El més bo d’Obama, abans mateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant.Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme, el menyspreu als drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que permeten que determinats països facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures per a un sol president i per a només quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que permeten que determinats països facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures per a un sol president i per a només quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes.
Àlex Masllorens és periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada