La meva vocació de carmelita descalça

Quan em van demanar un escrit sobre la meva professió solemne com a carmelita descalça, més que explicar en concret la professió, em sortia més escriure sobre el procés, llarg procés que m’ha portat a la professió, ja que la preparació de la celebració em va permetre sense buscar-ho explícitament, retornar a l’inici de la meva vocació. Recordava com en un taller que vaig fer en la Setmana Santa amb la JOC, vaig descobrir la pregària dels salms. I un salm, el 138, és molt al principi d’aquest procés. Alguns fragments d’aquest salm van començar a desvetllar en mi la consciència de l’amor de Déu per a mi. Consciència que anava esdevenint certesa, un sentiment profund d’ésser estimada des de sempre, d’ésser coneguda i acceptada incondicionalment, per ser jo, per sobre de tot el que pogués fer...
“heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu”
...d’ésser endevinada, prevista, respectada en el més pregon de mi mateixa...
“descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada”
...importantíssim per a mi, que sé des de sempre que em costa expressar en paraules allò que sento i tinc dins meu...
“teniu damunt meu la vostra mà”
...des de ben petita en la meva malaltia i en moltíssims moments de la vida he sentit que Ell era amb mi. I amb el pas dels anys, i més fortament en els darrers anys, ha anat creixent la consciència d’aquesta presència constant del Senyor en la meva vida. Fins al punt de poder dir-li al Senyor amb el salmista...
“Vós heu creat el meu interior,
m’heu teixit en les entranyes de la mare
us era tota jo ben coneguda,
res de meu no us passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
ja us afiguràveu els meus dies
abans que existís el primer”.
...i encara més, la consciència que ja mai podria fugir d’aquesta presència per més i malgrat el que fes...
Senyor, on aniria que el vostre esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant vostre?
... ha anat creixent la certesa que fes el que fes, fos on fos que anés...
“també allà m’hi vindríeu a buscar”
Fins arribar a saber tal com diu el profeta:
“Ets tan preciosa per a mi, tan valuosa i estimada... No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 4-5)
...i és aleshores, quan una se sap estimada amb aquest Amor, que surt de dins demanar-li al Senyor, una altra vegada ajudada pel salmista...
“una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor
i vetllar pel seu temple...
...Tu em parles dintre el cor:
“busqueu la meva presència!”
Buscar-la és el que vull, Senyor!”
És anar vivint en la comunitat, que sobretot Déu es va fent cada vegada més important en la meva i la nostra vida, es va convertint en l’Absolut, l’únic que em fa viure. És anar creixent cap a la plenitud, cap a l’essencial, cap a Ell...
“Esta pretensión del alma es la igualdad de amor con Dios, ...porque el amante no puede estar satisfecho si no siente que ama cuanto es amado...” (Joan de la Creu, CB 38, 3).
... amb una gran confiança...
“ Y no hay que tener por imposible que el alma pueda una cosa tan alta, que el alma aspire en Dios, como Dios aspira en ella, por modo participado” (Joan de la Creu, CB 39, 4)
... perquè sense cap dubte...
“Andando enamorada me hice perdidiza y fui hallada”

Maria Àngels Dresaire és carmelita descalça i va fer la professió solemne el passat 20 d’abril a Mataró