30 de maig 2009

Quan el Papa s'equivoca

La situació, certament, és insòlita. No sé jo si hi ha hagut un papa que hagi hagut de rectificar i demanar disculpes tantes vegades per les coses que ha dit i fet com ha hagut de fer el papa Benet XVI en els seus quatre anys de pontificat. Rectificacions i disculpes a vegades directes i explícites i a vegades matisades més o menys dissimuladament. Segurament que la rectificació més òbvia va ser quan va haver d’acceptar fer-se enrere en el nomenament del bisbe auxiliar de la diòcesi austríaca de Linz, el capellà Gerhard Wagner, el que deia que Harry Potter era una obra satànica i que l’huracà Katrina havia estat un càstig de Déu. I després, el reconeixement que si hagués mirat més Internet hauria vist el que pensava el bisbe lefebvrista Williamson. I la rectificació (sota capa de matisació) de la seva afirmació que els preservatius no servien per combatre la sida. I així successivament. Què deu estar passant al Vaticà? Evidentment, és bo que un papa reconegui errors. Però no ho és gens que faci tant la sensació que les coses es fan sense consultar, sense tenir la informació necessària, sense preveure les conseqüències del que es diu i de les decisions que es prenen... com si n’hi hagués prou amb tenir uns principis doctrinals suposadament sòlids i anar-los transmetent, independentment del que viuen els creients i del que viu el món. Potser el problema està en la suposada solidesa d’aquests principis...
Josep Lligadas

27 de maig 2009

Canvi per refer ponts

Els resultats de les eleccions al Parlament Basc del passat u de març ens van deixar clar que el nacionalisme moderat, de la mà d’Ibarretxe, es mantenia com a primera força política, però perdent qualsevol possibilitat d’assolir el govern; és el que té portar deu anys alimentant estratègies de dinamitar ponts per aglutinar forces. El PSE-EE, portat pel seu compromís electoral de canvi, no pot renunciar a oferir-se com a alternativa, que es xifra en recuperar el valor que té l’Estatut de Gernika com a superior marc jurídic institucional, tan danyat en aquests temps, i guanyar espai per al diàleg i l’acord, on guanyi valor el pluralisme i la diversitat. Després de tant de temps que el nacionalisme s’esforçà en segmentar el País entre nacionalistes i no nacionalistes, els socialistes ens proposem construir ciutadania d’una altra manera, sense dicotomies estèrils. El contingut de l’acord amb el PP, titulat “bases pel canvi democràtic” no tan sols no suposa cap concessió al Partit Popular o un desistiment en aquest esforç, sinó que compendia i ressalta una part significativa del nostre propi programa electoral, oferint un panorama d’estabilitat al País que permet al socialisme basc regenerar relacions amb el món nacionalista; això sí, haurem de tapar les trinxeres que aquests van excavar. I pot portar-nos temps, això.
Óscar Seco (diputat del PSE-EE, membre de Cristians Socialistes)

24 de maig 2009

Psicòlegs


Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom... però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg...
Salvador Clarós

21 de maig 2009

Amanida de crisi

La pasta és un aliment complet, fàcil de preparar, molt creatiu i econòmic. Normalment els plats de pasta són saludables i ens aporten molta energia. Just els ingredients que necessitem en època de crisi.
Tot i que Itàlia es el regne de la pasta, tota la cultura mediterrània l’ha incorporada en els seus receptaris populars. Per tots aquests motius i perquè podem dir, sense por d’equivocar-nos gaire, que es tracta d’un aliment universal que a tothom agrada, avui oferim una combinació fresca i que admet molts tipus de variacions en el seus ingredients que ens permet fer un plat d’aprofitament o “amanida de crisi” al gust.


Ingredients (per a 4 persones): un carbassó; 100 gr. de xampinyons tallats a làmines; 3 penques d’api; 1/2 tassa de iogurt desnatat; 1/2 ceba; suc d’una llimona; 1/2 cullerada de curry en pols; 50 gr. de formatge rocafort; 500 gr. de pasta al gust (margarides, taurons, macarrons de verdures...); 1 pastilla de caldo.Preparació: Tallar a trossos el carbassó i l’api. Saltejar juntament amb els xampinyons fins que estiguin daurats. Bullir la pasta en aigua abundant afegint-hi una pastilla de caldo perquè li doni més gust. Afegir les verdures saltejades.


En un altre recipient barrejar el iogurt, la ceba ratllada, el suc de la llimona i el curry. Afegir-ho a la pasta. Abans de servir, abocar-hi per sobre el formatge rocafort esmicolat.


Tere Jorge

18 de maig 2009

Drets humans i advocats defensors

Des del 1970, existeix com a comissió interna del Col·legi d’Advocats de Barcelona la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona. És l’única comissió col·legial creada per assemblea dels advocats. A més, per iniciativa del grup que constituïa el nucli més actiu de la Comissió de Defensa va ser creada el 1986 l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, associació sense ànim de lucre i constituïda exclusivament per advocats en exercici. Bé des de la Comissió de Defensa, dins del Col·legi d’Advocats, bé des de l’Associació, dins de la xarxa dels moviments socials, els advocats que hi pertanyem hem orientat la nostra professió a la defensa dels drets fonamentals de la persona, individuals i col·lectius, reconeguts en els diversos tractats i convenis internacionals constitutius del cos jurídic que anomenem drets humans. Entre la Comissió de Defensa i l’Associació existeix una total identificació d’objectius i plantejaments. L’activitat de la Comissió de Defensa incideix en reunions periòdiques, oferta de formació continuada al col·lectiu d’advocats barcelonins, i en especial, en el seguiment de l’actualitat legal i pràctica dels temes d’estrangeria i presons.En relació a l’exercici professional de l’advocacia, lluitem per la protecció i ampliació dels drets de la defensa davant de qualsevol instància judicial o administrativa, així com per la independència i el lliure exercici de la nostra professió.Estem atents a les reformes de la legislació en els àmbits penal, processal i social, amb especial dedicació a la legislació antiterrorista, a les qüestions penitenciàries i als drets i llibertats dels ciutadans estrangers. Igualment, ens ocupem de l’accés de tots els ciutadans a la justícia, en el marc de la defensa d’ofici.En tots aquests camps, el nostre objectiu és constituir un instrument eficaç de lluita contra les vulneracions dels drets fonamentals dels ciutadans i la promoció i defensa dels drets cívics i les llibertats democràtiques.Per assolir aquests objectius, celebrem actes públics d’estudi i debat; participem en la formació de l’opinió pública exposant les seves propostes i denúncies en publicacions, comunicats i rodes de premsa; la intervenció activa en els debats socials, com interlocutors amb les autoritats administratives, els partits polítics i els moviments socials de base, així com amb altres entitats i associacions que treballen en l’àmbit dels drets humans. En aquest sentit, l’Associació és membre actiu de la Federació d’ONG pels Drets Humans, i de la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes).Un aspecte especialment rellevant de la nostra activitat consisteix en l’exercici davant dels tribunals de l’acció popular en nombroses causes penals seguides per vulneració de drets humans així com la interposició de demandes contencioses contra actuacions lesives de l’Administració. Una activitat específica de l’Associació és l’aportació d’assessorament jurídic obert als ciutadans. En aquests moments, tenim establerts convenis de col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, consistent en la gestió jurídica de l’OND (Oficina per la No Discriminació), i amb els Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Gavà, pel que fa a les Oficines de Drets Civils d’aquests municipis. El servei d’assessorament està relacionat amb possibles actes discriminatoris o de vulneració dels drets humans.L’Associació és membre fundador de l’associació AED (Advocats Europeus Demòcrates; http://www.aeud.org/), que agrupa sindicats i associacions d’advocats dels diferents països de la Unió Europea, units en la defensa dels drets dels ciutadans, en la preservació de la independència dels advocats, i en la lluita per un dret europeu democràtic i progressista.Constatem que el sistema de garanties democràtiques i el respecte dels drets i llibertats dels ciutadans es veuen amenaçats per processos legislatius i pràctiques policials i judicials que progressivament redueixen l’àmbit de vigència dels drets humans fonamentals, tot prioritzant la lògica de la guerra permanent contra el terrorisme i la ideologia de la seguretat i el control com valors suprems. L’hegemonia de les tendències polítiques autoritàries i repressives és un fet present a tot Europa, que condiciona la realitat social i l’exercici de la nostra professió. Considerem que cal lluitar per consolidar el, ara en qüestió, sistema de drets i llibertats assolits a partir de 1945. En aquesta lluita, els advocats hi volem tenir un lloc.

Josetxo Ordóñez


Comissió de Defensa dels Drets de la Persona (Col·legi d’Advocats)

Carrer Mallorca, 283, 4a planta, 08037 Barcelona

Adreça electrònica: comissions@icab.catAssociació Catalana de Defensa dels Drets HumansCarrer Portaferrissa, 18, entl. 2a, 08002 Barcelona

Adreça electrònica: acddh@acddh.org

15 de maig 2009

Quan l'autoritat dels bisbes funciona


Al bisbat de Sant Feliu l’Equip de Pastoral Obrera hem organitzat un parell de taules rodones sobre la crisi, una a Viladecans el 27 de març i una altra a Vilanova el 29 d’abril. En el moment d’escriure aquest article, ha tingut lloc només la de Viladecans.Hi ha pres part Agustí Cortés, el bisbe de la diòcesi, i un conjunt força variat de persones amb el denominador comú de viure la crisi des d’una forta implicació personal. La taula rodona tenia la voluntat d’arribar no només als cristians, sinó a persones amb sensibilitat i responsabilitats socials i polítiques. En aquest sentit, l’acte de Viladecans va assolir amb escreix els objectius: uns 120 assistents, entre els quals hi havia gent de parròquies, comunitats religioses, de Càritas, alguns regidors, el síndic de greuges local, persones significatives del món associatiu i polític... Creients, no creients, i alguna apòstata inclosa... També aquí hi havia un denominador comú: la inquietud per la crisi, les ganes de buscar-hi sortida, i una profunda actitud de diàleg i de respecte.A mi em va emocionar realment veure el conjunt de persones que s’hi havien aplegat. I encara em va emocionar més veure el to tant de la taula rodona com de les diverses intervencions dels assistents...Crec que això ha estat possible per diferents factors que no són habituals. Un d’ells el fet que l’acte s’ha publicitat a fora de l’Església tant com ha estat possible. És a dir, hem partit de la base que podia interessar realment l’altra gent i hem procurat arribar-hi. Sovint ens comportem com si allò que viu l’Església només afectés els cristians.Un altre, i molt important, és que la implicació personal del bisbe ha suposat per a cristians i per a no cristians, fer ús de la seva autoritat en el millor dels sentits. I que, en les seves intervencions, el bisbe no va pretendre en absolut fer valer aquesta autoritat a sobre de ningú. No va defugir els qüestionaments que des de la sala se li van fer en relació a l’Església i tampoc no va parlar amb prepotència. Això apropa, perquè no és habitual. En fi, cal continuar treballant per apropar persones, i per aprofitar el millor de nosaltres mateixos.

Mercè Solé és membre de l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

12 de maig 2009

Un capellà rebel, un sacerdot lliure


Me l’he empassat d’una tirada. Amb els llibres de memòries de persones conegudes acostuma a passar així. Ens hi empeny el desig de conèixer més a fons l’amic, de saber allò que no coneixíem i segurament dirà. En aquest cas, això passa de manera destacada.L’estereotip ha fet d’ell la figura del “capellà lliure i rebel” del títol del llibre, incansable buscador, des de sempre, d’una altra manera d’entendre l’església i les relacions entre església i país. Ha intervingut en política, impulsor de la manifestació de capellans de l’any 1966, nacionalista proper a Lluís Maria Xirinacs, fustigador irònic del pensament de l’Opus des dels seus “Contrapunts” al “Camí” d’Escrivà de Balaguer i tantes coses més. Certament, en ell, el tòpic correspon força a la realitat. Molts dels que somniàvem aquella església conciliar, vinculada a les bases, col·legial, propera a les preocupacions del món, hem vist com ell defensava les nostres causes millor que nosaltres mateixos. Reconèixer ara això, als seus vuitanta-quatre anys, és un ineludible deure d’agraïment.I de la mateixa manera que hem d’agrair a tots els que han impulsat moviments socials de transformació i han remogut consciències que expliquin quines han sigut les raons fonamentals que han mogut la seva vida o d’on han tret la força, a Mn. Dalmau li hem d’agrair especialment l’esforç i la sinceritat d’explicar-nos les seves motivacions. Ell ho fa, a més, amb una senzillesa i naturalitat notables. Des del començament descobrim d’on li ve l’inconformisme. Li va venir donat pel seu origen de família de pagès, marcada pel ritme de la naturalesa en el treball i l’ordre auster, i pels valors rebuts a casa, a l’escola amb un bon mestre, a la parròquia i la religiositat com a vertebradora de la vida del poble. Una de les coses més boniques del llibre és el reconeixement del pes que en ell van tenir els seus pares. El pare, treballador i eixut com la majoria de pagesos, mort prematurament, i la mare, l’amiga i confident. Fins i tot el trasbals del 36 en aquell ambient rural es va viure en l’ambient de noblesa i amistats sòlides, fins al punt que el responsable de la CNT local, que seria proclamat alcalde, avisà al capellà perquè fugis quan va veure que corria perill. I enmig del joc i l’aventura, de la cura dels animals de la granja familiar, es confessa enamorat de Jesús i que vol ser com ell. Causa respecte que aquest “capellà rebel” confessi sense fingiments, obertament, que des de petit el referent concret de la seva vida ha sigut la figura de Jesús de Natzaret. Les memòries d’aquelles persones amb qui has viscut els mateixos fets acaben sent també les teves pròpies memòries. Et trobes reflectit en les situacions, saps de les circumstàncies, veus una perspectiva nova que no coneixies. En el llibre hi ha una part important de la història de l’Església a Catalunya des de la postguerra, però sobretot des dels seixanta hi apareixen les figures que per molts han sigut referents principals de l’esforç de transformació de l’Església catalana des del postconcili. En Dalmau ja havia començat abans, en el moment del naixement dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, d’en Guillem Rovirosa des de la direcció de la HOAC, dels capellans obrers, de la influència d’Emmanuel Mounier, de González Ruiz, de l’editorial ZYX. S’inspira en els grans pares intel·lectuals, aleshores condemnats, que van facilitar la vinguda del concili: de Lubac, Congar, Teilhard de Chardin, tots ells situats a la frontera entre la ciència i la fe, buscant el transcendent com una necessitat sorgida del cor mateix de l’ésser humà, intentant esborrar els límits entre el natural i el sobrenatural, i per tant també, en les actituds pastorals, entre el creient i el no-creient, des del convenciment que el Regne de Déu és per a tots.Dalmau intervé socialment des d’aquesta perspectiva. La salvació de la persona no és només qüestió del més enllà, sinó d’ara i aquí. Per això la seva lluita permanent a favor de la persona, per sobre de qualsevol llei humana o divina, sempre al servei dels més fora llei, i a la recerca constant de la llibertat i la pau, per les llibertats individuals i col·lectives i contra tota mena d’autoritarismes. Pel llibre desfilen les seves propostes contra la guerra del Vietnam, el seu entusiasme pel Vaticà II, contra el franquisme i pel reconeixement dels drets de Catalunya, a favor de la llibertat en les expressions sexuals, sempre en la recerca d’aquelles escletxes de llibertat i de dignitat. Òbviament això li portà continuats conflictes amb les autoritats civils i eclesiàstiques, pels quals fou processat i condemnat en més d’una ocasió. Li agraeixo el record que fa de mi mateix i del meu germà Francesc en l’anècdota, quasi histriònica, del judici al TOP als organitzadors de la manifestació de capellans de l’11 de maig del 1966. Els anys que relata foren d’una extraordinària riquesa. El debat de les idees no era només teòric, sinó amb els fets al carrer. Fent de rector de poble, caramelles incloses, i des del racó de Gallifa, ha exercit durant més de cinquanta anys de mestre-provocador del debat. Fou tan intens –coincidia renovació conciliar amb transició política– que a vegades vam tenir la sensació de tocar la lluna amb els dits.Quaranta anys després les coses són molt diferents. La grisor política i eclesial d’avui, el postmodernisme i una “societat líquida” sense referents evidents, acomodada a una ortodòxia progressivament allunyada de la vida i d’esquena a les necessitats de la gent, ens pot semblar el fracàs d’allò que vam somniar. És cert que aquells ideals, aquell model d’Església i de societat han estat derrotats, però la història no té mai un sentit lineal, fa pujades i baixades, intermitències, va a batzegades, i per molt que s’hi entestin, les jerarquies no poden posar portes al vent, i tots aquells ideals i propostes tornaran. Per això, en els moments actuals en què des de la jerarquia de l’Església es pretén donar per tancada l’obertura conciliar, els textos que pretenen recuperar la memòria del que van ser uns anys no tan llunyans, són imprescindibles. Amb seguretat aquesta serà una de les funcions que compliran aquestes memòries. No es tracta de mirar enrere nostàlgicament sinó fer de la memòria una arma de futur, amb la finalitat que els més joves, passat el mal moment present, trobin en els antecedents possibles criteris que els ajudin a avançar. Mossèn Dalmau pertany a una generació d’incombustibles. A vegades tinc la sensació que aquest tipus de personalitats se’ns acaben. Ells tenen el desig i el deure de transmetre l’experiència. Nosaltres l’obligació d’aprofitar-los. En Dalmau ha fet ja la part que li tocava. Ara som nosaltres que hem de complir.

Jaume Botey és professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

9 de maig 2009

Un fragment de Casaldàliga


La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l’usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.(...) Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…)(...) Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat»(...). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi... però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas”, els Moviments Populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica,, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

Pere Casaldàliga (gener 2009)

6 de maig 2009

Del sacrifici de braus al "sacrifici" de persones


L´altre dia veient la plaça de braus de Les Arenes de la plaça Espanya, per on passo sovint i em vaig adonant del lent procés de les obres del nou centre comercial, que ara pel que sembla s’ha aturat, em va venir una imatge suggerent.Les Arenes ha estat molt de temps tancada però havia estat una plaça on es sacrificaven braus en les tradicionals curses, amb tot el ritual ancestral procedent, possiblement, dels sacrificis d’animals als déus. La mateixa paraula sacrifici prové de fer quelcom sagrat. Normalment el vessament de sang dels animals tenia moltes connotacions psicològiques i antropològiques, que fins i tot podia contenir l´agressivitat humana acumulada, per no llançar-la vers els propis contemporanis propers. La sang, en els sacrificis de diferents religions, sobretot mediterrànies, s´aspergia una part a la gent i una altra part vers al cel, vers als déus. Així es significava que compartien la vida humans i divinitats (la sang és un dels signes de la vida). Els déus d´alguna manera es solidaritzaven amb les joies i penes dels humans. Els humans rebien ajuda, llum, força dels déus. I els déus així aplacaven les seves “ires” contra la població imperfecta i infidel. Era un ritual cruent però impedia la violència dels déus i dels humans contra ells mateixos. És veritat que en algunes religions es sacrificaven persones, dones, infants, o com a Roma, es feia espectacle de lluites entre gladiadors, o entre bèsties i persones, que acabaven amb la mort. De fet, el nom d´Arenes, ens transporta a aquest tipus de circs on es realitzaven aquests espectacles.Doncs bé, resulta que en el mateix terreny, en la mateixa arena de les Arenes ara es construeix un “temple” comercial, no massa lluny d´altres. El Granvia 2 està a prop i, no tan lluny, els grans centres del Prat, Gavà, Viladecans, Cornellà... Ens trobem, avui dia, a Barcelona i entorns, amb una concentració d´espais dedicats al “sagrat” consum, a “l´adorable” diner, a l’espectacle del comerç. Uns locals on hi pots trobar de tot per comprar, però també per disfrutar del cinema, del joc, de l´esport... Unes noves Arenes que demanen, com totes les “religions” que adoren el “sagrat” de l´època, sacrificis, veneració, dejunis, cues per arribar a “tocar” l´objecte “divinitzat” i cues per tornar a casa. En definitiva, un mateix espai ha transicionat del sacrifici de braus al sacrifici de persones. Passa sovint que els territoris canvien de mans, de propietat, de formes, però hi ha com un “fantasma del passat” que reapareix per dedicar aquell mateix espai a una funció perdurable que satisfà i omple una dimensió humana i social. En aquest cas la del sacrifici. Es tracta de cohesionar el personal, amb un mecanisme de construcció de la identitat, de la pertinença i vinculació a la nostra societat (si no consumeixes no ets ningú) i amb un procés de diferenciació i de reconeixement mutu (ets “etiquetat”, valorat, d´una capa social o una altra segons el que consumeixes, on consumeixes i com consumeixes). Tot plegat demana molts “sacrificis”: paciència, cues, temps dedicat, diners, aguantar la massificació d´aquests llocs, soroll, dependents que no saben atendre´t bé (“miri l´etiqueta”, et diuen!), etc. I anem seguint, a base d´un conjunt de premis i càstigs que sovint acríticament ens empassem: descomptes “falsos”, concursos, rebaixes, regalets... És la nova forma d´escurar-nos els nostres petits estalvis, la nova manera d´explotar-nos, la sublim acció per fer-nos “vessar la sang, la vida”, en favor dels nous déus del diner, del capital, de la banca que com sempre tenen els seus “sacerdots” que se n´aprofiten. Només cal veure com es tapen avui dia els responsables de la crisi, corruptes il·legals i els legals dins d´una legislació capitalista que és bàsicament usurera i injusta per al poble.La mort de Jesús també ha estat interpretada per molts com un “sacrifici”, com el darrer “sacrifici”. No crec que sigui la millor manera d´interpretar-la, ja que es fa difícil oblidar la relació amb la necessitat d´aplacar Déu, o de pagar un “rescat” pels pecats dels humans. Nosaltres cristians creiem en un Déu misericordiós (que té un cor gran pels “miserables”), no en un Déu que necessita ser aplacat o que demana “sang”. Però amb tot, les teologies basades en la mort de Jesús com a sacrifici, pensen que amb ell, s´ha acabat l´època dels sacrificis. Ningú s´ha de sacrificar més, ni pels déus, ni per ningú. Jesucrist no solament ha realitzar el darrer sacrifici (segons aquests teòlegs) sinó que ha sentenciat a mort el model sacrificial i per tant sacerdotal (els que es cuidaven de sacrificar). Ningú no té dret a situar-se per sobre d´una altra persona i exprimir-la, inferioritzar-la amb premis i càstigs. Tots som iguals i germans limitats, que se´ns crida a “adorar” i a confiar en un Déu que ens és Pare-Mare, que no vol sacrifics sinó justícia i pau. La nostra identitat és la de germans i germanes. La mateixa vida si la volem entregada als altres ja ens porta renúncies en nom del servei.Els sacrificis de braus eren cruents. El sacrifici de les persones en els centres comercials no són cruents, però no són més crus i cruels que els altres? Aquests sacrificis de persones no maten, però no ens van matant l´esperit, el “cor” per dins? No ens estan degradant el millor de nosaltres mateixos? A veure si haurem de tornar als braus, com a “bocs expiatoris”!

Quim Cervera és capellà i sociòleg

3 de maig 2009

Al servei de servir


El Pla de Govern 2007-2010 de la Generalitat de Catalunya preveu “impulsar el respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions religioses”. Amb aquesta finalitat, un dels objectius de la Direcció General d’Afers Religiosos és donar a conèixer la realitat religiosa de Catalunya, per ajudar a superar prejudicis i malentesos. Podria semblar que això fes referència a les minories i a la diversitat religiosa que s’ha fet més evident amb la immigració. Però hi ha una realitat religiosa en el nucli de la nostra societat, estesa de fa segles per tot el territori català, avui poc reflectida en els mitjans de comunicació, i que incideix de manera fonamental en el benestar social a Catalunya i en la transformació de les situacions injustes: és la tasca social dels religiosos i de les religioses cristians catòlics a favor dels col·lectius marginats i desafavorits de la nostra societat.Calia que el Govern de Catalunya la conegués –ni la mateixa Unió de Religiosos de Catalunya (URC) era conscient de totes les actuacions que estaven realitzant en conjunt– i la donés a conèixer, també per desfer tòpics erronis; i calia també que, gairebé com un gest de justícia, reconegués de manera ben forta i decidida com n’és d’important aquesta tasca.Vam comptar amb la col·laboració de la URC i amb l’eficàcia del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona. El resultat de la recerca és un informe titulat Al servei de servir, presentat al Palau de la Generalitat el dia 2 de març, i mostra un panorama esplèndid de dedicació i d’efectivitat, en favor de noves oportunitats de moltes persones o en favor “del futur dels altres”, com ha escrit una de les autores, Clara Fons. Les actuacions dels religiosos i de les religioses, fonamentalment anònimes i desinteressades, formen, en silenci, una autèntica xarxa d’espais de profunda humanitat.Són 776 serveis. La majoria es concentren en àmbits com la immigració (14’4%), la sensibilització ciutadana (12’5%), la inserció econòmica i/o social (11%), la beneficència (9’5%) i la promoció de la salut (8’9%). Aquests serveis es concreten en activitats d’alfabetització i formació (22%); d’atenció residencial, hospitalària i domiciliària (13’8%); de recol·lecció o distribució d’aliments, roba i altres productes (10’2%); de foment del voluntariat (6’4%) i d’acollida temporal (5’3%). L’informe també assenyala altres activitats com assessorament legal, suport en la cerca d’habitatge i de feina, menjadors socials o habitatges tutelats. En coherència amb la fe cristiana, com va remarcar la Germana Cristina Martínez, Presidenta de la URC, i també amb l’esperit del Concili Vaticà II, com va dir el catedràtic de sociologia Joan Estruch.La Consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va destacar que els religiosos i les religioses ens recorden el valor d’oferir ajuda sense esperar res a canvi. El Vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va subratllar que, a més del volum que significa el servei que realitzen, hi ha l’aspecte qualitatiu d’aquest servei: per una banda, cal valorar la calidesa humana tant o més que la feina: l’acompanyament personal, la comprensió i la comunicació; i, per una altra, el fet que no es tracta d’una mera assistència social que contribuís a mantenir el sistema, sinó d’un esforç de canvi social, de promoció de les persones i, per tant, d’un horitzó d’esperança. Al costat, hi ha altres actuacions semblants, d’altres institucions de l’Església Catòlica, d’altres confessions religioses minoritàries a Catalunya, de les ONG (moltes d’elles impulsades també per organitzacions religioses), i dels serveis públics, que sovint formen bons equips amb entitats col·laboradores. Encara que no s’han pogut recollir totes en l’estudi realitzat, tampoc no es poden oblidar.

Montserrat Coll és Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya