1 de set. 2010

Referèndum català sobre la Diagonal


Jo no m’apunto a la lapidació de l’alcalde Hereu aprofitant la consulta ciutadana per la reforma de la Diagonal. Motius o excuses per deixar-me portar per l’impuls emocional no me’n falten perquè penso que Hereu, que a les darreres eleccions municipals va patir un sever avís dels electors, ha continuat menystenint els ciutadans amb preteses polítiques de proximitat com a succedani de l’exercici de la participació ciutadana. Ha estat la actitud arrogant impròpia d’un alt mandatari públic, més que no pas l’evident falta de carisma d’aquest alcalde, el que li ha passat ara factura. La Diagonal, però, n’és la víctima innocent.
Dic que no m’apunto a aquesta mena de linxament popular que ha promogut Xavier Trias al derivar el tema de la Diagonal cap a la renyina política, perquè encara que l’actitud sigui legítima per més que indecent –allà ell– qui hi perd és la ciutat i tots els ciutadans.
En primer lloc no estic d’acord amb la tan repetida consigna que ha fet córrer l’oposició de que en temps de crisi no és el moment de fer inversions d’aquesta naturalesa i que tampoc Barcelona necessita aquesta reforma tan ambiciosa. Al contrari, és el millor moment i la millor forma d’invertir a la ciutat. La reforma integral de l’avinguda no és una obra faraònica sinó un projecte de sana ambició pel que suposa de canvi de model de mobilitat al nucli dur de Barcelona, és a dir a l’Eixample. És una obra estratègica que ha de marcar la pauta del canvi de rol dels espais urbans en el segle XXI.
M’explicaré. En un món que ha de fer front a reptes de la magnitud del canvi climàtic, en plena crisi econòmica, amb crisis imminents com la del peak oil... cal una visió oberta i de futur per entendre que el que ens traurà de la crisi no serà ni l’obsoleta cultura tradicional de l’automòbil ni els negocis excessivament llastats per l’economia del carboni, ni uns Jocs Olímpics d’hivern impossibles, sinó l’electrificació del transport, el canvi de model energètic i productiu, la transició cap a una economia que serà cada cop més urbana... Negar doncs aquestes inversions amb el feble i romàntic argumentari de que ara no toca, que no es poden substituir els arbres de la Diagonal o que el tramvia és una regressió al passat és no haver entès res del moment que vivim, i menys encara del que ha de venir. Al contrari, invertir en el canvi de model és posar els diners allà on toca: les infrastructures en lloc de la promoció immobiliària o del turisme de masses; l’impuls de la industria autòctona d’energia renovable, de trens i tramvies, de l’electrificació de l’automoció...
La transformació de la Diagonal no fa més que continuar el canvi que s’està produint a Barcelona des de fa algun temps. La decisió de suprimir l’excalèxtric de la plaça de les Glòries i de la ronda del mig, la introducció amb gran èxit del Bicing, la implantació d’àrees verdes d’aparcament, la pacificació del transit amb zones 30 als nuclis històrics dels barris, els camins escolars, la regulació dels límits de velocitat per limitar les emissions de contaminants, l’extensió i modernització de la xarxa de metro i de tren de rodalies... són una aposta per passar del col·lapse a la sostenibilitat. Al mateix alcalde li ha costat adonar-se que calia fer aquests canvis, només fa tres anys negava la possibilitat d’interconnectar els tramvies per la Diagonal i també advertia que era impossible enderrocar el nus viari de les Glòries. Avui ho dóna per fet.
És una llàstima que quan hi ha una proposta estratègica ben pensada i amb futur, a diferència de propostes tronades del mateix alcalde com la de convertir el litoral barceloní en un parc marí o la de fer unes olimpíades d’hivern, una proposta com la de la Diagonal que no alimenta l’especulació ni el globus de la insostenibilitat sinó l’interès de tots, per culpa d’un combat polític aliè al futur de la ciutat els ciutadans acabin votant que no es faci res. És per això que discrepo de l’alcalde que per vergonya diu que els barcelonins no s’equivoquen quan voten. Jo penso que en aquesta ocasió s’han equivocat.

Salvador Clarós és sindicalista