La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament.
La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de pobresa permanent.
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant...
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada