Cultura

Primera accepció: Anomenem «cultura» als costums, les maneres d’entendre el món, i els criteris d’actuació, de grups humans diversos. Totes les cultures són bones i mereixen ser valorades i, naturalment, respectades. Però també és cert que no són cap cosa sagrada i intocable. Per dir-ho amb llenguatge cristià, en totes les cultures hi ha plantejaments i actuacions (de més o menys abast) que necessiten conversió. Per exemple, quan en amplis sectors del món occidental es considera indiscutible l’objectiu de buscar per damunt de qualsevol altra consideració la màxima rendibilitat i benefici (vegeu els arguments de Bush per no ratificar els acords de Kyoto), això necessita conversió. O quan, a l’altra part de món, es considera obvi que a les noies se’ls ha de fer l’ablació de clítoris, doncs també. I així successivament.
Segona accepció: Anomenem «cultura» a aquell conjunt de coneixements i experiències que ens fan aixecar els ulls de la pura quotidianitat i ens fan viure la vida amb més intensitat i riquesa. Hi ha un mal ús d’aquesta accepció: quan es pensa que cultura només són els coneixements que té gent que ha estudiat molt; i no és cert: també ho és una bona manera de ballar, o disfrutar amb una pel.lícula, o dedicar hores a fer el pessebre. I hi ha un mal plantejament sobre el valor de la cultura: creure que això és cosa de burgesos, o que és una manera de passar l’estona de la qual es pot prescindir perfectament, o que no serveix de gaire de cara a construir una societat més justa, o que distreu de coses més importants; i no és cert: escoltar música o cantar en una coral, veure teatre o llegir novel.la, conèixer la història del propi país i del món, escriure poesia, tenir les antenes ben posades a tot tipus de novetats, fer de geganter per la festa major... tot això són coses que obren horitzons valuosos a la pròpia vida i de passada, per contagi, enriqueixen la dels altres.
Josep Lligadas
(Publicat en el número 24, abril del 2001)