Josep Maria Romaguera i Bach va néixer a Capellades el 6 de novembre de 1957, o sigui que és a punt de fer 50 anys. Va entrar al seminari el 1980, i va ser ordenat capellà el 1987. I des de llavors ha estat vicari a Sant Andreu de la Barca, on va iniciar el contacte amb el moviment de la JOBAC que després es va fusionar amb la JOC (Joventut Obrera Catòlica), després vicari a Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona, després rector al Bon Pastor també de Barcelona, i després s’ha dedicat de ple a la JOC, primer com a consiliari nacional, de 2001 a 2005, després com a consiliari internacional adjunt de la CIJOC (que és el nom que rep la Coordinació Internacional de la JOC), i ara, a partir del proper setembre, com a consiliari internacional pròpiament, amb residència a Roma. Josep Maria Romaguera és, també, membre de l’Associació de Preveres del Pradó, una entitat fundada a França al segle XIX per un capellà, Antoni Chevrier, preocupat per la poca atenció que els capellans dedicaven als pobres.
- El setembre te’n vas cap a Roma. Quina serà la teva feina?
- Acompanyar la tasca del secretariat internacional de la CIJOC. Fer camí junts amb aquells que són els responsables del moviment que són els joves. Acompanyar com a adult, com a capellà, en nom de l’Església. Una cosa bàsica és tenir en compte que els altres són joves, i són els responsables reals del moviment, com és propi de la JOC des dels seus orígens, i com és propi també en tot moviment dels anomenats d’Acció Catòlica.
- Però en concret, què faràs?
- No ho sé gaire. Sé el que he vist que el meu antecessor fa. A Roma, per una banda, ser a totes les reunions del secretariat, i després tenir relacions amb els bisbes de diversos llocs del món que arriben a la ciutat, per saber les seves opinions sobre la situació de la JOC en els seus bisbats, per interessar-los per la JOC, etc. I també fer de pont amb determinats organismes romans.
I, fora de Roma, acompanyar en el que calgui els membres del secretariat que coordinen un determinat continent, o que tenen una missió determinada. Això és una cosa que ja he anat practicant com a consiliari adjunt. He acompanyat el Camilo en visites a diversos països d’Amèrica Llatina, i el Jean Philippe a la trobada que tingué lloc al Camerun de responsables i consiliaris nacionals de sis països. En aquestes visites i trobades, a part de ser-hi i dir-hi la meva, se’m demanaven també feines específiques: convocar els consiliaris per parlar de la nostra tasca, dirigir algun taller de formació tant per a consiliaris com també per a responsables, etc.
De fet, en aquests últims anys, un repte que tenim és que realment la tasca del consiliari sigui acompanyar i no suplantar els responsables, cosa que en segons quins països és realment difícil, per raons culturals, o per clericalisme. A Catalunya, en canvi, aquesta és una cosa que tenim més treballada, però el risc és passar-se per l’altra banda: com que els capellans som pocs i tothom té molta feina, i a més tenim molt clar que els responsables són els joves, la cosa pot acabar que no ens vegin el pèl…
- En el moment actual, quina és la feina de la JOC?
- És complex… Per exemple, Equador. Allà la JOC vol deixar clar que entre les diverses opcions pastorals cal que n’hi hagi una que tingui com a objectiu arribar als joves treballadors i als joves d’ambients populars. I per poder-ho fer, han canviat la “O” d’obrer per la “T” de treballador, perquè per la llei del pèndol respecte a èpoques passades, la paraula obrer provoca distanciament… Ara es diuen JTCE, Joves Treballadors Catòlics d’Equador.
El punt de partida del treball és creure que els joves poden ser protagonistes de la seva vida, i que poden ser evangelitzats en els seus ambients. I que per tant es poden organitzar per dur a terme aquesta missió. El repte és que hi hagi algun capellà que s’ho cregui i ho pugui acompanyar, i que hi hagi laics i religioses que acompanyin el dia a dia. Hi ha pocs capellans, i estan agafats per altres tasques. I a més, el problema és que, més enllà de mentalitats i opcions, els capellans diocesans són pobres, i per viure depenen del que cobren dels sagraments, i per tant hi dediquen molt de temps, que no poden dedicar a altres coses. Costa d’entendre des d’aquí, però és la realitat. I jo, quan els explicava la meva experiència d’anar amunt i avall visitant grups o fent reunions, la pregunta sortia immediata: “I els viatges, qui els paga?”. Jo això no m’ho havia plantejat mai, perquè mai no he necessitat que ningú em pagués la gasolina dels viatges. Però allà sí.
En canvi, les congregacions religioses, sobretot femenines, s’hi poden dedicar més, perquè tenen cobertura comunitària a nivell mundial. Europa ho paga. I això no vol dir que siguin riques: simplement, que tenen mitjans per viure.
- Un grup de la JOC, a l’Equador, què fa?
- Bàsicament, revisió de vida. Que vol dir revisar la vida que tenim al costat dels altres joves, cosa que ens porta a veure quin tipus d’acció podem fer amb ells.
- Pots explicar-ho més, què és la revisió de vida?
- És ajudar-se, en grup, a fer una mirada sobre el que els membres del grup viuen, mirant la vida de cadascú tal com és, els fets que passen, les relacions amb el seu entorn… És ajudar-se a mirar aquesta vida amb ulls nous, diferents, per descobrir el valor que cadascú té, el valor que tenen els altres, descobrir com Déu hi és present. I, a partir d’aquesta mirada, veure com hi ha coses que cal que siguin transformades, i descobrir el que cadascú pot fer per canviar allò que ha de ser canviat de la pròpia vida personal, o de les condicions de la feina, o de les dinàmiques que es donen al barri, o a la família, o on sigui. La revisió de vida porta a la transformació de la realitat des del realisme, des de la mateixa realitat que s’ha vist. I des de la perspectiva del projecte de Déu que hem vist en aquesta realitat.
- Estàvem amb els joves de l’Equador.
- Recordo que em va cridar l’atenció un grup que tenien com a lloc de reunió el propi lloc de treball. Tots eren d’una cooperativa de missatgeria, i la relació amb els companys de treball era un tema molt central de les seves reunions. Aquí seria impensable fer una activitat diguem-ne confessional en el lloc de treball, però allà això, almenys de moment, no és problema.
A Quito hi ha també grups de la JOC que estan en un Centre Juvenil, i la seva preocupació es treballar amb el que s’anomenen “pandillas”, i intentar oferir alternatives d’oci, ja que les “pandillas” poden acabar en delinqüència. I busquen locals per desenvolupar activitats, etc.
Una altra cosa que fan és oferir la possibilitat de formar grups a joves treballadors de centres de formació professional. No esperen que els joves els vinguin, sinó que van a buscar-los i a proposar-los ser de la JOC. Per exemple, hi ha un centre de joves amb risc, que porta una congregació religiosa. Aquest centre té com a objectiu formar esportistes d’elit, però hi passa molta gent, a la qual es dóna formació de tot tipus. Alguns arriben a ser esportistes, però els altres com a mínim es formen. I entre classe i classe i entre taller i taller, els de la JOC ofereixen la possibilitat de formar grups.
- I a l’Àfrica?
- A l’Àfrica hi he estat poc. Vaig ser als locals de la JOC de Yaoundé, al Camerun, i allà la JOC ofereix un espai als que s’anomenen “handicapés”, que són joves mutilats per les guerres. Una secció específica de la JOC els ofereix de reunir-se, sentir-se protagonistes de la seva vida, elaborar projectes de futur. Des de la nostra perspectiva potser diríem que aquests joves s’haurien d’integrar amb els altres, en activitats normals. Però la seva situació és tan dura, que un problema com aquest necessita un tractament específic.
Després hi ha també el Comitè d’Aturats, per ajudar els joves a organitzar-se i buscar feina. Aquí el problema va ser que hi anaven molts joves pensant que allà els donarien feina, i quan veien que no, que era per organitzar-se i buscar-ne, marxaven. Però és que la JOC el que pot oferir és ajudar perquè els joves actuïn. No és un lloc de solucionar-los els problemes.
I una altra cosa era un projecte d’educació sexual, per fer front al problema de la sida. El tema de la sida és molt dur, i allà hi ha moltes campanyes de sensibilització amb cartells, missatges de televisió, i missatges als vestits (allà, els vestits són un magnífic lloc per incloure missatges: recordo el dia de la dona treballadora, que moltes noies i dones duien vestits amb missatges sobre el tema). Doncs bé, aquestes campanyes tenen un resultat molt limitat, perquè els joves tendeixen a tenir relacions sexuals de qualsevol manera, molt primàriament, i les campanyes poc influeixen. I per tant, la gent de la JOC va proposar-se iniciar un programa educatiu reunint un grup de quatre o cinc joves, conscienciar-los bé, i que cada un d’ells reunís grupets semblants i anar ampliant el procés de conscienciació.
- I tu, per què estàs ficat en tot això?
- M’hi he trobat abocat, en això de la JOC, i com més va més ho visc com un regal que se m’ha fet. És un mitjà realment evangelitzador, i per tant com a capellà m’hi trobo com peix a l’aigua, perquè la missió del capellà és evangelitzar (no només del capellà, però del capellà molt clarament), és a dir, anunciar la persona de Jesucrist. Presentar-lo. I presentar Jesucrist no es pot fer fent anuncis publicitaris ni escrivint llibres, tot i que hi ha llibres que ajuden molt. Presentar Jesucrist només es pot fer de tu a tu. Com deia Joseph Cardijn, el fundador de la JOC, una fe encén una altra fe com una espelma n’encén una altra quan es toquen.
A la JOC hi trobo la possibilitat d’anar compartint els uns amb els altres aquesta fe, viscuda en la vida. És la possibilitat real que Jesucrist no sigui un concepte, ni un personatge mític (interessant, però mític), ni la icona d’un sistema doctrinal, sinó una persona, el vivent, el que dóna una novetat de vida. I això, si no es descobreix personalment, no es descobreix.
La JOC és un mitjà que serveix per a uns joves determinats, per a uns ambients concrets. I això, per a mi, com a capellà, és molt important, perquè el mitjà mateix permet un contacte regular amb els joves en equip, i un contacte també més personal, i sobretot perquè quan hi ets, quedes implicat i qüestionat i exigit. A mi se’m demana comptes de la meva fe, de la meva experiència de fe. No se’m demana només que expliqui coses i ajudi a entendre l’evangeli, que també, sinó que expliqui què visc i com ho visc. Els joves volen veure que el Jesucrist que anuncies és algú que et marca i que està al centre de la teva vida.
No considero que la JOC sigui “el” mitjà, l’únic o el millor, sinó que jo a la JOC hi trobo el mitjà que em permet veure i viure el meu ministeri de capellà com un servei evangelitzador, que es realitza per a uns joves concrets. Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada