Fer cua, per Salvador Clarós

Em pensava que les cues eren pròpies de societats del benestar febles. Que eren una conseqüència de l’escassesa, del racionament, de les carreteres massa estretes, d’una despesa insuficient en serveis socials, i també d’un funcionariat inepte. Que fer cua era un càstig, una manera més de perdre la dignitat. Una forma de pidolar, abandonat a la sort dels pobres. Però no! Es veu que l’augment de la riquesa per càpita no evita les cues. Al contrari: la gent fem cua per anar a un concert de Lluís Llach o per anar a veure una pel·lícula al cine. Fem cua als aeroports independentment de si som executius que anem a treballar o som turistes. Fem cua per pagar a la sortida del supermercat. Fem cua a les andanes esperant un tren que s’ha avariat, com de costum, però fem cua també a la ronda de dalt o als peatges de les autopistes al tornar de la segona residencia. També fem cua a peu de telèfon, quan demanem un servei o una informació esperant, sovint amb desesperació, que finalment ens atengui un contestador o una operadora. Fem cua per una intervenció quirúrgica o una simple visita mèdica en el sistema sanitari públic, i també per entrar a les rebaixes, per comprar la playstation 3, que és molt cara, i també per comprar una barra de pa un diumenge al migdia, que està a l’abast de tothom. Bé, no de tothom. Només dels que tinguin la paciència necessària.
Les cues ens recorden que les coses no valen només el que s’estigui disposat a pagar per elles sinó també el temps que s’estigui disposat a invertir per aconseguir-les. No són signe de decadència sinó d’opulència. El mercat ha trobat un indicador que s’estira i s’arronsa, per a desesperació del client, que permet mesurar el punt òptim entre l’oferta i la demanda. No es tracta doncs de preu sinó de temps i de paciència. Com que el temps és un recurs cada vegada més escàs la longitud de la cua esdevindrà un paràmetre definitiu per inclinar les preferències dels soferts consumidors.
Les ofertes tendeixen a diferenciar-se poc i el preu deixa de ser l’únic factor d’equilibri. Hi ha altres valors que influeixen en la demanda que són de tipus ètic, mediambiental, ideològics... i també el temps. Està a les mans dels ciutadans la capacitat de modificar el comportament del mercat.