1 de set. 2010


Jesús, expliquen els evangelis, va néixer d’una mare verge, Maria. Però, alhora que diuen això, no diuen en cap moment que això fos una virtut o un valor que Maria volgués preservar. Sinó que el que volen destacar és que el naixement de Jesús és un esdeveniment tan transcendental que es realitza per una intervenció de Déu més enllà de les expectatives humanes. Però de valorar la virginitat com una situació superior a la vida sexual normalitzada, res de res.
Més endavant, el mateix Jesús, en un determinat moment, segons es recull a Mateu 19,12, valorarà el fet de renunciar a la relació de parella i al matrimoni, per dedicar-se de ple al Regne de Déu, és a dir, a viure intensament la relació amb Déu, a anunciar el projecte de Déu en el món i a treballar per fer-lo realitat. De fet és la seva pròpia opció. Però, alhora que la defensa i la valora, no diu tampoc en cap moment que la relació de parella i el sexe tinguin menys valor o siguin en cap sentit una cosa dolenta.
I finalment, sant Pau també valorarà aquesta opció de dedicar-se de ple a Déu i viure en celibat. Pau sí que dirà, al capítol 7 de la primera carta als corintis, que aquesta és, segons ell, la millor opció, perquè dedicar-se a Déu és el millor que es pot fer, mentre que la vida de matrimoni obliga a estar atents a altres coses. Però tampoc no diu que la vida sexual sigui en si mateixa una cosa de menys valor.
En definitiva, que al Nou Testament no hi trobem ni una sola insinuació sobre que la relació sexual i el plaer sexual siguin una cosa dolenta, ni tan sols una cosa poc recomanable en si mateixa. Tot i que, també s’ha de dir, tampoc no hi trobem cap lloança del valor de la relació sexual (com sí que trobem a l’Antic Testament, per exemple a Gènesi 18,11-12 o al llibre del Càntic dels Càntics).
Però el cas és que aviat això canviarà. Aviat, els escriptors cristians començaran a parlar de les relacions sexuals i el plaer sexual com d’una cosa en principi poc recomanable, i fins i tot dolenta, que només es justifica perquè és l’únic mitjà perquè arribin fills al món. I es dirà que cal evitar tant com es pugui buscar plaer en aquestes relacions, i cal evitar també tenir relacions quan no hi ha possibilitats de tenir fills. Per què, aquest canvi?
Doncs per una cosa molt senzilla. Perquè el cristianisme, en arrelar-se en el món grec i romà, es va omplir de la forma d’entendre la vida més seriosa que hi va trobar, que era l’estoicisme i altres filosofies similars. En aquell món en què tothom buscava el propi interès, el propi èxit i el propi benestar trepitjant qui fos, els únics que presentaven una alternativa digna eren els estoics, que propugnaven una vida seriosa, atenta als valors de l’esperit, atenta als altres... i que, com a fonament teòric, afirmaven que les coses materials, entre les quals hi havia, naturalment, la relació sexual, eren dolentes i menyspreables, i que l’únic que valia eren les coses de l’ànima, les coses que estaven més enllà del cos.
I d’aquesta filosofia es va impregnar el cristianisme. De manera que aquelles renúncies a les riqueses i al propi benestar que Jesús predicava per dedicar-se a Déu i als altres, van passar a ser enteses com renúncies a tot allò que signifiqués plaer del tipus que fos. I allò que Jesús i Pau deien sobre la renúncia a la vida matrimonial pel Regne de Déu, va passar a entendre’s com renúncia al plaer sexual perquè allunya de Déu. I la virginitat de Maria va deixar de ser entesa com una afirmació de l’acció de Déu més enllà de les expectatives humanes, i va passar a ser entesa com una virtut de Maria que així s’allibera de les maldats del sexe per poder ser digna Mare de Déu...
El Concili Vaticà II, a la Constitució "Gaudium et Spes", va intentar refer aquests plantejaments. Però realment, continuen profundament arrelats en la ideologia catòlica...

Josep Lligadas és tècnic editorial

Cap comentari: