Feminisme (I)

És una paraula relativament moderna que identifica un conjunt de moviments que tenen en comú voler millorar la situació de la dona dins la societat i que aquesta societat accepti els seus drets per poder emancipar-se.
Cal distingir entre femení i feminisme. El primer concepte agrada molt, no molesta, no qüestiona, i és considerada la qualitat per excel·lència que han de tenir les dones; s’ha exagerat fins a la «tonteria» aquest «valor», que ha acabat girant-se contra les mateixes dones.
El feminisme, en canvi, no deixa indiferent a ningú, és una paraula que provoca reaccions: de menyspreu unes, de ridiculització unes altres, d’exageració en la majoria de casos, tant entre els homes com entre les dones mateixes, que no volen identificar-se amb un moviment que ho qüestiona tot i que aparentment trenca l’ordre establert.
Les dones feministes han de ser molt valentes per poder defensar les seves posicions en els camps polític, social, de dret civil, dins les esglésies, en el treball, en la família.
Les feministes organitzades qüestionen tots els aspectes de la vida social, des del llenguatge (androcèntric) en què se suposa que el gènere predominant és el masculí, i l’altre, el femení, es dóna per sobreentès i resta silenciat, fins a la forma de fer política, economia, relacions humanes, sexuals, projectes de família, i fins a la teologia i la imatge mateixa de Déu (figura androcèntrica per excel·lència).
El feminisme més que un pensament que pot generar una ideologia és una acció contínua i intensament revolucionària que sobrepassa els més avançats projectes sobre «l’home i el seu alliberament» que han anat sorgint al llarg de la història, perquè inclou la dona, igual en possibilitats i en drets, i amb la força de fer propostes de canvi i renovació.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 30, juny del 2002)