure i rebel” del títol del llibre, incansable buscador, des de sempre, d’una altra manera d’entendre l’església i les relacions entre església i país. Ha intervingut en política, impulsor de la manifestació de capellans de l’any 1966, nacionalista proper a Lluís Maria Xirinacs, fustigador irònic del pensament de l’Opus des dels seus “Contrapunts” al “Camí” d’Escrivà de Balaguer i tantes coses més. Certament, en ell, el tòpic correspon força a la realitat. Molts dels que somniàvem aquella església conciliar, vinculada a les bases, col·legial, propera a les preocupacions del món, hem vist com ell defensava les nostres causes millor que nosaltres mateixos. Reconèixer ara això, als seus vuitanta-quatre anys, és un ineludible deure d’agraïment.I de la mateixa manera que hem d’agrair a tots els que han impulsat moviments socials de transformació i han remogut consciències que expliquin quines han sigut les raons fonamentals que han mogut la seva vida o d’on han tret la força, a Mn. Dalmau li hem d’agrair especialment l’esforç i la sinceritat d’explicar-nos les seves motivacions. Ell ho fa, a més, amb una senzillesa i naturalitat notables. Des del començament descobrim d’on li ve l’inconformisme. Li va venir donat pel seu origen de família de pagès, marcada pel ritme de la naturalesa en el treball i l’ordre auster, i pels valors rebuts a casa, a l’escola amb un bon mestre, a la parròquia i la religiositat com a vertebradora de la vida del poble. Una de les coses més boniques del llibre és el reconeixement del pes que en ell van tenir els seus pares. El pare, treballador i eixut com la majoria de pagesos, mort prematurament, i la mare, l’amiga i confident. Fins i tot el trasbals del 36 en aquell ambient rural es va viure en l’ambient de noblesa i amistats sòlides, fins al punt que el responsable de la CNT local, que seria proclamat alcalde, avisà al capellà perquè fugis quan va veure que corria perill. I enmig del joc i l’aventura, de la cura dels animals de la granja familiar, es confessa enamorat de Jesús i que vol ser com ell. Causa respecte que aquest “capellà rebel” confessi sense fingiments, obertament, que des de petit el referent concret de la seva vida ha sigut la figura de Jesús de Natzaret. Les memòries d’aquelles persones amb qui has viscut els mateixos fets acaben sent també les teves pròpies memòries. Et trobes reflectit en les situacions, saps de les circumstàncies, veus una perspectiva nova que no coneixies. En el llibre hi ha una part important de la història de l’Església a Catalunya des de la postguerra, però sobretot des dels seixanta hi apareixen les figures que per molts han sigut referents principals de l’esforç de transformació de l’Església catalana des del postconcili. En Dalmau ja havia començat abans, en el moment del naixement dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, d’en Guillem Rovirosa des de la direcció de la HOAC, dels capellans obrers, de la influència d’Emmanuel Mounier, de González Ruiz, de l’editorial ZYX. S’inspira en els grans pares intel·lectuals, aleshores condemnats, que van facilitar la vinguda del concili: de Lubac, Congar, Teilhard de Chardin, tots ells situats a la frontera entre la ciència i la fe, buscant el transcendent com una necessitat sorgida del cor mateix de l’ésser humà, intentant esborrar els límits entre el natural i el sobrenatural, i per tant també, en les actituds pastorals, entre el creient i el no-creient, des del convenciment que el Regne de Déu és per a tots.Dalmau intervé socialment des d’aquesta perspectiva. La salvació de la persona no és només qüestió del més enllà, sinó d’ara i aquí. Per això la seva lluita permanent a favor de la persona, per sobre de qualsevol llei humana o divina, sempre al servei dels més fora llei, i a la recerca constant de la llibertat i la pau, per les llibertats individuals i col·lectives i contra tota mena d’autoritarismes. Pel llibre desfilen les seves propostes contra la guerra del Vietnam, el seu entusiasme pel Vaticà II, contra el franquisme i pel reconeixement dels drets de Catalunya, a favor de la llibertat en les expressions sexuals, sempre en la recerca d’aquelles escletxes de llibertat i de dignitat. Òbviament això li portà continuats conflictes amb les autoritats civils i eclesiàstiques, pels quals fou processat i condemnat en més d’una ocasió. Li agraeixo el record que fa de mi mateix i del meu germà Francesc en l’anècdota, quasi histriònica, del judici al TOP als organitzadors de la manifestació de capellans de l’11 de maig del 1966. Els anys que relata foren d’una extraordinària riquesa. El debat de les idees no era només teòric, sinó amb els fets al carrer. Fent de rector de poble, caramelles incloses, i des del racó de Gallifa, ha exercit durant més de cinquanta anys de mestre-provocador del debat. Fou tan intens –coincidia renovació conciliar amb transició política– que a vegades vam tenir la sensació de tocar la lluna amb els dits.Quaranta anys després les coses són molt diferents. La grisor política i eclesial d’avui, el postmodernisme i una “societat líquida” sense referents evidents, acomodada a una ortodòxia progressivament allunyada de la vida i d’esquena a les necessitats de la gent, ens pot semblar el fracàs d’allò que vam somniar. És cert que aquells ideals, aquell model d’Església i de societat han estat derrotats, però la història no té mai un sentit lineal, fa pujades i baixades, intermitències, va a batzegades, i per molt que s’hi entestin, les jerarquies no poden posar portes al vent, i tots aquells ideals i propostes tornaran. Per això, en els moments actuals en què des de la jerarquia de l’Església es pretén donar per tancada l’obertura conciliar, els textos que pretenen recuperar la memòria del que van ser uns anys no tan llunyans, són imprescindibles. Amb seguretat aquesta serà una de les funcions que compliran aquestes memòries. No es tracta de mirar enrere nostàlgicament sinó fer de la memòria una arma de futur, amb la finalitat que els més joves, passat el mal moment present, trobin en els antecedents possibles criteris que els ajudin a avançar. Mossèn Dalmau pertany a una generació d’incombustibles. A vegades tinc la sensació que aquest tipus de personalitats se’ns acaben. Ells tenen el desig i el deure de transmetre l’experiència. Nosaltres l’obligació d’aprofitar-los. En Dalmau ha fet ja la part que li tocava. Ara som nosaltres que hem de complir.

Jaume Botey és professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Un fragment de Casaldàliga

La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l’usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.(...) Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…)(...) Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat»(...). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi... però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas”, els Moviments Populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica,, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

Pere Casaldàliga (gener 2009)

Del sacrifici de braus al "sacrifici" de persones

L´altre dia veient la plaça de braus de Les Arenes de la plaça Espanya, per on passo sovint i em vaig adonant del lent procés de les obres del nou centre comercial, que ara pel que sembla s’ha aturat, em va venir una imatge suggerent.Les Arenes ha estat molt de temps tancada però havia estat una plaça on es sacrificaven braus en les tradicionals curses, amb tot el ritual ancestral procedent, possiblement, dels sacrificis d’animals als déus. La mateixa paraula sacrifici prové de fer quelcom sagrat. Normalment el vessament de sang dels animals tenia moltes connotacions psicològiques i antropològiques, que fins i tot podia contenir l´agressivitat humana acumulada, per no llançar-la vers els propis contemporanis propers. La sang, en els sacrificis de diferents religions, sobretot mediterrànies, s´aspergia una part a la gent i una altra part vers al cel, vers als déus. Així es significava que compartien la vida humans i divinitats (la sang és un dels signes de la vida). Els déus d´alguna manera es solidaritzaven amb les joies i penes dels humans. Els humans rebien ajuda, llum, força dels déus. I els déus així aplacaven les seves “ires” contra la població imperfecta i infidel. Era un ritual cruent però impedia la violència dels déus i dels humans contra ells mateixos. És veritat que en algunes religions es sacrificaven persones, dones, infants, o com a Roma, es feia espectacle de lluites entre gladiadors, o entre bèsties i persones, que acabaven amb la mort. De fet, el nom d´Arenes, ens transporta a aquest tipus de circs on es realitzaven aquests espectacles.Doncs bé, resulta que en el mateix terreny, en la mateixa arena de les Arenes ara es construeix un “temple” comercial, no massa lluny d´altres. El Granvia 2 està a prop i, no tan lluny, els grans centres del Prat, Gavà, Viladecans, Cornellà... Ens trobem, avui dia, a Barcelona i entorns, amb una concentració d´espais dedicats al “sagrat” consum, a “l´adorable” diner, a l’espectacle del comerç. Uns locals on hi pots trobar de tot per comprar, però també per disfrutar del cinema, del joc, de l´esport... Unes noves Arenes que demanen, com totes les “religions” que adoren el “sagrat” de l´època, sacrificis, veneració, dejunis, cues per arribar a “tocar” l´objecte “divinitzat” i cues per tornar a casa. En definitiva, un mateix espai ha transicionat del sacrifici de braus al sacrifici de persones. Passa sovint que els territoris canvien de mans, de propietat, de formes, però hi ha com un “fantasma del passat” que reapareix per dedicar aquell mateix espai a una funció perdurable que satisfà i omple una dimensió humana i social. En aquest cas la del sacrifici. Es tracta de cohesionar el personal, amb un mecanisme de construcció de la identitat, de la pertinença i vinculació a la nostra societat (si no consumeixes no ets ningú) i amb un procés de diferenciació i de reconeixement mutu (ets “etiquetat”, valorat, d´una capa social o una altra segons el que consumeixes, on consumeixes i com consumeixes). Tot plegat demana molts “sacrificis”: paciència, cues, temps dedicat, diners, aguantar la massificació d´aquests llocs, soroll, dependents que no saben atendre´t bé (“miri l´etiqueta”, et diuen!), etc. I anem seguint, a base d´un conjunt de premis i càstigs que sovint acríticament ens empassem: descomptes “falsos”, concursos, rebaixes, regalets... És la nova forma d´escurar-nos els nostres petits estalvis, la nova manera d´explotar-nos, la sublim acció per fer-nos “vessar la sang, la vida”, en favor dels nous déus del diner, del capital, de la banca que com sempre tenen els seus “sacerdots” que se n´aprofiten. Només cal veure com es tapen avui dia els responsables de la crisi, corruptes il·legals i els legals dins d´una legislació capitalista que és bàsicament usurera i injusta per al poble.La mort de Jesús també ha estat interpretada per molts com un “sacrifici”, com el darrer “sacrifici”. No crec que sigui la millor manera d´interpretar-la, ja que es fa difícil oblidar la relació amb la necessitat d´aplacar Déu, o de pagar un “rescat” pels pecats dels humans. Nosaltres cristians creiem en un Déu misericordiós (que té un cor gran pels “miserables”), no en un Déu que necessita ser aplacat o que demana “sang”. Però amb tot, les teologies basades en la mort de Jesús com a sacrifici, pensen que amb ell, s´ha acabat l´època dels sacrificis. Ningú s´ha de sacrificar més, ni pels déus, ni per ningú. Jesucrist no solament ha realitzar el darrer sacrifici (segons aquests teòlegs) sinó que ha sentenciat a mort el model sacrificial i per tant sacerdotal (els que es cuidaven de sacrificar). Ningú no té dret a situar-se per sobre d´una altra persona i exprimir-la, inferioritzar-la amb premis i càstigs. Tots som iguals i germans limitats, que se´ns crida a “adorar” i a confiar en un Déu que ens és Pare-Mare, que no vol sacrifics sinó justícia i pau. La nostra identitat és la de germans i germanes. La mateixa vida si la volem entregada als altres ja ens porta renúncies en nom del servei.Els sacrificis de braus eren cruents. El sacrifici de les persones en els centres comercials no són cruents, però no són més crus i cruels que els altres? Aquests sacrificis de persones no maten, però no ens van matant l´esperit, el “cor” per dins? No ens estan degradant el millor de nosaltres mateixos? A veure si haurem de tornar als braus, com a “bocs expiatoris”!

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Al servei de servir

El Pla de Govern 2007-2010 de la Generalitat de Catalunya preveu “impulsar el respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions religioses”. Amb aquesta finalitat, un dels objectius de la Direcció General d’Afers Religiosos és donar a conèixer la realitat religiosa de Catalunya, per ajudar a superar prejudicis i malentesos. Podria semblar que això fes referència a les minories i a la diversitat religiosa que s’ha fet més evident amb la immigració. Però hi ha una realitat religiosa en el nucli de la nostra societat, estesa de fa segles per tot el territori català, avui poc reflectida en els mitjans de comunicació, i que incideix de manera fonamental en el benestar social a Catalunya i en la transformació de les situacions injustes: és la tasca social dels religiosos i de les religioses cristians catòlics a favor dels col·lectius marginats i desafavorits de la nostra societat.Calia que el Govern de Catalunya la conegués –ni la mateixa Unió de Religiosos de Catalunya (URC) era conscient de totes les actuacions que estaven realitzant en conjunt– i la donés a conèixer, també per desfer tòpics erronis; i calia també que, gairebé com un gest de justícia, reconegués de manera ben forta i decidida com n’és d’important aquesta tasca.Vam comptar amb la col·laboració de la URC i amb l’eficàcia del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona. El resultat de la recerca és un informe titulat Al servei de servir, presentat al Palau de la Generalitat el dia 2 de març, i mostra un panorama esplèndid de dedicació i d’efectivitat, en favor de noves oportunitats de moltes persones o en favor “del futur dels altres”, com ha escrit una de les autores, Clara Fons. Les actuacions dels religiosos i de les religioses, fonamentalment anònimes i desinteressades, formen, en silenci, una autèntica xarxa d’espais de profunda humanitat.Són 776 serveis. La majoria es concentren en àmbits com la immigració (14’4%), la sensibilització ciutadana (12’5%), la inserció econòmica i/o social (11%), la beneficència (9’5%) i la promoció de la salut (8’9%). Aquests serveis es concreten en activitats d’alfabetització i formació (22%); d’atenció residencial, hospitalària i domiciliària (13’8%); de recol·lecció o distribució d’aliments, roba i altres productes (10’2%); de foment del voluntariat (6’4%) i d’acollida temporal (5’3%). L’informe també assenyala altres activitats com assessorament legal, suport en la cerca d’habitatge i de feina, menjadors socials o habitatges tutelats. En coherència amb la fe cristiana, com va remarcar la Germana Cristina Martínez, Presidenta de la URC, i també amb l’esperit del Concili Vaticà II, com va dir el catedràtic de sociologia Joan Estruch.La Consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va destacar que els religiosos i les religioses ens recorden el valor d’oferir ajuda sense esperar res a canvi. El Vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va subratllar que, a més del volum que significa el servei que realitzen, hi ha l’aspecte qualitatiu d’aquest servei: per una banda, cal valorar la calidesa humana tant o més que la feina: l’acompanyament personal, la comprensió i la comunicació; i, per una altra, el fet que no es tracta d’una mera assistència social que contribuís a mantenir el sistema, sinó d’un esforç de canvi social, de promoció de les persones i, per tant, d’un horitzó d’esperança. Al costat, hi ha altres actuacions semblants, d’altres institucions de l’Església Catòlica, d’altres confessions religioses minoritàries a Catalunya, de les ONG (moltes d’elles impulsades també per organitzacions religioses), i dels serveis públics, que sovint formen bons equips amb entitats col·laboradores. Encara que no s’han pogut recollir totes en l’estudi realitzat, tampoc no es poden oblidar.

Montserrat Coll és Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

Sorra i te. Una mirada al poble saharauí

Quan vaig entrar a casa vaig estar content de ser-hi, però també em vaig qüestionar si tot el que tinc, realment em fa falta. Acabava d’arribar d’un lloc amb poquíssimes coses materials, però tan ric en somriures, i esperit, que estava impressionat.El viatge als campaments saharauís ha estat magnífic i ara començo a pair algunes coses que he viscut. Per una banda, és una aventura moure’s a l’estil saharauí, però també és un aprenentatge vital. Un grup de quatre pinedencs del Cau de Pineda, ben enredats per en Toni, hem anat als campaments saharauís a viure com ells. Ni més ni menys. En Toni em va dir abans de marxar: “Als campaments saharauís, o hi tornes... o no hi tornes més”. I és ben veritat.Hi vaig anar ben nu, obert a tot, a descobrir, a sentir-me com ells en la mesura que pogués. I m’he trobat amb totes les portes obertes, amb ulls nets i mirada transparent, amb fortalesa d’esperit, amb cares netes de debò, encara que ben brutes de pols. Quina meravella sentir com riuen! Quina lliçó de germanor, de compartir-no tot. I quan dic tot, és tot. Però tot, és poc o molt, sobretot per uns ulls com els nostres, acostumats a l’abundància. Mireu... a les persones que tenen poques coses materials, no els fa falta gairebé res. Només la vida. I us puc assegurat que en tenen, i la viuen!Als campaments de refugiats dels saharauís, he tingut moments de tot. De riure molt i molt, d’ulls ben oberts, però també negats de llàgrimes. He tingut algun moment tovet com el dia que vaig veure en Lagzal, un nen que ha passat estius a Pineda, i que ens vam endur de campaments amb el Cau a Vallfogona del Ripollès. Li vaig prometre que l’aniria a veure a casa seva i així ha estat. Va ser un encontre molt emotiu i xocant pels dos, però el vaig veure tal i com l’imaginava. De veritat que va ser un moment potentíssim, no sé perquè, però és així. Quina canya de nanos!Al mateix poble, a Auserd, ens va venir a rebre un infant molt petit, potser de dos anys, en Mayud, brut, petitó, d’ulls oberts i que només deixava anar monosíl·labs. Tampoc no sé per què però hi vaig veure el poble saharauí sencer. Per mi, ell, significava què és el Sàhara. Dificil d’explicar però la seva mirada, l’empenta, el somriure, la soledat que desprenia, la força, la intel·ligència, la companyia que ens va donar tots els dies... uf! em va impressionar. El comiat va ser ploraner per mi. Veure’l des del cotxe destartalat i sense seients, i mirar-lo com corria darrere nostre per dir-nos adéu, em va fer plorar. Una duna el va fer desaparèixer de la meva mirada. Nosaltres, deixàvem enrera un món difícil, oblidat pels mals governs, fet pols, però alhora ple de força, d’energia i esperança. Justament un poble que corre per no aturar-se. Com en Mayud. Però segur que ell ara riu i és feliç. No ho sé però ho crec així. I la resta de persones i famílies que es van creuar al nostre camí ens van ajudar en tot i em van impressionar.El sol, el cel, els grocs, la pell dels saharauís, els seus amplíssims somriures, els seus ulls i la lluna, van donar color al nostre viatge. No pots restar indiferent. Només saps que hi tornaràs. Una amiga em deia: “Quan tornes del Sàhara no saps mai què explicar”. I això em va passar a mi. Costa explicar una cosa d’entre tantes. Com explicar un somriure, o un plor, el gust del te, o la sorra dins els ulls i les orelles?Només els puc donar les gràcies per aquesta experiència de vida, de demostració de superació cada dia. Perquè això també t’ajuda a tu des de casa i et qüestiones tantes coses! Potser un altre món, sí. Però tan llunyà i tan a prop!

Pep Basart és Cap de l’Agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda

Les qualitats de la política i dels polítics

“... ¿Quines són les qualitats que la política podria aprofitar del “cas Guardiola”? Una: envoltar-se dels millors sense por a compartir protagonisme, perquè, encara que els millors demanen una vigilància intensiva, fan bons tots els altres, incloent-hi el líder, que no pot saber-ho ni fer-ho tot. Dues: actuar sense por al risc necessari. Decidint allò que convé, al marge, si cal, d’opinions publicades i índexs de popularitat.Però, és clar, per aconseguir tot això, cal que el polític tingui una gran confiança en ell mateix i en la societat, i que cregui en uns objectius clars més enllà del poder a qualsevol preu. Probablement, la crisi de lideratge que s’observa aquí i a fora sigui, de fet, una crisi de confiança dels líders i dels partits en ells mateixos i en les seves vides. Per superar-ho, preguntem-nos si la política ha deixat de ser una opció atractiva per als més qualificats i si als partits prosperen els millors o els més fidels. I a partir de les respostes, buscar les solucions”.

Antoni Bassas.“El Periódico”, 17-4-2009

Belem 2009

A la regió amazònica del Brasil, una ciutat emergent encara mal comunicada, Belem, ha estat l’escenari del IX Fòrum Social Mundial. Belem està situada a l’immens delta del riu Amazones i es va triar com a seu, perquè és un espai especialment emblemàtic i fràgil en aquesta cruïlla històrica. La regió amazònica té la superfície d’Europa, però ja ha perdut gairebé un 20% de selva i continua la seva deforestació a càrrec de les grans empreses de fusta. Encara hi podem trobar el 40% de la biodiversitat del món i hi sobreviuen algunes dotzenes de cultures indígenes, contínuament assetjades per terrratinents, empreses de mineria i projectes agropecuaris de gran envergadura i sense escrúpols per fer fora o destruir les poblacions indígenes i el seu hàbitat. Com cada any, el Fòrum Social Mundial coincideix amb el Fòrum Econòmic de Davos, a Suïssa, com a resposta alternativa a les propostes neoliberals que han estat l’objectiu del club dels rics del planeta. El lliure mercat és encara la consigna dels rics, tot i que la crisi “global” ha estat un gerro d’aigua freda a l’entusiasme i a l’alegria amb què cada any se celebrava l’esdeveniment.El moviment altermundialista, fonamentat en una altra visió social i econòmica, i amb uns altres objectius, no veu la crisi actual com una victòria, entre altres raons perquè qui pagarà la factura, com sempre, és el Tercer Món. Però sí que tot plegat, el desgavell que ha fet desplomar la bastida econòmica mundial, dóna la raó a l’anàlisi que els diversos fòrums han anat fent fins ara. Era una crònica d’una crisi anunciada, perquè el creixement no es pot fer a l’esquena dels països pobres i malbaratant indefinidament els recursos naturals, cada vegada més escassos.No solament no és sostenible un benestar només per a una cinquena part de la població mundial,–caldrien actualment els recursos de dos planetes per fer possible el nostre benestar per als més de 6.000 milions de persones que vivim al món– sinó que la desigualtat que genera, pot portar conflictes socials gravíssims, només apuntats fins ara. L’alarma sobre el canvi climàtic, la crisi alimentària, la fragilitat energètica, els moviments migratoris... indiquen que cal canviar urgentment de rumb. I, evidentment, el nord ric, és a dir nosaltres, no està gaire disposat a canviar d’estil de vida i de consum. I, evidentment, els països emergents com la Xina, l’Índia, el Brasil... i els altres, que els volen imitar, no estan disposats a continuar essent mà d’obra barata i consumidors de segona categoria o, encara pitjor, recollir només les engrunes del festí dels del Nord. Més de 100.000 participants, dels quals 20.000 joves. Més de 5.000 organitzacions representades. Milers de periodistes, encara que després tinguin dificultats a publicar les seves cròniques... Més de 2.000 activitats. 150 comunitats indígenes del Brasil i de tota Amèrica Llatina. Presència qualitativa de més de 140 països. Un centenar de catalans, representant el mosaic d’entitats socials de tot Catalunya i també de l’administració pública... Tot aquest potencial humà, plural i divers, s’ha mantingut viu durant aquests nou Fòrums i, segons la meva opinió, ha madurat i s’ha afermat, no sense contradiccions.En el seu haver, i potser l’actiu més important, és la mobilització àmplia des de la base social. Una base que no exclou ningú i en la qual participen grups i moviments que aglutinen treballadors, intel·lectuals, sindicats, professionals de l’educació, cooperatives, entitats religioses, ecologistes, moviments veïnals... Brasil hi ha aportat, des dels seus inicis, una experiència nova de participació ciutadana que cristal·litzà a Porto Alegre. Però ha quallat, mundialment, la consciència que calia trobar alternatives a un model econòmic i polític que serveix a la causa d’una minoria i que no fa justícia al conjunt dels pobles de la terra i al seu futur. Cada any s’han fet fòrums regionals locals i s’han portat a terme reunions i trobades inspirades en aquest moviment transversal. Una setmana abans del Fòrum també es troben alguns centenars de teòlegs per tal de fer una reflexió des de la perspectiva religiosa. No és casual que la intuïció del Fòrum, tingués una base important en la teologia de l’alliberament llatinoamericana. A cada Fòrum s’ha obert el debat de si calia anar més enllà de l’intercanvi d’experiències entre les organitzacions i crear una plataforma política mundial, però sempre s’ha optat per a mantenir debats oberts i ser fidels a no marcar excessivament els compromisos concrets, que cada organització i cada proposta coordinada, ha d’adaptar en els seus països i en els seus contextos. Al lema “Un altre món és possible” s’hi ha afegit “Compromís local en una lluita global”.La reflexió i el compromís del Fòrum Social Mundial ha madurat i s’ha afermat. Considero que és un ferment de futur, un laboratori permanent de crítica i autocrítica de models, que ha de portar cap a nous estils de vida i d’organització social i política a escala planetària. Hi ha cada vegada més consens que ens cal un canvi de paradigma, o de paradigmes, i això exigeix a la vegada una maduració lenta i urgent... Moltes veus profètiques, tant des del camp científic com des del camp religiós, ens alerten que estem en situació de risc. El Fòrum Social Mundial és un signe dels temps d’aquesta crida profètica.

Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona

Un llibre-homenatge a Xesco Boix

Fa cosa d’un any i mig, amb en Lluís M. Panyella, vam plantejar-nos d’escriure un llibre d’homenatge a Xesco Boix (1946-1984), un dels pares del folk a Catalunya i pioner a casa nostra, amb el grup Ara va de bo, del que va ser una nova visió dels espectacles infantils: l’animació per a la mainada. En Xesco, de qui es compleix ara el 25è aniversari del seu traspàs, va ser un home amb una gran capacitat de treball, amb uns ideals coherents en la lluita per la llibertat i per un món més just, i, alhora, un ésser humà ple de fe i d’esperança, malgrat haver d’enfrontar-se a una complexa malaltia mental, que només el va vèncer en el darrer moment de la seva vida, quan tràgicament va morir atropellat pel tren a Malgrat de Mar. Vam pensar que en Xesco mereixia un llibre que recollís el seu record real i positiu, i la llavor que ens ha deixat; i que havia de ser un veritable homenatge amb la suma de moltes veus. Xesco Boix. Història de la nostra història és el títol del llibre, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat és l’editorial que ens ha fet confiança perquè el projecte sigui una realitat. El llibre el formen una quarantena d’entrevistes a familiars, companys d’escenari (Jaume Arnella, Eduard Estivill, Els Cinc Dits d’Una Mà...), companys de la cançó i d’altres disciplines artístiques (Pete Seeger, Raimon, Marina Rossell, Miquel Pujadó, Tortell Potrona, Pilarín Bayés, Fina Rifà...), persones rellevants que el van conèixer de prop (Jordi Pujol, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el periodista Xevi Planas...) i cantants animadors actuals que segueixen les seves passes. El llibre ve acompanyat d’un CD inèdit d’en Xesco, una gravació en què ensenya les cançons del seu repertori a un amic cantant de Mallorca, Jaume Barceló. En Xesco li explica com les canta, com les presenta, quins acords de guitarra fa servir... i alhora, comparteix algunes reflexions sobre el país, la professió, la vida... És en Xesco en primera persona.La capacitat de Xesco Boix de donar, d’estimar i de preocupar-se pels altres; el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, i la preocupació per la formació adequada dels infants perquè creixessin amb “el cap clar i el cor ben net” –com deia ell–, són les principals constants que tots els que intervenen en aquest llibre, sense cap excepció, ens transmeten quan parlen del Xesco home i del Xesco professional. I l’altra realitat que comparteixen ha estat la petja profunda que va deixar en cada persona que el va conèixer: mai ningú no va restar indiferent a la seva força comunicativa i a la seva humanitat transparent. Amb aquesta base, cada entrevistat ens ha aportat una visió diferent, confirmant el que un dia, per definir-lo, ens deia en Jordi Roura: “Va ser un home polièdric”. Doncs sí, el lector ho podrà corroborar, i conèixer la suma de realitats, algun cop aparentment contradictòries, que va ser en Xesco Boix: l’amic, el pedagog, el cantant, el company, el mestre, el poeta, el filòsof, el bromista, el treballador, l’artista, el revolucionari, el pacifista, l’ecologista, el somiador, el realista, el catalanista i universalista alhora, l’home de rialla contagiosa i de profunditat gairebé mística, el coherent, el respectuós, el reivindicatiu, el proper, el distant, el candorós, el lluitador, l’honest... i molts altres adjectius encertats que trobareu en el conjunt de veus plurals que configuren aquest llibre. Un treball en el qual veureu també que cadascun dels entrevistats és alhora una història, una realitat molt important del nostre país que, en alguns casos, és la primera vegada que s’explica en un treball en profunditat. Mai no hi pot haver una sola visió, ni d’en Xesco ni de ningú, per això els autors hem volgut sumar veus i perspectives, i alhora, deixar la porta oberta a que cadascú tregui les pròpies conclusions. Perquè, com clou el conte El Seny i la Saviesa, que ens va ensenyar en Xesco, tota la saviesa del món es pot acabar resumint en una paraula, i la paraula és potser.

Maria-Josep Hernàndez és periodista i forma també, amb en Lluís M. Panyella, del Grup d’Animació La Bicicleta. Més informació del llibre: www.labicicleta.cat

Pasqua

Pasqua és passar, caminar... Pas de mort a Vida... Traspàs de la creu a la resurrecció... Pas de Jesús enmig de la nostra vida... Pas del Déu veritat, bondat i bellesa, estimant-nos sempre...Pas de l´Esperit Sant dins nostre per transportar-nos als altres. Pas a la dignificació dels petits, l´alliberament dels desvalguts, la valoració dels exclosos, la pacificació dels cors i dels pobles...Quan hem passat de la infantesa a la joventut, de la joventut a la maduresa, i més endavant a la vellesa, Déu sempre és present en el que hem rebut de gestos, somriures, paraules escoltades... de tanta gent que ha passat al costat nostre. Quan hem passat d´una malaltia a la salut, d´una mort d´una persona estimada, a fer-la cor en el nostre cor, és que el Déu Pare-Mare que està endinsat en el més profund de cada persona, ens acompanya a través dels fets i de les persones. Quan hem passat de la soledat a l´amistat, podem experimentar aquesta realitat subterrània divina, com a riu vital que està en el fons de la vida.Quan hem passat de la dictadura a la democràcia, hem transitat per viaranys dolorosos, però quanta vida, i de quanta fraternitat hem gaudit! Jesucrist, en els rostres, les accions, en les tortures sofertes de molta gent, es féu poble enmig nostre, esperonant l´amnistia, la llibertat, l´autonomia del país.Quan hem passat d´una Església prepotent en la societat, molt piramidal, culpabilitzadora... a una Església dialogant amb tothom, humil, sense protagonismes socials, on els més senzills hi tenen veu i vot, corresponsable... és que l´alè de l´Esperit hi ha passat, obrint finestres i portes. Quan la natura s´obre en les flors i en els fruits en totes les primaveres, tornem a creure que l´hivern i els terratrèmols no són el tot.En què hem de cooperar perquè la nostra Terra no esdevingui la gàbia de la humanitat sinó la Casa-Mare de tothom? Cap on hem esperonar la nostra creativitat perquè no es refundi el neo-neocapitalisme, enmig de la crisi, sinó que es posi com a “far” la dignitat de les persones, i en especial del tercer i quart món?Com retrobar l´esperança perquè el nostre país retrobi la il·lusió, l´horitzó de germanor amb les altres nacionalitats des d´una sobirania que ens permeti distribuir millor els nostre béns i serveis? “Déu va passar-hi en primavera...”. Com farem costat del pas de Déu en la primavera actual?Què ens cal fer perquè l´evangeli s´obri més pas, sense les traves d´una organització eclesial caduca?

Agents secularitzadors sense saber-ho?

En moltes converses de gent d´Església, observo que encara ens és costós valorar com a positiu el procés secularitzador que va avançant a Catalunya. De fet ajuda a aclarir situacions i posa condicions socials i humanes per fer una opció lliure i personal per Jesucrist.

Força bisbes, capellans i eclesiàstics, amb les seves actituds massa sovint reticents o condemnatòries de la societat que ens ha tocat viure, no ajuden a estimar-la. Segurament sense voler produeixen una desafecció envers unes formes d’Església decadents i poc democràtiques, i fins i tot una acceleració del distanciament envers l´Església mateixa i potser d´una fe entesa massa dogmàticament. De fet, potser sense voler, o fins i tot volent el contrari, són “agents secularitzadors”, és a dir, participen de la tendència ferma, fonda, estructural i subterrània de caire secularitzador.
Ens va bé pensar-hi quan hem d´afrontar posicions d´alguna gent d´Església, contràries a la nostra. Ens pot ser bo recordar-ho, quan a molts ens costa distingir Església com a Poble de Deu dels comportaments i estructures eclesiàstiques decadents i lamentablement poc evangèliques.
Si valorem positivament la secularització, potser hem d´observar que tot plegat, incloses les posicions “difícils de digerir” per nosaltres, són elements que contribueixen a la llibertat de les persones a l´hora de decidir el sentit i les motivacions importants en la vida, i per tant l´adhesió a l´estil del sempre Viu, Naixent i Ressuscitat.
Si molts, a causa dels plantejaments dels catòlics més integristes, a vegades incrustats en certs dirigents eclesials, deixen de creure en una Església potent o en un Déu que ens produeix por, n’hem d’estar contents. Tot plegat pot formar part del procés social i de cada persona per cercar el veritable Déu. Quim Cervera

Quina prova política ens queda a Catalunya?

Tot el necessari i llarg procés de l´Estatut i del finançament m´ha fet pensar sobre el conflicte de classes a Catalunya. Pels anys seixanta i setanta més aviat el conflicte de classes tapava el conflicte nacional, i el tipus de relació entre Espanya i Catalunya. El fet nacional era vist per molta part de l´esquerra com a “burgès”. Pels anys noranta i dos mil, sembla que el conflicte nacional amaga el conflicte de classes. Però aquest segueix existint.
Els dos conflictes estan fortament implicats. Ja aniria bé que els analistes del PSOE fessin una mínima anàlisi de classe, prenent el marxisme bàsic, assumit per la cultura moderna, a l´hora de definir una estratègia per Catalunya. No ens trobem amb un “simplisme” de països “pobres” i “rics” a Espanya, visió que ha tingut èxit mediàtic i té eficàcia electoral de curt termini. A cada nacionalitat de “les Espanyes” hi ha classes socials en conflicte: unes de dominants i unes de dominades. I encara que el procés històric industrial, econòmic i social de Catalunya ha arribat on ha arribat, Catalunya està dins d´un sistema econòmic capitalista fonamentat en l´existència de classes en règim de desigualtat. Amb l´acceleració de l´esdeveniment migratori aquest conflicte es complexifica. Catalunya com a país desenvolupat és indefectiblement país productor de pobreses. No tenir en compte aquests fets a l´hora de negociar el finançament i les relacions Espanya–Catalunya és tenir un discurs de curta mirada i poc fidel a la tradició de l´esquerra.
Des de la transició a Catalunya s´ha provat un govern de CiU i ara un govern de tres partits d´esquerra. CiU va seguir una estratègia de pactar i/o pressionar a uns governs espanyols dominants per partits aliens. CiU és un partit de centre-dreta catalana que defensant Catalunya, de fet defensa els interessos d’una classe social. Avui dia ens trobem amb un govern català de tres partits que defensant diferents sectors de capes socials més populars miren d´aconseguir un pas més per a Catalunya, davant d´un govern del PSOE. Podran? No sembla que n’hàgim de sortir gaire ben parats. Ens queda una altra prova, dins del procés històric de la imbricació de conflicte de classes i nacional, la prova basca: un govern de caire propi català de pacte entre CiU, ERC i ICV (i si volgués, un PSC clarament reconvertit al catalanisme). Seria una prova d´aliança de classes catalanes (un moment de pacte dins del conflicte de classes) per aconseguir una relació clara, contundent i “de bons germans” (ni de submissió, ni de superioritat) amb Espanya. Quim Cervera

En la mort d'Eluana Englaro

El 9 de febrer, Eluana Englaro finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat: només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones. El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas

Déu no interessa?

Cal felicitar els ateus per l’efectivitat de la campanya mediàtica dels autobusos. Un mes després, els diaris continuen publicant cartes al director, els periodistes continuem escrivint sobre el tema i els debats al carrer no han minvat. Les respostes, directes o indirectes a la campanya, estan mantenint el tema d’actualitat, i per això, tècnicament, considero que ja podem anomenar-la “la campanya de l’any” (encara que hi ha 11 mesos per endavant per superar-la).
El que més demostra tot plegat és que en aquesta societat on el laïcisme s’està imposant, continua sent evident que l’ésser humà, sigui creient o no, es planteja interrogants i reflexiona sobre l’existència. I mentre els mitjans de comunicació han anat relegant a hores intempestives els programes que tracten sobre la fe, ja sigui cristiana o d’altres creences, socialment es demostra que hi ha un sentiment latent que la qüestió no deixa indiferent ningú. Hi ha sociòlegs que anuncien que el segle XXI serà el segle del retorn a la religiositat, encara que amb d’altres mirades i matisos. Caldrà estar assenyadament preparats: venen canvis. Maria-Josep Hernàndez

Cotxe electric

De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan anunciant propers llançaments de models elèctrics o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa d’entendre com és que fins aquest moment la indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa, la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que no hi havia tecnologia per fer-ho abans.
En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i bateries, però tan bon punt precisament el motor elèctric va substituir l’empipadora manovella per arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als imperis industrials més potents del món: el petrolier i el de l’automoció, revolucionant les formes de producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era barata i el motor de combustió molt versàtil per a l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això sí, voluntàriament inconscient dels seus límits.
El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida racionalitat. És un gest d’humilitat i de reconeixement que la gasolina s’exhaureix, contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor elèctric té molts avantatges en relació al motor de combustió –ara no hi entrarem– però no té la mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal assumir que per fer llargs i també curts recorreguts hi ha altres formes de transport. El canvi no és només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però entendrà aquest individu fill de la modernitat liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric és ja una aposta de present? Per si de cas, els fabricants anuncien models híbrids, amb doble motorització no tant per fer la transició tecnològica com la psicològica i social.

Crema de Calçots

Ja hi tornem a ser. El temps és cíclic i les nostres receptes també estan agafant una certa cadència (que no decadència, que és molt diferent). Estem de nou a l’època dels calçots, aquesta ceba tan peculiar de la qual aquí a Catalunya fem tanta festa, cosa que no fa més que engrandir la nostra fama de garrepes: una ceba, menjar de festa?. Doncs sí i per seguir oferint-vos diferents maneres de menjar calçots a casa, on generalment no els podem fer a la llenya, aquí va una recepta original en què presentem tots els ingredients dels calçots tradicionals, però d’una manera més “neta” i fàcil de fer. Això sí, no cal pitet, llevat del cas que ens caigui la bava amb aquesta recepta.

Ingredients (per a 4 persones): 16 calçots; 2 grans d’all; 2 patates; oli d’oliva; sal i pebre; nata líquida; salsa romesco (*)
Preparació: Netegeu molt bé els calçots (que no hi quedi gens de sorra). Poseu l’oli en una cassola i feu un sofregit amb els calçots tallats petits, els alls tallats i les patates. Deixeu-ho coure a foc baix durant uns 20 minuts, tireu-hi un polsim de sal i pebre i comenceu a abocar-hi l’aigua (o un brou de verdures suau). Quan hagin passat 25 minuts més, afegiu-hi la nata líquida i passeu-ho per la batedora. Si voleu una crema més fina passeu-la pel colador i ja podeu muntar el plat. Poseu la crema en un bol, i pel damunt, una mica de salsa de romesco per donar-li gust i al mateix temps un toc de color. També podeu afegir-hi pernil salat passat per la paella i tallat molt petit (com “virutes”).
(*) ingredients per a la salsa romesco (es passa tot per la batedora): 1 cabeça d’alls escalivats, 100 gr. d’ametlla torrada pelada, 30 gr. d’avellanes torrades, 4 o 5 tomàquets madurs escalivats, una llesca de pa sec i torrat mullat en vinagre, 1 polpa de nyora o 2 cullerades de pebrot vermell i sal.

Tere Jorge

Un poble no és un paradís fet a mida

Això deia una pancarta a la manifestació que tingué lloc a Camprodon el passat 31 de gener per protestar pel que ja és conegut com a “mobbing rural”, consistent, per exemple, a exigir als propietaris de granges que traslladin les seves instal·lacions a llocs allunyats per no molestar amb la seva pudor els propietaris de segones residències que volen disfrutar de la vida al camp sense patir les molèsties del camp. No les molèsties grosses, les d’haver-se de llevar d’hora cada dia de l’any per donar de menjar els animals, per exemple, sinó les molèsties per a ells inconcebibles de que els tals animals facin pudor... I el que és greu és que els tribunals arriben a donar-los la raó, amb l’argument que una granja és una explotació industrial i per tant ha d’estar situada en un lloc que no molesti. El pas següent podria ser obligar a aplanar les muntanyes perquè s’hi pugui passejar sense dificultats... Prou difícil que és fixar la gent al territori i evitar que es buidi, com perquè a sobre la inconsciència dels que només hi van alguns dies a disfrutar-lo i la incompetència de determinats tribunals acabin fent impossible la vida pagesa. Josep Lligadas

Solidança

De fet Solidança és un somni col·lectiu que ha anat fent camí, ha superat moments delicats i encara, amb fermesa, el futur immediat... perquè l’altre... És una mica somni perquè llogar al 1997, els espais de 10.000 metres quadrats a Sant Joan Despí, en un lloc desconegut, i sotmès al deteriorament definitiu té alguna cosa d’èpica... No havia arribat la voràgine especuladora i la fàbrica de paper cartró era, francament, una ruïna. Els espais tenien l’encant de la indústria artesanal de començaments de segle XIX, i s’hi conservaven les màquines del procés d’elaboració de cartró, moltes de les quals ja havien tancat definitivament. L’acord amb el Senyor Bachs va permetre llogar-ho tot amb una perspectiva d’anys que feia possible un cert miracle. Els resultats no van venir de la producció del cartró, en declivi, sinó de la recuperació de tota mena d’objectes i especialment de roba de segona mà.

El somni tenia objectius i mitjans: recuperar persones tot recuperant materials diversos... I naixia la complicitat d’amics i associacions que aportaven treball, diners o dedicacions professionals a fons perdut. El fons perdut i guanyat per a molts i moltes que fins avui han anat passant per l’empresa d’economia social que integra, autòctons i immigrants, al treball i a les relacions socials des de mitjans senzills, però útils i eficaços.
El fet de la seva ubicació als afores de Sant Joan Despí, va portar a ser un lloc amb futur urbanístic quan el Barça hi posà l’ull de cara a instal·lar-hi la seva Ciutat Esportiva. Després de tensions innombrables, es va arribar a un acord tribanda, en el qual Solidança hi continuava perdent pràcticament la meitat de l’espai però assegurant-ne la legalitat futura. La llàstima de tot plegat, és que el patrimoni que hem protegit no estigui encara restaurat amb un acord entre Solidança, Propietat, Barça i Administració. Esperem que aquest somni pugui ser veritat el més aviat possible.
De moment Solidança gestiona cinc punts de venda de roba i objectes i té 30 treballadors en nòmina, a més de voluntaris i amics i simpatitzants que fan possible que l’Associació, i l’Empresa d’inserció, Solidança Treball, funcionin. S’ha aconseguit que les administracions i les Obres Socials de les Caixes col·laborin amb els seus plans d’ocupació i d’inserció i s’ha aconseguit guanyar en eficàcia i en excel·lència pel que fa al seu bon ofici i professionalitat. Les persones que dirigeixen el projecte no solament hi posen l’energia i vocació personal sinó que estan formant-se amb cursos a l’abast per tal d’aconseguir que el lema del projecte no sigui només una frase benintencionada: Un compromís amb les persones, una aposta pel medi ambient.
Així, es fan esforços constants per a implicar tots els treballadors i es promouen nous projectes innovadors: recuperació del petit electrodomèstic, la joguina, l’oli, l’educació a l’escola, la sensibilització de la recollida selectiva, la solidaritat amb el Tercer Món... Ara amb un projecte amb Gàmbia...
Ara la crisi també afecta les vendes... però esperem que els ajuts que es reben no s’aprimin de tal manera que puguin fer inviables algunes de les noves propostes... Per això també establim aliances amb altres associacions com Pare Manel i Futur i col·laborem amb la xarxa d’empreses d’inserció de cara al reciclatge de la roba en una cooperativa de segon grau.
Ens podeu trobar a la pàgina web Solidança.cat i podeu venir a la festa de Portes Obertes que aquest any serà el dia 24 de maig.

Per una nova "gobernança" a les parròquies

L´estructura de relació entre capellà i laic, s´ha construït a base de molts segles sobre fonaments que configuren el laic o laica, com a “obedient”, “criat”, “pagador”, “inferior”, “poc format”, “del món secular”... i el capellà com “l´autoritat competent i formada”, “que diu la darrera paraula”, ”que sap, que mana...”, “superior”, “separat” i per tant “sagrat”, “més unit a Déu”...
Aquesta estructura, com és observable en les nostres parròquies, està fent aigües tot i que tant per part de capellans, no acostumats al treball en equip i a compartir les decisions, com per part de laics no habituats a decidir i a tenir iniciatives, encara es resisteix a caure definitivament.
La nostra societat democràtica que valora la participació, la llibertat i l´autonomia de cada persona fa insostenible aquesta estructura relacional.
De fet els laics tenen més formació de la que a vegades ells mateixos es reconeixen i els capellans no tenen una formació humana, pràctica, bàsica que dóna el treballar, el tenir parella i fills amb normalitat. Actualment es valora més la formació inductiva, que s´adquireix amb l´experiència laboral, familiar, social i relacional que no pas la purament acadèmica o instructiva.
Si per part dels laics cal una major autoestima, participació i consciència d´independència del clergat, com ja funciona en els moviments d´Acció Catòlica de fa anys, cal veure què cal per part dels capellans.
Els sociòlegs tendim a pensar més en les condicions socials de possibilitat d´un procés que en les condicions humanes i de la llibertat més o menys heroica de cadascú. Per això penso que l´absència del capellà pot ser una bona condició de possibilitat per tal que els laics s´espavilin, i així animin, coordinin i governin les nostres parròquies. Aquesta absència pot ser donada per la “peresa” del capellà que, degudament racionalitzada, conscienciada i canalitzada vers processos participatius pot ser una “qualitat-defecte” psíquic que sigui positiva condició per dinamitzar el procés de renovació parroquial. L´absència pot ser física i volguda precisament per estimular aquest procés. Pot ser una absència encara més intel·ligent, d’auto-supressió de les actituds, comportaments, relacions i estructures que perpetuen l´antic model de superioritat-inferioritat, de sobrenatural-temporal, o de sagrat-secular.
L´antiga dita que “no hay mal que por bien no venga” o “del defecte fer-ne virtut” es pot aplicar aquí. Felicito, doncs, tots aquells capellans que, sigui per peresa orientada, per intel·ligència amb visió moderna i de futur, per “deixadesa” més o menys conscient, per circumstàncies més o menys cercades, deixen pas, obren camí, fan el buit, s´autoanul·len el model tradicional, no sense dolor, i possibiliten l´accès “normalitzat” dels laics i laiques a la governança de les nostres comunitats. També felicito aquests laics i laiques que aguanten i amb paciència són benèvolament fidels a l´Església, a vegades malgrat els capellans.
Tots anem fent canvis i dols, que resten compensats enormement per la verificació del funcionament del nou model relacional i d´una transparència evangèlica que es dóna en aquestes noves formes organitzatives. La peresa, la deixadesa es transforma en una altra forma de fer de capellà més com a acompanyant, com a “pont” cap a una altra forma de fer més equipal. I per això cal treballar i no “passar”, però d´una altra manera més planera, més humana, més propera, més com els laics.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Verano azul

Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any 1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys.

Aquest Nadal passat una amiga em va passar una adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa qualitat o el so és insuficient, però “menos da una piedra”.
Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie “Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts records… total, que vaig veure paulatinament tots els capítols (19 en total). Poca feina, oi?
Al principi m’ho vaig plantejar com un mer “passatemps”, però de mica en mica em va anar captivant la idea de fer d’observadora i analitzar amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu.
Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie, d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut d’anar transformant-los.
He pogut extreure’n les següents conclusions:
Patrons de comportament clarament diferenciats i marcats per l’època de principis dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant, parant taula…) i els pares sent merament usuaris (menjant, llegint, veient TV)
La relació de les mares/pares envers els seus fills i filles. La relació és diferent si es tracta de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls demanen unes responsabilitats i unes actituds que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana de manera diferent, pel simple fet de ser nois.
El divorci com a tema controvertit. La llei del divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de matrimonis malavinguts que forçosament havien d’estar junts… En diversos episodis, i sobretot en un especialment, el tractament del divorci és quelcom inaudit, un estigma moral (per a adults i pels nois i noies). I si no que li diguin a la pobra Desita 
La gran majoria de les nenes dels 70 volíem/volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de nena guapa, obedient, disciplinada, correcta. I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi líder, guapo (o no), fort.
El concepte de família. L’únic model familiar existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de com la “pandilla” de noies i nois s’escandalitzen que una noia adulta decideixi ser mare soltera. El conservadurisme dels nois i noies respon al moment de la incipient democràcia.
L’educació sexual. Resulta impagable l’episodi on a la Bea li ve la menstruació. Se sobredimensiona aquest fet, segurament perquè s’arrossega del franquisme i d’una manera rància, el valor maternal de la dona per sobre d’altres valors de la dona en si ja importants. És molt ridícul veure una Bea fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a la platja mentre els nois se la miren com si fos una verge intocable…
Vull pensar i creure que aquestes constatacions, després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant d’una manera sàvia i sana.
Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les generacions futures valoraran sèries com Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York….

Temps al temps.

Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972

L'Eucaristia, tot un repte (III)

Al darrer número de L’Agulla parlàvem de la importància que tenia l’Eucaristia per als primers cristians, una importància que ha perdurat al llarg dels segles. Ara, tocaria que ens preguntéssim el perquè: què passa a l’Eucaristia que la faci tan important?
Si parlem des d’un punt de vista més diguem-ne antropològic, podríem contestar dient que qualsevol grup humà necessita uns moments significatius que el visibilitzin i li donin autoconsciència, i per als cristians el moment bàsic de visibilització, des de sempre, ha estat aquest. Però passa alguna cosa més. Passa, sobretot, que, des del principi, la fe cristiana ha afirmat que en l’Eucaristia Jesús s’hi fa present d’una manera especial, diferent de totes les altres presències. I això és el que cal mirar d’entendre què vol dir. I per entendre-ho, podríem dir que aquesta presència de Jesús en l’Eucaristia es dóna sobretot de tres maneres, a tres nivells.
La primera presència és en la comunitat reunida. Quan la comunitat es reuneix, Jesús va dir que hi seria present. Doncs quan es reuneix de manera més universal i institucional, en aquesta convocatòria que és per a tothom i cada diumenge, aquesta presència té també un valor més rellevant. El prevere que presideix també ajuda a fer visible aquesta presència, si un és capaç de mirar més enllà de les distorsions que s’han produït en la manera de concretar-se els serveis eclesials...
La segona presència és en la Paraula. Escoltar la paraula de l’evangeli, i dels escrits apostòlics, i de l’Antic Testament, no és només un moment d’instrucció teològica, espiritual o moral. És, sobretot, una manera de reconèixer que nosaltres seguim aquell Jesús que ens ha deixat un camí per viure, un acompanyament quotidià, unes paraules, en definitiva, que són punt de referència que podem escoltar directament... Jesús mateix és present en aquesta paraula, Jesús mateix és aquesta Paraula. Sobretot en aquests moments, quan tantes veus eclesiàstiques ens sonen tan allunyades, escoltar aquestes paraules netes, directes, no manipulades, i escoltar-les en la trobada cristiana més institucional, és una magnífica manera de recordar i refermar on és l’autèntic camí de Jesús.
I la tercera presència és en el pa i el vi. És la presència més potent, la que culmina la trobada, la que li dóna el seu valor principal. És la que més trenca amb tot allò que veiem i palpem i és, en conseqüència, la que més costa de formular. No sabem què devien entendre els apòstols i deixebles quan Jesús els va donar el pa i el vi en el darrer sopar. Però sí que els va quedar clar que allò havien de repetir-ho. I no gaires anys després, cap al 55 o 56, sant Pau ja advertia als corintis que aquell àpat que feien no era un àpat qualsevol, sinó que era menjar i beure el cos i la sang del Senyor (1 Corintis 11,17-29). I l’evangeli de Joan ja posava en llavis de Jesús aquelles paraules solemnes i provocadores: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món... Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. (Joan 6,51.54). Després, al llarg dels segles aquesta fe que transmeten tant Pau com Joan ha donat peu a llargues reflexions per mirar d’entendre millor en què consistia aquesta presència de Jesús en el pa i el vi de l’Eucaristia. Però segurament que la manera senzilla com ho trobem dit en els escrits apostòlics és la manera que millor pot expressar el que vivim en la celebració: que Jesús no només és amb nosaltres com una força interior; Jesús ens ofereix una proximitat molt més gran, un aliment amb el qual entrem en comunió molt plena amb ell. Amb l’Eucaristia, podríem dir, la seva carn esdevé la nostra carn, la seva sang esdevé la nostra sang.
Tot això són les riqueses que hi podem trobar a l’Eucaristia. Però tot això, alhora, per a molts sembla quedar lluny de les nostres celebracions reals. Al número que ve mirarem de dir-hi alguna cosa...

Josep LLigadas

Memòria històrica: molts passos a fer

Darrerament se m’ha tornat a activar l’interès per tot el tema de la memòria històrica, entesa com la tasca de posar a la llum tot el que van significar aquells anys dolorosos de la guerra civil i de la postguerra, recuperant el record de tantes persones honestes que van patir i morir en aquella tragèdia, tant en la defensa de la legalitat republicana i democràtica com en la persecució religiosa que es va desencadenar a la rereguarda.
A part tot el que un pot anar llegint als diaris, a mi m’ha estat especialment rellevant la lectura del llibre El silenci de les campanes, del qual ja vaig parlar a L’Agulla darrera, que fa adonar del clima social que considerava que per aconseguir una Espanya democràtica era pràcticament imprescindible fer desaparèixer l’Església, cosa que els sectors més radicals van traduir en la implacable persecució de 1936. Però no ha estat només això. També m’ha impactat la reacció de membres rellevants de l’Església com és ara el cardenal Rouco, el qual, alhora que promou les causes de beatificació i canonització dels morts per la persecució religiosa, afirma que la voluntat de rehabilitar els morts republicans és reobrir ferides innecessàriament... També m’ha impactat, per l’altra banda, la reacció d’algun amic anticlerical que deia que els morts catòlics ja van tenir tots els anys de la dictadura per ser glorificats, i que ara no té sentit recordar-los. O una altra afirmació per a mi com a mínim dubtosa: que com que la legalitat estava del bàndol republicà, l’important és reivindicar les víctimes republicanes, i si es volen recordar les altres, si de cas que sigui en segon terme. I tot això unit als múltiples entrebancs que la dreta posa, suposo que per por de veure’s massa retratada, a l’hora de plantejar una recuperació del record i una rehabilitació sense reticències de tots els que van lluitar i morir en defensa de la democràcia.
Ja es veu, que tot plegat és una tasca difícil. Perquè de fet continuen en peu dues posicions que impedeixen de mirar amb una mínima objectivitat el que va passar llavors.
Una, la que des dels sectors més conservadors tant socials com eclesials, continua en el fons sense acceptar que la societat es regeixi pels intruments de la democràcia, i es creu amb dret d’imposar els seus criteris per molt que la majoria social legítimament expressada a les urnes vulgui una altra cosa. Aquesta posició és, en el moment actual, crec jo, la més perillosa i la que més mal fa.
I l’altra, la que continua pensant que l’Església catòlica en particular i les religions en general són un mal que hauria de ser eradicat, per la qual cosa intenta fer el possible per arraconar-les al màxim i mirar d’impedir-los tota visibilitat, sense gaire interès a valorar tot el pòsit cultural que prové de la història religiosa i tota la capacitat de cohesió social que les religions tenen, en comptes de mirar d’aprofitar-ho com una riquesa per a tots.
Ja dic, la primera posició és la que més mal fa, perquè crispa a vegades fins a límits difícils d’aguantar, i crea un clima que deu ser molt similar al que va propiciar l’aixecament militar de fa ja gairebé setanta-tres anys, tot i que per sort ara no sembla que es donin les condicions per a un disbarat com aquell. La segons posició no fa tant de mal, però entristeix i empipa, perquè un voldria que els sectors diguem-ne progressistes que promouen aquesta mena de visió de les coses, fossin una mica més oberts d’esperit...
Però el fet és que, amb tota aquesta situació, es fa difícil una recuperació de la memòria històrica que intenti entendre tot el que va passar, amb tota la seva complexitat, i amb tot el reconeixement a les persones que ho van viure i ho van patir. Si he de dir la veritat, crec que per part de la dreta en general i per part dels sectors més conservadors de l’Església en particular, és difícil que, almenys per ara, hi hagi gaire capacitat de canviar el xip. De manera que la meva esperança seria que des dels sectors progressistes i d’esquerres, i des de les institucions democràtiques, sí que hi hagués la capacitat de tenir una mirada realment àmplia per engegar un procés de reflexió i de recuperació de la memòria que ajudés a entendre tot el que va passar en aquells anys tan dolorosos per a tots. Valdria molt la pena.

Josep Lligadas és escriptor

Bajo presión

Bajo presión. Carl Honoré. Editorial RBA. Barcelona 2008.
Durant generacions, créixer no va ser gaire complicat: anaves a l’escola unes hores al dia, practicaves algun esport i tenies alguna afició, la resta del temps jugaves. O potser somniaves despert. Carl Honoré explica com el nostre plantejament modern de la infància és tot un fracàs: els nostres fills són més grassos, miops, més deprimits i estan més medicats que qualsevol altra generació anterior. Utilitzant als nens com a forma de reviure la nostra pròpia vida, o per compensar les nostres frustracions, hem destruït la màgia i la innocència del ser infant. Aquest llibre no és un manual per a pares. La seva intenció és tornar a definir què significa ser nen i ser pare al segle XXI.
La realitat és que els nens necessiten temps i espai per tal d’explorar el món per ells mateixos (igual que aprenen a pensar, a imaginar, tenir relacions i gust per les coses) en definitiva a saber què volen ser en comptes de ser el que nosaltres volem que siguin. Quan els adults volen controlar al mil·límetre la infància dels nens, aquests perden tot el que dóna satisfacció i sentit a la vida: les petites aventures, viatges secrets, jocs, contratemps, moments de soledat i també d’avorriment. Perden la llibertat de ser ells mateixos, i a més ho saben: “Sóc el gran projecte dels meus pares”, diu una nena de 13 anys, “fins i tot quan estic al seu costat, parlen de mi en tercera persona” .
Com a pares, sentim el deure d’empènyer, modelar i educar als nostres fills amb excés de zel per tal d’oferir-los el millor de tot i fer que ells siguin els millors per a tot. Aquesta forma de control permanent de l’educació dels nens rep diferents noms arreu del món. Alguns n’hi diuen “hiperpaternitat”. Altres l’anomenen pares helicòpter, perquè sempre donen voltes per sobre teu, vigilant.
El que Honoré ha descobert és que els adults han segrestat la infància dels nens d’una manera mai no vista fins ara. Bajo presión explora el perquè del fracàs del model infantil actual i ofereix propostes per ajudar-nos a trobar una solució. Tere Jorge

Estimar els enemics

El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com a enemic irreductible i perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...)
Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-enemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà nostre.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Marina Rossell

Marina Rossell. Clàssics catalans. CD gravat en directe al Liceu
Sóc amant de la cançó d’autor, independentment de la llengua en què s’hagi compost i s’interpreti; sigui el francès, l’anglès, el castellà, el català o el bantú... perquè la cançó és un gran valor d’expressió de sentiments, de reivindicacions i de motivacions humanes; és la poesia sumada a la força expressiva de la música, que pot endolcir o sacsejar, entendrir o revoltar. Ara estic contenta perquè feia temps que en la cançó catalana no trobava un disc tan engrescador com aquest, i que tant reflecteixi el que és per a mi la cançó.
Marina Rossell ha publicat un CD amb un concert en directe gravat al Liceu, amb cançons plenes de dolçor i de força alhora. Hi té cançons pròpies, majoritàriament cançons d’amor; i també cançons populars reinventades, amb arranjaments innovadors, però sense passar-se (perquè els que de vegades volen ser tan moderns acaben sent carregosos). Jo diria que és un disc ple de llum mediterrània, amb fonaments molt catalans, però alhora universalista, en el so i en el missatge. Destacar també l’encert dels arranjaments musicals de tot el disc, que saben complementar les lletres amb qualitat i sense ofegar instrumentalment.
Crec que la Marina és una persona plena d’amor, que transmet amor parlant i cantant, i alhora, estima allò que fa i ho contagia. Del disc, em quedo especialment amb dues cançons que ha compost ella: “Mare de Déu del món”, una mena de pregària que ens convida a l’amor i a viure la vida intentant ser millors; i “Dies, idees i amor”, dolça i enèrgica. Si voleu fer-ne un tastet, visiteu la web www.marinarossell.com, on podeu escoltar tres temes del disc, entre aquests “Mare de Déu del Món”. Maria-Josep Hernàndez

Una breu estada a la Casamance (Senegal)

Són deu dies entre Nadal i Reis. Hi vaig amb un fill meu i la seva companya. L’objectiu és anar a veure in situ un germà meu que viu des del 92 al Senegal i, en concret, des de fa un any a la regió de la Casamance. És escolapi. Viu amb una petita comunitat en una casa a tocar d’una escola i un centre on viuen una trentena de nens que ca seva els queda molt lluny de l’escola. És una zona rural. Aquells dies la canalla feia vacances; per tant, ni a l’escola ni al centre on viuen hi ha nens i nenes. (Llàstima, penso.) Un cop allà, fora d’un dia o dos, no fem sinó anar amunt i avall amb els de la casa, anem allà on van i on ens porten: casaments, aniversaris de difunts, ordenacions de diaques, presentació de la primera edició del Nou Testament en diolà (llengua de bona part de la població), primeres misses de preveres en els seus pobles, preparacions de les festes corresponents, visita d’una granja i una explotació agrària, d’una casa de colònies en construcció, d’una granja escola (que ha viscut alts i baixos importants), visites a alguna família i a alguna petita comunitat de religioses... El temps de Nadal amb les vacances de la canalla, i dels estudiants en general, i que ara no és temps de pluges, fa que sigui una època de celebracions.
Amb una visita d’aquestes característiques no puc “parlar”, doncs, de la Casamance, sinó més aviat d’algunes impressions meves de fets, de situacions... Se’m fa difícil destriar-les, perquè se’m barregen les físiques –llum, foscor, estelada, relleu, vegetació, fauna, temperatures...– i les humanes –població, manera de viure, manera de guanyar-se la vida, habitatge, alimentació, llengües, sanitat, vies de comunicació, transport, presència de les religions, esdeveniments lúdics i culturals... (seguint la divisió tradicional de la geografia: física i humana). Des de totes aquestes perspectives o àmbits vaig ser “impressionat”. Els dies van ser intensos justament per la gran quantitat d’impressions fruit del contrast. Vet aquí una paraula clau: contrast. Per a mi que només he visitat alguns llocs de l’Europa occidental, el contrast va ser molt gran, molt ric, molt trasbalsador (tant pels contrastos físics com humans, seguint la comparació amb la geografia).
Pensant en L’Agulla, però, destacaré alguns d’aquests fets o situacions: L’acolliment de la comunitat i, en general, l’acolliment per part de tothom allà on anem (exceptuant un dia que vam estar en un lloc “turístic” de la costa; allà perseguien d’una manera abassegadora els forasters per vendre’ls algun souvenir). La senzillesa de la comunitat, en consonància amb la senzillesa de l’entorn en què viuen. El xoc, el descol·locament i el trasbals meus em feien pensar molt en la situació que viuen els senegalesos (i molts altres immigrants) quan vénen aquí (evidentment en unes condicions i situació precàries, que no tenen res a veure amb les meves). El diferent tarannà i enfocament d’accions portades per europeus: les unes encaminades a produir amb mà d’obra d’allà i direcció europea; les altres, encaminades a preparar gent perquè es faci responsable d’uns horts, uns camps o un bestiar. La desproporció entre el pes de l’ajuda real externa i la quantitat de cartells d’Estats (l’espanyol entre altres) i organitzacions “ajudants”. Veure un hospital acabat de fa un quant temps, però tancat perquè no se’l pot equipar. La vida de la canalla a l’aire lliure, sempre en colleta, campant-la. Hi ha pocs cotxes i poc transport públic, de pas incert: és habitual deixar pujar les persones que van a peu per camins i carreteres. La manera de viure la “festa”, molt viva, col·lectiva, fora de l’ordinari quotidià... I, per acabar, vull explicar-vos una petita anècdota: A la vora d’un camí hi havia un home que venia ceràmica, molt senzilla; n’hi vaig comprar; li demano si me la pot embolicar; va a buscar paper i torna amb una pàgina d’una revista i un full de llibreta: en aquell moment no sabia que em feia un dels regals que guardo amb més tendresa; al full hi havia un conte escrit per una criatura.

Josep Pascual és militant d’ACO

Tota una vida per Àfrica

Tota una vida per Àfrica. Josep Frigola. Cossetània Edicions. Col·lecció Tinter. Valls 2008.
Les pàgines d’aquest llibre són un recull de cartes, escrites per en Josep Frigola, tal i com diu ell mateix, “sense cap més pretensió que la de donar notícies als familiars i amics” des de l’Àfrica (Burkina Fasso i Níger). País a on va marxar, com a missioner de l’orde dels Pares Blancs, a finals de l’any 1965 i on viu des de fa més de quaranta anys.
Els escrits han servit per fer de pont, i ser portaveu de la realitat d’un país víctima sempre de la desinformació, sense grans protagonistes ni herois. Són el testimoni d’una persona que ho va deixar tot per viure amb la gent que més ho necessita, amb l’únic objectiu d’ajudar en l’autodesenvolupament de les persones, a partir dels nivells més bàsics i essencials: la sanitat i l’educació, independentment d’ideologies i creences. No és un llibre dogmàtic, són les reflexions d’una persona que la seva fe l’ha portat a fer allò que creu que diu l’evangeli, que ell anomena la missió.
A la seva darrera carta de primers de desembre del 2008, diu: “Crec, doncs, que en les comunitats creients d’arreu, immerses i difuses en la gran comunitat humana, hi ha d’haver un capgirament gairebé radical per posar-nos de debò, personalment i socialment, al servei dels més desheretats” ...
El llibre ens permet endinsar-nos en la realitat d’un continent, i la constatació que aquesta realitat no és pas millor, segurament tot el contrari, que fa 40 anys, qüestionar-nos el perquè de la seva situació, i quin sentit té ser missioner avui. Sempre amb un llenguatge molt ric, amb clars trets de l’Empordà, que no ha perdut amb el pas els anys. Amb un to vital que transmet optimisme, paciència i compromís. Lourdes Sellarès

Per Palestina

Camins de pau, camins sense dreceres
plens de boires i foscors. Trencats
homes i dones, infants desencaixats
i el nostre món ofegat en un gran plany.
Déu meu, és que no ho sents?
No sents el crit dels qui pateixen?
Què hem fet nosaltres
amb la nostra malentesa llibertat?
- Dissidents de la teva creació,
dissidents de Tu, que ens dius
que ets fet d’Amor.
És ferotge el plany del món
davant la sang dels infants morts
i les ànimes esquinçades de les mares.
No ho sents?
És ferotge el crit del món.
Des del meu immens no-res,
des del meu cor errant i senzill,
des de tots els meus interrogants,
només et prego
per un bri d’esperança.
9-1-2009

Maria-Josep Hernàndez

Aquesta nit passada, que ha precedit el darrer dia de l’any, he dormit malament. Mig en somnis mig despert, he vist coses angoixoses i a la vegada esperançadores. En llevar-me, he pensat que ho havia de posar per escrit per poder-ho enviar a la gent que m’estimo, abans que l’any s’acabi del tot, com si es tractés d’una darrera oportunitat que se m’oferia de regenerar-me a mi mateix. Aquí ho teniu, escrit d’una bursada, tal com raja del dolor i la confusió...
Em veig a la vegada al llit i en un entorn que mai no he vist, però que aquests darrers dies se m’ha fet d’alguna manera proper. Com passa sovint en els somnis, hi ha diversos escenaris alhora, barrejats. El primer, dins una casa que s’aguanta de miracle en un raval de Gaza. Cauen bombes de pertot arreu i les ruïnes fumegen. Dins l’habitació on som, hi ha molta gent amb cares espantades, els ulls oberts al terror. Se senten grans explosions, crits i plors. De sobte, un home, el pare de família, diu en veu alta i tranquil·la que ha d’anar a buscar pa per als seus fills. Es diu Salah i és un palestí que invoca Déu en la seva misericòrdia. S’aixeca i surt decidit sense que cap raonament el pugui deturar... “En el Nom de Déu únic, Al·lah”, li sento recitar mentre obre la porta i surt.
El segon escenari és fora de Gaza, just en la frontera. Una colla de blindats hi fan fila. Meïr, un noi jove jueu prega YHWH en el seu cor dividit. Ja fa dies que el patiment de tanta gent treballa el seu cor ple de dubtes. La seva pregària és pura: demana saber què ha de fer. El fet de ser soldat del Tsahal no l’eximeix de fer-se preguntes...
El darrer escenari és en un poblet no gaire lluny, a pocs quilòmetres dins la terra d’Israel. La Zahar és una jove dona palestina de fe cristiana, que hi viu des que es va casar amb un jueu. Tenen un nen de dos anyets, que dorm tranquil, mentre la mare vetlla i el pare és al treball en el torn de nit. És fosc a fora i per dins: la por és omnipresent, es mastega. La Zahar prega el Déu d’Israel, de Jesús, per combatre la por, per demanar la pau, el perdó...
Amb un pa rodó tret del món dels somnis sota el braç, Salah torna content cap a casa. Ja s’imagina l’alegria dels seus fills quan vegin l’aliment de cada dia. Aquella rialla que faran el compensa de totes les pors i humiliacions patides. És a poques passes de casa. Un xiulet seguit d’una explosió i Salah cau fulminat. La sang li raja de les moltes ferides i fa un bassal a terra.
Un míssil sortit de qui sap on impacta en la casa de Zahar, just en el moment que ella ha anat a la cuina a preparar el biberó per al seu fill. El nen ha rebut prou metralla per anar-se’n d’aquest món sense gairebé ni haver-lo vist. Un dolor sord creix dins el cor de Zahar, paralitzada a la porta de la cambra. L’odi li enfosqueix la mirada. La sang del seu fill, la que ella li ha donat, vessada, taca les robes del llitet i el terra. Ella se sent incapaç de dir res, muda de cop. El seu cor continua pregant amb la pregària del seu Senyor: perdonar? a qui i, sobretot, com?
Meïr es troba dividit entre obeir els seus comandaments o fer objecció de consciència i desertar del seu lloc militar. Sap bé la pena que l’espera si ho fa i posa en perill la seguretat dels altres. Veu desconfiança i por en els ulls dels seus companys, com si llegissin en el seu cor. Pot abandonar-los?
Entre el soroll i la fumarada dels meus somnis, una mena de terbolí giravolta sense parar i ho barreja tot. Un pa que havia de ser aliment per als fills, aliment de vida, és tacat de sang, una sang més eloqüent que la d’Abel el just, vessada per un nen innocent en el seu llitet, i el perdó demanat per una mare per a un món diferent. Tot plegat, posat damunt les balances que Meïr es mira angoixat, sense saber què decidir... Segons el que faci, li pot caure pena de mort...

Andreu Trilla

Déjame intentarlo

Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas. Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007.
Vivim com si fóssim “guapos per sempre”, és a dir, com si mai no tinguéssim limitacions, com si sempre fóssim joves i ens n’haguéssim de conservar, com si la mort no existís... En aquest context ens costen especialment de pair les limitacions psíquiques o físiques, tant és. La nostra dificultat per encaixar-ho es deixa notar, per exemple, en la necessitat continuada d’anar canviant la paraula que utilitzem per definir la gent que pateix cert tipus de limitació: subnormals, deficients, disminuïts, disca-pacitats, persones amb depen-dència... La bona intenció hi és, però els mots acaben convertint-se en insults.
Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:

• La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
• La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
• La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
• La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
• Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
• La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
• La discapacitat és un terme genèric a revisar.

En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen.
El llibre ve acompanyat d’un DVD que permet, per exemple, tractar el tema en fòrums i debats. De debò que està molt bé. Mercè Solé

Almenys, dues conclusions provisionals

Continuem parlant de la nostra crisi actual –la Terra n’arrossega de molt greus i de fa temps, de crisis, i molts països hi viuen permanentment–, perquè ara, a més de saber que existeix, veiem ja com està tocant molta gent, o potser fins i tot com ens està tocant ja a nosaltres mateixos. L’atur avança, les empreses fan reduccions de plantilla, comencem a veure petits negocis que tanquen... Això sí, els bancs gemeguen perquè no tenen els beneficis que voldrien, diuen que sort n’hi ha d’ells perquè si no tot això s’ensorraria i, en conseqüència, reclamen que els governs els continuïn abocant diners...

Almenys, de tot el que està passant, se’n podrien treure provisionalment dues conclusions.
La primera és clara: el sistema capitalista, a més d’injust i insostenible, és inepte. És injust perquè provoca molts i molts patiments, i no perquè siguin inevitables, sinó perquè el seu motor profund és l’egoisme més descarnat: només cal recordar com un alt executiu reconeixia no fa gaire que amb els diners que ara s’han abocat per fer front a la situació, hauria estat possible de resoldre el problema de la fam en el món sense problemes. És insostenible perquè la manera de viure capitalista no és un model de benestar vàlid per a tota la humanitat i ara sabem que és destructora de la Terra. I és inepte perquè els seus mecanismes suposadament tan eficaços per autoregular l’economia i fer que la riquesa creixi, s’han demostrat perfectament inútils i ens han portat a l’actual situació.
I la segona, més en el camp de la vida personal dels que ens limitem a patir les conseqüències dels desgavells dels amos del món, però que tanmateix podem anar tirant sense que aquest patiment ens destrossi la vida, seria la necessitat, i la crida, a reflexionar sobre el nostre propi sistema de vida. Segur que tenim canvis a fer, segur que podem viure més austerament amb més sentit de solidaritat amb la humanitat present i la futura, segur que podem donar més temps i/o més diners a la causa de la justícia, segur que hem de proposar-nos molt a fons evitar caure en l’egoisme que la por del futur genera, segur que ens anirà bé dejunar (bona paraula, ara que entrem a la Quaresma!) d’algunes, o moltes, coses...

L'Eucaristia, tot un repte (II)

Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...

Josep Lligadas

Laudes i vespres

Laudes i Vespres. Col·lecció Celebrar. CPL. Barcelona 2008
Cada cop conec més persones laiques que volen seguir la Litúrgia de les Hores. Per a mi té molt d’encant. D’una banda et permet conèixer millor els salms, seguir el temps litúrgic i tot plegat l’estructura reiterativa t’ajuda a anar aprofundint en allò que cantes o que llegeixes. De l’altra banda, a mi m’agrada aquesta sensació de “batec” eclesial universal.
Però la Litúrgia de les Hores presenta algunes dificultats pràctiques. Laics i laiques –i, pel que conec, alguns capellans i religiosos als quals he enganxat “in fraganti”– no ho resen pas en una capella o en un lloc tranquil i plàcid. Sovint arrosseguen el llibre corresponent, que té un pes i un volum considerables, amunt i avall. El tren, el metro i el bus són un espai utilitzat sovint, cosa força incòmoda per cert. Però per a mi la dificultat principal és que per als no iniciats la Litúrgia de les Hores és una mena de gimcana inacabable on, si l’encertes, l’endevines. No és gaire greu equivocar-se, però posats a fer més val anar sobre segur.
Per això em semblen tan útils els llibres de la col·lecció Celebrar que acaba de publicar el CPL: són llibres de butxaca, en un format agradable, en diversos volums segons els temps litúrgics (acaben de sortir Advent, Nadal i una part del Temps de durant l’any i s’estan preparant Quaresma, Setmana Santa i Pasqua), on tota la litúrgia resulta realment fàcil de seguir.
Finalment, només voldria assenyalar que el recentíssim sínode sobre la Paraula de Déu celebrat a Roma recomana amb entusiasme la difusió d’aquesta forma antiquíssima de pregària. He de confessar que em sorprèn profundament estar d’acord en alguna cosa amb els “grans jefes”. No sé si fer-m’ho mirar...

Mercè Solé

El silenci de les campanes

El silenci de les campanes. Jordi Albertí. Edicions Proa. Barcelona 2007.

Aquest és un llibre que cal llegir, per intentar entendre una mica més la nostra història i també moltes de les coses que estan passant ara. A mi m’ha impressionat. L’objectiu de l’autor és explicar la persecució religiosa que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil. Per fer-ho, dibuixa primer la doble història de l’anticlericalisme i de l’actuació de l’Església en els anys anteriors, des del segle XIX; un dibuix que a mi em sembla massa esquemàtic, però que en tot cas és una introducció útil. Després, ja més àmpliament, situa l’ambient antireligiós que es vivia en un ampli sector de la societat. I finalment, detalla com es va esdevenir la persecució als diferents llocs.
Tot plegat fa adonar que darrere tantes morts de clergues, religiosos i laics, hi havia un convenciment present en molts dirigents socials i polítics, que consideraven que la religió era, simplement, un mal social que calia eradicar. I que aquest convenciment estès, esdevenia justificació ideològica i anímica per a tantes actuacions tràgiques i sovint volgudament cruels.
També fa adonar, alhora, que aquest convenciment era conseqüència d’un altre convenciment: el dels dirigents eclesiàstics, que consideraven que l’Església tenia el dret de dirigir la vida de la gent, i no imaginaven que fos acceptable una societat sense aquest seu paper dirigent.
I finalment, fa adonar de la fe tan profundament arrelada i senzillament viscuda de molts dels que foren assassinats. Si enmig de tanta desgràcia s’hi ha de trobar alguna cosa positiva, sens dubte deu ser aquesta. I el que més fa pensar és veure com aquella fe en la majoria dels casos tan autèntica va ser vista com un enemic a combatre i a eliminar. I un pensa que això no hauria hagut de ser mai així, i caldria fer que no ho fos, ni ara ni en el futur. Però, mirant com van ara les coses, no sembla fàcil aconseguir-ho...

Josep Lligadas

Normes i ciutadans

Aquests dies, arran de la polèmica de si fer pagar o no les bosses de plàstic, he llegit alguns comentaris als diaris molt contraris a la progressiva normativització de la societat: tot ho paguen els ciutadans, de tot els fem culpables. I posaven com a exemple la limitació de velocitat a 80 km. Potser cal fer més pedagogia. Però em sembla una evidència que és un bé comú reduir la mortalitat a les autopistes, encara que això ens comporti l’increïble i enorme esforç i limitació a la nostra llibertat individual de pitjar amb menys entusiasme l’accelerador. Si no som capaços ni de fer això és que som una civilització certament estúpida i suïcida.

Mercè Solé

Sobre eleccions i referèndums

Tenint en compte la complexitat de la nostra societat, la quantitat de qüestions que en una localitat, nació, continent o a tot el planeta se’ns plantegen, i la voluntat de moltes persones, associacions i moviments de desenvolupar la democràcia en una orientació de molta més participació que en les eleccions, em pregunto com és que no es fan passos per introduir el vot a través dels mitjans i tècniques que ens permet avui dia la informàtica.
De fet internet amb tots els instruments que van sortint de xats, blogs, planes web, signar i adherir-se a manifestos, demandes... permet unes possibilitats enormes de participació. Ja sé que cal mesurar molt la manera de fer referèndums per fer preguntes a la població, per tal que no hi hagi trampes, corrupció i per tant cal controlar bé aquesta tipus de participació, i que cal mirar també la dimensió jurídica del tema i potser canviar algunes lleis. ¿Però no serà que no hi ha voluntat política per la por que fa aquest tipus de participació que no surti a l´inrevés del que ha previst el govern de torn, i que això creï precedents que podrien anar molt enllà, fins i tot a votar el president dels EUA, o un govern continental, o planetari directament? Altres factors hi deuen jugar, com és la minsa cultura informàtica dels polítics i de molts sectors de la població, i també les dificultats tècniques a resoldre, i que es tenen altres prioritats. Però tot això pot superar-se si hi hagués autèntica voluntat d´avançar vers una democràcia més popular, real, i quotidiana.
Un barri, carrer o districte podria votar si vol aquella obra, ara o en un altre moment, o com la vol, si vol aquella escola, pis de disminuïts, centre de salut o altres equipaments... Es podria exposar en els televisions locals, en els bars, a les cases, entitats del barri i s´obririen debats en què la consciència democràtica creixeria. A les famílies i a les escoles també es podria debatre més sobre totes aquelles qüestions que afectessin els ciutadans, properes o més llunyanes. Fins i tot es podrien fer vots ponderats per famílies segons el nombre de fills i, encara que fossin menors, ja aprendrien a participar a ser demòcrates i a veure’n els beneficis. Ara bé, tot això segur que és complex, demana temps, dedicació...i també deu ser “perillós”... però no hauríem d`avançar en aquesta senda?

Quim Cervera

Pirates de terra endins

Imagineu-vos que sou de viatge a Nova Zelanda. Us heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment geològic molt important. No podíeu pas renunciar a una oportunitat tan desitjada encara que us portés lluny de casa per una temporada llarga. Durant la vostra absència un fet inesperat ha obligat la vostra família a abandonar la casa pairal on vau néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre patrimoni intangible de records... A la tornada us trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare intenta explicar-vos per què es va haver de prendre aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta perduda, absent...
Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el patrimoni sentimental o material de les persones. La major part de les decisions responen a una raó mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat que som els amos i senyors de tot el que posseïm, és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar legítimament d’allò que podem pagar!
Una comunitat que se sent legitimada a través del preu de les coses, a la vista que una coordenada tan temporal com aquesta deixa fora les generacions futures que per no ser-hi presents no poden licitar pels recursos naturals materials i energètics, és un món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del petroli és la causa per la qual aquesta generació ha consumit en cent anys la meitat de les reserves planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a consumir la segona meitat. Les conseqüències per a les generacions futures no son només escassesa energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates hagués assaltat una flota que encara no ha nascut privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps tranquil·litza la seva consciència proclamant que el coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si no és així?

Salvador Clarós

Caieu, fulles, caieu

Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial...

Neix l’hivern cantant les glòries
d’una verge amb mantell blau
que al sentí’s plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar Déu
en son ventre virginal...
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal.

En les nits de desembre –tan llargues!–
els pastors s’estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l’estrella d’Orient.
En les nits de desembre –tan llargues!–
entre el vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’àngel
en els somnis dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.

Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat.

Joan Maragall

Xevi Castellà: "Hi ha vida després d'un traumatisme cranioencefàlic"

Fa 15 anys, el 15 de setembre del 1993, Xevi Castellà va tenir un accident amb el tren a Calella de la Costa (l’Alt Maresme), quan va travessar el pas a nivell a peu. El tren no el va arribar a embestir, però el va xuclar quan passava a gran velocitat. Va caure de cap a terra i va patir un TCE, un traumatisme cranioencefàlic, que li va suposar 55 dies a l’UVI. Llavors va començar una lenta i dura recuperació, fins avui, que ja pot caminar i parlar, encara que lentament. Té ganes d’explicar la seva experiència, sobretot per poder ajudar a qui es pugui trobar com ell: “Sé el que és estar en una cadira de rodes sense parlar ni raonar, per això celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.” I sovint aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys i viu a Pineda de Mar.

– Tens ganes de parlar de la teva experiència i la teva recuperació.
Sí, han passat 15 anys i ara, gràcies a la recuperació, puc parlar amb tu, puc estar una mica atent i puc dir el que penso, perquè abans se m’escapaven moltes coses. Encara ara tinc problemes d’atenció, i si no estiguéssim sols, aquesta entrevista no seria possible, perquè si em distrec, perdo fàcilment el fil de la conversa. Això d’ara (parlar-ho) em suposa molt d’esforç, però val la pena, perquè vull explicar i donar aquest missatge perquè qui pateixi això, sàpiga que pot sortir endavant.
– Creus que explicar la teva vivència és important per ajudar a d’altres persones?
És clar. Mira, quan vaig patir l’accident va ser com si quedés despullat. Tenia 20 anys, estudis, sabia anglès, tenia carnet i cotxe... però de cop i volta, em vaig veure així. Aquell mateix any havia aprovat la selectivitat. Ara haig de viure amb aquestes limitacions. Això és dur, perquè és un esforç continu, però com que ho tinc assumit, vaig endavant.
– L’accident va ser greu. Com va ser possible la teva recuperació?
Gràcies al treball al Guttmann, Can Ruti i l’Hospital General de Catalunya. Vaig aprendre-ho tot una altra vegada. A parlar, a aixecar-me, a caminar, a escriure... Cada petit triomf era molt important, com el dia que vaig aprendre a cordar-me de nou les sabates. Això que sembla anecdòtic, per a mi era molt. El que més m’agrada és valorar allò que tinc. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. El que em costa encara és el càlcul mental... Bé, però lluito molt, encara que hi ha coses que se me’n van del cap i en sóc conscient. El cap és la part més important que tenim. En Xevi m’aclareix ara d’on ve això de “periodista amb el xassis tocat”: Un dia, al Centre Ocupacional de la Gavina, d’Alella, vàrem anar a dinar i allà, la Montse, que és tieta d’en Quim, un amic meu que va en cadira de rodes, quan li vaig dir que una de les meves il·lusions és ser periodista, em va dir: Tu ets un periodista amb el xassis tocat.
– Dius que valores molt la vida.
Per a mi, des del primer minut del dia fins que me’n vaig al llit és important. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista llegeixi això a poc a poc. I sigui conscient que cadascú és cadascú. Penseu, per exemple, en algú com l’Isidre Esteve, no cal dir-li “pobret” sinó admirar-lo, dir-li: Ole els teus ous! En el meu cas, vaig necessitar la cadira de rodes, i sé el que és. Les cames connecten amb el cap, i si no hi connecten, no funcionen. Jo ara, em costa, però camino, i estic content.
- També vas començar estudis universitaris i vas tornar a fer esport.
Vaig estudiar a l’Autònoma, dos anys vaig fer primer de Periodisme. Però acabava amb el cap cansat. L’atenció em suposava un sobreesforç i ho vaig deixar. Parlo anglès, però haig de parlar i escoltar a poc a poc. Recordo el dia que vaig descobrir que assegut en un tamboret em podia dutxar jo sol! També feia piscina i gimnàs... Ara, a 2008, no faig Periodisme, però sí que faig gimnàs a diari i piscina dos cops per setmana per al manteniment físic. Jo lluito per la meva autonomia personal, i dic que sóc “un pensionista autònom”.
--T’has sentit ajudat.
Sí, penso en els que tinc a prop, i la família. I també l’entitat cristiana Fràter, del Bisbat de Girona. –En Xevi em diu que recordem que Pineda de Mar pertany al Bisbat de Girona– Ajuden persones amb discapacitats. Hi vaig des del 1999, és gent fantàstica, m’ajuda molt ser amb ells i m’omple molt les seves ganes de viure i de compartir. Fem també trobades durant l’any. Hi ha un mossèn que es diu Benet Galí, i hi ha un cap de colònies, en Mario Jurado, que va en cadira de rodes, i és el més vàlid que us pugueu imaginar. Aquests 15 anys he après molt i molt: en un principi em va caure el món a sobre i justament, una de les eines que m’han donat força és la Fràter de Girona. Amb ells vaig cada estiu de colònies a Sant Feliu de Pallarols: és un lloc on la llibertat és una eina indiscutible. Per què? Per donar fe d’unes vivències.
–Tu ets cristià.
Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió, em molesta la jerarquia eclesiàstica, la immensa riquesa del Vaticà, (coses que a la Fràter o a la meva parròquia no veig i per aquest motiu hi col·laboro). Això sí, tinc respecte i vull que aquest respecte sigui recíproc. Ho dic amb la meva la llibertat d’expressió, que és un dret humà: no vull trepitjar ningú, el món és prou gran per a viure-hi tots en pau.
– I participes cada diumenge a l’Eucaristia.
Sí, a la parròquia de Poblenou i amb el capellà, en Ramon, m’hi trobo bé. Si li dic això que t’he dit, ell em respon: “Sí, Xevi, i què?” Un dia recordo que en una missa vaig llegir la cançó d’Imagine, de John Lennon... Jo sempre dic que el Déu que porto a dins és amic amb el Déu de l’altre; i en canvi moltes guerres han estat causades per les religions, tant per part de cristians, com de musulmans. Però això no és Déu, les guerres no són Déu. Jo crec en el diàleg entre les religions.
– Has explicat que has anat diverses vegades a Lourdes. Què t’ha impactat d’allà?
Hi ha un moment en què veus un camí incert i et preguntes si ets l’única persona minusvàlida. Allà “s’agafa aire”. És un moment on el temps no té un preu, on la multitud de persones joves que hi ha prenen el protagonisme, són el veritable motor, tots ajuden i val la pena que s’expliqui. Crec que no es considera prou la gent jove, és una revolució en el silenci. Malauradament, hi ha qui es pensa que els joves són tots iguals, que “s’emborratxen” i només van a discoteques... Allà ja es veu que no: convido a les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros... I va ser com mirar per un retrovisor: veia casos que eren com la meva història de fa uns 15 anys, assegut en una cadira de rodes sense poder vocalitzar, no poder raonar, lligat no podia ni moure el coll, bavejant i necessitant sempre a mà un mocador... Era veure el meu passat, em deia: “Quanta feina Xevi! Aquests 15 anys!”
-D’aquests 15 anys tens una anècdota relacionada amb Josep Maria Espinàs.
D’això fa 10 anys. El dijous 21 de maig del 1998, en el diari Avui va sortir una columna de l’escriptor Josep Maria Espinàs Supermans i pedres. L’escriptor em comparava en l’article amb el protagonista de Superman, ja que aquesta persona degut a un accident va quedar tetraplègic. Jo per aquells temps anava assegut en cadira de rodes per Calella de la Costa, i em vaig assabentar que ell feia la presentació d’un llibre. Hi vaig anar, allà ens vam conèixer, i d’aquí va venir l’article.
--Dius que la teva “diada” és el 15 de setembre, un fet que lligues amb una cançó.
Sí, és una cançó lenta com la meva vida. Tot i que sóc conscient que el temps passa molt ràpid, jo haig d’anar al meu ritme, a poc a poc. Tinc ganes d’ajudar els altres, perquè jo aquell dia vaig tornar a néixer. I la cançó amb què m’identifico, pel contingut de la lletra, és “El tren de mitjanit” de Sau. Han passat 15 anys i em permeto el luxe de celebrar-ho, ja que és la meva diada. Sóc viu i vull convidar-vos a viure la vida!
(Tenim damunt la taula la lletra de la cançó “El tren de mitjanit”. En Xevi es queda mirant el foli on està impresa...) Jo penso que aquesta cançó la van fer per mi (riu). Mira què diu: Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit. I la lectura que faig és de com em sentia impotent per ser en una cadira de rodes. Però després la cançó parla d’esperança, i jo, igual, penso que hi ha més sortides, que cal anar endavant: Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t’ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit. N’he conegut molts com tu i jo és bo saber que no estem sols, això és bo…
– I l’altra cançó que t’agrada és “Imagine”...
Em provoca molts de sentiments positius: Imagina que no hi ha països, no és difícil de fer; ningú per qui matar o morir, ni tampoc religió. Imagina’t tota la gent vivint la seva vida en pau.... Diràs que sóc un somniador, però no sóc l’únic; i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres, i aleshores, només hi haurà un sol món. Jo m’identifico molt amb aquesta cançó, amb el que diu. També hi ha un grup musical de Banyoles, dels anys 90, que em van dedicar una cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre espai” Encara, quan escolto aquesta peça em transporta als meus 20 anys, quan estudiava al Collell, on vaig fer el BUP juntament amb l’Esteve Alsius, un dels components del grup “Vas de bou”.
– De vegades has comentat que et sap greu, segons com et tracta la gent.
Em fa ràbia que em tractin com si fos babau, o que em diguin pobret. La compassió és sovint la mala eina que representa un obstacle. És molt difícil quan sents aquest obstacle. Jo ja sé la meva pena, no cal que m’ho recordin. Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però... oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. No, no, “pobret” no serveix, és millor dir: “Escolta, necessites ajuda?”. Mira, de vegades haig de passar la ITV amb una doctora, al Guttmann, i allà m’hi vaig trobar l’Isidre Esteve i vam parlar d’això. No ens han de dir “pobrets”, ja som conscients del nostre “a poc a poc”... abans era com una patada pensar en això, però ara no.
--I que és el que més t’ajuda de la gent?
Em fa sentir bé, per exemple, parlar, poder fer aquesta entrevista. Sempre has de tenir en compte que el meu rellotge no és el teu, vaig més lentament, però oi que no passa res? I per això també estic tan bé a Pineda.
– Però fora de Pineda és difícil...
És clar, no porto un cartell dient el que em passa. De vegades, em paren amb el cotxe i em diuen: “Estàs bé?” Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. (Maria-Josep -em diu ara en Xevi mirant-me la llibreta-, apunta-ho això, perquè encara que parlem seriosament, podem fer broma, eh?) També un dia vaig passar molta vergonya a la platja, em van venir a rescatar... i jo estava nedant tranquil·lament, amb el meu estil no gens olímpic, eh... I sento el xiulet de la socorrista, i jo buscava si algú s’ofegava al meu voltant, i resulta que venien a salvar-me a mi! Quina vergonya vaig passar!
– Però no t’enfades...
No, dona, però de vegades... Mira, una altra anècdota (M’ensenya les claus de casa seva). Em costa una mica encertar amb la clau al pany, i em costa d’obrir la porta... i vaig veure un dia els policies que passaven, i tornaven a passar... aquells no em coneixien i ja me’n vaig adonar que m’estaven vigilant... perquè Jo no sóc tonto, com diuen els de Media Mark. Però de vegades, pel carrer, sento: A aquest tio, què li passa? i em sap greu. Jo no dono massa explicacions, però de vegades haig de dir que vaig tenir un accident.
-I ho vols explicar en un llibre.
Sí, i tant. I com tot a la vida, és difícil, però no és impossible. La meva il·lusió és explicar aquesta vivència per ajudar als altres. I fins i tot m’agradaria que es fes una pel·lícula. Després de 15 anys he aconseguit arribar aquí, a com estic ara, i altra gent ho ha de saber. També fa 10 anys que escric cartes a diaris (El Punt, El Periódico de Catalunya) i per dues vegades he fet xerrades a la universitat, una amb el títol: “La vida després d’un TCE, traumatisme cranioencefàlic”, i l’altre sobre logopèdia.
-I per això també has volgut fer aquesta entrevista.
Sí, i remarcant aquest missatge: Jo no vull fer pena, tinc el meu problema, no us l’afegiu als vostres. Hi ha gent que pateix, víctimes com les de l’accident de l’avió estavellat a Barajas. Hi ha els morts, però també víctimes vives, i les llàgrimes que desprenc són per ells, llàgrimes de sal. I la sal vol dir vida. Els que han tingut com jo un TCE hauran de lluitar molt, i tant de bo els pogués ajudar, perquè sé allò que han de passar. Però ells han de saber que hi ha vida després d’un accident greu, encara que la vida sigui més a poc a poc. El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? Necessito d’explicar-ho a fi de que s’entengui el missatge vital. Why not?
– Per acabar, què diries als lectors?
Aquesta frase: “És amic meu aquell qui m’ajuda, no el qui em compadeix” (Thomas Fullet) Extret del full informatiu del 24 d’agost de 2008 de la parròquia de Poblenou de Pineda, on hi ha “Supermans i pedres”.
L’adreça electrònica del Xevi, per si voleu fer-hi algun comentari, és aquesta: ivexcaste211@terra.es

La Fundació + Arbres

La Fundació Més Arbres neix, ara fa 18 mesos, amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura de l’arbre que contribueixi a un canvi d’actitud en la relació amb el nostre entorn. Aquesta nova cultura ha de situar l’arbre en el paper determinant que té per al manteniment de la vida al planeta, davant el model que hem creat els homes i que ens està portant a situacions ambientals critiques per la manca d’iniciatives sostenibles.
Conscient que plantar i mantenir arbres constitueix, al costat de la reducció de les emissions de CO2, un dels pilars bàsics de l’actuació personal i col·lectiva per a contrarestar les conseqüències de l’escalfament global a causa de l’increment de l’efecte hivernacle originat per les activitats humanes, la Fundació Més Arbres considera com la seva finalitat primordial promoure, donar suport, assessorar, gestionar i finançar iniciatives serioses i viables per a la plantació i manteniment d’arbres.
Per a impulsar la presa de consciència personal i social en temes de responsabilitat ecològica, la Fundació Més Arbres organitza cursos, seminaris, jornades, trobades i congressos. També col·labora en l’edició i distribució de material informatiu, divulgatiu i didàctic.
En aquest sentit cal destacar projectes com les agendes escolars i solidàries, mitjançant les quals més de 40.000 nens i nenes de tot l’estat, comprant-les a un preu de 3 euros, estan col·laborant en la campanya de plantació de la fundació; es plantaran més de 400.000 arbres i arbustos aquest 2009; més recentment, el nostre primer taller de nendo dango o pindolització de llavors a Alcaraz, que va aplegar a més de 100 persones per impulsar la gran olimpíada verda, projecte que consisteix en desenvolupar tallers de nendo dango per tota la península ibèrica que possibilitin que milers de persones en coneguin la tècnica.
El nendo dango es una tècnica que va evolucionar el pare de l’agricultura Masanobu Fukuoka i que consisteix en empastifar llavors en una capa d’argila, fer boles d’argila d’una grossor determinada depenent de la grandària de cada llavor. La finalitat és protegir-la una vegada dipositada en el terreny i evitar que sigui aliment d’ocells, rosegadors i altres animals. Les llavors estan protegides a l’espera de l’època plujosa, moment en el qual l’argila absorbeix l’aigua i la llavor i la utilitza per a poder germinar.
El procés de desertificació en el món és imparable: “Cal sembrar i sembrar si volem poder oferir un futur als nostres descendents”. Durant 60 anys, Masanobu Fukuoka va desenvolupar un mètode d’agricultura natural, i ara l’ha aplicat amb èxit per a frenar la desertificació.
Fukuoka deia: “Quan llancem nendo dango, sembrem com Déu. Quan fem nendo dango cal sentir que som Déu. Quan es fan els nendo dango estem ficant ànima a cada boleta d’argila i estem sembrant vida”.
La nostra forma de treballar aquesta nova cultura de l’arbre és fer pinya i establir xarxes amb empreses, particulars, entitats, i associacions d’àmbit local, estatal i internacional i administracions públiques per a crear i desenvolupar vies de col·laboració. Des del primer moment vam ser molt conscients que el projecte era massa ambiciós per fer-ho sols i massa necessari per fer-ho malament.
La Fundació Més Arbres té el compromís de funcionar com una organització ètica, eficient i no burocratitzada que ha d’optimitzar els recursos en la consecució de les nostres finalitats. Aquesta ètica no només té aquesta vessant interna, ja que alhora, i sent conscients del món injust en què vivim, el 10% dels nostres ingressos es destina a projectes de cooperació per al desenvolupament com el que tenim a San Juan (Bolívia). És urgent canviar aquest mon malalt, com diu en Pere Casaldàliga.
En aquest moments preparem ja la segona trobada internacional d’amics dels arbres i el taller peninsular d’agitadors mediam-bientals, on formarem un bon grapat d’agitadors i agitadores que plantaran arbres per tot l’estat.
Es pot col·laborar de diferents formes amb la fundació, i per això us animem a visitar la nostra web: www.mesarbres.cat. Aquí podreu trobar tota la informació actualitzada de les nostres activitats i l’evolució dels nostres projectes.

Oscar Rando

Espiritualitat feminista

“Mujeres y Teología” és una associació a nivell estatal de dones que compartim una doble militància: ser dones feministes i ser dones feministes creients. Cada any se celebra una trobada en una ciutat diferent. Aquest any va ser a la preciosa ciutat de Santander. Així que el cap de setmana del 24-26 octubre de 2008 vaig participar-hi per primera vegada.

El tema de fons a treballar va ser: “Buscar les fonts de la saviesa per regar les nostres vides. Espiritualitat Feminista en temps de globalització”. Per a mi varen ser un dies de reflexionar i compartir la meva/nostra espiritualitat femeninament alliberadora i transformadora.
Us adjunto algunes de les conclusions que es varen compartir a la cloenda de la Trobada.

Les aigües que nodreixen i reguen les nostres vides procedeixen de variades i riques fonts: algunes de deus amagades i fresques, altres d’alegres i juganeres cascades, o també d’aigües plàcides i transparents que corren ja tranquil·les a la posta de sol reposat de la vida. En aquestes fonts els hem posat un nom:

• La trobada amb el Déu que ens habita, la pregària, el silenci…
• La lectura de la Paraula de Déu de la Vida, sobretot a través d’aquelles sàvies dones testimonis creients d’aquest Déu Pare i Mare de la Bíblia.
• L’apropament amb Jesús de Natzaret, la seva aigua inesgotable de vida, d’esperança i compromís; el seu Evangeli com a referència constant de frescor i novetat.
• El patiment de la gent, la seva dignitat i lluita, enmig d’un món que es capfica en tapar i cegar les seves fonts.
• L’espai comunitari, l’amistat guaridora, el compartir des de dins, l’ajuda mútua…
• Les lectures il·luminadores, les trobades com aquesta, el grup de dones que em dóna la mà.
• La inseguretat que m’habita i que provoca el dubte i la necessitat de posar-me en camí, la recerca inquieta.
• La bellesa, allò bo que percebo i contemplo en el meu viure quotidià des de les meves entranyes de dona que sento.

Com a dones vetlladores i despertes, estem atentes per cuidar i defensar les nostres fonts, no podem permetre que se’ns assequin, ni tampoc que s’estanquin, ni es corrompin o enverinin. Per això necessitem:

• Discernir, confrontar a la llum de la Paraula i amb les altres el que anem vivint, el que està passant al nostre voltant.
• Buscar temps de silenci, de trobada amb nosaltres mateixes i amb el Déu que ens habita.
• Escoltar els nostres sentiments i atrevir-nos a ser el que som, alliberar-nos de les nostres pors.
• Mantenir viva l’esperança, l’alegria de ser dona.
• Mantenir-nos despertes, crítiques i amb paraula.
• Aprendre, formar-nos, llegir, participar en la recerca de les nostres fonts amb altres dones (i homes) que caminen al nostre costat.

Nosaltres, dones assedegades d’aquesta font d’on brolla una espiritualitat feminista alliberadora i transformadora del nostre món, ens comprometem:

• A viure des de la interioritat.
• A no permetre que es silencïi la veu de la dona en l’Església.
• A compartir les nostres aigües i i el que anem descobrint.
• A alliberar-nos de les nostres pors i atrevir-nos a ser des de la nostra autenticitat.
• A viure en coherència amb el que pensem i creiem.
• A involucrar-nos juntes en la transformació d’estructures patriarcals que contaminen i segueixen oprimint. Que cap patiment ens sigui llunyà.
• A seguir formant-nos, a aprendre les unes de les altres.
• A viure amb alegria i sentit de l’humor cada circumstància de la vida. A fruir i celebrar cada glopada d’aquesta aigua fresca i profunda que hem anomenat la font de la saviesa.

Marta Digón és militant d’ACO

"Muzungu"

Una de les experiències especialment dura que he viscut cada vegada que he viatjat a l’Àfrica és la de sentir-me mirat com a ric. No és estrany. Però és dur. Dur, sobretot, perquè abans que hi hagi possibilitat de conèixer-se, aquest “pre-judici” crea una barrera important i difícil de superar si l’estada és només puntual, de dues setmanes màxim.
A l’Àfrica Oriental, en els llocs on es parlen llengües de la família bantú, aquest personatge que jo encarno sense voler, blanc i ric, té un nom: “muzungu”. Jo, per tant, mentre sóc allà, per a molta de la gent que em veu o em troba sóc un muzungu. També per a molta gent de la JOC. I m’imagino que aquelles persones que saben que sóc capellà no canvien pas l’etiqueta: possiblement encara queda més reforçada, perquè la imatge que hi ha del clergat és la de personatges amb poder.
I, encara, un altre element que engrandeix la imatge pre-feta és el de representar una organització internacional amb seu a Europa. En aquest cas el problema ja no és només per a mi sinó també per al jove o la jove a qui acompanyo, encara que sigui africà/na, a qui se li suposarà, com a mi, que maneja el diner.
Abans de continuar, quatre coses per ajudar a situar-se. Normalment viatjo tot acompanyant el membre del Secretariat de la CIJOC (Coordinació Internacional de la JOC) que coordina la subregió. Els moviments JOC de l’Àfrica es coordinen en quatre subregions: Oest, Central, Est i Illes de l’Índic. I continuo.
L’etiqueta que ens posen al damunt, doncs, és una barrera per a la feina. Normalment viatgem en ocasió d’una trobada de la coordinació subregional. En aquestes trobades se’ns demana alguna aportació de cara a la formació de responsables i/o consiliaris. També quan la visita és a la JOC d’un país concret, es convoquen trobades de cara a la formació. Doncs bé, segons sigui de gran aquesta idea de que som “muzungu”, el nostre treball queda condicionat totalment. Hi ha persones que de nosaltres n’esperen diners, no pas una altra cosa. Hi podem arribar amb tota la il·lusió de compartir experiències de la JOC, de la revisió de vida, de... Jesucrist, i moltes vegades he tingut la sensació que tot això no interessa gens. Sortosament sí, hi ha gent a qui li interessa, però...
Per una altra banda, hi ha experiències ben gratificants com la de trobar i conèixer joves responsables que es comprometen de debò i que ens tracten de tu a tu. Això ho he trobat, per exemple, a Tanzània, on la JOC és molt gran numèricament. Era molt clar en el tracte entre ells i el jove de la CIJOC: podien discutir acaloradament, si convenia, de tu a tu. Amb mi sempre hi ha una mica més de distància, perquè a l’Àfrica el capellà sempre és algú que està en un altre nivell (pel que fa al tracte!). Sempre és agradable l’experiència de sentir-se i saber-se “germà”, igual, ni per damunt ni per sota. Però ho és especialment en els llocs on la concepció de que ets un muzungu provoca un servilisme intolerable que rebaixa les persones en la seva dignitat, cosa impròpia d’una societat humana, impròpia dels fills i filles de Déu.
Un fet “curiós”, per exemple, és que un dia que dos joves de l’equip nacional de la JOC de Tanzània descarregaven d’un cotxe els materials que necessitaven per a una trobada, em vaig posar a ajudar-los i em van deixar fer! Entre nosaltres el que és impensable és que, mentre els joves treballen, el consiliari s’ho miri. Doncs bé, entre els responsables de la JOC de Tanzània, també hi he trobat, almenys una vegada, aquesta mirada fraterna al consiliari.
Aquesta experiència positiva em queda confirmada per l’evangeli quan hi trobo això: Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.” (Mt 23,1.8-11).
I davant el problema que em mirin com a “muzungu”, la manera de fer de Pere i Joan, els apòstols, m’ajuda a adonar-me que he de tenir clara la meva identitat, per més que em diguin que sóc una altra cosa. És a dir, he de tenir clar què és el que porto i, per tant, què és el que poden esperar de mi i, en tot cas, què és el que he de donar: Jesucrist, i Jesucrist alliberador dels joves treballadors, el qui declara la dignitat de les persones, que les ajuda a posar-se dempeus perquè puguin caminar autònomament: Pere li va dir: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets dels Apòstols 3,6).

Josep Maria Romaguera és consiliari de la Coordinació Internacional de la JOC (CIJOC)

La feina dels capellans a les presons

La feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons.

El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-los a recuperar la seva autoestima. A valorar-los com a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és senzill fer un seguiment individualitzat del pres. Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayament personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació (reforç escolar, classes de català i castellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual. Molts dels reclusos són persones creients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atenció a les famílies dels detinguts, perquè aquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feina s’hauria de veure reforçada per l’acció social de les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona.

Una esperança anomenada Obama

El més bo d’Obama, abans mateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant.

Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme, el menyspreu als drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueix