15 de des. 2008

La feina dels capellans a les presons

La feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons.
El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-los a recuperar la seva autoestima. A valorar-los com a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és senzill fer un seguiment individualitzat del pres. Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayament personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació (reforç escolar, classes de català i castellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual. Molts dels reclusos són persones creients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atenció a les famílies dels detinguts, perquè aquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feina s’hauria de veure reforçada per l’acció social de les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona.

2 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

l'Església entre altres coses hauria de ser "la veu dels qui no tenen veu" a la nostra societat.

El mosquit i el camell ha dit...

Tant de bo en sabéssim...