Una missa rociera

El fet

Des de fa set anys el segon diumenge de cada mes, a les 11h., a la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs, es celebra la missa rociera. Una Germandat formada bàsicament per membres del mateix Besòs i la Verneda, anima una bona part dels cants acompanyats del timbal i les guitarres. La resta els canta el poble.

Tots els elements d’una Eucaristia procuren ser tractats amb la millor qualitat i atenció possibles: lectures, pregàries, homilia, processó d’entrada i sortida, etc. El resultat és una celebració molt digna, viscuda i profundament religiosa.

Els participants passen de tres-cents i això fa que aquesta missa hagi de ser fora de l’horari normal. També hi participen persones que no són dels dos barris esmentats: vénen de més lluny motivats per la característica d’aquesta missa. Avui dia les demarcacions parroquials són superades per motius d’interès més vitals.

Subratllo la importància de l’homilia en aquesta missa: es tracta d’un missatge planer, directe, arrelat a l’Evangeli i que fa referència als esdeveniments que viu la gent. És curiós que persones senzilles i també altres d’un nivell alt de formació han recuperat el contacte amb la fe gràcies a la participació en aquesta missa i que l’han ampliat a altres trobades i celebracions parroquials.

Faig notar que es tracta de gent més aviat gran i que per un bon nombre d’ells ja els està bé el ritme mensual. El ritme d’Eucaristia setmanal o no poden assolir-lo per ofec d’ocupacions o no es situen en aquest nivell de compromís.

Arrels culturals

Al tornar de l’Àfrica em va tocar viure a fons el món de la immigració interior espanyola. Era el Cornellà dels anys setanta i vuitanta. Em vaig apropar a la realitat andalusa amb interès i estima com ho havia fet al Camerun amb la meva tribu bamileké. Em vaig fer soci de dues penyes flamenques. Allí vaig fer molts amics i vaig introduir-me en la màgia d’una música i d’un cant. Estava al costat de gent que vibrava. Allò no tenia res que veure amb un “tablao” dels muntats a la Rambla de Barcelona per satisfer turistes.

Vaig comprar-me un bon llibre d’introducció al cant flamenc i vaig tenir la sort de presenciar les actuacions del conjunt teatral “La Cuadra” de Sevilla cada vegada que actuaven a Catalunya. Per fi vaig entendre el significat de “ai”!!, del “quejío”, com un crit punyent. És el plany d’un poble oprimit sota les potes del cavall del “señorito” de torn o portant el pes feixuc d’un pas de la Setmana Santa. Vaig copsar el perquè d’una “saeta”.

He assistit a la Romería del Rocío a Catalunya i m’he amarat d’una barreja de sensacions: fer camí, dificultats, molta amistat, molt de color, el carruatge, tradició, la Mare de Déu, pregària, emoció, humor, hores de picament de mans, molta guitarra, gastronomia abundant... gairebé una barreja explosiva. Jo comprenc que per a moltes persones els és impossible desentendre’s d’aquest llegat i que intentin transmetre’l als seus fills tot i que els costi.

Repte pastoral
L’intent és sempre el mateix. Que l’Evangeli arribi no amb motlles grecoromans sinó amb els de cada poble i cultura. El moll de l’os de la fe ha d’expressar-se en mil maneres tant en la formulació dels continguts com en les múltiples formes de celebrar-la. Com valorem avui per exemple la varietat que va des del tam-tam i el xilòfon afroamericà fins al gregorià dels monestirs d’Europa, passant per la música hindú o un cor de cant coral amb orgue o el cant ortodox sense instrument!

El dilema de la pastoral de casa nostra és la coexistència de cultures. No és el mateix poso per exemple un dol andalús, gallec, castellà o un dol de l’Empordà. Cerques inculturació catalana, però te n’adones que no n’hi ha prou i que requereix un procés pedagògic.
Sempre he trobat més ganes d’entrar en el món d’aquí quan hem sabut no menysprear i acollir els valors d’origen del qui han vingut de fora. He pogut combinar celebracions del Divendres Sant en les quals hi ha tingut cabuda el “Per vostra Passió sagrada” junt amb el cant d’una “saeta” davant la imatge del Sant Crist. I en dia de gran festa, al peu de l’altar, tant s’ha ballat una sardana com una dansa per “bulería”.

Quan parlem de pastoral sempre parlem d’aproximacions, d’intents, de reflexió del que es va fent i del per què. Parlem d’anàlisi de la realitat, de possibles respostes, d’apropar en definitiva la vida i l’Evangeli. Aquesta experiència de la missa rociera és un d’aquests intents, intent senzill, sempre revisable i tanmateix gratificant. Per què no us hi deixeu caure un dia i en copseu l’experiència?

Salvador Torres és rector de la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs de Barcelona.
Publicat al febrer de 2006