El feixisme a Itàlia (fascio), el nazisme (nacionalsocialisme) a Alemanya, el falangisme (franquisme, nacional-catolicisme) a Espanya, apareixen i sobretot es consoliden pels anys trenta del segle XX, en moments de crisi social, econòmica, política, cultural i religiosa. Sorgeixen com a moviments populistes, dirigits força autoritàriament per líders carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco…), que en nom dels interessos d´un “idealitzat”, “mitificat” poble (“socialisme???”) de fet s´enfronten al comunisme, com a força a la qual se li té por, i són recolzats per una bona part de les respectives burgesies de cada pais. És un pensament conservador, anticomunista, i antidemocràtic, que en molta part fonamentat en la por psicològica al canvi, necessita d´un símbol patern fortament autoritari, per imposar-se, per eradicar els “enemics”, i amb un maquillatge “masclista”, “valent”, i presentat com estant “a favor dels pobres”.
Produeixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una filosofia de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol). Per altra banda, els “executors” directes, fins i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualificar de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofitant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes...).
¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?
Joaquim M. CerveraProdueixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una filosofia de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol). Per altra banda, els “executors” directes, fins i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualificar de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofitant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes...).
¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?
(publicat en el número 44, a l'abril del 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada