1 d’abr. 2007

De Jon Sobrino a San Carlos Borromeo


El Vaticà marca les directrius. Déu sabrà el per què, podent sembrar més esperit d’acolliment i entesa, opten per sembrar amonestacions i incomprensió. I aquesta bel·ligerància, que podria ser només verbal però que refermen passant a l’acció, es manifesta contra la Teologia de l’Alliberament i contra l’església dels pobres i del poble; i de forma concreta, contra Jon Sobrino a El Salvador i contra la comunitat de San Carlos Borromeo, a Vallecas. Aquests dos casos plenament actuals estan estretament lligats. Mentre distreuen les masses amb la beatificació del papa Joan Pau II (intentant ofegar, de passada, el record de Joan XXIII i el Concili Vaticà II) realimenten la desqualificació de la Teologia de l’Alliberament.
La segona setmana de març es va fer pública la notificació a Jon Sobrino des de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; la sanció, que l’impedirà ensenyar en institucions catòliques, es basa en que Sobrino defensa, segons han dit, la naturalesa humana de Jesús, però no tant la consciència de la seva divinitat. Jo ho interpreto d’una altra forma: han mirat amb lupa tot el que ha escrit, i de centenars de pàgines i textos han extret algunes frases per poder arribar a la conclusió que no s’adiu amb la “doctrina de l’Església” i així poder desqualificar-lo. Això, pel Vaticà, ha passat per damunt de tota la lluita pacífica, evangèlica i també profètica de Jon Sobrino al costat del poble de El Salvador i no dels poderosos, com també va fer monsenyor Romero, assassinat a mans dels militars, i que, per cert, no ha estat beatificat.
I a Madrid, seguint l’exemple Vaticà, Rouco ha ordenat tancar l’església de San Carlos Borromeo perquè considera que ni la litúrgia ni la catequesi s’ajusten a les directrius eclesials. Fer la missa amb roba de carrer, beneir pa de pagès, la celebració del perdó... es veu que tot això justifica tancar una església, ferir una comunitat. L’estricta doctrina ha passat també pel damunt de la tasca més evangèlica: ajudar els pobres, viure amb ells i per ells, i fer costat als marginats. Però a l’arquebisbe li importen més les sotanes, els confessionaris i la litúrgia estricta... sobretot si aspira a arribar al Vaticà. (Aquesta pot ser la clau que ho expliqui tot. Ja deu estar repassant el seu llatí...)
Disculpeu-me la ironia, però amb dolor, com molts creients de base, veig com el Vaticà i els bisbes tiren pedres a Jon Sobrino, a San Carlos Borromeo i a tots els que no pensen com ells. Potser no recorden que Jesús va dir: “Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”. Mentrestant, un dels capellans de San Carlos Borromeo, Pepe Díaz, ha dit: “Esperem que algun dia l’Església Oficial es converteixi a l’Evangeli”.
Us recomano que visiteu la web: www.sancarlosborromeo.org. Aquesta comunitat tem que els tancaran l’església quan baixi l’atenció de la premsa (és una estratègia habitual de qualsevol poder, no només l’eclesial). No ho hem de permetre. Des de la base hem de fer pinya, no callar i sumar-nos a les iniciatives de suport que es puguin anar confirmant. Maria-Josep Hernàndez

Vent de Déu, Foc de Déu, Llengua de Déu

Pregària dita al final de les Vespres d’un diumenge a la catedral anglicana de Rochester.
Traducció de Jordi Guàrdia

Déu de gràcia,
us preguem per la pau, la justícia i la reconciliació arreu del món;
us preguem perquè siguin honorats els drets humans i siguin alliberats els oprimits;
us donem gràcies per tot el que hi ha de gràcia en les vides dels homes, dones i infants;
camineu avui junt amb:
– els que surten de llargs tractaments psiquiàtrics i assegureu-los el lloc i la benvinguda en les comunitats on vulguin viure;
– els que surten de la presó després de llargues condemnes, i assegureu-los la seva capacitat per trencar amb les anteriors conductes i associacions;
– els que surten de la foscor després d’anys d’angoixes, marginació i hostilitat oberta i que aprenen a no avergonyir-se de ser gais o lesbianes;
– els que passen per la duresa d’abandonar la droga o l’alcohol, i assegureu-los la seva capacitat d’afrontar la vida sense aquests suports;
– els que surten de les aigües del dol i la pèrdua, i assegureu-los la seva capacitat de viure sols;
camineu amb els que han estat captius en el seu camí cap a la llibertat; digueu-los com ens dieu a nosaltres: “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble”.
Amén.

Vent de Déu, seguiu bufant,
– trenqueu les barreres que construïm per a separar-nos els uns dels altres;
– recolliu les vostres llavors de llibertat i veritat allí on floreixin;
– porteu-les enllà les fronteres perquè arrelin en altres terres;
– perquè duguin un creixement fresc i noves formes;
– amb el vostre buf desfeu el vel que manté els nostres ulls fits només en el passat, repetint la seva violència, aprofundint les seves divisions, afegint-hi desesperació;
– reveleu el nou futur que teniu pensat per a nosaltres.
Foc de Déu, seguiu cremant,
– enceneu el cor de la gent allí on l’opressió els manté encadenats, on l’atur i la pobresa devaluen la seva humanitat, i on la fam afebleix l’esperit;
– cremeu en ells, com la bardissa de Moisès, i no permeteu que siguin destruïts.
Llengua de Déu, seguiu parlant,
– perquè els pobles del món parlin el vostre llenguatge entre ells i tots puguin sentir-vos per ells sols;
– parleu de pau on les nacions s’enfronten, de justícia on les idees es barallen, de misericòrdia on el poder regna, de guariment on les ments i els cossos pateixen, i d’amor allí on les esglésies cerquen la vostra unitat.
Amén.

Que Déu, el nostre Redemptor, ens mostri compassió i amor. Amén.
Beneïm el Senyor. Donem gràcies a Déu.

Salmó de primavera, per Tere Jorge


Aquests dies passejant pels carrers dels barris, ja es comença a intuir en els aparadors de les botigues de roba quina és la moda que ens amenaça per aquesta primavera: molts colors cridaners, combinacions inversemblants, grans estampats que recorden el paper pintat dels anys 60, uns dissenys tipus Karina i el baúl de los recuerdos. Ja que una servidora no s’atrevirà a lluir-los, he pensat una recepta que complirà perfectament amb els cànons de la moda primavera i que segur que sí que us atrevireu tots a tastar.

Ingredients per a 4 persones: 500 gr. de salmó fresc; 1 ceba petita dolça; 1 pebrot vermell; 1 pebrot verd; 4 o 5 tomàquets petits; 1 llauna d’anxoves; 1 llauna petita de tonyina; 2 ous durs.
Preparació: Hem de bullir el salmó i deixar-ho refredar. Per fer una cocció correcta, hem de posar al foc aigua amb sal i quan arrenqui el bull afegir-hi el salmó i deixar coure’l uns 10 minuts (per a cada 500 gr. de peix). Un cop està fred el netegem, tenint molta cura d’enretirar totes les espines.

En un bol piquem molt petits la resta d’ingredients crus: la ceba, els pebrots, els tomàquets. Hi afegim la llauna de tonyina, les anxoves i els ous (tot tallat a trossets petits). Hi afegim el salmó tallat a daus i ho barregem amb un bon oli d’oliva. Si voleu hi podeu afegir, molt picat, algun tipus de condiment com ara julivert, cibulet o anet (“eneldo”).

Nota:
el fumet que resulta de bullir el salmó és molt suau i el podeu aprofitar perfectament per altres plats de peix o fideuà.

Fer cua, per Salvador Clarós

Em pensava que les cues eren pròpies de societats del benestar febles. Que eren una conseqüència de l’escassesa, del racionament, de les carreteres massa estretes, d’una despesa insuficient en serveis socials, i també d’un funcionariat inepte. Que fer cua era un càstig, una manera més de perdre la dignitat. Una forma de pidolar, abandonat a la sort dels pobres. Però no! Es veu que l’augment de la riquesa per càpita no evita les cues. Al contrari: la gent fem cua per anar a un concert de Lluís Llach o per anar a veure una pel·lícula al cine. Fem cua als aeroports independentment de si som executius que anem a treballar o som turistes. Fem cua per pagar a la sortida del supermercat. Fem cua a les andanes esperant un tren que s’ha avariat, com de costum, però fem cua també a la ronda de dalt o als peatges de les autopistes al tornar de la segona residencia. També fem cua a peu de telèfon, quan demanem un servei o una informació esperant, sovint amb desesperació, que finalment ens atengui un contestador o una operadora. Fem cua per una intervenció quirúrgica o una simple visita mèdica en el sistema sanitari públic, i també per entrar a les rebaixes, per comprar la playstation 3, que és molt cara, i també per comprar una barra de pa un diumenge al migdia, que està a l’abast de tothom. Bé, no de tothom. Només dels que tinguin la paciència necessària.
Les cues ens recorden que les coses no valen només el que s’estigui disposat a pagar per elles sinó també el temps que s’estigui disposat a invertir per aconseguir-les. No són signe de decadència sinó d’opulència. El mercat ha trobat un indicador que s’estira i s’arronsa, per a desesperació del client, que permet mesurar el punt òptim entre l’oferta i la demanda. No es tracta doncs de preu sinó de temps i de paciència. Com que el temps és un recurs cada vegada més escàs la longitud de la cua esdevindrà un paràmetre definitiu per inclinar les preferències dels soferts consumidors.
Les ofertes tendeixen a diferenciar-se poc i el preu deixa de ser l’únic factor d’equilibri. Hi ha altres valors que influeixen en la demanda que són de tipus ètic, mediambiental, ideològics... i també el temps. Està a les mans dels ciutadans la capacitat de modificar el comportament del mercat.

Negoci i educació


Una editorial especialitzada en llibre educatiu i en literatura infantil i juvenil, que premia bones novel·les pels seus valors literaris i humans per publicar a les seves col·leccions estrella, resulta que per animar la venda d’aquests llibres et convida a participar en un sorteig tantes vegades com llibres compres. I quins són els premis? Ni més ni menys que quads (motocicletes tot terreny de quatre rodes amb tracció total)! Una bona manera d’anar introduint la canalla en l’adoració del sacrosant ídol del cotxe (acte criminal: pregunteu-ho, si no, a l’Associació de Víctimes del Trànsit), i una bona manera d’ajudar-los a estimar la contaminació acústica i atmosfèrica i a gaudir carregant-se la pau del camp. És ben bé un fruit del nostre sistema! Josep Pascual

Ventdelplà


I, com Ventdelplà, El cor de la ciutat, i Mar de fons… Té raó Duran Lleida quan en el seu recent llibre Entre una Espanya i l’altra es queixa que cap sèrie televisiva difongui els valors d’una família estructurada. Ja sé que les sèries s’alimenten de situacions conflictives i inestables. Però realment, si les sèries de TV3 són un símptoma del país, anem malament. No sé si queda carca dir això, però jo crec que la nostra televisió pública, en aquest camp, està fent un mal servei. Josep Lligadas

Josep M. Romaguera, amb la JOC d'arreu del món


Josep Maria Romaguera i Bach va néixer a Capellades el 6 de novembre de 1957, o sigui que és a punt de fer 50 anys. Va entrar al seminari el 1980, i va ser ordenat capellà el 1987. I des de llavors ha estat vicari a Sant Andreu de la Barca, on va iniciar el contacte amb el moviment de la JOBAC que després es va fusionar amb la JOC (Joventut Obrera Catòlica), després vicari a Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona, després rector al Bon Pastor també de Barcelona, i després s’ha dedicat de ple a la JOC, primer com a consiliari nacional, de 2001 a 2005, després com a consiliari internacional adjunt de la CIJOC (que és el nom que rep la Coordinació Internacional de la JOC), i ara, a partir del proper setembre, com a consiliari internacional pròpiament, amb residència a Roma. Josep Maria Romaguera és, també, membre de l’Associació de Preveres del Pradó, una entitat fundada a França al segle XIX per un capellà, Antoni Chevrier, preocupat per la poca atenció que els capellans dedicaven als pobres.
- El setembre te’n vas cap a Roma. Quina serà la teva feina?
- Acompanyar la tasca del secretariat internacional de la CIJOC. Fer camí junts amb aquells que són els responsables del moviment que són els joves. Acompanyar com a adult, com a capellà, en nom de l’Església. Una cosa bàsica és tenir en compte que els altres són joves, i són els responsables reals del moviment, com és propi de la JOC des dels seus orígens, i com és propi també en tot moviment dels anomenats d’Acció Catòlica.
- Però en concret, què faràs?
- No ho sé gaire. Sé el que he vist que el meu antecessor fa. A Roma, per una banda, ser a totes les reunions del secretariat, i després tenir relacions amb els bisbes de diversos llocs del món que arriben a la ciutat, per saber les seves opinions sobre la situació de la JOC en els seus bisbats, per interessar-los per la JOC, etc. I també fer de pont amb determinats organismes romans.
I, fora de Roma, acompanyar en el que calgui els membres del secretariat que coordinen un determinat continent, o que tenen una missió determinada. Això és una cosa que ja he anat practicant com a consiliari adjunt. He acompanyat el Camilo en visites a diversos països d’Amèrica Llatina, i el Jean Philippe a la trobada que tingué lloc al Camerun de responsables i consiliaris nacionals de sis països. En aquestes visites i trobades, a part de ser-hi i dir-hi la meva, se’m demanaven també feines específiques: convocar els consiliaris per parlar de la nostra tasca, dirigir algun taller de formació tant per a consiliaris com també per a responsables, etc.
De fet, en aquests últims anys, un repte que tenim és que realment la tasca del consiliari sigui acompanyar i no suplantar els responsables, cosa que en segons quins països és realment difícil, per raons culturals, o per clericalisme. A Catalunya, en canvi, aquesta és una cosa que tenim més treballada, però el risc és passar-se per l’altra banda: com que els capellans som pocs i tothom té molta feina, i a més tenim molt clar que els responsables són els joves, la cosa pot acabar que no ens vegin el pèl…
- En el moment actual, quina és la feina de la JOC?
- És complex… Per exemple, Equador. Allà la JOC vol deixar clar que entre les diverses opcions pastorals cal que n’hi hagi una que tingui com a objectiu arribar als joves treballadors i als joves d’ambients populars. I per poder-ho fer, han canviat la “O” d’obrer per la “T” de treballador, perquè per la llei del pèndol respecte a èpoques passades, la paraula obrer provoca distanciament… Ara es diuen JTCE, Joves Treballadors Catòlics d’Equador.
El punt de partida del treball és creure que els joves poden ser protagonistes de la seva vida, i que poden ser evangelitzats en els seus ambients. I que per tant es poden organitzar per dur a terme aquesta missió. El repte és que hi hagi algun capellà que s’ho cregui i ho pugui acompanyar, i que hi hagi laics i religioses que acompanyin el dia a dia. Hi ha pocs capellans, i estan agafats per altres tasques. I a més, el problema és que, més enllà de mentalitats i opcions, els capellans diocesans són pobres, i per viure depenen del que cobren dels sagraments, i per tant hi dediquen molt de temps, que no poden dedicar a altres coses. Costa d’entendre des d’aquí, però és la realitat. I jo, quan els explicava la meva experiència d’anar amunt i avall visitant grups o fent reunions, la pregunta sortia immediata: “I els viatges, qui els paga?”. Jo això no m’ho havia plantejat mai, perquè mai no he necessitat que ningú em pagués la gasolina dels viatges. Però allà sí.
En canvi, les congregacions religioses, sobretot femenines, s’hi poden dedicar més, perquè tenen cobertura comunitària a nivell mundial. Europa ho paga. I això no vol dir que siguin riques: simplement, que tenen mitjans per viure.
- Un grup de la JOC, a l’Equador, què fa?
- Bàsicament, revisió de vida. Que vol dir revisar la vida que tenim al costat dels altres joves, cosa que ens porta a veure quin tipus d’acció podem fer amb ells.
- Pots explicar-ho més, què és la revisió de vida?
- És ajudar-se, en grup, a fer una mirada sobre el que els membres del grup viuen, mirant la vida de cadascú tal com és, els fets que passen, les relacions amb el seu entorn… És ajudar-se a mirar aquesta vida amb ulls nous, diferents, per descobrir el valor que cadascú té, el valor que tenen els altres, descobrir com Déu hi és present. I, a partir d’aquesta mirada, veure com hi ha coses que cal que siguin transformades, i descobrir el que cadascú pot fer per canviar allò que ha de ser canviat de la pròpia vida personal, o de les condicions de la feina, o de les dinàmiques que es donen al barri, o a la família, o on sigui. La revisió de vida porta a la transformació de la realitat des del realisme, des de la mateixa realitat que s’ha vist. I des de la perspectiva del projecte de Déu que hem vist en aquesta realitat.
- Estàvem amb els joves de l’Equador.
- Recordo que em va cridar l’atenció un grup que tenien com a lloc de reunió el propi lloc de treball. Tots eren d’una cooperativa de missatgeria, i la relació amb els companys de treball era un tema molt central de les seves reunions. Aquí seria impensable fer una activitat diguem-ne confessional en el lloc de treball, però allà això, almenys de moment, no és problema.
A Quito hi ha també grups de la JOC que estan en un Centre Juvenil, i la seva preocupació es treballar amb el que s’anomenen “pandillas”, i intentar oferir alternatives d’oci, ja que les “pandillas” poden acabar en delinqüència. I busquen locals per desenvolupar activitats, etc.
Una altra cosa que fan és oferir la possibilitat de formar grups a joves treballadors de centres de formació professional. No esperen que els joves els vinguin, sinó que van a buscar-los i a proposar-los ser de la JOC. Per exemple, hi ha un centre de joves amb risc, que porta una congregació religiosa. Aquest centre té com a objectiu formar esportistes d’elit, però hi passa molta gent, a la qual es dóna formació de tot tipus. Alguns arriben a ser esportistes, però els altres com a mínim es formen. I entre classe i classe i entre taller i taller, els de la JOC ofereixen la possibilitat de formar grups.
- I a l’Àfrica?
- A l’Àfrica hi he estat poc. Vaig ser als locals de la JOC de Yaoundé, al Camerun, i allà la JOC ofereix un espai als que s’anomenen “handicapés”, que són joves mutilats per les guerres. Una secció específica de la JOC els ofereix de reunir-se, sentir-se protagonistes de la seva vida, elaborar projectes de futur. Des de la nostra perspectiva potser diríem que aquests joves s’haurien d’integrar amb els altres, en activitats normals. Però la seva situació és tan dura, que un problema com aquest necessita un tractament específic.
Després hi ha també el Comitè d’Aturats, per ajudar els joves a organitzar-se i buscar feina. Aquí el problema va ser que hi anaven molts joves pensant que allà els donarien feina, i quan veien que no, que era per organitzar-se i buscar-ne, marxaven. Però és que la JOC el que pot oferir és ajudar perquè els joves actuïn. No és un lloc de solucionar-los els problemes.
I una altra cosa era un projecte d’educació sexual, per fer front al problema de la sida. El tema de la sida és molt dur, i allà hi ha moltes campanyes de sensibilització amb cartells, missatges de televisió, i missatges als vestits (allà, els vestits són un magnífic lloc per incloure missatges: recordo el dia de la dona treballadora, que moltes noies i dones duien vestits amb missatges sobre el tema). Doncs bé, aquestes campanyes tenen un resultat molt limitat, perquè els joves tendeixen a tenir relacions sexuals de qualsevol manera, molt primàriament, i les campanyes poc influeixen. I per tant, la gent de la JOC va proposar-se iniciar un programa educatiu reunint un grup de quatre o cinc joves, conscienciar-los bé, i que cada un d’ells reunís grupets semblants i anar ampliant el procés de conscienciació.
- I tu, per què estàs ficat en tot això?
- M’hi he trobat abocat, en això de la JOC, i com més va més ho visc com un regal que se m’ha fet. És un mitjà realment evangelitzador, i per tant com a capellà m’hi trobo com peix a l’aigua, perquè la missió del capellà és evangelitzar (no només del capellà, però del capellà molt clarament), és a dir, anunciar la persona de Jesucrist. Presentar-lo. I presentar Jesucrist no es pot fer fent anuncis publicitaris ni escrivint llibres, tot i que hi ha llibres que ajuden molt. Presentar Jesucrist només es pot fer de tu a tu. Com deia Joseph Cardijn, el fundador de la JOC, una fe encén una altra fe com una espelma n’encén una altra quan es toquen.
A la JOC hi trobo la possibilitat d’anar compartint els uns amb els altres aquesta fe, viscuda en la vida. És la possibilitat real que Jesucrist no sigui un concepte, ni un personatge mític (interessant, però mític), ni la icona d’un sistema doctrinal, sinó una persona, el vivent, el que dóna una novetat de vida. I això, si no es descobreix personalment, no es descobreix.
La JOC és un mitjà que serveix per a uns joves determinats, per a uns ambients concrets. I això, per a mi, com a capellà, és molt important, perquè el mitjà mateix permet un contacte regular amb els joves en equip, i un contacte també més personal, i sobretot perquè quan hi ets, quedes implicat i qüestionat i exigit. A mi se’m demana comptes de la meva fe, de la meva experiència de fe. No se’m demana només que expliqui coses i ajudi a entendre l’evangeli, que també, sinó que expliqui què visc i com ho visc. Els joves volen veure que el Jesucrist que anuncies és algú que et marca i que està al centre de la teva vida.
No considero que la JOC sigui “el” mitjà, l’únic o el millor, sinó que jo a la JOC hi trobo el mitjà que em permet veure i viure el meu ministeri de capellà com un servei evangelitzador, que es realitza per a uns joves concrets. Josep Lligadas

De la COPE a l'Agulla


La transició econòmica, política, cultural, religiosa
La transició econòmica, política, cultural, religiosa l’experimentem tots i totes, personalment i col·lectivament.
Cada persona i grup social transita amb els seus ritmes i posicions d´una situació a una altra, d´una cultura dominant de cristiandat a una cultura dominant liberal i moderna, d´uns valors forts a uns altres, d´un monopoli del camp religiós per part de l´Església catòlica a un pluralisme religiós i cultural.
Les institucions eix en les cultures dominants
Quin és l’edifici que arriba més amunt, a Barcelona? La basílica del Sagrat Cor del Tibidabo o la torre de comunicacions de Collserola? És la torre de Collserola, i això és un magnífic signe de la situació actual.
L´Església com a institució ha estat l´eix en la cultura dominant de Cristiandat, ha estat la que ha creat, i tutelat les normes, els valors, les creences, l’ètica, el pensament, les formes de viure, de sentir i d´actuar.
Els mitjans de comunicació són les institucions-eix en la cultura dominant liberal-moderna i també creen i tutelen en molta part, avui, les formes de sentir, de pensar i d´actuar de la població, i competeixen amb la família, l´escola i les esglésies en el seva tasca socialitzadora i educadora.
L´Església tenia la funció social de mitjà de comunicació i per tant d´empresa de publicitat de productes ideològics, simbòlics, religiosos, ètics, de comportaments, de normes, de valors, i de creences (justificacions, i legitimacions) i a vegades també de productes polítics i econòmics, materials...
Els mitjans de comunicació o empreses de publicitat avui, sobretot en les masses, tenen un funció quasi-religiosa, i es comporten com una església (de fet han substituït a l´església) que justifica i legitima una societat global de consum, una societat del tecnoconeixement i de la informació (?), que reprodueix la desigualtat i la depredació de la natura; que consola, ajuda a fantasiar, a desitjar millors “vides”, i està repleta de credulitats (el que és “televisible” és més fort, segur, acceptable, veritable que el que és “invisible” i que el que és purament “visible”).
Totes dues són institucions amb funcions integradores com tota religió té: “relliguen” (cohesionen i socialitzen, segons la cultura de l´època) i “rellegeixen” la realitat (la filtren, seleccionen, dogmatitzen, ordenen, simplifiquen, amaguen, falsifiquen, segresten) i ho fan al servei dels interessos de la mateixa institució i del sistema establert. Utilitzen normalment la part irracional, més sentimental i visceral de les persones.
Cal distingir entre Església alta (Conferències Episcopals, Cúries, la “COPE” i altres...) i Església baixa (les persones, grups, comunitats i moviments que es poden sentir reflectits en L´Agulla i altres...) com cal distingir els grans mitjans de comunicació (potències econòmiques, com la COPE i altres...) dels petits mitjans locals, familiars, de barri, de moviments, associacions, de grups (com els que s´expressen en L´Agulla)... L´Església baixa i els mitjans petits, tot i que també poden legitimar, i justificar el sistema, estan més ben situats per la seva relació amb les capes socials baixes, per deslegitimar, i estimular la crítica, el canvi, i les alternatives a favor d´elles.
Les arrels dels conflictes entre l´Església i els mitjans de comunicació
Els conflictes no vénen tant dels continguts diferents que una i altres manifesten, sinó sobre tot per “l´enveja” que l´Església té, ja que els mitjans l´han substituïda, i l´han desplaçada a ser una institució no eix, en procés de marginació social, cultural, i religiosa, i per tant també política i ètica.
L´Església, un cop la societat laica, democràtica, pluralista s´ha emancipat quasi totalment de la seva tutela, ja no sols no és la creadora de cultura, sinó que ni tan sols pot intervenir i influir en el terreny públic. Així l´Església és vista i tractada pels mitjans (aquí es nota perfectament el conflicte, el desplaçament i l´estratègia de retirar-la) d´antiquada i que manifesta posicions morals i de coneixement no atractives. Si a més l´Església a vegades ho posa “en bandeja” la cosa es fa més fàcil.
L´Església (l´alta Església), arraconada estratègicament, cerca de mil maneres retrobar el poder social perdut a través de temàtiques en les quals pot recuperar poblacions que encara que no siguin plenament catòliques, puguin estar d´acord amb els seus plantejaments (avortament, terrorisme, nacionalisme perifèric, matrimonis homosexuals, classes de religió, concordats, presència pública en manifestacions conservadores...). Normalment són temàtiques de caire sexual, moralista, i de política pre-democràtica.
L´Església té el dilema de continuar influint socialment, o bé de crear els seus propis mitjans de comunicació (COPE, diaris, ràdios, televisions pròpies), o bé de produir programes per vendre´ls a les empreses de la comunicació, o influir directament dins dels mitjans, i això demana molts diners i a la vegada assumir les “regles de joc” que són majoritàriament poc o gens evangèliques (l´afany de lucre capitalista, la potenciació de la irracionalitat).
Els mitjans de comunicació no dubtaran en destacar aquells fets d´Església que reforcen aquesta imatge retrògrada, o com a complement exòtic algunes manifestacions eclesials més obertes, però sense anar a fons, convertint-ho tot en mercadeig i teatre del dolent. El conflicte està cantat (són com dos nens que es barallen).
La baixa Església s´ha adequat més a la societat moderna tot i que en molts aspectes n´és crítica i participa en la construcció de la cultura de la solidaritat, de la pau, de la vida i en això també té els seus mitjans de comunicació petits (com L´Agulla), amb el preu de ser minoritaris, però amb l´avantatge que en ells es diu lliurement el que es pensa, i s’és més evangèlic i més a favor de les capes més necessitades de la societat (l´Eglésia dels pobres demana mitjans pobres). Quim Cervera
Quim Cervera és capellà i sociòleg

La Festa de l'Agulla


És senzillament encoratjador. El passat 4 de març ens vàrem trobar per celebrar els deu anys d’aquesta revista que teniu a les mans. Una publicació modesta, casolana i, com hem pogut comprovar pels vostres comentaris, molt propera.
Va ser una sensació molt agradable compartir aquesta estona amb vosaltres. Sentir que formem part plegats d’un grup d’opinió que té el seu espai en una societat en canvi que cerca els seus models.
Vàrem ser una cinquantena de persones, és curiós, tants com números que s’han publicat de la revista: alguns coneguts, altres nous, més grans, més joves, però tots amb ganes de compartir una estona de reflexió i de festa. Des del primer moment es palpava la bona sintonia. El concert de música de La Bicicleta va obrir la celebració (som així de trencadors), la xerrada del Quim Cervera que a dins trobareu resumida ens va oferir una visió en perspectiva dels models i els poders que han influït i que marquen una societat com la nostra. Però per sobre de tot, i potser el més important per nosaltres, és que ens vàrem regalar un espai presencial on posar rostre a les persones que fem i que llegim aquesta revista. És un regal mutu, que fa lligam i que anima a tirar endavant. I és per això que us volem donar les gràcies per la vostra fidelitat.
Entre tots hem aconseguit posar fil a l’Agulla, vetllar per a que, número darrere número, continuï tenint punxa i així assegurar-nos que estem ben desperts a la realitat que ens envolta.