1 de set. 2010

D’on ve la nostra idea de Déu (i 5: el Cristianisme)

Després de la mort de Jesús, els seus deixebles comencen a reagrupar-se i comencen a dir que l’han vist viu: que Déu l’ha ressuscitat. Independentment de com vulguem entendre l’experiència que hi ha al darrere d’aquesta afirmació, el que sí que és clar és la deducció que aquells deixebles en van fer: que, realment, el missatge que Jesús transmetia, la seva manera d’entendre Déu i l’estil de vida que proposava, eren realment els que Déu volia.
I a partir d’aquí es va iniciar un difícil procés de reelaboració de moltes coses. D’entrada, aquells deixebles, jueus convençuts com eren, van interpretar la proposta de Jesús com una forma de viure el judaisme en la línia que ja havien iniciat alguns dels profetes d’Israel: una forma que posava més l’accent en l’amor als altres i el servei als pobres que no en els ritus i les normes legals. Però sense trencar amb aquests ritus i aquestes normes.
Aviat, però, van començar a sorgir visions més rupturistes. Esteve apareix com el primer que enceta aquests plantejaments, i per això mor apedregat. I seran Bernabé i Pau els que arribaran fins al final amb aquesta ruptura. Ells, en efecte, afirmaran que la proposta de Jesús supera la religió d’Israel, i que està destinada a tothom sense distinció. I això provocarà traumes i tensions molt considerables, perquè molts dels jueus que havien cregut en Jesús no podien acceptar que tota la tradició que havien viscut i que parlava d’Israel com a poble escollit per Déu, quedés liquidada d’aquesta manera.
La proposta rupturista, però, serà la que triomfarà definitivament. I els seus eixos bàsics seran aquests: 1) que Déu ofereix plenitud de vida per a tothom, sense distincions de cap tipus; 2) que la distància que l’ésser humà sent davant Déu, i que es nota sobretot en la dificultat per seguir el camí que Déu proposa, ha quedat superada perquè un home concret, Jesús, ha viscut la vida humana de manera totalment entregada i segons el camí d’amor que Déu vol; 3) que, per això, podem dir que en Jesús Déu hi era totalment present, de manera que tothom qui cregui en Jesús i s’enganxi a ell, entra de ple en el camí i en la vida de Déu; 4) que aquesta fe en Jesús comporta voler viure amb el mateix amor i entrega que ell ha viscut; 5) que tots els qui creuen en Jesús formen la comunitat dels fills de Déu, i estan cridats a compartir junts aquesta fe i aquest seguiment.
Si, després del recorregut que hem anat fent al llarg d’aquest curs en aquesta pàgina tornéssim ara al començament, podríem dir que aquella intuïció inicial d’una realitat que està més enllà del que es pot veure i tocar, ens ha conduït cap a una concreció molt propera. A través de la paraula i la vida d’un home, Jesús de Natzaret, hem descobert un Déu que acompanya el món i la història, que ofereix compartir una vida plena, i que empeny a viure en aquest món de manera seriosament humana, és a dir, responent a les crides que sorgeixen d’un cor net, obert, atent als altres, desitjós d’una vida digna per a tothom.
Certament que no podem deixar de dir, per acabar, que massa cops la nostra història cristiana no ha respost a aquesta crida que li dóna sentit. Però això no treu cap valor a la crida mateixa, sinó que, més aviat, és un estímul que empeny a treballar perquè hi respongui.

Cap comentari: