1 de set. 2010

Laïcitat: una mica d'afecte mutu

Hi ha una manera d’entendre la laïcitat que consisteix, bàsicament, a mantenir una actitud defensiva davant qualsevol cosa que tingui relació amb la religió i les religions. La religió, des d’aquesta perspectiva, és una cosa en principi negativa, perillosa, i cal evitar al màxim la seva presència i la seva visibilitat pública. Evidentment que no és una cosa que calgui prohibir, però sí que cal fer els possibles perquè tingui la mínima presència possible. Sense reconèixer, per tant, cap valor cohesionador ni dinamitzador a l’activitat que es duu a terme entorn dels centres religiosos, ni cap valor cultural a les tradicions religioses. I considerant, en el fons, que el fet religiós és un anacronisme irracional que hauria d’acabar desapareixent.
Hi ha, al mateix temps, una manera d’entendre la religió (el cristianisme, en aquest cas) que considera, i afirma públicament, que sense Déu la societat perd el rumb, i s’enfonsa en el desconcert, la manca de principis, la maldat. Aquesta manera d’entendre la religió afirma, certament, el valor de la democràcia, i el dret dels ciutadans de decidir els seus propis camins, però sense creure-s’ho realment; el que creu aquesta manera d’entendre la religió és que els dirigents religiosos són els únics que estan en condicions de dir cap on cal conduir la societat perquè les coses vagin pel bon camí.
No anem bé, per aquí. Ni amb aquesta manera d’entendre la laïcitat, ni amb aquesta manera d’entendre la religió. Un no creient, evidentment, té tot el dret de pensar que la religió és una pèrdua de temps i d’energies, i un sotmetiment a lleis externes sense sentit. I un creient té també tot el dret de pensar que els no creients s’estan perdent un estímul vital molt valuós. Però tant uns com altres haurien de ser capaços de mirar les opcions de l’altre amb afecte, i mirar de descobrir-hi les possibilitats i les riqueses, i voler que puguin servir per a la construcció de la vida col·lectiva.
I, des de la perspectiva cristiana, sense oblidar que Jesús va deixar un parell de textos emblemàtics (el del samarità i el del judici final) en què deia que, en última instància, el que comptava era com cadascú s’havia posat al servei dels que havien quedat als marges de la vida.