1 de set. 2010

D’on ve la nostra idea de Déu (i 5: el Cristianisme)

Després de la mort de Jesús, els seus deixebles comencen a reagrupar-se i comencen a dir que l’han vist viu: que Déu l’ha ressuscitat. Independentment de com vulguem entendre l’experiència que hi ha al darrere d’aquesta afirmació, el que sí que és clar és la deducció que aquells deixebles en van fer: que, realment, el missatge que Jesús transmetia, la seva manera d’entendre Déu i l’estil de vida que proposava, eren realment els que Déu volia.
I a partir d’aquí es va iniciar un difícil procés de reelaboració de moltes coses. D’entrada, aquells deixebles, jueus convençuts com eren, van interpretar la proposta de Jesús com una forma de viure el judaisme en la línia que ja havien iniciat alguns dels profetes d’Israel: una forma que posava més l’accent en l’amor als altres i el servei als pobres que no en els ritus i les normes legals. Però sense trencar amb aquests ritus i aquestes normes.
Aviat, però, van començar a sorgir visions més rupturistes. Esteve apareix com el primer que enceta aquests plantejaments, i per això mor apedregat. I seran Bernabé i Pau els que arribaran fins al final amb aquesta ruptura. Ells, en efecte, afirmaran que la proposta de Jesús supera la religió d’Israel, i que està destinada a tothom sense distinció. I això provocarà traumes i tensions molt considerables, perquè molts dels jueus que havien cregut en Jesús no podien acceptar que tota la tradició que havien viscut i que parlava d’Israel com a poble escollit per Déu, quedés liquidada d’aquesta manera.
La proposta rupturista, però, serà la que triomfarà definitivament. I els seus eixos bàsics seran aquests: 1) que Déu ofereix plenitud de vida per a tothom, sense distincions de cap tipus; 2) que la distància que l’ésser humà sent davant Déu, i que es nota sobretot en la dificultat per seguir el camí que Déu proposa, ha quedat superada perquè un home concret, Jesús, ha viscut la vida humana de manera totalment entregada i segons el camí d’amor que Déu vol; 3) que, per això, podem dir que en Jesús Déu hi era totalment present, de manera que tothom qui cregui en Jesús i s’enganxi a ell, entra de ple en el camí i en la vida de Déu; 4) que aquesta fe en Jesús comporta voler viure amb el mateix amor i entrega que ell ha viscut; 5) que tots els qui creuen en Jesús formen la comunitat dels fills de Déu, i estan cridats a compartir junts aquesta fe i aquest seguiment.
Si, després del recorregut que hem anat fent al llarg d’aquest curs en aquesta pàgina tornéssim ara al començament, podríem dir que aquella intuïció inicial d’una realitat que està més enllà del que es pot veure i tocar, ens ha conduït cap a una concreció molt propera. A través de la paraula i la vida d’un home, Jesús de Natzaret, hem descobert un Déu que acompanya el món i la història, que ofereix compartir una vida plena, i que empeny a viure en aquest món de manera seriosament humana, és a dir, responent a les crides que sorgeixen d’un cor net, obert, atent als altres, desitjós d’una vida digna per a tothom.
Certament que no podem deixar de dir, per acabar, que massa cops la nostra història cristiana no ha respost a aquesta crida que li dóna sentit. Però això no treu cap valor a la crida mateixa, sinó que, més aviat, és un estímul que empeny a treballar perquè hi respongui.

Guia d'orquestra

Guia d’orquestra. Raimon Colomer i Víctor Solé. Catalunya Música (http://www.catmusica.cat).
A partir d’una conversa il·lustrada amb exemples musicals, "Guia d’orquestra" fa un seguiment detallat de les obres del concert setmanal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Aquesta és l’explicació que trobareu a internet d’aquest esplèndid programa, una bona manera d’apropar-se i d’aprofundir en la música simfònica. Als qui no hi entenem gaire ens ajuda a familiaritzar-nos amb els termes tècnics musicals, i evidentment a fixar-nos molt més en allò que escoltem. És una bona cosa, a més, aquesta complementarietat entre el calendari musical de l’orquestra i els programes de ràdio i de televisió. És una forma d’estimular l’assistència als concerts en directe i de promoure la cultura musical. Mercè Solé

Vida y destino

Vida y destino. Vasili Grossman. Random House - Mondadori. Barcelona 2009.
L’estic acabant de llegir (em falten un centenar de planes per completar les 1.112 del volum de butxaca que em vaig comprar per Sant Jordi). Em sembla una novel·la magnífica que pren com a eix la batalla d’Stalingrad per descriure àmpliament la Rússia estalinista.
Vasili Grossman (1905-1964) va ser un periodista nascut a l’actual Ucraïna, que durant la Segona Guerra Mundial va cobrir la batalla d’Stalingrad i sembla que fou el primer a donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazis.
La commoció d’una guerra que va resultar tan cruenta, la situació dels jueus, que van rebre no només dels nazis, sinó també de l’estat soviètic, el sagnant surrealisme estalinista i, sobretot, la inquietud per trobar un sentit tant al patiment com a la bondat, van expressar-se en aquesta novel·la, que va ser censurada i que l’autor no va arribar a veure publicada.
Seria un exercici interessant comparar-la amb un recent èxit editorial,Les benignes, de Jonathan Littell, que descriu pràcticament la mateixa realitat, des del punt de vista alemany, tot i que a la colpidora experiència viscuda de Grossman, Littlell contraposa una elaboració molt més literària i simbòlica, potser massa enrevessada i delirant pel meu gust, però que va aconseguir motivar-me per continuar aprofundir sobre el tema.
Si algú s’anima a fer la comparació, ja ens informarà dels resultats. Això sí, la novel·la de Littell encara és més llarga que la de Grossmann... Mercè Solé

Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 2. El llibre dels Jutges

Continuant la sèrie iniciada en el número passat, us proposo un altre recorregut bíblic. En aquest cas, un llibre sencer, el llibre dels Jutges. El llibre pròpiament dit ocupa un total de setze capítols, i després hi ha quatre capítols més que són un apèndix. O sigui que, si voleu, us podeu aturar al capítol 16, amb la història de Samsó, o arribar fins al final, al capítol 21.
El llibre dels Jutges és, probablement, l’escrit més "arcaic" de tot l’Antic Testament. Presenta un recull d’històries diverses que ocupen el temps que va des de l’arribada a la Terra Promesa després de la fugida d’Egipte, cap a l’any 1200 abans de Crist, fins a la instauració de la monarquia, cap a l’any 1030 abans de Crist. I ens mostra, amb tota la seva cruesa, la duresa de l’ocupació d’aquell territori per part de les tribus israelites.
Els "jutges" eren cabdills que apareixien enmig del poble en situacions conflictives i que, al front d’alguna o algunes de les tribus, realitzaven determinades gestes que anaven ampliant la part dominada pels israelites. I hi ha de tot. Des de la tragèdia de Jeftè que fa vot que, si Déu li concedeix la victòria, sacrificarà la primera persona que el surti a rebre... i qui surt és precisament la seva filla, la qual accepta de ser sacrificada. Fins a la coneguda història de Samsó, amb totes les traïcions i males arts acumulades. Passant per l’orgull feminista de Dèbora que anuncia al cabdill corresponent que la victòria aquest cop serà gràcies a les dones... No són històries exemplars, sens dubte. Sinó vida molt real! Josep Lligadas

L'independentisme obligatori

Com he dit ja més d’un cop, servidor no és gens partidari de la independència de Catalunya, i considera un mal servei dedicar-se a intentar promoure-la. Potser la independència ens aportaria alguns beneficis col·lectius, però alhora provocaria un esquinçament tal que ens faria mal a tots, i sobretot als sectors més febles. I bé. La Mònica Terribas, directora de TV3, es veu que opina el contrari que jo, i per això utilitza el diner públic per promoure tant com pot l’opció independentista, com si volgués convèncer-nos que la cosa "normal" per a un català "normal" sigui voler la independència. L’exemple més obvi que hem viscut darrerament va ser el programa "Adéu, Espanya?", emès el passat 3 de juny i del qual al telenotícies de l’endemà en van continuar fent propaganda i ens van animar a mirar-lo per Internet. Jo li demanaria a la senyora Terribas, en nom de la pluralitat, que encarregui ara un altre reportatge, igual de llarg i de favorable, sobre les bondats del sistema federal, i dels beneficis que Catalunya aconseguiria amb un sistema així tot formant part d’Espanya. Josep Lligadas

Tinc temps?

Aquest és el nostre mal: si no tenim temps, si no trobem el temps, si no volem el temps…
– Per fer silenci enmig de tant brogit.
– Per escoltar. Hi ha qui necessita parlar i el món és ple de murs.
– Per abraçar l’amic o l’amiga. Si som més humans, estem més vius.
– Per pregar. Cadascú amb el seu llenguatge, amb la seva fe diversa. I en la pregària, saber donar gràcies i saber no pensar tant i escoltar més.
– Per ser tendres. Quina medicina per escampar pel món!
– Per la paciència. Tanta paciència que ens cal per anar per un molt tant esquerp, tan ple de judicis i prejudicis sobre l’altre, tan ple de duresa...
– Per reaccionar. Cal saber deixar-ho tot quan algú ens necessita, cal saber donar prioritat no pas al que ens omple l’agenda sinó al que ens diu el cor que hem de fer.
–Per fer un petó al nostre fill quan surt de l’escola, riure amb ell, fer-li pessigolles, parlar amb ell i plorar, si cal, amb ell.
–Per fer una trucada en lloc d’un mail: fa mandra agafar el telèfon, potser no és tan pràctic, potser trucarem en mal moment... però, oi que ens alegrem més quan sentim la veu d’un amic?
–I sobretot, cal tenir temps per dir "t’estimo" i dir-ho tantes vegades com ho sentim així. Maria–Josep Hernàndez

La maldat del capitalisme

Aquesta crisi, realment, ensenya moltes coses. I la més elemental és una que pràcticament ningú no diu. Fixem-nos-hi. Resulta que, després d’unes èpoques en que les grans empreses han anat acumulant beneficis, i els bancs s’han enriquit amb els seus préstecs, i entre uns i altres ens han dut a l’actual situació, la solució és retallar els sous dels funcionaris i dels treballadors d’empreses concertades (incloent-hi els que cobren sous més baixos) i les pensions dels jubilats. I, quan algú diu que almenys caldria apujar una mica els impostos dels més rics, sembla que aquest algú sigui un irresponsable. A veure. És possible que el sistema en el qual estem ficats obligui a fer això. Però si és així, això demostra palesament, més que cap discurs més o menys revolucionari, que aquest sistema és intrínsecament malvat. Jo no sé què s’ha de fer, davant aquesta situació. Però almenys, el que sí que crec que es pot i s’ha de fer, i tantes vegades com es pugui, és dir que no està escrit enlloc que aquest sistema sigui l’únic possible, fruit d’algun destí inexorable. I que, com que és intrínsecament malvat, la cosa més sensata seria intentar canviar-lo. Josep Lligadas

Valors per remuntar la crisi

Aquells que no són capaços d’imaginar un món sense capitalisme no estan preparats per superar la crisi ni entendre res del que esdevindrà en el segle XXI. Els que ja practiquen el treball voluntari, la solidaritat i viuen amb suficiència sense malbaratar, són els més preparats per al canvi.
La xerrameca nacional que divulguen els "star media", vull dir els polítics, banquers, sindicalistes... propaga la idea de que la recuperació de l’economia arribarà amb la represa del creixement del PIB i també dels llocs de treball. Cap d’aquests interlocutors parla d’adaptar l’estil de vida, de canviar prioritats ni de capgirar l’ordre dels valors que mou el dia a dia de les persones. Per exemple, en lloc de dir "replanteja si necessites canviar el cotxe", diuen: "aprofita per canviar el cotxe ara que hi ha ajudes governamentals disponibles". El missatge que es transmet és que cal esperar una ràpida curació del sistema, amb un còctel de medicaments i de teràpies de xoc.
La retallada per decret, la reforma laboral, l’augment de l’impost de successions... no són més que medecines que atenuen la febre o el mal de cap del malalt. No curen, només combaten els símptomes, no pas les causes de la malaltia. La xerrameca diària sobre si les mesures per fer front a la crisi són les adequades, si arriben tard, si són suficients... així com els termòmetres que posen ara ja a diari els mitjans de comunicació per copsar la temperatura de la confiança de l’electorat amb uns i altres són això, simple xerrameca, que no té a veure amb la salut del malalt. Les malalties se superen definitivament quan el pacient s’ha adonat que ha de canviar els hàbits de vida i que s’ha de desprendre de tot allò que li fa mal. Caldrà acudir doncs a la medicina alternativa davant la saturació de tanta píndola i automedicació?
Doncs sí. La causa profunda de la crisi econòmica és l’excés, vivim en promig per sobre de les possibilitats reals en termes de petjada ecològica. Estem esperant la tornada al creixement mentre el que seria més intel·ligent és aprofitar la situació present sense creixement per consolidar-la o fins i tot fer marxa enrere tot i mantenint l’índex de desenvolupament humà. És a dir, reformular el concepte de benestar.
Salvador Clarós

Pastís de tonyina amb espinacs

Ara que arriba la calor el que més ve de gust són plats frescos i que no ens comportin gaires tràfecs amb els fogons. Qui més, qui menys, té, a l’estiu, la sensació d’estar menjant malament. El descontrol d’horaris, viatges, saltar-se la rutina, les nits en terrasses de bars i restaurants... Molt sovint acabem caient a la temptació de les tapes, els bocates, les pizzes. Però també tenim plats senzills de preparar i que pots deixar fets el dia abans i que ens ajudaran a mantenir una alimentació saludable.
No sé si recordeu un personatge de dibuixos animats que simbolitzava la força i l’optimisme, gràcies a ’una dieta basada en el consum d’espinacs. Així va néixer "Popeye", personatge que va esdevenir model de fortalesa i energia, al qual els nens i les nenes de l’època admiraven. Eren altres temps i ara aquesta verdura tan nutritiva i saludable ja no gaudeix de la popularitat de llavors. No obstant això, us proposo un plat que incorpora els espinacs, gairebé de camuflatge, molt apetitós per a l’estiu. Tant de bo ens ajudi a revifar-nos!!!
Ingredients (4 persones): 100 gr. de tonyina de llauna; 100 gr. d’espinacs; 4 ous; 2 llesques de pa de motllo sense vores; 50 gr. de salsa de tomàquet; 50 gr. de nata liquida; 1 raig de conyac; una mica de sal i pebre; maionesa; unes fulles d’enciams variats per acompanyar.
Preparació: Ho triturem amb la batedora, formant una pasta homogènia, la tonyina, dos ous, les llesques de pa de motllo, la salsa de tomàquet i el conyac, i ho salpebrem.
Bullim els espinacs amb una mica d’aigua i sal. Un cop cuits s’han d’escórrer bé. Tallem els espinacs a trossos i els barregem amb els altres dos ous, la nata líquida, una mica de sal i pebre. Ho triturem.
Posem la massa d’espinacs cobrint el fons d’un motllo de vidre per a microones. Ho escalfem 8 minuts a la meitat de potència. La crema d’espinacs ha de quedar semiquallada i llavors hi afegim la barreja de tonyina i ho tornem a posar al microones durant 10 minuts a la meitat de potència.
Un cop es refredi, el desemmotllem i veureu com us queda un pastís de dos colors que es pot acompanyar amb maionesa i la varietat d’enciams.
Es pot utilitzar com a aperitiu, tallant-lo a llesques i posant-lo sobre torrades.
Tere Jorge

Fiare, compartim el teu interès!


Un estat de crisi econòmica com l’actual, posa de manifest el que l’economia solidària ve dient des de sempre: que el sistema econòmic actual no té crisis cícliques sinó que tendeix al desequilibri no només econòmic sinó també social i mediambiental. Ja abans de la crisi, el 80% de la riquesa està en mans del 20% de la població, més de 1.000 milions de persones pateixen fam, i en canvi consumim més recursos dels que la naturalesa és capaç de generar. En els darrers temps hem patit deslocalitzacions d’empreses que durant anys han tingut beneficis creixents de forma exponencial mentre pagaven salaris constants o decreixents: si fem una mirada enrere, els anys 60, un sou mantenia tota una família, ara, amb dos encara costa arribar a final de mes. Els beneficis que hem produït entre tots han quedat en mans de pocs o s’han reinvertit en més producció. Tanta producció amb aquests salaris era impossible d’absorbir, de manera que al mateix temps que invertien en empreses, els bancs oferien crèdits tous a les famílies perquè poguessin consumir per damunt de les seves possibilitats. Però la corda s’ha estirat tant que la bombolla ha esclatat amb la mirada passiva de les administracions públiques que s’aboquen ara a repercutir els costos de la crisi a les classes mitjanes i baixes sense canviar el model econòmic.
Més que mai, amb aquesta crisi la ciutadania mobilitzada ha anat complementant sensibilització i denúncia des de moviments socials amb l’articulació concreta d’experiències d’economia alternativa. Així, al llarg del temps han aparegut i s’han multiplicat cooperatives i societats laborals, empreses d’inserció laboral, grups de consumidors organitzats en contacte directe amb productors responsables, centres especials de treball, productors i distribuïdors de Comerç Just, organitzacions no lucratives que realitzen serveis a persones dependents i en definitiva tot un teixit econòmic alternatiu que situa al seu centre neuràlgic la democràcia i la solidaritat. Es calcula que a tot l’Estat, aquest tipus d’alternatives suposen ja el 10% del PIB estatal i ocupen més de 2 milions de persones.
La militància econòmica ha anat fent nous passos també en l’àmbit de les finances. Potser el cor de la bèstia... Els moviments socials van descobrir ja fa més de 30 anys que la intermediació financera és una esfera que podien apropiar-se, transformar i posar al servei de les persones. Així neixen experiències com el Bank Grameen a Bangladesh, Banca Popolare Ètica a Itàlia ó el JAK a Suècia. Poc a poc, a partir dels 90 també a Espanya les finances ètiques han anat agafant protagonisme.
En aquest context, aquestes entitats, sovint de caràcter local, juntament amb un bon grapat d’entitats socials i d’iniciatives d’economia solidària han donant forma al Projecte Fiare que es va constituir l’any 2005 com una agència financera de Banca Popolare Etica a Espanya. Per mitjà de FIARE i amb l’autorització del Banc d’Espanya aquesta cooperativa italiana pot recollir dipòsits del públic i fer préstecs al conjunt de l’economia solidària. Avui dia tenim oficines de FIARE a Barcelona, Bilbao i Madrid i punts d’informació a Sabadell, Donosti, València o Pamplona, entre d’altres. L’activitat financera va agafant força fins a arribar a gestionar 22 milions d’euros en llibretes d’estalvi del públic i 15 en préstecs a projectes d’economia solidària.
A més d’aquesta agència, FIARE promou la creació d’un banc cooperatiu propi i per això està recollint des del 2007 el capital social fundacional que serà necessari: més de 900 persones i organitzacions han subscrit i desemborsat ja més de 1,5 milions d’euros.
Fiare és doncs una realitat concreta i transformadora inserida en un moviment de fons que navega cap a un canvi de model econòmic. I ho fa complint amb tots els requisits legals que s’imposen a una institució financera i amb la supervisió del banc central, però orientant-se per criteris de no lucrativitat, transparència, i participació. De manera que FIARE ens convida a tots a ser clients d’una forma alternativa de fer banca, però també a que, plegats, en prenguem el timó.

Jordi Ibáñez

Una passejada pels voltants de la Sala



El dia que vaig fer aquesta passejada, la primavera en aquell racó on va néixer en Serrallonga feia el ple. És una passejada apta per a qualsevol estació de l’any, cada una molt contrastada en aquella vall especial.
Pujant per la carretera que va de Seva a Viladrau, un parell de quilòmetres llargs després d’haver deixat a l’esquerra el trencall cap a Vic, trobem a mà dreta el camí que duu al Polo Sant Antoni de Viladrau. L’agafem fins a una bona esplanada, ideal per deixar-hi el vehicle.
D’aquí surten dos camins clars, l’un va cap al pàrquing de l’hípica, i l’altre, a la dreta, que és el que seguirem, amb un senyal que indica només hi poden accedir amb vehicle els veïns. Com que anem a peu, nosaltres endavant. Seguirem durant una mitja hora bona per aquest camí fins a arribar a una gran alzina (amb moltes branques mortes), arran de camí, que destaca especialment. Poc abans d’arribar-hi trobareu un vell tronc molt gruixut travessat al camí. Durant aquest recorregut deixarem a mà esquerra un pista que ens portaria dins l’hípica i a mà dreta un parell de camins clars.
Quan comencem a caminar voregem les instal·lacions del polo, que ens queden a l’esquerra; després el camí avança més o menys paral·lel a la riera de la Sala –també a la nostra esquerra–, que segurament sentirem com canta però no veurem si no és que ens hi acostem expressament.
El camí fins a l’alzina va pujant suaument entre molta vegetació, que en tan poc tros canvia força. Tot just començar trobem freixes i roures, amb algun pi i algun castanyer. Després començarem a trobar faigs i més endavant faran acte de presència les alzines. També ens trobarem amb algun prat.
Justament quan serem al primer prat podrem contemplar davant nostre els tres turons altius (el turó Gros del Pujol, el turó del Mig i el turó del Coll d’Urdials), que de fet són el vessant nord del Matagalls, i també a molta altura, més a la dreta, entre penyes, el gran santuari de Sant Segimon. Mentre continuem caminant seguint el prat veurem dos masos junts, Can Bosch, i més a la dreta en una cota lleugerament més baixa entreveurem Can Gat. No serà fins a una mica més endavant que veurem la Sala.
Arribats a l’alzina, deixem el camí i agafem a mà esquerra un caminoi entre boixos, ombrívol, que baixa fins a la riera, que passem per un pontet. A partir d’aquí el camí, ple de pedres i rocs, va pujant cada cop més dret i desfet (una pujada d’uns 10 minuts) fins a la Sala, casal fortificat documentat des del 1181; transformat en masia, hi va néixer el 1594 Joan Sala i Ferrer, el bandoler conegut per Joan de Serrallonga. Conserva una torre rodona adossada al mas.
Ja al peu de la casa, amb la torre rodona a la dreta, continuem de dret endavant cap a la Sala Nova, que és a 5 minuts encara no, deixant dues pistes a l’esquerra i, tot seguit, una altra a la dreta (amb una torre transformador). De seguida s’entreveu la casa a mà esquerra. La voregem i ens plantem davant la porta del tancat de la Sala Nova, amb un bell xiprer, un gran avet i un gran tell o til·ler.
Aquí mateix, davant d’un cobert, entre unes tanques de fusta, l’avet i el til·ler, surt un camí tot ple d’herbei, que deixem al cap de quatre passes per agafar un corriol a mà esquerra a tocar d’una alzina, marcat de vegades amb una petita fita. És un caminet ombrívol que continua força pla gairebé paral·lel al que acabem de deixar, i que amb prou feines en 5 minuts ens portarà a la font dels Avellaners, gairebé al peu d’un faig monumental. Aquest caminet mig tapat per l’herba alta passa prop de castanyers, arbres caiguts, soques recaragolades. Al peu del faig hi ha una pedra de molí que fa de taula, i a deu metres baixant arran de torrent hi ha la font al costat d’unes pedres que havien estat taula i bancs. I aquí acaba la passejada. Us suggereixo de tornar pel mateix camí per gaudir del mateix paisatge des d’una altra perspectiva.
Us recomano que situeu els llocs i seguiu l’excursió amb el Mapa Guia Excursionista Montseny/Parc Natural, del qual Editorial Alpina i Geo-Estel, aquest febrer, acaben de publicar la segona edició. Us suggerirà un munt d’excursions i passejades més.
Josep Pascual

Un capellà de poble


Si us he de ser sincer, quan em van demanar que fes un testimoni sobre el meu ser capellà de poble, em vaig quedar ben sorprès; a un barceloní com jo –de fet sóc del barri del Congrés– li demanen un testimoni com si fos de poble... però la vida és així de curiosa, tu que ets de ciutat i vas a parròquies de pobles, i en canvi d´altres companys que feien bandera de ser del "tronxo" ara estan a ciutat...
Què destacaria del meu ser capellà de poble, als pobles, o com vulgueu dir-ho?
En primer lloc dir que ets capellà de diversos pobles, i de diverses parròquies. En el meu cas visc –o diria que dormo i menjo– a Esparreguera amb el rector del poble, i hi dono un cop de mà en la mesura que puc i convé, i sóc rector de Collbató, i de les parròquies de Santa Maria i la de Sant Pau de la Guàrdia al Bruc. Com ser present a tot arreu, com fer-t´hi present enmig dels pobles, estant al servei de tots, sense que es pugui dir que estàs més per uns que pels altres? La veritat és que al principi em va costar bastant situar-me, però ara tinc el sistema de distribuir el temps de manera de ser arreu en la mesura que pots, això sí intentant rendibilitzar esforços; el despatx parroquial el faig a Collbató per a les tres parròquies, i tinc posat el número del meu mòbil i de Collbató perquè la gent em pugui trobar.
En segon lloc que intento viure-ho des de la proximitat amb la gent; pot semblar "cursi" però per mi la gent dels meus pobles és la meva família. Evidentment que tinc uns pares i uns germans que estimes i amb els quals intentes mantenir el caliu malgrat la distància, però tinc clar que la meva gent són els dels pobles, i sento que la meva vida té sentit en tant que és donant-la per ells...
En tercer lloc, i lligat amb l´anterior, des de l´agraïment a Déu per la riquesa que tenim a les nostres comunitats... tots els capellans suposo –però els de poble ho tastem molt– constatem que tenim una gent que està a totes, al peu del canó, fent-te costat tant pastoralment com humanament... poder agrair a Déu tenir una gent que des d´anys i panys que estimen la comunitat, que s´hi dediquen... és un gran tresor... i això viscut des d´un cert astorament; quin tresor que tenim en l´Església; quantes formiguetes en aquests laics i laiques compromesos... i en el meu cas són un regal immerescut perquè vaig arribar i ja ho eren, i quan em canviïn –quan Déu i el bisbe vulguin– ells seguiran al peu del canó. Realment tenim tanta gent, i tan vàlida! Als pobles constatem i agraïm la riquesa dels carismes que dóna l´Esperit, i són motiu d´admiració i agraïment a Déu, com a mínim per a mi.
I junt a això la tasca a nivell d´arxiprestat, acompanyar com a consiliari els joves, especialment als del moviment de la JOC, fer de secretari de les reunions de capellans... Als pobles l´arxiprestat té molta importància, i més que n´haurà de tenir, per coordinar esforços de militants, religiosos i capellans. Quan la gent critica els joves, que no hi són... és veritat que abans en teníem més, però penso, quina pena que aquests joves tan ferms i compromesos que tenim als moviments no se sentin prou recolzats i acompanyats... hi ha molta gent que els critica que si sabessin la feina amagada, generosa i despresa que fan, potser serien més prudents en els seus judicis... són pocs? Potser si, però presents i actius allà on són... els nostres joves estan fent de catequistes, d´iniciadors, de monitors i de caps, representant a la JOC al bisbat, fent moviment des de càrrecs nacionals, o tants llocs... I també la presència al Cau de Martorell. Una tasca que és molt de presència, d´acompanyament, d´ajudar els caps a fer la seva tasca compromesament... potser voldries poder-ho fer més profundament? Sí, però és la teva gent, i que sentin que poden comptar amb tu, dóna sentit al teu ser capellà...
En definitiva, per mi, ser capellà de poble és viure implicadament la teva pertinença al poble, a la gent, i donar gràcies a Déu per tot el que Ell fa en el seu Poble, i per deixar-nos ser uns instruments al seu servei.

Pep Aguilar és capellà

Jesús, expliquen els evangelis, va néixer d’una mare verge, Maria. Però, alhora que diuen això, no diuen en cap moment que això fos una virtut o un valor que Maria volgués preservar. Sinó que el que volen destacar és que el naixement de Jesús és un esdeveniment tan transcendental que es realitza per una intervenció de Déu més enllà de les expectatives humanes. Però de valorar la virginitat com una situació superior a la vida sexual normalitzada, res de res.
Més endavant, el mateix Jesús, en un determinat moment, segons es recull a Mateu 19,12, valorarà el fet de renunciar a la relació de parella i al matrimoni, per dedicar-se de ple al Regne de Déu, és a dir, a viure intensament la relació amb Déu, a anunciar el projecte de Déu en el món i a treballar per fer-lo realitat. De fet és la seva pròpia opció. Però, alhora que la defensa i la valora, no diu tampoc en cap moment que la relació de parella i el sexe tinguin menys valor o siguin en cap sentit una cosa dolenta.
I finalment, sant Pau també valorarà aquesta opció de dedicar-se de ple a Déu i viure en celibat. Pau sí que dirà, al capítol 7 de la primera carta als corintis, que aquesta és, segons ell, la millor opció, perquè dedicar-se a Déu és el millor que es pot fer, mentre que la vida de matrimoni obliga a estar atents a altres coses. Però tampoc no diu que la vida sexual sigui en si mateixa una cosa de menys valor.
En definitiva, que al Nou Testament no hi trobem ni una sola insinuació sobre que la relació sexual i el plaer sexual siguin una cosa dolenta, ni tan sols una cosa poc recomanable en si mateixa. Tot i que, també s’ha de dir, tampoc no hi trobem cap lloança del valor de la relació sexual (com sí que trobem a l’Antic Testament, per exemple a Gènesi 18,11-12 o al llibre del Càntic dels Càntics).
Però el cas és que aviat això canviarà. Aviat, els escriptors cristians començaran a parlar de les relacions sexuals i el plaer sexual com d’una cosa en principi poc recomanable, i fins i tot dolenta, que només es justifica perquè és l’únic mitjà perquè arribin fills al món. I es dirà que cal evitar tant com es pugui buscar plaer en aquestes relacions, i cal evitar també tenir relacions quan no hi ha possibilitats de tenir fills. Per què, aquest canvi?
Doncs per una cosa molt senzilla. Perquè el cristianisme, en arrelar-se en el món grec i romà, es va omplir de la forma d’entendre la vida més seriosa que hi va trobar, que era l’estoicisme i altres filosofies similars. En aquell món en què tothom buscava el propi interès, el propi èxit i el propi benestar trepitjant qui fos, els únics que presentaven una alternativa digna eren els estoics, que propugnaven una vida seriosa, atenta als valors de l’esperit, atenta als altres... i que, com a fonament teòric, afirmaven que les coses materials, entre les quals hi havia, naturalment, la relació sexual, eren dolentes i menyspreables, i que l’únic que valia eren les coses de l’ànima, les coses que estaven més enllà del cos.
I d’aquesta filosofia es va impregnar el cristianisme. De manera que aquelles renúncies a les riqueses i al propi benestar que Jesús predicava per dedicar-se a Déu i als altres, van passar a ser enteses com renúncies a tot allò que signifiqués plaer del tipus que fos. I allò que Jesús i Pau deien sobre la renúncia a la vida matrimonial pel Regne de Déu, va passar a entendre’s com renúncia al plaer sexual perquè allunya de Déu. I la virginitat de Maria va deixar de ser entesa com una afirmació de l’acció de Déu més enllà de les expectatives humanes, i va passar a ser entesa com una virtut de Maria que així s’allibera de les maldats del sexe per poder ser digna Mare de Déu...
El Concili Vaticà II, a la Constitució "Gaudium et Spes", va intentar refer aquests plantejaments. Però realment, continuen profundament arrelats en la ideologia catòlica...

Josep Lligadas és tècnic editorial

El peix, la canya i el riu


Des de fa anys, per superar les anomenades actituds de beneficència, i de paternalisme, sobretot en els ambients de Càritas i de parròquia, es parla de que és més important ensenyar de pescar que donar el peix. Durant un temps es contraposaven aquestes posicions, potser per necessitat uns d´apartar-se del mal vist i poc "progressista" paternalisme i altres per resguardar la tradició d´atenció directa, honesta i sense protocols, a la persona que en un moment determinat pot tenir una necessitat urgent.
Després ja vam passar a que s´havien de fer les dues coses ja que si no es dóna el peix per menjar, la persona no tindrà ànims ni força per aprendre a pescar, per sostenir la canya i per treure el peix. Aquí va començar un procés de complementarietat, de no desqualificació mútua i de veure i atendre cada cas, de forma realista segons la situació que presenta.
Recordo que Mn. Lluís Ventosa, un dels fundadors d´Obinso, i dedicat tota la vida a tractar amb delinqüents, em va fer pensar en el fet que moltes persones per més peix que se´ls doni i més canya que tinguin apresa a llançar, no poden obtenir mai un peix per autonomia i voluntat pròpia, ja que estan lluny del riu. El que cal, ens deia, amb aquestes persones, és acompanyar-les al riu, allà on hi ha l´aigua que els pot oferir el menjar, la vida, les possibilitats de futur sense dependre d´altri. Sovint no ens adonem, en el treball social, d´aquesta realitat (el sistema econòmic –el riu– s´allunya dels exclosos, cada cop més) i de la situació de cada cop més persones que han restat totalment desorientades, "perdudes" en un món d´estímuls consumistes que no poden satisfer, fruit de molts factors, de tipus hereditari, però sobretot de caire educatiu i de mancances serioses en la socialització. En especial, ens recordava Mn. Ventosa, perquè ningú no els ha posat límits i "pinten" la seva vida fora del marc, i no saben on és el riu, ni els seus canals... de treball, de vida...
Personalment encara hi afegiria que cal un altre element per a moltes persones del quart món: molts no tenen consciència que són o poden esdevenir veritables "pescadors". La seva autoestima és tan anul·lada, que no reconeixen les seves qualitats, les seves potencialitats, i les seves capacitats d´esdevenir "pescadors". "Pescadors" de tot allò que els pot donar vida veritable: d´una ocupació, d´unes relacions humanes dignes, d´uns recursos que els posen en una circulació humanitzadora i en una xarxa solidària. Pescadors, per tant, d´una vida més plena, que agafa el seu propi destí, que es valora i demana amb llibertat les ajudes necessàries a d´altres, no d´una forma exigent, quasi infantil, sinó molt més madura. Sovint observem que tenen una gran capacitat de "picaresca", de "donar-te la volta", "d´aconseguir" amb llestesa de la persona o entitat donadora (vistes i viscudes com ingènues i poc vives) el que volen. Aquestes habilitats les han après a la família, i per la pressió de la necessitat, però, al meu entendre, no els ajuda a créixer. Amb la crisi, l´enfortiment de la societat de consum, i la consolidació global del capital pot més aviat augmentar aquesta picaresca.
Per tant actualment se´ns fa més patent i urgent complementar segons diferents vocacions, confluint sinergies, i evitant enfrontaments en l´acció social de les nostres comunitats, moviments i entitats cristianes, actuar combinant les següents accions:
Donar el peix per menjar.
Donar "canyes" (i segons els casos, també "xarxes" i "barques") i ensenyar a pescar.
Acompanyar als "rius", "canals", i als "llacs" i "mars" (llocs de treball, d´economies socials, cooperatives, llocs de relacions humanes i xarxes socials, associacions, atencions psicològiques, educatives, sanitàries, jurídiques...).
Col·laborar a fer que cada persona prengui consciència que és "pescador" (treball psicològic i espiritual).
Cadascú pot fer més un servei que un altre, segons les seves qualitats i experiència, i així potser sí que farem el miracle de la "pesca miraculosa".

Quim Cervera és capellà i sociòleg

El camí del diaconat

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, estic casat amb la Maria, fa 34 anys. Tenim quatre filles, i un nét que té 3 anys, les tres grans ja són fora de casa i la petita encara viu amb nosaltres.
Des que ens vam casar, sempre hem fet coses a la parròquia, als moviments, i al poble, conjuntament o bé per separat, JOBAC, JOC, ACO, catequistes de primera comunió, acolliment de promesos, consell parroquial, consell arxiprestal, esplai, sindicat, comitè d’empresa, etc.
El 30 de setembre del 2007 amb 56 anys, em van acomiadar de la feina per tancament de la fàbrica on treballava. Després de dos anys d’atur, actualment estic en procés de prejubilació.
Quan em van acomiadar ja ho tenia clar. Vam fer números i vam veure que en teníem prou per viure. Feia 41 anys que estava treballant per guanyar-me un sou, ara podria ser una etapa de la meva vida de dedicar més temps als altres, fent de voluntari, o implicar-me en algun projecte de cara als altres.
El rector de la parròquia, mossèn Joan Soler, em va dir que em pensés si voldria ser diaca permanent, sempre que la meva dona hi estigués d’acord. Li vaig dir que era una cosa molt seriosa i que potser valia la pena de pensar-ho amb calma.
Hi vaig anar pensant, en vam parlar amb la Maria, amb les meves filles i amb el grup de revisió de vida, mentre encara estava enfeinat com a delegat sindical amb els problemes del tancament la fàbrica, i me’n vaig anar fent a la idea.
L’octubre del 2008 en vam tornar a parlar amb mossèn Joan i a partir d’aquí vaig començar a reflexionar-hi, a fer pregària i a compartir-ho novament amb el grup de revisió de vida... Vaig decidir intentar-ho, i va començar el meu camí cap el diaconat a través de la formació, de les reunions amb altres candidats de les tres diòcesis de Sant Feliu, Terrassa i Barcelona.
Pel que fa a la formació estic cursant la diplomatura en ciències religioses a l’ISCREB. Són tres cursos, ja veurem quants anys estic per acabar els tres cursos, vaig fent, la meva formació ha estat en la branca de ciències i ara després de 30 anys sense estudiar es fa una mica difícil seguir segons quines assignatures, però com ja he dit vaig fent.
L’opció pel diaconat no ha estat fàcil, parteix de la meva opció personal, però també afecta a la resta de la família.
Posar-se al servei de l’Església significa dedicar-hi temps però també estimar-la amb els seus defectes i les seves virtuts. No puc negar que a vegades em crea contradiccions.
Crec que l’Església l’hem de fer entre tots i totes però queda un llarg camí per assolir una igualtat entre homes i dones dintre de l’Església.
Desitjaria una Església mes democràtica i mes igualitària, amb menys estructures de poder, més senzilla i al servei dels pobres. Vull creure que el diaconat permanent és un primer pas en aquest sentit. És un camí que no té edat, ni posicions socials o culturals. Una opció personal de disponibilitat i de servei de cara als altres moguda per la fe.
Per a mi és un camí de responsabilitat, viscut dintre d’una pastoral de conjunt, una pastoral que neix de la comunitat parroquial.
Crec que és un servei important a l’Església, no sé si seré capaç de completar el procés, espero que, amb l’ajut del Senyor, podré seguir endavant. Em poso a les seves mans.
Busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar... (Is 55,6).
Miquel Àngel Jiménez és prejubilat i militant d’ACO

Referèndum català sobre la Diagonal


Jo no m’apunto a la lapidació de l’alcalde Hereu aprofitant la consulta ciutadana per la reforma de la Diagonal. Motius o excuses per deixar-me portar per l’impuls emocional no me’n falten perquè penso que Hereu, que a les darreres eleccions municipals va patir un sever avís dels electors, ha continuat menystenint els ciutadans amb preteses polítiques de proximitat com a succedani de l’exercici de la participació ciutadana. Ha estat la actitud arrogant impròpia d’un alt mandatari públic, més que no pas l’evident falta de carisma d’aquest alcalde, el que li ha passat ara factura. La Diagonal, però, n’és la víctima innocent.
Dic que no m’apunto a aquesta mena de linxament popular que ha promogut Xavier Trias al derivar el tema de la Diagonal cap a la renyina política, perquè encara que l’actitud sigui legítima per més que indecent –allà ell– qui hi perd és la ciutat i tots els ciutadans.
En primer lloc no estic d’acord amb la tan repetida consigna que ha fet córrer l’oposició de que en temps de crisi no és el moment de fer inversions d’aquesta naturalesa i que tampoc Barcelona necessita aquesta reforma tan ambiciosa. Al contrari, és el millor moment i la millor forma d’invertir a la ciutat. La reforma integral de l’avinguda no és una obra faraònica sinó un projecte de sana ambició pel que suposa de canvi de model de mobilitat al nucli dur de Barcelona, és a dir a l’Eixample. És una obra estratègica que ha de marcar la pauta del canvi de rol dels espais urbans en el segle XXI.
M’explicaré. En un món que ha de fer front a reptes de la magnitud del canvi climàtic, en plena crisi econòmica, amb crisis imminents com la del peak oil... cal una visió oberta i de futur per entendre que el que ens traurà de la crisi no serà ni l’obsoleta cultura tradicional de l’automòbil ni els negocis excessivament llastats per l’economia del carboni, ni uns Jocs Olímpics d’hivern impossibles, sinó l’electrificació del transport, el canvi de model energètic i productiu, la transició cap a una economia que serà cada cop més urbana... Negar doncs aquestes inversions amb el feble i romàntic argumentari de que ara no toca, que no es poden substituir els arbres de la Diagonal o que el tramvia és una regressió al passat és no haver entès res del moment que vivim, i menys encara del que ha de venir. Al contrari, invertir en el canvi de model és posar els diners allà on toca: les infrastructures en lloc de la promoció immobiliària o del turisme de masses; l’impuls de la industria autòctona d’energia renovable, de trens i tramvies, de l’electrificació de l’automoció...
La transformació de la Diagonal no fa més que continuar el canvi que s’està produint a Barcelona des de fa algun temps. La decisió de suprimir l’excalèxtric de la plaça de les Glòries i de la ronda del mig, la introducció amb gran èxit del Bicing, la implantació d’àrees verdes d’aparcament, la pacificació del transit amb zones 30 als nuclis històrics dels barris, els camins escolars, la regulació dels límits de velocitat per limitar les emissions de contaminants, l’extensió i modernització de la xarxa de metro i de tren de rodalies... són una aposta per passar del col·lapse a la sostenibilitat. Al mateix alcalde li ha costat adonar-se que calia fer aquests canvis, només fa tres anys negava la possibilitat d’interconnectar els tramvies per la Diagonal i també advertia que era impossible enderrocar el nus viari de les Glòries. Avui ho dóna per fet.
És una llàstima que quan hi ha una proposta estratègica ben pensada i amb futur, a diferència de propostes tronades del mateix alcalde com la de convertir el litoral barceloní en un parc marí o la de fer unes olimpíades d’hivern, una proposta com la de la Diagonal que no alimenta l’especulació ni el globus de la insostenibilitat sinó l’interès de tots, per culpa d’un combat polític aliè al futur de la ciutat els ciutadans acabin votant que no es faci res. És per això que discrepo de l’alcalde que per vergonya diu que els barcelonins no s’equivoquen quan voten. Jo penso que en aquesta ocasió s’han equivocat.

Salvador Clarós és sindicalista

La crisi: algunes causes i conseqüències


La present situació de crisi està tenint una durada superior a la que esperàvem i ha adquirit una profunditat major del que ens pensàvem. A finals de 2008 pensàvem que el 2009 seria un any molt complicat –com així ha estat– i que seria l’any de la crisi. La gent es desitjava directament un "feliç 2010", mirant de passar de llarg del 2009. Ara estem a 2010 i continua sent un any complicat, ple d’interrogants i de reptes.
Com diu el professor Niño Becerra, en el seu apocalíptic llibre "El crash del 2010" (publicat el març de 2009), en darrera instància, la intensitat d’una crisi és en gran mesura una situació de percepció. Es viu pitjor anar a pitjor quan s’ha accedit a un nivell de vida mitjà-elevat que quan s’està vivint en un entorn miserable. Hem de pensar que si aquells primers proletaris que vivien en la més absoluta misèria sense esperança ni futur veiessin com es viu de bé ara, no s’ho creurien i no entendrien que al que avui està succeint ho anomenem crisi. I si no volem anar tan lluny en el temps, només ens cal agafar una "patera" en direcció contrària per trobar-nos amb una realitat semblant. Amb aquest comentari no voldria menystenir totes les persones que s’ho estan passant molt malament al nostre país, i sóc conscient que el faig des de la meva pertinença al conjunt dels privilegiats, és a dir, dels que tenen feina i habitatge dignes, i no tenen problemes econòmics (com a molt, tenen la por a tenir-los). Per tant, la crisi ens afecta a tots, però no d’igual manera. Aquí repassarem, simplement enunciant-les, algunes de les seves causes i conseqüències.
Per què estem on estem? Causes de la crisi
Després d’una dècada o més d’una bonança econòmica que semblava no tenir fi, a l’agost de 2007 els EUA fan públic que com a conseqüència de les hipoteques d’alt risc o "subprime" hi ha entre 1 i 3 milions de ciutadans que poden ser embargats i quedar-se sense habitatge. Com que aquests crèdits hipotecaris corrien per tot arreu en forma de participacions bancàries (que al final han tingut el mateix valor que les de la loteria de Nadal), això desencadena una crisi financera internacional sense precedents recents. Des d’aquell moment, es van produint tot un seguit de males notícies entre les quals destaca al setembre de 2008 la fallida de Lehman Brothers –la major de la història– que era un dels quatre grans bancs d’inversió dels EUA.
A Espanya ja feia temps que es parlava de "bombolla immobiliària" i ens vam voler creure allò de que no es produiria un esclat de la bombolla sinó un "aterrizaje suave". La realitat ha estat que la crisi financera internacional ha precipitat la caiguda en picat del sector immobiliari, que era un dels puntals de creixement de l’economia nacional. Només una dada: a finals del anys 90 es construïen 350.000 habitatges/any i el 2007 se’n van construir 850.000.
De tota manera, costa de creure que uns milers o milions de persones que no poden pagar la seva hipoteca puguin desencadenar per si mateixes una crisi d’abast mundial. Això és el diu en Joan Majó –enginyer i exministre d’Indústria– en el seu llibre titulat "No m’ho crec" (publicat a l’abril de 2009). Ens ve a dir que un simple refredat només acaba en pneumònia quan el pacient ja està malalt ó molt baix de defenses.
Quines causes, doncs, podem assenyalar?
En primer lloc, el propi funcionament del nostre sistema econòmic, el capitalisme. El capitalisme es basa en que l’home està guiat per l’egoisme i la cobdícia, i això exigeix una expansió constant de l’economia que, òbviament no és possible. El sistema havia donat per suposat que les matèries primeres eren inesgotables, que sempre serien barates i que la demanda de béns i serveis seria il·limitada, de manera que els beneficis empresarials i personals mai no pararien de créixer. Això és el que en aquests moments està en crisi. El nostre model de creixement s’ha esgotat, semblantment al que passa amb els nens, que paren de créixer quan ja es fan grans. No estic dient que aquest sistema no ens hagi portat coses bones en relació a sistemes anteriors, sinó que té defectes i conseqüències que són greus.
D’altra banda, en els darrers temps hem viscut un miratge basat en un hiperconsum que estava animat per l’hiperendeutament, així com en el recurs al sector serveis per donar feina a uns treballadors cada vegada menys necessaris. L’especulació financera ha estat el combustible i el lubricant de tot el sistema. La nostra sensació de prosperitat estava cimentada en una piràmide de deutes. Això és el que s’anomena "efecte riquesa". En conjunt, en aquests anys hem augmentat ingressos i consum, però hem actuat com a nous rics sense pensar en el futur.
Els habitatges s’havien convertit en un actiu especulatiu, i no en un bé de primera necessitat. Havíem convertit la propietat d’un pis en la destinació normal de l’estalvi personal, sobretot enlluernats per la seva contínua revalorització.
Venim d’una situació viciada per un creixement basat sobretot en sectors de poca productivitat i poc valor afegit, entre ells la construcció.
On estem? Algunes conseqüències de la crisi
La crisi financera internacional ha produït una crisi de confiança entre els mateixos bancs, i d’aquests cap als seus clients (a qui estaré deixant els diners?). A diferència d’abans, el crèdit és ara escàs i car. El sector privat (empreses i particulars) està en un procés de desendeutament forçós.
La crisi ha generat nous reptes, com ara l’augment del dèficit públic i l’augment de l’atur, que pot tardar anys a tornar als valors previs a la recessió.
En comparació amb les Espanyes, a Catalunya hem patit la crisi de la construcció –que tenia un pes important i ha arrossegat altres sectors–, però també una forta crisi industrial, que no ve d’ara, amb processos de desinversió i deslocalització d’empreses que tots coneixem. Entre el primer trimestre de 2008 i el tercer de 2009 es van destruir a Catalunya 225.000 llocs de treball, dels quals 180.000 han estat a la indústria i 110.000 a la construcció. Val a dir que a Catalunya la utilització de la capacitat productiva s’ha situat al 2009 al voltant del 70%, quan en el quart trimestre del 2007 estava en el 81%.
A Espanya, la taxa d’estalvi sobre la renda disponible està en màxims històrics (18%), per motius de precaució. La gent té por que les coses vagin més malament, i estalvia més que abans. Tot i la caiguda de l’ocupació, la renda familiar disponible hauria caigut només un 0,2% al 2009, gràcies a l’escàs augment de preus, la reducció dels tipus d’interès, les prestacions per desocupació i les diferents mesures fiscals. En canvi en el mateix període el consum privat ha retrocedit un 5%.
I finalment, s’ha produït una caiguda històrica de les compres a l’exterior (18,8% en termes reals, quan en la crisi de 1993 van caure el 5,2%). Això redueix el nostre dèficit amb l’exterior, la qual cosa és bona per a nosaltres i dolenta per als nostres proveïdors estrangers.

Xavier Domènech és economista

Laïcitat: una mica d'afecte mutu

Hi ha una manera d’entendre la laïcitat que consisteix, bàsicament, a mantenir una actitud defensiva davant qualsevol cosa que tingui relació amb la religió i les religions. La religió, des d’aquesta perspectiva, és una cosa en principi negativa, perillosa, i cal evitar al màxim la seva presència i la seva visibilitat pública. Evidentment que no és una cosa que calgui prohibir, però sí que cal fer els possibles perquè tingui la mínima presència possible. Sense reconèixer, per tant, cap valor cohesionador ni dinamitzador a l’activitat que es duu a terme entorn dels centres religiosos, ni cap valor cultural a les tradicions religioses. I considerant, en el fons, que el fet religiós és un anacronisme irracional que hauria d’acabar desapareixent.
Hi ha, al mateix temps, una manera d’entendre la religió (el cristianisme, en aquest cas) que considera, i afirma públicament, que sense Déu la societat perd el rumb, i s’enfonsa en el desconcert, la manca de principis, la maldat. Aquesta manera d’entendre la religió afirma, certament, el valor de la democràcia, i el dret dels ciutadans de decidir els seus propis camins, però sense creure-s’ho realment; el que creu aquesta manera d’entendre la religió és que els dirigents religiosos són els únics que estan en condicions de dir cap on cal conduir la societat perquè les coses vagin pel bon camí.
No anem bé, per aquí. Ni amb aquesta manera d’entendre la laïcitat, ni amb aquesta manera d’entendre la religió. Un no creient, evidentment, té tot el dret de pensar que la religió és una pèrdua de temps i d’energies, i un sotmetiment a lleis externes sense sentit. I un creient té també tot el dret de pensar que els no creients s’estan perdent un estímul vital molt valuós. Però tant uns com altres haurien de ser capaços de mirar les opcions de l’altre amb afecte, i mirar de descobrir-hi les possibilitats i les riqueses, i voler que puguin servir per a la construcció de la vida col·lectiva.
I, des de la perspectiva cristiana, sense oblidar que Jesús va deixar un parell de textos emblemàtics (el del samarità i el del judici final) en què deia que, en última instància, el que comptava era com cadascú s’havia posat al servei dels que havien quedat als marges de la vida.

Esperanzah! World Music Festival


Aquest mes de juny de 2010, tornarà a celebrar-se el Festival de Músiques del món Esperanzah! en el Parc Nou del Prat de Llobregat. En la seva primera edició, aquest festival procedent del World Music Festival Esperanzah de Floreffe (Bèlgica), va aconseguir reunir més de 13.000 persones sota una mateixa consigna: Un altre Festival és possible, un altre món és possible. Els dies 25, 26 i 27 de juny d’enguany, les músiques, les danses, la gastronomia, el teatre o la reflexió més compromesa entorn de com aconseguir canviar allò que fa d’aquest món un lloc injust, insolidari i insostenible, ens tornarem a trobar en un festival que va deixar un gran sabor de boca entre els seus assistents i participants.
En la primera edició de l’Esperanzah! El Prat 2009, més de 13.000 persones, van tenir l’oportunitat de passejar pel recinte del festival, per a escoltar propostes de world music, visionar pel·lícules, documentals, escoltar xerrades i debats i veure les alternatives dels 35 estands de les més de 150 ONG que ens han acompanyat en aquest projecte per a representar un lloc no només de protestes sinó també d’alternatives per a la transformació social.
En aquest nou viatge, artistes compromesos com Amparo Sánchez, Ojos de Brujo, La Kinky Beat, Canteca de Macao, Pedro Guerra, Els Poutrelles Fiver, Sam Tshabalala, Quantic Orchestra Barbaro, Damba, Microguagua, el Niño de la Hipoteca o el projecte eclèctic de Trikordeón (Joan Garriga, Carles Belda, Antonio Rivas), seran la millor de les bandes sonores per a treballar tot allò que oferim dintre del festival com és el Poble dels nens, on s’oferirà animació i activitats per als més petits al llarg dels tres dies, el teatre ambulant amb accions per tot el Festival. El "zoco" Planetari serà l’espai dels artesans i el Poble Gastronòmic serà la zona on poder gaudir dels sabors de les cuines del món.
Les entitats, un dels eixos principals del Festival Esperanzah! conformaran La Plaça dels Possibles per a donar-nos elements de consciència i per a ajudar-nos a abordar la temàtica anual que aquest any girarà al voltant del Futbol com a eina de transformació social.
En aquest sentit, Esperanzah! proposa un espai de música, futbol i reflexió per a la transformació social, un espai participatiu on a més oferim l’oportunitat a grups musicals i companyies de teatre perquè tinguin la possibilitat d’estar en un festival de grans dimensions per a poder mostrar els seus nous projectes a través dels concursos de música i teatre que oferim des de la nostra pàgina web. En definitiva un festival per a tots i totes.
La política de preus del festival intenta ser coherent amb el món que vivim i per això hi ha preus des de 1 a 32 euros, orientats a fer que tothom pugui participar d’aquest projecte. Hi ha preus per a desocupats i desocupades, per a famílies monoparentals, per a famílies en general i per a entitats. Les entrades del festival estan concebudes també perquè tot tipus d’ONG puguin utilitzar-les per a obtenir recursos per als seus propis projectes.
Aquest any el festival associarà els ingressos obtinguts a diferents causes socials, ambientals, culturals o humanitàries que actuen tant en l’acció local com en la global. Com l’any passat, tornarà a ser un festival neutre en Co2 i compensarà les emissions generades pel festival plantant arbres a través d’un projecte de cooperació al desenvolupament a Bolívia.

Óscar Rando és director del Festival Esperanzah! (www.esperanzah.cat)